Mes: juny de 2012

La Consellera de Cultura d’Aragó Dolores Serrat i Moré, catalana de naixement, resident a Catalunya fins als 18 anys i catalanoparlant, ha manifestat una incultura supina definint la llengua catalana que es parla a una part d’Aragó com llengua aragonesa

Llicenciada en Dret i Doctora en medicina, és una mostra fefaent que no necessàriament el pas per la Universitat o els títols que s’hi donen atorguen intel.ligència.
Ja és digne de lloança que aital senyora s’hagi inventat una nova llengua quan cada any en desapareixen unes quantes. Que ho hagi fet segregant uns quants milers de persones que parlen el català ja és més discutible. Pobres de nosaltres, que no anem sobrats de res, només ens falta que ens prenguin gent, que ja és prendre.
Així que potser que ens passem tots a l’aragonès oriental i ho anem a explicar a valencians, mallorquins, algueresos i andorrans. Des d’avui, tots parlarem l’aragonès retrobant així el nostre origen comú del rei en Jaume.

I ves a saber, potser al final una nova corona catalano-aragonesa seria la solució a tots els nostres mals. Fixeu-vos com també tindríem nous veïns com els navarresos i castellans de les dues Castelles, faríem de nou unes úniques Corts a les que de nou serien cridats els valencians. Si haguéssim de tenir rei no caldria que fos Borbó o, encara millor, faríem la Primera República catalano-aragonesa. Tindríem més caixes d’estalvi ara que ens hem quedat amb tan poquetes, més mar i més muntanya i dues noves mares de Déu, dels Desemparats i del Pilar que, amb la Moreneta, ens protegirien de tots els mals. Festes de moros i cristians arreu i castells de nou per un tub amb els castellers tocats amb catxirulo. Gent del PP a cabassos que en passar el Sènia ens obligarien a declarar que allà baix es parla el valencià, que en travessar l’Ebre a Riba-roja hauríem de dir que es parla aragonès i en sortir de Salou ja huaríem de proclamar que parlem el mallorquí.

Potser que ens ho penséssim perquè, al cap i a la fi, la sra. Serrat que, quan me la van presentar fa uns anys a la Casa Catalana de Saragossa va parlar amb mi un català perfecte, ens ha fet un favor i al menys durant uns dies no ens cal parlar de l’atur ni de les preferents ni de cap crisi. Quines coses té ser inculta consellera de cultura ¡¡

Els diners que ha aprovat Europa per a la banca espanyola és una quantitat molt respectable i no em pot fer oblidar que ve obligada per la inutilitat d’uns senyors i senyores directius d’0entitats gairebé en fallida que s’han embutxacat molts diners personalment amb els diners de totes les persones ja siguin físiques o jurídiques impositores i creditores que s’han guanyat o han de tornar als bancs i caixes els diners amb molts sacrificis i esforços.

Ara els hem de socórrer quan ens han enganyat vilment a tothom. Jo veia cada any alguns dels màxims dirigents de Caixa Tarragona que em cantaven les excel.lències de la seva gestió i de la salut de l’entitat, dels seus plans d’expansió fins i tot fora de Catalunya i del servei que prestaven a les nostres comarques. Mai no em parlaven de les seves retribucions ni dels seus plans de pensions tan generosos que la majoria d’ells els deixaran per a la seva descendència perquè no se’ls podran acabar ni que visquin cent anys després de jubilats. Algun d’aquests pretenien continuar algun any més i confessaven que ho necessitaven per completar aquest Pla de Pensions que no podrem somniar mai ni vostè ni jo.

Sí, ens van enganyar a tothom, no només a Zapatero a qui alguns li volen atribuir la culpa de tot. L’agència Moody’s pels volts dels Nadals de 2010 fa només un any i mig situava el sistema bancari espanyol com el tercer més sòlid del món només per darrera de Finlàndia i França.

Ens van enganyar i van enganyar-se a si mateixos, van fabricar una colossal bombolla i ara els hem de treure les castanyes del foc els ciutadans mentre ells se’n van a casa amb les butxaques plenes de per vida. I ens han tingut fins avui amb tot el patrimoni immobiliari que no han pogut col.locar o que han extorsionat als qui no han pogut continuar pagant les seves hipoteques.
Sense comentaris.

Però cal mirar el futur. A aquests no se’ls pot deixar sols mai més. Ni per raó de la llibertat de mercat que tant invoquen ni per raó de la competència que desprès, a la mínima que poden, no practiquen.

I per acabar de fer més còmic o tràgic el panorama surten Rajoy i Mas a dir que això d’intervenir la banca espanyola és fantàstic ique ara sí que començarà la recuperació. El portaveu del segon ja ens avisa que això no vol dir que deixaran les retallades, no ens féssim il.lusions. i el primner se’n va a Polònia a veure la roja “ tras haberse resuelto la situación “ després d’afirmar amb toita la cara que aquí njo ha pressionat ningú des de fora sinó ell mateix perquè ens salvessin.

En fi, sort que llegeixo que Madonna ha ensenyat el seu mugró dret a Istambul amb gran escàndol dels cada cop més integristes turcs. Al menys els qui som partidaris de la transgressió i de la provocació per canviar les ments conservadores hem trobat una mica de consol en aquesta notícia de Madonna a qui ja fa cinc anys li vaig dedicar un extens estudi de les seves capacitats comunicatives

No som prop del 14 d’abril, ni, per desgràcia, no s’ha proclamat la república ni a Catalunya ni a Espanya, ni molt menys a Anglaterra on la reina sembla gaudir de més popularitat que mai després de la celebració del seu seixantè aniversari de regnat.
Per què, doncs, aquest article ? Doncs per sortir al pas d’aquells i aquelles que creuen que ara no és oportú plantejar el debat de república-monarquia, que amb la que està caient encara ho és menys i que això no interessa a la majoria de la gent. Fa uns dies, en una reunió, una senyora que se les dóna de moderna, avançada i progressista, em replicava amb aquests raonaments per acabar reblant que ara el que cal és, restaurar la credibilitat en la democràcia, infondre en la gent els principis d’aquesta democràcia afeblida.

El meu astorament no ha cessat encara perquè jo no sé com casa això ni sabria com explicar que una democràcia no pot tenir monarquia malgrat que al nostre país la tinguem heretada d’un passat que no s’acaba de tancar. Un dels pocs però sagrats principis de la democràcia és precisament el de la igualtat d’oportunitats i, en conseqüència, l’absència de privilegis ja sigui per raó de procedència, família, raça, sexe, en definitiva, de qualsevol tipus. La monarquia és un privilegi incomprensible i incompatible amb la democràcia des del meu punt de vista.

La igualtat davant la llei ja és complicat d’acomplir-se malgrat que totes les Constitucions democràtiques ho contemplen.

A l’Estat espanyol els qui ens sentim republicans vàrem haver de cedir en acabar la dictadura i vam acceptar la monarquia com a solució. Però aquesta renúncia no ha estat mai permanent sinó provisional i ningú no ens pot obligar a canviar d’opinió.

Als qui tant ens dóna si una causa és o no acceptada majoritàriament si és justa, no deixa d’estranyar-nos aquesta postura i més encara si prové de persones que es diuen de progrés.

En una època en què la sensibilitat vers els privilegis s’ha estès – i és bo que així sigui – , no té sentit dir que ara no és oportú no només qüestionar sinó fins i tot parlar de la República. Penso que ara és més oportú i més convenient que mai quan la sensibilitat vers els privilegis és més acusada que mai.

Per altra banda, és tenir visió de futur i és ser fidel a la memòria de milers d’homes i dones que van lluitar i fins i tot morir per la República. I ho van fer perquè consideraven que la igualtat era i és una condició bàsica i pilar fonamental d’un estat de dret. Banalitzar ara aquesta idea quan ja tenim maduresa democràtica i no hi ha cap perill d’involució és ser molt curt de vista.

Oblidar o no saber que si es vol ensenyar democràcia s’ha de poder qüestionar qualsevol privilegi – i el de la monarquia ho és – és ignorància supina. A no ser que qui es tingui per progressista o d’esquerres en realitat no ho sigui i simplement practiqui l’oportunisme més descarat que és el de la conveniència. Però llavors és que no es tenen principis

Publicat al Jornal