Aquests són els veritables problemes; els que em pre(ocupen) molt i més que cap altre. I modestament crec que són els que ens haurien de preocupar més a tothom; al PSC però també a la resta de partits, a sindicats i empresaris, als moviments socials en general i ciutadans i ciutadanes en particular.
Per això està bé que parlem de la necessitat de reconstruir l’esquerra o de les desgràcies del PSC que són grans però no més que les d’altres formacions polítiques que estan darrera nostre en suport electoral que són totes llevat d’una que tampoc no passa per moments gaire feliços.
Però la nostra tasca és, sense defugir el debat sobre el nostre interior, posar blanc sobre negre les carències letals de l’actual govern provisional i les del que vindrà i assenyalar l’alternativa que necessiten els ciutadans. Perquè Artur Mas no content en eixamplar les diferències socials, va tenir l’ocurrència, com a remei a les seves baixes expectatives, d’abraçar l’independentisme i marxar del centre que cohesionava la societat catalana. Convocà eleccions però el tret li va sortir per la culata, el panorama polític i social està ara més fragmentat i dividit i ara no hi ha possibilitats de tenir un govern sòlid i tampoc una alternativa potent que hem de construir.
Però els reptes són colossals: una crisi econòmica com mai no havíem conegut però també social, de valors, de civilització. I pel mig, una altra de relació de Catalunya amb Espanya originada i augmentada per la irresponsabilitat del PP.
Mentrestant, milers d’homes i dones constitueixen una insuportable munió de pobres, a milers de joves els passen els anys sense possibilitats d’emancipació, centenars de desnonats, les dones continuen tenint menys possibilitats, augmenten els suïcidis i les malalties mentals, la qualitat sanitària decreix de forma alarmant i l’educació comença a ser només per als qui tenen possibilitats de pagar-se-la. I tenim una Catalunya amenaçada com ho està tot el Planeta pel canvi climàtic i un govern i pel que sembla també el futur govern que ni en parla ni sembla importar-li.
Aquesta és la primera reconstrucció que em preocupa, la social.
I també paral.lelament, la nacional. A veure si entenem que amb 37 diputats de CDC i 13 d’UDC no podem arribar ni a Saragossa perquè en sortir de Catalunya ja ens veuen – perquè hi estem – dividits i afeblits. Artur Mas pensa encara en internacionalitzar el conflicte ? Alex Salmon anà a Alemanya i quan tornà a Escòcia portava al sarró acords amb les Universitats Alemanyes i inversions per a l’economia verda. Podem posar-nos d’acord en obtenir una nova relació amb Espanya, amb l’acompliment sense restriccions del nostre estatut i amb un pacte fiscal que sigui adient ?
I també en aparèixer no com a problemàtics i amb ganes d’internacionalitzar conflictes sinó com a predicadors de les nostres bondats ? És l’única manera de generar confiança més enllà de Catalunya, a Espanya i a Europa – es pot fer un manifest avui sense parlar d’Europa ? – perquè a tothom necessitem i perquè només amb els nostres recursos no en tenim prou. I som favorables al dret a l’autodeterminació de Catalunya però des de la nostra inequívoca postura federalista.
El PSC i l’esquerra tenim molta feina. La dreta també perquè són els valors i la política de la dreta que ens han portat fins aquí i van generant crisi rere crisi mentre milions d’éssers humans van caient. Però és cert que el PSC ha de reflexionar i molt sobre els nous reptes socials i nacionals. Sense complexos i sense dilacions. De forma oberta i amb voluntat de ser el gran partit que ha de tornar a ser fonamental per la cohesió, per reconstruir les fractures socials i nacionals que patim. Ja ens hi ha emplaçat el Primer secretari Pere Navarro i ho farem aviat. Però tots junts i sense que això doni a entendre que estem dividits ni entorpint l’acció que els òrgans de direcció – que han rebut l’encàrrec de dirigir el partit – van assenyalant.
Els catalans i les catalanes esperen de nosaltres ara una resposta a com els servirem des de l’oposició nítida, quines solucions oferim per construir l’alternativa imprescindible en tota democràcia i que haurem d’encapçalar i protagonitzar nosaltres perquè som la segona força política i la primera de l’oposició. I ho esperen dels socialistes perquè ERC que ho és en escons però no en vots ciutadans ha pactat amb CiU un govern que necessitarà ser contraposat per una i oposició ferma i sense complexos des d’una esquerra amb voluntat de govern.
Canviar, reformar el PSC no ho farem de forma aïllada de tots els problemes de la societat que són gravíssims i urgents. Ni a cop de manifestos o d’articles. Walt Disney va dir allò de “ la millor manera de començar alguna cosa és deixar de parlar-ne i començar a fer-la.
Perquè només si se’ns veu preocupats i sobretot ocupats per trobar una sortida tindrem credibilitat per ser l’alternativa que els catalans i les catalanes necessiten.