Mes: abril de 2016

Preguntem les dues coses i acabem d’una vegada

 

En aquesta anada i vinguda dels independentistes – amb el fre de mà sempre posat no fos cas – Catalunya es va menjant els 18 mesos que va dir el govern independentista que es donava de marge per la desconnexió al ritme que marca el Déu Kronos. Aquest dictarà la seva sentència inapel·lable pels vols del temps que el seu net Dionís, déu del vi, les celebracions i els èxtasis es farà present a Tarragona – esperem-ho – amb els Jocs Mediterranis.

Havien de desconnectar però no sembla que es talli cap de les milers de connexions d’infrastructures en forma de ports, aeroports, ferrocarrils, carreteres, línies d’alta i mitja tensió ni de centres de producció d’energia. Hem continuat “important” electricitat de la resta d’Espanya i si se’m permet, també aigua que hem de negociar si no volem que el delta de l’Ebre quedi sec.

Tampoc els lligams econòmics passen per la trencadissa: l’intercanvi comercial no sembla patir, ni el bancari, ni sembla que l’historiador flamant nou conseller d’economia hagi complert la seva paraula que el pressupost del 2015 seria el darrer pressupost autonòmic. Ni ho va ser ni tampoc no ho serà el del 2016 que ha de pactar amb el govern del PP vulgui o no. Ni tampoc sembla que es vulgui desentendre de negociar amb l’Estat una nova manera de finançar les comunitats autònomes on Espanya inclou la nació catalana per cert. Ni els lligams socials, esportius, audiovisuals, cinematogràfics i tants d’altres. Tampoc no sembla que la desobediència civil qe se’ns va anunciar que seria la manera de fer una trencadissa amb tots els ets i uts hagi prosperat perquè a la primera decisió dels tribunals s’han apressat a presentar recurs en lloc d’ignorar-ho i proclamar la sobirania. I veig que els equips jurídics de les administracions – àdhuc els del Parlament – no recomanen precisament la ignorància de la llei ans al contrari, l’observància com era previsible.

Llegeixo que els consellers de la desconnexió negocien amb ministres que d’aquí a un any se’ns havia dit que ja no pintarien res i fins i tot veig una entrevista del President del meu país ( que no es va presentar a les eleccions per ser-ho )  que diu que si hi ha alguna altra proposta “allà” està disposat a estudiar-la però que no ho creu. Fins i tot he sentit en aquesta tragicomèdia de negociació que estan fet els “ d’allà” que els meus amics independentistes acceptarien donar suport a qui acceptés fer un referèndum a Catalunya – se suposa que legal i acordat com el que proposàvem els del PSC fins al juny de l’any passat – .

I arribats aquí, un servidor, que continua creient i defensant el referèndum maleït que s’haurà de fer algun dia, llegeix que el sr. Doménech i el meu estimat Miquel Iceta es van reunir i el primer va proposar al segon el referèndum “ pelat” que dic jo, és a dir, que pregunta per la independència sí o no. I que Miquel Iceta li va respondre amb la doctrina oficial del PSC des del juny de l’any passat com no podia ser d’una altra manera: abans preguntem per la reforma de la Constitució. O, dit d’una manera més original com sempre acaba trobant Iceta: abans preguntem per l’acord que pel desacord.

El sr. Doménech i el sr. Iglesias i tutti quanti que volen preguntar per la independència – ara sembla que fins i tot el sr. Puigdemnot i el sr. Junqueras – , haurien d’acceptar que no són majoria els qui volen la “inde” perquè ni amb el referèndum que ara es veu que no ho era quan van als jutjats ni a les eleccions de veritat van tenir la majoria els partidaris d’aquesta opció. Així que imposar la pregunta d’un referèndum no sembla que ho puguin fer així com així. Però pactar-la o pactar les dues alternatives existents per consultar què volen fer les catalanes i els catalans no sembla que sigui tan difícil. el meu admirad Pérez Tapias també ha dit recentment que consultar a erll li sembla conveneinet fer-ho. dit sigui de pas, que una persona de Granada ens ho digui, li agraïm especialment el 80 % de catalanes i catalans que també ho volem.

Però llavors, per què no pregunten les dues coses alhora i acabem i el Govern es posa a treballar d’una punyetera vegada ? Vol la reforma de la Constitució que li presentem o la separació d’Espanya ?

Allò que no podem és perpetuar la interinitat i la provisionalitat. Les dones i els homes de Catalunya no ens ho mereixem

 

A Girona no passaria

 

Portem uns dies que no paro de fer recompte del que passa a les nostres comarques. Em refereixo a les del Sud de Catalunya, les que hi ha més avall de Vilafranca per entendre’ns i fins a l País Valencià, és a dir, fins al riu Sènia

Vagin sumant i repartint responsabilitats :

1 – Ercros. Aquest és el cas més curiós. En el moment que estic escrivint llegeixo que l’empresa reclama 20 milions de res per deixar col.locar en terrenys de la seva propietat milers de tones de residus curulls d’una substància tan innòcua com el mercuri que durant dècades va llençar la pròpia empresa al riu Ebre. La neteja ha anat a càrrec de pressupostos públics en un 90 % – els diners procedents de programes europeus també són públics – . Els srs. d’ERCROS no paguen ni pels residus que van llençar durant els anys que la normativa ho impedia i ara volen cobrar per deixar uns terrenys. Es veu que com cessaran gairebé tota l’activitat a Flix volen fer calaix per invertir a Sabiñanigo o a Tarragona o qui sap si més enllà.

He sentit declaracions d’amor per Flix d’ERCROS centenars de cops. Sort que estimaven Flix que si no haguessin tinguts sentiments tan nobles el poble ja hauria desaparegut. Els hem instat en centenars d’ocasions a buscar alternatives, algunes les hi hem facilitat per guanyar competitivitat l’empresa com substituir el fuel contaminant i car per biomassa que hauria comportat també llocs de treball addicionals i tractament de boscos a la comarca. Han preferit invertir en altres indrets. El Govern de la Generalitat – Felip Puig dixit – deia que es preocuparia ja fa quatre anys quan va esclatar la darrera crisi i ens manifestàvem a la Diagonal de Barcelona a les portes de l’empresa sense que cap representant es dignés baixar a saludar i escoltar. Passats aquests anys – i ja són uns quants -, on són les promeses ? Què s’ha fet dels acords del Parlament que vam instar des de l’oposició perquè el Govern busqués alternatives econòmiques  a les comarques amb nuclears com la Ribera d’Ebre ? Per què la llei que regula l’impost que grava la producció energètica d’origen nuclear només contempla un 10 % per al territori ? Ara els socialistes tornem a presentar una iniciativa demanant el 50 % com ja vam fer en el seu moment. Tampoc aquesta vegada el Govern de la Generalitat veient el drama de l’economia de la Ribera ens farà cas ?

2 – Covestro. Una altra empresa química que se suma a ERCROS i plega de les nostres comarques. Fa dos anys el mateix dia que al Pretori tarragoní es signava l’acord Artur Mas- Pere Navarro sobre l’ampliació del CRT de Vila-seca i Salou, se’n signava un altre amb els mateixos protagonistes sobre política industrial. Cap d’aquelles mesures, ni una s’han posat en pràctica i ja fa dos anys. Quan algú diu que no és bo avançar eleccions perquè costa diners organitzar-les , sempre responc que és dolent per la paràlisi que suposa per al país i aquest cas és desgraciadament un exemple. Vinga a avançar eleccions que vol dir la prolongació de la provisionalitat de tot: planificació del teixit productiu, dels programes socials, etc. Catalunya està paralitzada fa cinc anys i la història en parlarà molt críticament.

3 – Consorci Recreatiu i Turístic de Vila-seca i Salou (CRT). Escriure sobre aquest cas ja fa pena. Que milers de llocs de treball i d’oportunitats per a la nostra economia s’hagi aturat d’aquesta manera no té explicació i ni el propi Govern s’aclareix: que si ara un referèndum a tota Catalunya, que si només als municipis afectats , que si al Camp de Tarragona i tornem a debatre. Com si els debats, dotzenes de compareixences al Parlament, creació d’una nova comissió al territori per seguir més de prop i participar més en el pla urbanístic no hagués estat ja una participació exhaustiva i amplíssima com poques en la nostra història. Però tenim un govern incapaç de gestionar la complexitat.

4 – Jocs Mediterranis del  2017. Aquest és ja un cas en què ens juguem el prestigi internacional la ciutat de Tarragona i el propi país. Ho va dir el propi President de la Generalitat, ho vàrem dir gairebé tots els portaveus parlamentaris quan vaig tenir l’honor de presentar una interpel.lació al Govern i una moció subsegüent que es va aprovar per unanimitat a l’octubre de 2013. Han llegit bé, per unanimitat. Aquests cinc anys i mig de govern convergent no s’ha aprovat gairebé res per unanimitat al PRLAMENT. El suport i els compromisos del Govern als JJMM 2017 és una bona excepció. Però altre cop la inutilitat per governar la complexitat i la gestió pública d’una simple adjudicació. Ja no parlo del fracàs d’ATLL ( Aigües del Ter-Llobregat ) amb 300 milions. Parlem d’un simple pavelló esportiu, senyores i senyors.

Clar que això passa a Tarragona. Em sap greu haver acabat posant a aquest article un títol que pot sonar a chauvinisme. Demano excuses per no haver estat més creatiu. Però les dones si els homes d’aquestes comarques sabem que això és cert. A Girona no hauria passat. Més ben dit, deixem el condicional i posem-ho en indicatiu: no passen aquestes coses.

Aquest govern no pensa en tot el territori, no és capaç de  solucionar la construcció d’un pavelló, no sap tirar endavant acords per la reindustrialització del país, ni inversions com la d’ampliar el CRT. Quan sento que aquest govern vol aconseguir la independència en divuit mesos sense tenir, a més, a favor la majoria a la població, no vull explicar com reacciona el meu cos. Ho deixo a la imaginació de qui llegeixi.