Com gairebé tot el que s’escriu immediatament desprès de coneguts els resultats d’unes eleccions no acostuma a gaudir de la maduració necessària. Encara les respostes són massa ràpides, les anàlisis poc àmplies de mirada. Per això m’agradaria prescindir en la mesura del que em sigui possible de l’impuls irreflexiu i de la ira que encara ens produeixen els elements que han impedit un millor resultat dels nostres preferits i preferides com la culpa dels contraris, de l’abstenció, dels mitjans de comunicació poc afectes, dels contraris que volien ser una cosa i s’han quedat en menys, dels qui han fet la punyeta, dels qui no en tenien idea, dels indocumentats que no saben que no votar als nostres és perjudicar-se a si mateixos…. I és cert que no seríem on som si Podemos no hagués votat amb el PP en contra de la investidura de Pedro Sànchez. això el perseguirà tota la vida i no entenc com no assumeix la seva responsabilitat i posa a dispocició del seu partit el seu càrrec. M’agradaria en canvi cridar l’atenció sobre la necessitat de reflexionar sobre els nostres propis errors partint de la base que les persones que van a votar rarament s’equivoquen – no només quan guanyem -. No faré avui aquesta imprescindible reflexió perquè em sembla massa aviat i em contradiria amb allò que he dit al començament. Però llevat de qui ha guanyat a Catalunya ( En Comú Podem ) i a Espanya ( PP ) que legítimament poden estar segurs que han sintonitzat amb la majoria d’homes i dones de cada territori, la resta hem de revisar per què no ho hem aconseguit nosaltres. No crec en allò de “ ja ha passat i no serveix de res, més val que mirem al futur “, perquè aquesta actitud condemna a preparar el futur sense criteri. A no ser que no es vulgui tenir futur ( o dit d’una altra manera, desaparèixer ). Només un apunt: si tan greu era el sorpasso i tan contents podem estar que no s’ha produit a Espanya, no sé com hem d’estar a Catalunya si ja és el segon cop que es produeix en sis mesos. Acusadors de pessimisme, absteniu-vos de formular cap retret. El meu optimisme és bastant més notable del que mereix la situació de trobar-nos a la UVI. No he parat aquests darrers dies de fer articles, per a mi i per a altres i de treballar dia i algunes nits per una causa que encara crec viable. Per tant, si no fos optimista la tovallola ja seria al mig del ring faria dies. Però alguna/es cosa/es haurem de canviar, no ? Doncs com que només dir la frase i no desenvolupar-la em sembla insuficient, en pocs dies prometo algunes idees, sempre menys interessants que les d’altres persones, però igual de respectables. I com segur que seran insuficients, espero també llegir-ne moltes més. Mentrestant, excuses o justificacions, les mínimes possibles sisplau. Fan mal a les orelles del públic assistent.
Mes: juny de 2016
Un vot de futur
publicat al digital Tarragona 21 el 23 de juny de 2016
Falten poques hores per escollir les persones que ens representaran durant quatre anys al Congrés dels Diputats i el Senat d’Espanya.
Crec fermament que els arguments que ens haurien de fer reflexiona sobre la orientació del nostre vot és pensar qui defensarà millor els nostres interessos com a persones durant aquests propers anys i els que s’atansen. Al menys un servidor no es fixa ni en els contraris, ni en el passat, ni en baralles entre territoris.
A mi, com penso que a la majoria de persones em preocupa com sortim d’una crisi que no és només econòmica sinó de projecte humà, de com es restableix la dignitat de les persones en un món dominat per les xifres de creixement dels guanys de les grans corporacions que són les que dominen el planeta on vivim fins al punt que l’arriben a posar en perill.
Hem dem mirar doncs el partit que més defensi els interessos de les persones que són els seus drets viure amb dignitat
Els ciutadans estem preocupats en primer lloc per la seguretat i la nostra integritat física: la violència del terrorisme però també la inseguretat ciutadana. Jo vull un partit que garanteixi polítiques de progrés i d’interculturalitat internacional, que no estigui sotmès als interessos d’indústries de l’armament i no busqui la confrontació a través de guerres així com el desenvolupament de tots els pobles.
Però la seguretat s’ha estès a altres riscos que un govern ha de garantir: la preservació del clima i la lluita contra el canvi climàtic que posa en perill ja vull la nostra vida amb milions de morts prematures cada any per culpa de la contaminació com explica la OMS a la seva pàgina web que tothom hauríem de tenir present cada dia. Això passa al nostre país també amb xifres també esfereïdores.
Necessitem també un govern que ens defensi de les amenaces contra drets ja reconeguts però conculcats pel mercat i els governs que segueixen les seves exigències: el dret a la salut i a l’educació, a la protecció dels infants i dels grans o de les persones que tenen capacitats diferents a les de la majoria per tirar endavant.
Un govern que tingui clar que vivim en una societat híper-medicalitzada que no atén la salut de cada persona sinó que l’interès dels balanços de les indústries farmacèutiques són els únics que importen i no l’interès dels ciutadans .
Un govern que tingui cura dels aliments que es posen al mercat i promogui aquells més saludables i els més propers perquè també així es defensa la nostra pagesia i el seu futur.
Un govern que ens defensi en tant que consumidors de serveis que ja són considerats com a drets ( l’aigua des del 2011 o l’energia que ho serà aviat ). Els governs d’ara i en endavant hauran de garantir que l’aigua és un bé públic i un dret i que l’energia del futur ha de ser neta com ara passa amb els combustibles fòssils i no comportar perill com amb l’urani. I que promogui que tothom pugui aprofitar el sol, el vent, el subsòl o la fuista dels boscos. El govern que treballi per posar aquests bens bàsics a l’abast de tothom i eliminar els monopolis .
La feina i l’habitatge són també condicions per una vida digna. Recollits com a drets a la major part de les Constitucions ( també la nostra i el nostre Estatut vigent ), és evident que els darrers anys hem vist que també han estat objecte d’especulació en detriment de la vida.
L’accés a l’educació i a la informació ( digital inclosa ) no poden ser elements de desigualtat com tampoc ser dona o l’orientació sexual de cadascú. Per tant, el govern ha de ser particularment promotor de mesures que eradiquin aquestes situacions desiguals encara vigents.
Mai més una economia pensada en els balanços i sí en les persones. Naturalment ha de ser viable però tenint com a centre les persones , la seva dignitat i preservant el futur del Planeta i tota la diversitat d’éssers que hi vivim. Una economia verda i tecnològicament avançada que tingui en la investigació un pilar fonamental.
En definitiva necessitem un govern que practiqui una nova política basada no en administrar els vots durant quatre anys sinó en el contacte permanent amb els ciutadans per fer el canvi conjuntament. Els diputats i els governs no poden continuar essent representants només sinó també i molt principalment, defensors dels drets i de la igualtat de possibilitats . És adir, diputats i governs al costat dels homes i les dones que també han de compartir el poder, ” empoderant-se”. La lluita des de la política en solitari és insuficient avui dia. Prometre que es faran coses sense reconèixer que des de la política exclusivament no es poden dur a terme ja no s’ho creu ningú. El canvi que necessitem s’haurà de fer conjuntament amb els homes i les dones que tinguin ganes de lluitar i de compartir el poder.
I un govern que resolgui d’una vegada la vocació secular de decidir per nosaltres mateixos els catalans i les catalanes des de la nostra nació. També m’atreveixo a qualificar aquesta demanda com el desig d’una vida més humana perquè és des de la nostra comunitat que ens volem projectar cap al futur i volem construir una vida digna i solidària amb els altres pobles d’Espanya i del món. Així ho entenem al menys des del catalanisme d’esquerres.
En definitiva, una vida més humana que només podem aconseguir entre la gent de progrés i de lluita. Aquesta és la gent d’esquerres, fins i tot la gent que té com a objectiu superar els socialistes. Però sincerament, qui m’ho garanteix és aquella opció d’esquerres que combina la lluita de cada dia al si de la societat amb la capacitat de govern que vol dir de generar consensos sempre que sigui possible. I aquesta opció és l’opció socialdemòcrata. Ara n’hi ha que s’hi reclamen. Si un dia demostren que ho són més enllà dels platós de televisió i de les xarxes potser m’ho creuré. De moment prefereixo el Partit Socialista. Amb el seus errors – que n’ha tingut com tota persona o organització humanes -. Però de paradisos idíl.lics ja en sento molts – a Catalunya també – i prefereixo projectes ferms, ambiciosos per difícils que siguin però viables.
Escaquejar-se d’una campanya electoral
Article publicat al Digital la República Checa el 21 de juny de 2016
Em refereixo a aquelles persones de qualsevol partit que, tenint com tenen més responsabilitat que ningú pel fet de ser càrrecs públics o de direcció de l’organització o assalariats gràcies al partit, s’escaquegen amb tota desimboltura per posar un substantiu suau, noi sigui que ferim sensibilitats.Saben (perquè inconscients no són) que tenen dues responsabilitats principals durant els dies de la campanya: la de comunicar als ciutadans el projecte del partit al qual pertanyen i la de liderar els equips de persones de l’organització i simpatitzants. En teoria són les persones que saben comunicar millor i que senten més els colors.
Però això són teories perquè si no saben quin és el seu lloc durant aquests quinze dies demostren que ni saben comunicar, ni saben liderar.Com que alguns es prenen la política com una professió, posaré una comparació en el camp mercantil que potser l’entendran millor.
És com si la Coca-Cola engegués una campanya de promoció del seu producte, els seus comercials s’amaguessin o busquessin excuses per no participar i la campanya la fessin els fans de la Coca-Cola.Pels ciutadans que no ho sàpiguen – que molts ja ho sabem – enumeraré aquí les excuses més conegudes. Només unes quantes perquè la casuística és infinita. Us en faríeu creus que diríem en català. O “no saldríeis de vuestroasombro “que dirien en l’idioma de Cervantes.Els més de moda són “no hi ha condicions”, “la gent està cansada”, “amb tantes eleccions, millor no molestar” “hi ha molt de rebuig als actes polítics”.
I el més coronat que aquests dies em deixa sense resposta i amb la boca oberta és: “és contra-prudent donar la llauna a la gent. Val més que la deixem tranquil.la, no sigui que perdem vots”. Però dic jo que les condicions i la gent és la mateixa a tot el país si fa o no fa, no? En canvi veig municipis on es fa campanya, es truca a les portes dels ciutadans, s’organitzen actes sectorials, s’escriuen articles a la premsa, es dóna ànims a la militància i a les persones simpatitzants.
I no veig rebuig ni respostes poc educades per part de la ciutadania que pel que veig a les enquestes participarà potser més que al desembre.Els més clàssics: “tinc hora a (oculista, ginecòleg,,,, aquí van totes les especialitats mèdiques….”, “tinc gent de fora a casa “, “estic de guàrdia amb (nens, avis,,,,,)”, “tenia el cap de setmana compromès de fa temps” “tinc un viatge que no puc deixar de fer”. El problema que tenen aquestes excuses és que les eleccions es convoquen amb temps suficient perquè tinguem temps de buidar les nostres agendes i adequar-les. I que la campanya dura quinze dies i és difícil que ens empassem els qui penquem que hi hagi 360 excuses per a les 360 hores dels quinze dies. Perquè avui fins i tot es pot treballar des de casa escrivint – se suposa que tot càrrec d’un partit en sap o si no en sap molt se li pot corregir el text -. També es poden fer trucades – el telèfon continua sent molt efectiu -.
Es poden organitzar actes, posar paperetes dins els sobres i altres tasques que es veu que només ens toca fer als pàries de la terra que treballem perquè ells no es despentinin (descarreguem furgonetes, pengem cartells per aquests fanals de Déu i ells continuen dormint les seves hores).N’hi ha que per si cola, adopten tàctiques específiques que a mi em diverteixen molt. La més sofisticada és marxar de cap de setmana, buscar un acte que es faci a la comarca de destinació, fer fotos i enviar-les amb el comentari: “estic fent campanya a..”. I és que hi ha gent que se les pensa totes.
Però sense recórrer a tanta sofisticació, l’acció a més habitual és anar a un acte qualsevol, ja sigui míting o una carpa o enganxada de cartells, donar un tom, saludar els qui suen i penquen i si hi ha un dirigent al qual cal fer-li la pilota no és que sense salutació i marxar al cap de poc amb qualsevol de les excuses esmentades més amunt. Això sí, no pot faltar la foto (selfie també serveix) que després es penjarà a les xarxes per intentar que l’engany encara coli millor.El que pensem – els qui treballem – és que qui tot i ocupar un càrrec (on l’hem posat la resta de mortals, per cert), no treballa a una campanya, no compleix el seu deure contret amb els ciutadans, explota les persones que sí que ho fan perquè s’aprofiten del seu treball i demostra molt poca sensibilitat. I ens preguntem si deuen pensar que als i les qui penquem ens agrada treballar, donar la cara per ells i elles, sacrificar-nos quinze dies de la nostra vida. O si som persones viciades o addictes que requerim tractament.
Doncs ja els dic que no, que ni som persones tarades, que també ens costa moure el cul del sofà i protestem quan sortim de casa.Ara, també han de saber que quan som a la feina parlem d’ells i elles, dels qui no hi són, lamentem que si fóssim més gent, els resultats millorarien. Treballem per la gent i si quan més s’ha de fer fugim, aquesta actitud parla per nosaltres mateixos. Però a continuació riem i diem que ens ho passem teta treballant perquè ens sentim partícips d’una mateixa lluita i perquè forgem una amistat assolida en hores i hores d’altruisme en comú. Això puc assegurar que és el més gratificant.
I afirmem cada dia que un partit d’esquerres és un partit de lluita, de treball i de sacrifici.Si he escrit aquest article, és perquè quedi per la Història. Perquè d’això no se’n parla mai i en algun lloc havia de constar. Ho escric sense amargor, us ho puc ben assegurar. A aquestes alçades, molt poques coses em pertorben i aquestes molt menys encara. En el meu activisme social treballo en allò que em sembla que és la meva obligació moral i cívica.
Des que vaig deixar de tenir un càrrec públic, he participat en tres campanyes i en totes elles he treballat cada dia – les xarxes i les hemeroteques ho demostren – i no és cap mèrit en absolut. Simplement és compromís que un dia vaig adquirir i que mantindré sempre i en el cas de la política, només retorno una petita part del molt que m’ha donat el meu partit.I no puc estendre’m més perquè he de fer la meva feina i la dels i les qui no la fan però que és necessària perquè les dones i els homes de les nostres comarques tinguin tots els elements de judici necessaris per votar lliurement elproper dia 26. I si ho fan pel meu partit, encara millor.
Monopoli elèctric o indústria
Article publicat al Més Tarragona el 22 de juny de 2016
Això és el que haurà de decidir el proper govern d’Espanya. En el cas de les comarques de Tarragona la cosa és encara més punyent perquè la nostra indústria química dóna senyals d’evident preocupació. Els darrers casos són el d’ERCROS a Flix i COVESTRO a Tarragona.
I si bé no tot és imputable a l’electricitat ni a l’administració ( algun dia s’haurà d’explicar quines decisions empresarials d’Ercros han conduit on som ), és cert que el preu de l’energia, al costat de les infraestructures, són factors diferencials sobre els quals es pot des del govern d’Espanya.
Fins ara la cosa ha estat clara. El govern del PP ha preferit posar-se del costat de les grans elèctriques i mantenir la que ja és vella forma de generar i distribuir energia ( grans centres de generació amb fòssils i nuclears i distribució també en poques mans ) que no pas entrar en la modernitat afavorint el nou model de generació distribuïda amb la potenciació de renovables i instal.lant xarxes tancades per gestionar de forma més eficient i barata l’electricitat.
Per què no s’ha començat ja a Espanya aquesta nova forma de generar i distribuir energia elèctrica com ja es fa a Alemanya, Estats Units, Bèlgica, Holanda, Suècia i no només a polígons industrials sinó també a ports, aeroports i barris o ciutats senceres ? Perquè les grans i velles companyies elèctriques han pressionat el govern del PP que en el súmmum de la seva obediència als oligopolis elèctrics va aprovar el passat mes d’octubre un decret anomenat de “ l’impost al sol” que posa traves i impostos a qui vulgui aprofitar el sol per generar electricitat a la teulada de la seva nau o fins i tot a casa seva. Decret que serà derogat immediatament perquè tots els partits polítics excepte el PP han firmat un document comprometent-se a deixant-lo sense efecte així que arrenqui la legislatura.
Les companyies amb visió de futur estan plantejant-se ja un demà molt proper sense combustibles fòssils ni urani per generar energia. La sra. Merkel va dir el juny de l’any passat en sortir d’una reunió del G-7 que aquest seria l’últim segle amb combustibles fòssils. Alguns encara pretenen munyir la mamella fins al final. Però la tècnica supera els plantejaments antics. Avui les renovables – solar i eòlica principalment – ja competeixen en preu i a més, són netes i sense risc. Pretendre continuar igual fa un mal immens a la indústria actual, impedeix que es desenvolupin noves activitats i sectors industrials i la creació milions de llocs de treball.
Un apunt important per acabar: Les actuals indústries hauran d’assumir nous papers. El Director General d’energia, en la jornada sobre energia i química celebrada recentment a Tarragona, va esmentar una condició per la nova gestió de l’energia que espero que passés desapercebuda. I és que per establir una xarxa tancada en un polígon industrial ha de sorgir un lideratge entre les empreses que la vulguin pooar en marxa. És a dir, cal que hi hagi algú que decideixi incorporar una nova activitat a les que tradicionalment ha vingut desenvolupant i que és aliena a la seva cultura. No és fàcil però és necessari i diria que imprescindible.
Els socialistes hem posat en els nostres programes estatal, autonòmic i provincial aquesta nova manera de gestionar l’energia. Pedro Sànchez també s’hi va comprometre en la reunió que va mantenir amb l’AEQT recentment. Perquè volem abandonar el vell model, perquè sabem que és una bona forma d’incrementar la competitivitat de les nostres empreses i perquè així es poden crear molts llocs de treball. Espero que també des del sector emprenedor s’estiguin preparant les coses de la mateixa manera i en breu tinguem notícies de qui i com comencem.