Mes: octubre de 2012

Men­tre la po­bre­sa aug­men­ta, CIU par­la d’in­ter­na­cio­na­lit­zar el con­flic­te. Quan aca­ba­rà ai­xò, sen­yor Sa­ba­té?», aques­ta pre­gun­ta me la va for­mu­lar l’al­tre dia un ciu­ta­dà que em va re­co­nèi­xer pel ca­rrer. És clar, si al­gú es de­di­ca a se­guir aquests dies les de­cla­ra­cions dels sen­yors Mas i Ra­joy i a lle­gir la ma­jo­ria d’edi­to­rials de la prem­sa de Bar­ce­lo­na i de Ma­drid, pen­sa­rà rà­pi­da­ment que el ciu­ta­dà en qües­tió m’in­ter­pel·la­va so­bre l’arri­ba­da glo­rio­sa de la in­de­pen­dèn­cia o so­bre el re­torn a l’Es­pan­ya una, gran­de y li­bre dels temps en què el sen­yor Fra­ga, ‘de­mò­cra­ta de to­ta la vi­da’, era mi­nis­tre de la dic­ta­du­ra.

Doncs no, aquest ciu­ta­dà ta­rra­go­ní en qües­tió m’ex­pli­ca­va que, des­prés de to­ta una vi­da tre­ba­llant, ara es tro­ba­va que es­ta­va pa­gant més im­pos­tos com a au­tò­nom dels que co­bra­va com a con­se­qüèn­cia de la da­va­lla­da de ven­des (era re­pre­sen­tant co­mer­cial). Es veia obli­gat a de­ma­nar aju­da eco­nò­mi­ca als seus fills, un dels qual s’aca­ba­va de que­dar a l’atur i es­ta­va aními­ca­ment en­fon­sat. Quan pre­gun­ta­va quan aca­ba­ria ai­xò es re­fe­ria a la cri­si eco­nò­mi­ca que tant de mal es­tà fent. Se­gu­ra­ment molts dels qui lle­gei­xin aques­tes lí­nies, per des­grà­cia, iden­ti­fi­ca­ran ca­sos com aquest al seu nu­cli fa­mi­liar o al seu en­torn més im­me­diat, quan no ho pa­tei­xen en pri­me­ra per­so­na.

I és que les xi­fres són es­fe­reï­do­res i par­len per si ma­tei­xes. Du­rant els dos anys que CiU i Ar­tur Mas han go­ver­nat la Ge­ne­ra­li­tat, l’atur a les co­mar­ques de Ta­rra­go­na s’ha in­cre­men­tat un 12% i ja su­pera les 70.000 per­so­nes. Ai­xí ma­teix, el risc de po­bre­sa de la po­bla­ció de les nos­tres co­mar­ques s’ha dis­pa­rat del 20% al 33% (un 33%!, o si­gui un de ca­da tres ciu­ta­dans). Un 57% dels ta­rra­go­nins te­nen greus di­fi­cul­tats per arri­bar a fi­nal de mes i un al­tre 42% re­co­neix que no té mar­ge eco­nò­mic per fer front a des­pe­ses im­pre­vis­tes, i ai­xí ad nau­seam.

I men­tre la po­bre­sa aug­men­ta ex­po­nen­cial­ment, CiU par­la «d’in­ter­na­cio­na­lit­zar el con­flic­te» al més pur es­til Ba­ta­su­na, i el PP, per bo­ca de l’inefa­ble Ale­jo Vidal Qua­dras, pro­po­sa en­viar « un ge­ne­ral de bri­ga­da de la Guar­dia Ci­vil a Ca­ta­lu­ña »i« su­pri­mir » l’au­to­no­mia per re­sol­dre « el pro­ble­ma ca­ta­lán ». I no es trac­ta de les in­sen­sa­te­ses més ago­sa­ra­des que hem po­gut es­col­tar aques­tes da­rre­res set­ma­nes, si­nó no­més un exem­ple de les pro­pos­tes ‘en po­si­tiu’ de CiU i PP que afir­ma­ven que te­nien la fór­mu­la per ge­ne­rar ocu­pa­ció.

«Ara viu­rem una si­tua­ció di­fí­cil pe­rò hem d’es­tar se­gurs que da­rre­re del pe­dre­gar ens es­pe­ra la te­rra fèr­til», no es trac­ta d’al­gun jo­ve poe­ta que es pre­sen­ti als Jocs Flo­rals, no, són les de­cla­ra­cions li­te­rals del pre­si­dent de la Ge­ne­ra­li­tat i can­di­dat de CiU, Ar­tur Mas, quan els pe­rio­dis­tes pre­gun­ten so­bre quin és el seu full de ru­ta des­prés de les elec­cions. Es trac­ta en reali­tat d’una ver­sió po­lí­ti­ca de va­ries fau­les d’Esop, el per­so­nat­ge de la mi­to­lo­gia gre­ga que es veu en la in­di­gèn­cia quan po­dria ha­ver-se sa­tis­fet amb mi­llo­rar la se­va sort. D’in­cre­men­tar l’atur per da­munt dels 800.000 atu­rats i veu­re com es dis­pa­ra la ta­xa de po­bre­sa a pro­me­tre l’arri­ba­da de ‘la te­rra fèr­til’ hi ha un oceà de dis­tàn­cia.

Els so­cia­lis­tes, és ve­ri­tat, no par­ti­ci­pem d’aquests joc dels des­pro­pò­sit i d’aquest in­ter­can­vi irres­pon­sa­ble de de­cla­ra­cions que apel·len a l’hy­bris na­cio­na­lis­ta en un sen­tit o en un al­tre.

Ho he dit aquests dies i ho reite­ro, l’úni­ca en­ques­ta que ens preo­cu­pa és la que po­sa de re­lleu aquest aug­ment in­con­tro­la­ble de la po­bre­sa, de l’atur i de les di­fi­cul­tats d’au­tò­noms i em­pre­ne­dors que tam­bé te­nen greus di­fi­cul­tats per arri­bar a fi­nal de mes. Per ai­xò ens com­pro­me­tem a crear una xar­xa d’úl­tim re­curs con­tra la po­bre­sa i un pla de llui­ta con­tra la po­bre­sa in­fan­til que in­cor­po­ri una pres­tac i ó p e r i nf a nt a cà­rrec, i a po­sar tot l’es­fo­rç no no­més en la re­duc­ció del dè­fi­cit si­nó en el re­lla­nça­ment de l’eco­no­mia. I és que l’únic pa­trio­tis­me que ens mou i que ens mo­ti­va és el so­cial: acon­se­guir que Ca­ta­lun­ya si­gui un país de ple­na ocu­pa­ció i on cap dels seus ha­bi­tants, cap, par­li el que par­li o se sen­ti d’on se sen­ti, es tro­bi or­fe da­vant els efec­tes de­vas­ta­dors de la cri­si eco­nò­mi­ca.

Publicat al Diari de Tarragona el diumenge 28 d’octubre de 2012

Fa uns dies s’han fet públiques dues enquestes. La primera, del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat, analitzava la intenció de vot a les properes eleccions al Parlament. La majoria de mitjans de comunicació, especialment els mitjans públics, obrien les seves edicions parlant del camí victoriós de CiU i d’Artur Mas cavalcant cap a la majoria absoluta sobre l’onada sociològica del dret a decidir i les “estructures d’Estat”.

Malgrat això, el mateix dia també es feia pública una altra enquesta que assenyala que prop d’un 30% dels catalans són pobres o estan en risc greu de ser-ho (un 30%!). En els darrers dos anys (els anys del Govern “dels millors” de CiU) la taxa de pobresa a Catalunya s’ha disparat fins i tot per sobre de la mitjana espanyola i nou punts damunt de l’europea. Però si llegim amb atenció el contingut d’aquestes enquesta trobem dades més alarmants, per exemple, que un 28% dels nens catalans viuen en famílies que es troben en paràmetres d’exclusió social.

Segons aquesta enquesta, un 57% dels catalans afirma que té greus dificultats per arribar a final de mes i un 12%, fins i tot, diu que no pot escalfar el seu habitatge durant els mesos d’hivern. En molts casos, les pensions dels avis i àvies són l’únic ingrés econòmic regular de molts nuclis familiars.

Per cert, l’enquesta també revela que el Camp de Tarragona i les terres de l’Ebre són les dues regions de Catalunya on la pobresa i les desigualtats han crescut més en aquests dos darrers anys, els dos anys en què Artur Mas havia de “resoldre” el problema de l’atur (recordeu allò de “per una Catalunya millor”)?

En un país “normal” la cruesa i l’envergadura tràgica d’aquesta realitat, el fracàs estrepitós del govern en relació amb els objectius que es va plantejar ell mateix a l’inici de la legislatura (reduir l’atur a la meitat, no tocar els pilars de l’Estat del benestar i assolir el pacte fiscal), faria que les perspectives electorals del Govern “dels millors” fossin directament proporcionals a la seva incompetència més absoluta, però, és clar, això seria en un país “normal”.

Davant d’aquesta tessitura, els socialistes ens presentem davant la ciutadania reafirmant el que sempre hem defensat i allò en què somniem: una Catalunya on tots els seus habitants puguin gaudir d’una protecció social des del moment en què neixen fins que moren, un país amb unes prestacions socials d’excel•lència, una societat on aporti més qui més té i que es preocupa per l’amenaça del canvi climàtic i les seves gravíssimes conseqüències pel nostre hàbitat i dels catalans i catalanes que vindran

Perquè a nosaltres l’única enquesta que ens preocupa, la que de veritat ens treu el son, és la segona, la que assenyala un creixement exponencial de la pobresa al nostre país per culpa de les retallades salvatges de la dreta. I així, mentre CiU i PP simulen que es barallen pels colors de la bandera, més de 10.000 famílies tarragonines tenen a tots els seus membres sense ingressos econòmics i han de fer autèntics miracles per arribar a final de mes. Suposo que ens diran que la solució de tot és el viatge a Itaca però també convindria recordar que de tota l’expedició tan sols Ulises va poder arribar a bon port.

El candidat de CiU Artur Mas va usar una frase de Nietzsche aquest dimarts passat en la celebració dels 125 anys de la Cambra de Comerç de Tarragona que després s’ha convertit en el resum del seu discurs. No acostuma a citar gaire el sr. Mas i quan ho fa no l’encerta massa.

El cert és que acabava d’oferir-nos un show un d’aquests anomenats trainer o coach que et volen convèncer que si no ets el millor venedor del món o no ets feliç de veritat és perquè no vols o ets imbècil o no tens prou autoestima.

El candidat Mas va pensar que també la frase de Nietzsche – com gairebé totes les que s’empesca – li aniria bé per justificar aquest camí que tant parla darrerament cap a la independència – perdó, ell no cita mai aquesta paraula – o cap a la plenitud nacional o cap a les estructures d’estat que tot sembla sinònim.

En fi, la frase del filòsof alemany – tan poc patriota per cert que es nacionalitzà suís – era, segons el coach ‘Qui té un per qué pot amb qualsevol com’ i el candidat Artur Mas la va usar per argumentar que els catalans ja tenim un per què – no va precisar quin – i que això del “com”, que no ens preocupéssim, que ja ho veuríem.

Però lluny de ser ambiciosa i agosarada, la frase de Nietzsche és d’allò més conformista i resignada. Vejam l’original que figura al llibre ‘ El Crepuscle dels ídols ’ : “ Hat man sein warum? des Lebens, so verträgt man sich fast mit jedem wie?” que segons la traducció de Andrés Sànchez Pascual, expert en el filòsof alemany és: “Quan un té el seu propi per què? de la vida s’avé a gairebé tot cóm ? ” I encara la frase va seguida d’una altra més taxativa: “ L’ésser humà no aspira a la felicitat“.

És a dir, resignar-se, “verträgt” que diria Nitzsche, ens podem avenir a qualsevol dissort. Clar que a l’esmentada – interessant per altra banda – vetllada de la Cambra de Comerç, el candidat Mas no va fer referència a la dissort de milions de catalans i catalanes que no se’n surten, que pateixen la injustícia d’una crisi que no han provocat i a la que tàcitament se’ls demana també conformitat, resignació.

Perquè moltes mitges insinuacions de les metes, dels coms i dels perquès en general, de com van de bé les nostres exportacions, però poc de les dificultats dels crèdits, poc dels preus de l’energia, poc dels compromisos de fa dos anys de redreçar l’economia, aguantar l’estat del benestar avui més precari i poc d’un pacte fiscal fracassat, poc dels 800.000 aturats i poc dels treballadors però també empresaris que no poden arribar a final de mes.

I és que uns per naps i els altres per cols, a Catalunya no parlem de res més que no sigui dels veïns i del malament que ens tracten. Mentrestant els nostres governants amb el sr. Mas al capdavant es freguen les mans en veient la nostra ensenya que col.loquen de pantalla per tapar les seves polítiques neoliberals en contra de la immensa majoria de catalans i catalanes avui més dependents per ell i amb ell. Això sí, mentrestant, també ell i uns quants com ell han resultat molt beneficiats per la supressió de l’impost de successions d’unes herències que en alguns casos ja sabem que es trobaven al principat de Liechstenstein per no pagar impostos ni abans ni desprès quan les han heretat.

Resolució del PSC al debat de Política General del Parlament de Catalunya, rebutjada per CiU, PP, ERC i C’s

Proposta pel futur de Catalunya

El Parlament de Catalunya,

2.1) Constata que la manifestació multitudinària i cívica celebrada a la Diada d’enguany, mostra clarament un malestar creixent pel que fa a les relacions entre Catalunya i Espanya, un malestar que ja es va expressar amb motiu de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut votat pels catalans l’any 2006, i que s’ha vist agreujat per la crisi econòmica i pels reiterats incompliments per part del Govern de l’Estat.

2.2) Constata que l’actual Govern de l’Estat, lluny d’abordar aquest creixent malestar, ha emprés una ofensiva recentralitzadora que ha estat considerada inconstitucional en reiterades ocasions pel Consell de Garanties Estatutàries, en vulnerar les competències de la Generalitat de Catalunya i els drets de la ciutadania.

2.3) Manifesta, en conseqüència, que cal procedir a una revisió en profunditat de les relacions entre Catalunya i Espanya en el marc europeu.

2.4) Proclama la necessitat d’impulsar la reforma de la Constitució per tal d’assolir un Estat federal que garanteixi el màxim autogovern per Catalunya, ens asseguri un tracte fiscal just i reconegui la nostra identitat i cultura nacionals en el marc de l’Estat Espanyol i la Unió Europea, conscient que un sistema de sobiranies compartides és la millor forma de gestionar les interdependències existents en l’economia globalitzada.

2.5) Manifesta el seu convenciment que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya hauran de decidir lliurement sobre qualsevol proposta de canvi substancial de les relacions entre Catalunya i Espanya, acordada entre les institucions catalanes i espanyoles, a través d’un referèndum en el que es plantegi una pregunta clara a la que s’hagi de respondre de forma inequívoca, acceptant o rebutjant el projecte sotmès a consulta.

2.6) Es compromet a promoure les reformes necessàries per tal que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d’un referèndum o consulta acordat en el marc de la legalitat.