Los nuevos récords de calor de este verano han sido una prueba más del camino que llevamos hacia el desastre si no ponemos remedio. Sí, este verano ha sido el más fresco de los próximos. Estamos en situación de emergencia. Ya no sirven cuidados paliativos sino acciones radicales: cambios de modelo de consumo, reducción y ahorro energético y sustitución de los combustibles fósiles por energías renovables.

No actuamos lo suficiente para que todavía no nos quememos. Es lo del síndrome de la rana hervida que se utiliza para explicar cuando no actuamos ante un problema que empeora progresivamente: Si colocamos a una rana en agua hirviendo, saltará; pero si la ponemos en agua tibia y se calienta lentamente al fuego, no percibirá el peligro y se cocerá hasta la muerte.

Debemos actuar en todo el mundo para conseguir unas emisiones cero, es decir, sin consumo de energías fósiles (petróleo y gas) y en todos los sectores sin excepción. En el Planeta y por tanto también en las Terres de l’Ebre debemos dejar de emitir gases de efecto invernadero. Y esto no es imposible sino obligatorio, es un imperativo moral que debemos a los actuales niños y jóvenes y a las próximas generaciones. Debemos ser unos buenos antepasados y dejar un mundo en el que se pueda vivir.

Hay que poner negro sobre blanco las acciones que debemos llevar a cabo para descarbonizar nuestras tierras. No es difícil pero es un estudio laborioso. Y hay que empezar porque necesitamos una hoja de ruta de lo que hay que hacer. No podemos dar palos de ciego o creer que poniendo cuatro paneles en los tejados tendremos suficiente. Hay que planificar, detallar, temporalizar, saber de cuánto estamos hablando y de dónde lo sacaremos.

Hay pocos estudios al respecto. El Colegio de Ingenieros industriales de Cataluña habla de 230.000 millones. En las últimas elecciones calculé los millones que habrá que invertir hasta 2050 en algunos municipios y me salieron 48.000 en Barcelona, 2.000 en Tarragona, 350 en Valls; 50 en Flix, 12 en La Fatarella. Si lo hacemos antes, mejor.

Es necesario captar inversiones y decidir qué papel deben tener las administraciones para preservar mejor el interés público y el beneficio para los ciudadanos.

Y en las Terres de l’Ebre deberíamos aspirar a más inversiones: en primer lugar las que se pueden derivar del hecho de disponer de energía km0 y por tanto más barata que puede atraer otras actividades económicas. Pero también otras del propio sector energético renovable: energía solar, eólica pero también quisiera referirme al gran proyecto energético de hidráulica de bombeo en Ribarroja-Flix-Ascó-La Fatarella que empieza a madurar y deberíamos impulsarlo más porque puede significar durante diez años muchos puestos de trabajo, nuevas posibilidades de actividad económica asociada y, si sabemos negociar bien, muchos Kwh de energía eléctrica barata para atraer otras inversiones.

Los nuevos fondos provenientes del llamado impuesto nuclear pueden ayudar. Sería necesaria la voluntad de actuar conjuntamente superando los lógicos localismos que a veces impiden acciones de envergadura. Seamos optimistas y pongámonos al trabajo

Els nous récords de calor d’aquest estiu han estat una prova més del camí que portem cap al desastre si no hi posem remei. Sí, aquest estiu ha estat el més fresc dels propers. Som en situació d’emergència. Ja no serveixen cures pal·liatives sinó accions radicals: canvis de model de consum, reducció i estalvi energètic i substitució dels combustibles fòssils per energies renovables.

No actuem prou perquè encara no ens cremem. És allò de la síndrome de la granota bullida que es fa servir per explicar quan no  actuem davant d’un problema que empitjora progressivament: Si una granota es posa en aigua bullint, saltarà; però si podem la granota en aigua tèbia i s’escalfa lentament al foc, no percebrà el perill i es courà fins a la mort.

Hem d’actuar a tot el món per aconseguir unes emissions zero, és a dir, sense consum d’energies fòssils (petroli i gas) en tots els sectors sense excepció. Al Planeta i per tant també a les Terres de l’Ebre hem de deixar d’emetre gasos d’efecte hivernacle. I això no és impossible sinó obligatori, és un imperatiu moral que devem als actuals infants i joves i a les properes generacions. Hem de ser uns bons avantpassats i deixar un món on es pugui viure.

CaI doncs posar negre sobre blanc les accions que hem de dur a terme per descarbonitzar les nostres Terres. No és difícil però és un estudi laboriós. I cal posar-s’hi  perquè ens cal un full de ruta d’allò que cal fer. No podem donar pals de cec o creure que posant quatre panells a les teulades en tindrem prou. Cal planificar,  detallar,  temporalitzar, saber de quant estem parlant i d’on ho traurem.

Hi ha pocs estudis sobre això. El Col·legi d’Enginyers industrials de Catalunya parla de 230.000 milions. A les darreres eleccions vaig calcular els milions que caldrà invertir fins al 2050 a alguns municipis i em van sortir  48.000 a Barcelona, 2.000 a Tarragona, 350 a Valls; 50 a Flix, 12 a la Fatarella. Si ho fem abans, millor.

Cal captar inversions i decidir quin paper han de tenir les administracions per preservar millor l’interès públic i el benefici per als ciutadans.

I a les Terres de l’Ebre hauríem d’aspirar a més inversions: en primer lloc les que es poden derivar del fet de disposar d’energia km0 i per tant més barata que pot atreure altres activitats econòmiques. Però també altres del propi sector energètic renovable: energia solar, eòlica però també em voldria referir al gran projecte energètic d’hidràulica de bombeig  a Riba-roja-Flix-Ascó- La Fatarella que comença a  madurar i l’hauríem d’impulsar més perquè pot significar durant deu anys molts llocs de treball, noves possibilitats d’activitat econòmica associada i, si  sabem negociar-ho bé, molts Kwh d’energia elèctrica barata per atreure altres inversions.

Els nous fons  provinents de l’anomenat impost nuclear poden ajudar. Caldria voluntat d’actuar conjuntament superant els lògics localismes que de vegades impedeixen accions  d’envergadura. Siguem optimistes i posem-nos a la feina

Pare Abad,

President Aragonès

Dr. Jordi Cassasas

Dr. Jaume Carbonell

Presidents 

(autoritats locals)

Molt apreciat pare Abad, president de la Generalitat, president de la Universitat Catalana d’Estiu, presidents, … Dr. Carbonell,  ….

Vull sumar-me als agraïments a la Universitat Catalana d’Estiu per la iniciativa d’organitzar aquest acte de record i reconeixement de la figura de Pau Casals a poques setmanes del cinquantenari de la seva mort, ocorreguda el 22 d’octubre de 1973 a San Juan de Puerto Rico.

Li agraeixo, Dr. Cassasas , la seva amable invitació.

És un fet rellevant que avui ens trobem aquí, a Sant Miquel de Cuixà, el president de la Generalitat, Molt Honorable Sr. Pere Aragonès i els qui hem tingut l’honor de precedir-lo en aquesta responsabilitat, aplegats a l’entorn de la figura de Pau Casals.

Representem, tots nosaltres, l’expressió d’una societat plural i diversa que aspira a exercir el seu autogovern com una via per a millorar el benestar de tots els homes i les dones que la formem.

Els qui hem tingut la responsabilitat de governar Catalunya, i la persona que avui assumeix aquest paper, hem treballat (amb tots els nostres errors i encerts) per fer de Catalunya un país més just, més pròsper i més unit al voltant dels valors universals que van constituir també els anhels de Pau Casals: democràcia, justícia social, pau i fraternitat entre els pobles.

És molt el que ens uneix en el reconeixement a Pau Casals. No hi ha dubte que és un dels noms més universals de la cultura catalana. Ens ho ha explicat molt bé el Dr. Carbonell i jo, que no sóc historiador ni musicòleg, no hi tinc res a afegir, més enllà de posar de manifest els accents de la trajectòria de Casals, més polítics que historiogràfics, que em resulten més suggerents:

Intèrpret, director d’orquestra, compositor i mestre, va ser un gran artista de referència internacional de la música del segle XX. Va ser allò que avui en diríem un artista del món global, però que mai no va ni oblidar ni de deixar de fer present la seva condició de ciutadà de Catalunya.

Efectivament, va ser un home de món, però no va perdre mai les seves arrels. Va ser un defensor de Catalunya en els moments més difícils, doncs considerava que la cultura i la diversitat cultural eren la més gran expressió de riquesa de la humanitat. Alhora sentia una relació fraternal amb Espanya.

Pau Casals va viure intensament els tràgics esdeveniments del segle XX davant dels quals no va mantenir una actitud neutral o contemplativa. De fet, van marcar la seva trajectòria no només professional sinó també ciutadana:

• La fractura, la divisió i l’odi viscuts als anys 30; l’esperança de la II República Espanyola; el cop d’Estat militar contra les institucions democràtiques; la guerra civil i, després la llarga dictadura del General Franco.
• L’exili a partir de L’any 1939 aquí, a Prada de Conflent, des d’on es dedicà a ajudar els milers de refugiats republicans espanyols, molts d’ells als camps de concentració del Sud de França. Ho feia personalment amb els seus recursos, i també ho va fer amb la participació d’institucions internacionals com S. Aid for Spanish Refugees, de Nova York. En paral·lel es va convertir en un dels ambaixadors culturals de la II República Espanyola i amb la seva música defensà en molts països el valor de la democràcia.
• La profunda decepció que li va produir l’actitud dels governs de les democràcies europees que primer van trobar en la doctrina de la no intervenció el pretext per deixar de banda l’Espanya i la Catalunya democràtiques i que després, acabada la guerra mundial van oblidar la nostra causa i fins i tot van legitimar la dictadura franquista i la llarga nit que es va imposar a casa nostra.

I és que Pau Casals havia nascut, recordem-ho, en plena Guerra Carlina. Va viure també el desastre de la I Guerra Mundial, la Guerra civil espanyola, i la II Guerra Mundial. Per a ell, la guerra era la pitjor expressió del que podien fer les persones, en contraposició a la música, que era el llenguatge universal de la concòrdia.

Després de la victòria aliada de la II Guerra Mundial de l’any 1945, va decidir protestar amb el seu silenci. No comprenia com els aliats reconeixien el règim dictatorial de Franco. Per aquesta raó, l’any 1946 va pronunciar un discurs a la BBC en el que va dir que no tornaria a tocar en els països aliats fins que no retornés la democràcia a Espanya.

Tanmateix la creixent tensió entre la URSS i els USA, polaritzant el món en el marc de la guerra freda, el va preocupar molt i va fer canviar la seva actitud de no tocar més als països aliats. Estava molt atemorit per la possibilitat d’una nova conflagració mundial amb armes nuclears. I en va fer d’això una nova causa, desenvolupant un gran activisme cívic en defensa del retorn de la democràcia a Espanya i alhora per l’impuls d’una nova governança mundial a través de la ONU en un món sense fronteres i en pau. Per aquesta raó, Pau Casals va ser reconegut com una personalitat de referència internacional en la defensa de la pau i els drets de les persones. Per això va ser convidat en quatre ocasions a les Nacions Unides: 1958, 1963, 1971 i l’any 1973, com ens ha explicat el Dr. Carbonell.

Hem tingut ocasió d’escoltar el magnífic i conegut discurs de 1971 “I am a Catalan” amb la famosa referència a la institució de Pau i Treva tan adequada al fet de trobar-nos a l’abadia de Cuixà.

Vull fer referència també al que va pronunciar anys abans, l’any 1958, molt expressiu del seu tarannà i dels seus compromisos. Hi ha un paràgraf que diu així:

 “La confusió i el temor han envaït el món sencer. El nacionalisme mal concebut, el fanatisme, els dogmes polítics i la manca de llibertat i de justícia encoratgen la desconfiança i l’hostilitat que agreugen cada dia més el risc que correm, però tot i així tots els éssers humans desitgen la pau”

Per últim, i com a colofó dels meus accents sobre la trajectòria de Pau Casals, vull destacar que essent, certament, un músic d’alt nivell, mai no va deixar de banda ni la música popular i tradicional ni la passió per fer de la seva una feina pedagògica, divulgativa.

Hi ha, en aquest aspecte, una etapa especialment singular de la seva activitat i del seu compromís cívic. Quan es va instal·lar a Barcelona l’any 1919,  tornat de la seva estada a Nova York, Casals va treballar per impulsar el nivell simfònic de la ciutat però alhora va treballar per fer arribar la música, que per a ell era un vehicle de cohesió i d’emancipació social, als sectors populars que n’eren aliens. És així que, amb la implicació de joves com Rafael Campalans i d’altres persones vinculades a l’Ateneu Politècnic, va impulsar l’Associació Obrera de Concerts, que va tenir un èxit extraordinari fent arribar els concerts a les persones més humils: els obrers i obreres de les fàbriques, els pagesos i camperols, els estibadors del port…

Podem així entreveure que no creia possible separar la música de la vida i per això la seva carrera artística va ser una expressió de compromís i defensa de la pau, la democràcia, els drets i la dignitat de les persones. Fou, ho repeteixo, home de fortes conviccions morals i ètiques que van orientar, amb coherència, la seva trajectòria vital.

Aquesta actitud de coherència i rigor és el que el va dur a cancel·lar concerts, a descartar ofertes professionals i, fins i tot, a no retornar al país mentre no es produís la victòria de  la democràcia que ell anhelava. Malauradament la seva mort prematura no li va permetre tornar a casa amb tots els honors que li haurien reconegut els catalans i les catalanes de totes les condicions.

Pau Casals és, doncs, un motiu d’orgull per a tots nosaltres, mereixedor de respecte i de memòria.

Així com he parlat dels meus accents sobre la trajectòria professional i cívica de Pau Casals, també vull extreure’n la meva particular visió sobre el seu llegat. Deia al començament que els valors universals defensats amb convicció i coherència per Pau Casals al llarg de tants anys (democràcia, justícia social, pau i fraternitat entre els pobles), refermen les meves pròpies conviccions polítiques.

La política democràtica ha de servir per facilitar la convivència i per crear i protegir un codi de conducta que ens dona eines per a fer-la possible.

Sobre la base d’aquest codi, que s’alimenta de consensos i de pactes, les societats avancen protegint els drets, exigint el compliment dels deures i posant en marxa polítiques públiques que asseguren la cohesió social i cultural de la societat i, també, de la nació.

Al riscos i incerteses globals del món d’avui s’afegeix, en el nostre cas, un període de difícil governança. Vull reivindicar el valor del nostre sistema de democràcia parlamentària, que aquests dies ha demostrat la seva capacitat de construir acords.

Crec que això ofereix noves oportunitats i esperances, i és així com vull acabar aquesta breu intervenció.

Tinc l’esperança que els que creuen que només hi ha una manera d’entendre Espanya arribaran a comprendre o, si més no, a acceptar, que aquesta diversitat és un valor que cal protegir. No es pot construir una nació negant a una part de la seva ciutadania el seu dret a pertànyer-hi simplement perquè entén la seva identitat nacional d’una manera diferent.

L’Espanya pretesament homogènia, excloent i reclosa en els seus mites ha de donar pas a una Espanya fraternal, respectuosa de la diversitat dels pobles que la conformen i capaç de gestionar amb intel·ligència la seva pluralitat.

Tinc igualment l’esperança que siguem capaços d’abordar els problemes, que hi són, no des de la confrontació i la desqualificació, sinó des de l’exercici del diàleg, la negociació i el pacte. Entre nosaltres a Catalunya i amb la resta d’Espanya. Per fer possible la millora continuada del nostre autogovern.

Aquesta és la funció de la política. De la política útil, més enllà dels discursos abraonats, dels ultimàtums, de la desqualificació dels adversaris i de la simplificació dels problemes i de les solucions.

Aquest és, per a mi, el llegat de Pau Casals.

Moltes gràcies per la seva atenció

José Montilla

El meu admirat Toni Batista publica avui un article al Diari de Tarragona que reprodueixo al final titulat “ La renovada actualitat de Joan Reventós. El socialisme català que necessitarà Pedro Sánchez”. Acaba recordant la frase de Joan Reventós l’any 1988: ” fer que la convivència sigui possible ” escrita en una carta agraint a una família de Torredembarra que hagués deixat el seu local tant a Convergència uns anys abans com al PSC de forma altruista.

Ve molt a tomb  del que estem vivint aquests dies.  40 anys després d’aquella frase del Joan encara tenim pendent que la convivència sigui possible.  No és cap novetat,  fa segles que aquest mosaic que en aquest mosaic que és Espanya tenim pendent que la convivència sigui possible. I ho tenim pendent perquè n’hi ha que s’entesten que només hi hagi una Espanya única i uniforme  i volen imposar-la.

A mi ja no em cega cap  bandera ni  cap sigla encara que  no deixaré de defensar mai les que més em representen:  les de la Justícia social i d’una Espanya diversa.

El 18 de juny de 2006  era conseller de Governació i  quan sortia del Parlament  cap al Palau de la Generalitat per portar-li els resultats definitius a Pasqual Maragall em va trucar José Luis Rodríguez Zapatero llavors president.  Em va preguntar com havia anat i li vaig dir que malament Perquè aquell estatut – he  dit bé aquell – només  el va aprovar el 36% del catalans (menys del 50% de participació )  i que allò algun dia podria tenir conseqüències. De fet, en plena campanya i per una impugnació del PP i ERC – quina casualitat que es trobessin aquests dos partits en aquesta acció – ,  la Junta Electoral Central va prohibir, en una decisió sense precedents el foment exprés del vot per part de les Administracions.

El cas és que el PP  va presentar el darrer dia d’aquell estiu  un recurs d’inconstitucionalitat contra el preàmbul i contra 114 dels 223 articles d’aquell Estatut  i el Tribunal Constitucional el va retallar considerablement.  així que Catalunya és l’única comunitat autònoma d’Espanya que es regeix per un Estatut que no va aprovar la ciutadania.

I efectivament tal com vaig  dir-li José Luis Rodríguez Zapatero,  la cosa es va embolicar i encara ho està.  Jo sé que el que ahir es va expressar en la votació de la presidenta del Congrés  només és un esbós d’una possible solució  però fins que la dreta no vulgui  unes regles del joc que permetin  que,  amb paraules de Joan Reventós,  la convivència sigui possible, la solució no serà definitiva.

Li he donat mil voltes.  Fins i tot he pensat en un govern de gran coalició- Però això a Espanya i a Catalunya és anatema i perquè això fos possible sé també que haurien de canviar moltes coses. Entre altres, que la dreta assumís que és impossible una Espanya tancada, única i uniforme, que la seva força és la seva diversitat i que és l’única manera de conviure.

Mentrestant el que ahir va passar al Congreso de los Diputados  a mi em sembla molt millor que no pas l’alternativa i a la majoria d’espanyols representada pels vots dels diputats crec que també els representa més.  Encara tinc l’esperança que les posicions s’acostin i que la dreta reflexioni.  Ahir escoltant la portaveu del PP Cuca Gamarra un cop acabada la sessió  vaig pensar que  podem tenir esperança. La vaig veure prudent i mesurada.  Però potser és que sempre al final acabo sent optimista  i crec en  el desig de Joan Reventós  que la convivència sigui possible.

L’article de l’Antoni Batista

Veig amb disgust com han penetrat en una part de la nostra societat actituds de recels, desconfiances i odi cap a la gent que viu entre nosaltres que prové d’altres països.

Però als anys 50 i 60 del segle passat,  milers d’ebrencs es van veure obligats a buscar oportunitats de treball a l’estranger a causa de les difícils condicions econòmiques de l’època. A Flix ho vaig viure a la meva família: dues germanes del meu pare van marxar a l’Argentina, un cosí germà seu a Alemanya on també va marxar un germà de la meva mare.

Les xifres exactes de quants ebrencs van emigrar poden variar segons les fonts, però van ser milers que van deixar-nos; alguns ja no van tornar més i van arrelar lluny principalment a Europa Occidental i Amèrica. Aquella emigració va tenir impactes significatius que encara perduren a les nostres terres: econòmics,  culturals  però sobretot emocionals en uns anys en què les comunicacions eren molt complicades, parlar per telèfon era un luxe.

Recordo les cartes  escrites en paper fi perquè no pesessin i els segells no fossin cars que ens arribaven d’Argentina. A l’hora del sopar eren llegides pel meu pare i escoltades per tota la família amb un silenci absolut.

Quan venia d’Alemanya el germà de la meva mare als nebots ens  portava alguna joguina de tecnologia avançada que aquí no coneixíem. Recordo en una ocasió que mentre jugava amb una d’elles vaig sentir com explicava que la vida allà no era de color rosa, que li encomanaven la feina que no volien fer els alemanys, que l’idioma era una gran dificultat i que no se sentia ben tractat.

Algun dia caldrà fer algun estudi seriós d’aquells herois aventurers i dedicar-los algun carrer als nostres pobles per honorar la seva memòria. Potser llavors trobarem sentit al poema de Bertol Brecht “Preguntes sobre un obrer que llegeix”:

…I Babilònia, destruïda tantes vegades, qui la va tornar a construir ? // La Gran Roma és plena d’arcs de triomf. Qui els va erigir?//El jove Alexandre va conquerir  l’Índia. Ell sol?// Cèsar va derrotar els gals. No portava ni tan sols cuiner?//….

Aquests dies he sentit com els partits d’extrema dreta han utilitzat la immigració com un argument electoral propagant recels i odi. Una part de la nostra societat ha compartit aquests arguments de considerar inferior l’emigrant i fins i tot culpar-lo de bona part dels nostres mals. Però he parlat també amb empresaris que demanen que les autoritats agilitin els papers perquè no troben xofers perquè ens portin el que necessitem o treballadors per recollir la fruita.

Mandela va dir que la societat s’havia de construir usant fins al darrer maó disponible sense menysprear-ne cap però alguns encara no han après que el color de la pell està determinat únicament per la quantitat i tipus de pigment anomenat melanina i que només que haguessin nascut uns kms més al sud tindrien el mateix rebuig que ells ara professen. Llavors serien emigrants com els nostres ebrencs dels anys 50 i 60.

Publicat a l’Ebre Digital l’1 de juliol de 2023 https://ebredigital.cat/2023/07/01/una-mirada-ebrenca-a-lenergia-renovable/

Aclareixo renovable perquè no hi hagi dubte que nomes parlo –ja només podem parlar– d’energia renovable; és a dir, la que no s’esgota, no genera residus, ni contamina, ni és perillosa.

Les formes més conegudes i capaces de generar energia de forma massiva són la que aprofitem del sol, del vent i de l’aigua. Les de tota la vida fins que van arribar carbó i petroli. Recordo com a Flix els meus avis reservaven un tros d’una finca per sembrar ordi pel matxo i la mula. Eren els nostres tractors i l’ordi la nostra energia juntament amb la fusta que trèiem també del camp.

Va arribar el petroli i vàrem traslladar a Aràbia i a Algèria aquells trossos de terra i encara els tenim allà. Però vam fer un negoci dubtós perquè allò ha comportat guerres, altes temperatures i contaminació que afecten la vida i la salut dels éssers vius.

“El PROENCAT 2050 diu que hem de destinar un 2’5% del territori -80.000 hectàrees- a generar energia renovable, i estalviar el 30% de la que consumim ara”

Hem de tornar, doncs, a produir la nostra energia inesgotable i neta. A les Terres de l’Ebre tenim moltes possibilitats de generar la que consumim aquí o lluny la que gasten els vaixells i avions que ens duen els productes que consumim, els hospitals on anem, els mitjans de transport que ens permeten viatjar o la que il·lumina els grans centres d’espectacles o esportius.

El PROENCAT2050 que ha aprovat el Govern català diu que s’ha d’acomplir la Llei de Canvi Climàtic de 2017 i tenir un sistema energètic 100% renovable. I aquesta ha de ser un 75% electricitat (ara només un 25%) i la resta han de ser gasos i líquids també renovables.

També diu que per això hem de destinar un 2’5 % del territori -80.000 hectàrees- a la generació d’aquesta energia. Finalment fixa que haurem d’estalviar un 30 % de l’energia que consumim ara.

La producció d’energia renovable a les Terres de l’Ebre pot empoderar la ciutadania. A Alemanya el 45 % de l’energia renovable està en mans de les comunitats locals, cooperatives, comunitats energètiques, petites empreses i famílies. Aquest hauria de ser un objectiu i una de les destinacions dels fons provinents de l’impost nuclear o d’altres subvencions. El sol, el vent i l’aigua són de tots i els consumidors es poden convertir en “prosumidors” (productors i consumidors).

Però també hauríem de procurar que la generació d’energia renovable anés lligada a nous projectes per revitalitzar el nostre teixit econòmic. Aquí els ajuntaments poden jugar un paper important però també els Consells Comarcals en projectes d’abast supramunicipal.

Finalment, crec que a les Terres de l’Ebre hauríem de començar a plantejar els preus de l’energia per nodes; és a dir, l’energia hauria de ser més barata on es produeix com ja fan en els països nòrdics i en altres com Austràlia o alguns estats americans. Té lògica per reconeixement territorial, per obrir oportunitats de noves implantacions productives i perquè l’energia Km0 no requereix costos de transport.

Una mirada ebrense a la energía (renovable)

Aclaro renovable porque no cabe duda de que sólo hablo –ya sólo podemos hablar– de energía renovable; es decir, la que no se agota, no genera residuos, ni contamina ni es peligrosa.

Las formas más conocidas y capaces de generar energía de forma masiva son las que aprovechamos del sol, el viento y el agua. Las de toda la vida hasta que llegaron carbón y petróleo. Recuerdo cómo en Flix mis abuelos reservaban un pedazo de una finca para sembrar cebada para los mulos. Eran nuestros tractores y la cebada nuestra energía junto con la madera que sacamos también del campo.

Llegó el petróleo y trasladamos a Arabia y Argelia aquellos pedazos de tierra y todavía los tenemos allí. Pero hicimos un negocio dudoso porque esto ha comportado guerras, altas temperaturas y contaminación que afectan a la vida y la salud de los seres vivos.

Debemos, pues, volver a producir nuestra energía inagotable y limpia. En las Terres de l’Ebre tenemos muchas posibilidades de generar la que consumimos aquí o lejos ( la que gastan los barcos y aviones que nos traen los productos que consumimos, los hospitales donde vamos, los medios de transporte que nos permiten viajar o la que ilumina los grandes centros de espectáculos o deportivos).

El PROENCAT2050 que ha aprobado el Gobierno catalán dice que debe cumplirse la Ley de Cambio Climático de 2017 y tener un sistema energético 100% renovable. Y ésta debe ser un 75% electricidad (ahora sólo un 25%) y el resto deben ser gases y líquidos también renovables.

También dice que para ello debemos destinar un 2,5% del territorio -80.000 hectáreas- a la generación de esta energía. Finalmente fija que deberemos ahorrar un 30% de la energía que consumimos ahora.

La producción de energía renovable en las Terres de l’Ebre puede empoderar a la ciudadanía. En Alemania el 45% de la energía renovable está en manos de las comunidades locales, cooperativas, comunidades energéticas, pequeñas empresas y familias. Éste debería ser un objetivo y uno de los destinos de los fondos provenientes del impuesto nuclear o de otras subvenciones. El sol, el viento y el agua son de todos y los consumidores pueden convertirse en “prosumidores” (productores y consumidores).

Pero también deberíamos procurar que la generación de energía renovable estuviera ligada a nuevos proyectos para revitalizar nuestro tejido económico. Aquí los ayuntamientos pueden jugar un papel importante, pero también los Consejos Comarcales en proyectos de alcance supramunicipal.

Por último, creo que en las Terres de l’Ebre deberíamos empezar a plantear los precios de la energía por nodos; es decir, la energía debería ser más barata donde se produce como hacen en los países nórdicos y en otros como Australia o algunos estados americanos. Tiene lógica por reconocimiento territorial, por abrir oportunidades de nuevas implantaciones productivas y porque la energía Km0 no requiere costes de transporte.

En este primer semestre del año se ha producido algo nuevo en el contexto energético español y es que sobre todo en los meses de temperaturas moderadas ha habido momentos en que la producción de energía renovable era tal que se han tenido que parar plantas solares y eólicas y, como consecuencia, los precios han caído hasta cero euros en algunas horas puntuales.

No lo habríamos creído hace unos meses cuando cerramos el 2022 con una media de 204 € el Mwh (a 119 € el 2021). El Gobierno español reaccionó reduciendo el precio del gas con grandes aspavientos por parte de la derecha pero finalmente lo acabó bendiciendo Bruselas. Y a continuación estableció otras medidas efectivas como las rebajas del IVA y del impuesto de la electricidad, del impuesto a la producción de la energía eléctrica y la revisión de los cargos para 2023 que mantiene valores similares a los ya rebajados durante 2022.

De modo que llevamos un 2023 con unos precios medios sensiblemente inferiores que han llegado a los 73€ el Mwh en abril ya los 55€ en el mes de mayo que ya no están tan lejos de los 40€ de media en 2020.

Entre unas cosas y otras se producen reacciones en algunos sectores poco informados diciendo que prácticamente ya tenemos resuelto el problema, que los precios son similares a los previos a la crisis, que instalar energía renovable no sale rentable, que estamos en una burbuja, que cada vez la tecnología avanza más y nos va a salvar. En definitiva que no ocurre nada si vamos más despacio o incluso si nos detenemos durante un tiempo.

Ignoran los problemas de las altas temperaturas y la contaminación que afectan a la vida y la salud de los seres vivos. Recordémoslo: 20.000 personas mueren prematuramente cada año en España, 4.000 en el área de Barcelona, 8 millones en el mundo. Aparte, existen enfermedades más frecuentes o nuevas de todos los seres vivos del Planeta y cada vez más especies en peligro de extinción. Sólo una parte de los seres humanos, los más fuertes, se defienden cómo pueden ayudarse por los avances sanitarios. Pero es menor la calidad y esperanza de vida de niños, ancianos o con vulnerabilidades de salud.

Por tanto debemos descarbonizar, es decir dejar de consumir combustibles fósiles para detener esta vorágine infernal que aumenta el CO2 pero que produce otros gases más mortíferos como los óxidos de azufre y de nitrógeno,y partículas finas y compuestos orgánicos volátiles.

Por tanto, no, no podemos parar de instalar energía renovable. Y debemos hacerlo de forma masiva para desplazar urgentemente el uso de los combustibles fósiles. Es verdad que debemos consumir menos y que la tecnología nos ayudará. Pero esto ya lo tenemos contado y solo va a solucionar el 30 o 40% del problema.

El PROENCAT2050 de la Generalitat dice que en Cataluña es necesario instalar 12.000 MW renovables nuevos hasta el año 2030 y 58.400 MW hasta el año 2050 para lograr un sistema eléctrico totalmente descarbonizado. También dice que la descarbonización del sistema energético catalán requerirá la inversión de 84.361 millones de euros. Los cálculos del Colegio de Ingenieros industriales de Catalunya triplican esta cifra. Sean cuales sean las cifras, estamos hablando de cantidades muy importantes que es imposible que puedan asumir los presupuestos públicos. En Alemania, el 45% de las instalaciones de energía renovable están en manos de cooperativas de consumidores ahora ya llamados prosumidores, de pequeñas empresas o de particulares.

Se deben electrificar todos los consumos energéticos posibles hasta un 80% frente al 25% actual. Y el resto tendrán que ser también combustibles verdes principalmente para el transporte pesado de larga distancia, el aéreo y el marítimo. No, no podemos detenernos. Debemos evitar que se produzcan episodios de electricidad renovable excedente. Porque no sobra, en falta y mucha para empezar a desplazar combustibles fósiles. Y si esto no se produce es porque todavía hay muchos intereses porque seguimos quemando combustibles contaminantes, porque todavía no almacenamos energía en baterías o en hidrógeno verde o no transformamos otros productos como los residuos que son también fuente de energía.

El PROENCAT2050 dice que todo esto requiere la ocupación del 2,5% del territorio para usos energéticos. Son 80.000 hectáreas y es necesario asumirlo. Ahora estas hectáreas las tenemos ‘subcontratadas’ en Arabia, Argelia, Rusia y otros países. Esto nos ha traído muchos problemas, no sólo de salud sino también de guerras. Así que más vale que vayamos prescindiendo de ellos y hacernos la energía nosotros como hacían nuestros abuelos cuando destinaban terrenos de las fincas que cultivaban al alimento de los animales de tiro o terrenos de los bosques por la madera. Así que ahora devuelve la energía a Catalunya, podemos generarla nosotros y estaría bien que también fuera –totalmente o en parte– de nuestra propiedad.

Els creuers no salpen del port sense haver reunit als passatgers amb instruccions de com comportar-se en cas d’emergència, assenyalant les marques al terra indicant els llocs de concentració,  instruint sobre armilles i bots salvavides perquè tothom sàpiga el que ha de fer si sona l’alarma.

El 2019 ajuntaments, parlaments i governs van fer sonar l’alarma declarant la situació d’emergència climàtica.  Però no s’ha produït cap resposta ni es veuen modificar comportaments com pertocaria en una situació d’aquestes. O són tan tímides les reaccions que el vaixell es continua enfonsant i nosaltres amb ell.

Els qui encara analitzem la història considerant la influència dels poders econòmics  sabem que aquests s’organitzen per influir en tots els àmbits de la societat per mantenir el sistema imperant fa 200 anys consistent en cremar energies fòssils que augmenten les temperatures, disminueixen les pluges, i empitjoren de forma dramàtica l’aire que respirem. Les conseqüències per la vida dels éssers vius són colossals: gairebé 4.000 morts prematures anuals a la conurbació de Barcelona, 35.000 a Espanya  i 8 milions al món. I el pitjor és que deixem un Planeta invivible.

He recorregut Catalunya aquests dies  des del Pont de Suert fins Alcanar passant per Barcelona, Matadepera, Capellades,Tarragona, Valls, Flix i Santa Bàrbara explicant aquestes coses. He preferit en aquesta ocasió argumentar-les des del punt de vista econòmic però no parlant dels costos en vides i malalties sinó de les oportunitats econòmiques que suposa passar al nou model energètic 100 % renovable. Vaig pensar que potser seria un argument més convincent que no pas la vida i la salut dels éssers vius.

Vaig fer una estimació per cada municipi on anava calculant diferents factors  a tenir en compte en funció dels habitatges de cada municipi,  equipaments públics, mitjans de transport terrestre,  marítim  o aeri, l’extensió, els espais antropitzats, etc. No hi ha estudis així i vaig pensar que no podia ser per casualitat. Només fa uns mesos el Col·legi d’Enginyers Industrials en va publicar un que parla de 230.000 milions d’euros si volem tenir una Catalunya  amb energia 100% renovable.

Perquè el lector o lectora es faci una idea de la magnitud de les oportunitats econòmiques que significarà en la nostra civilització el canvi energètic, a la ciutat de Barcelona  s’hauran de fer unes inversions  de 48.000 milions d’euros fins al 2050; a Tarragona 3.000 milions. Són inversions molt considerables, moltes noves activitats i llocs de treball, nous hàbits d’estalvi a integrar a la nostra agenda familiar, a la de les empreses, a l’administració.

No cal dir que aquestes inversions no les ha de fer només l’administració pública tot i que hauria de prendre part  en el negoci de l’energia que cada vegada hi ha més coincidència en considerar-la un dret. Perquè, com l’aigua, no es pot viure  en condicions dignes sense tenir-ne  assegurat l’accés.

No sé si aquests arguments acabaran de mobilitzar  la nostra societat començant pels seus dirigents de tot tipus,  econòmics, socials i polítics i acabant pel conjunt de la ciutadania.  Hi ha massa  interessos  en joc  que malden  per perpetuar el sistema de consum desaforat actual i d’energia contaminant que el sustenta.

I continuem sentint missatges com el del President de la principal petroliera espanyola aquests dies en contra del nou sistema energètic però també de gent de bona fe que s’oposa a la substitució de combustibles fòssils per energies renovables quan parlem d’ocupar un 2,5% del territori de Catalunya ( un 3% a Alemanya).

No pot ser que ignorin que l’energia surt d’algun indret concret. Durant milers d’anys a Catalunya, com a tot arreu, els pagesos destinaven una part de les finques al conreu de cereals per alimentar els animals de tir i boscos per abastir-se de llenya. Però amb l’aparició dels tractors es  van traslladar aquests terrenys a països llunyans productors de petroli i de gas. Ara veiem que allò ens ha portat problemes greus com malalties i morts per contaminació, augment de les temperatures i guerres.

Cal recuperar la generació d’energia a casa nostra procurant que estigui el màxim de distribuïda i no només en l’espai sinó també, en la mesura del possible, en la propietat per evitar abusos que coneixem massa.

L’alarma fa quatre anys que sona i hi ha molta gent que no vol que la sentim  ni ens preparem  per fer front a l’amenaça mentre pugen les temperatures, ens quedem sense aigua, emmalaltim, morim i deixem un Planeta on els nostres descendents tindran difícil viure. Ho consentirem?

Los cruceros no zarpan del puerto sin haber reunido a los pasajeros con instrucciones de cómo comportarse en caso de emergencia, señalando las marcas en el suelo indicando los lugares de concentración, instruyendo sobre chalecos y botes salvavidas para que todo el mundo sepa lo que debe hacer si suena la alarma.

En 2019 ayuntamientos, parlamentos y gobiernos hicieron sonar la alarma declarando la situación de emergencia climática. Pero no se ha producido ninguna respuesta ni se ven modificar comportamientos como correspondería en una situación de éstas. O son tan tímidas las reacciones que el barco sigue hundiéndose y nosotros con él.

Quienes todavía analizamos la historia considerando la influencia de los poderes económicos sabemos que éstos se organizan para influir en todos los ámbitos de la sociedad para mantener el sistema imperante hace 200 años consistente en quemar energías fósiles que aumentan las temperaturas, disminuyen las lluvias, y empeoran de forma dramática el aire que respiramos. Las consecuencias para la vida de los seres vivos son colosales: casi 4.000 muertes prematuras anuales en la conurbación de Barcelona, 35.000 en España y 8 millones en el mundo. Y lo peor es que dejemos un Planeta invivible.

He recorrido Cataluña estos días desde el Pont de Suert hasta Alcanar pasando por Barcelona, Matadepera, Capellades,Tarragona, Valls, Flix y Santa Bárbara explicando estas cosas. He preferido en esta ocasión argumentarlas desde el punto de vista económico pero no hablando de los costes en vidas y enfermedades sino de las oportunidades económicas que supone pasar al nuevo modelo energético 100% renovable. Pensé que quizás sería un argumento más convincente que la vida y la salud de los seres vivos.

Hice una estimación por cada municipio donde iba calculando diferentes factores a tener en cuenta en función de las viviendas de cada municipio, equipamientos públicos, medios de transporte terrestre, marítimo o aéreo, extensión, espacios antropizados, etc. No existen estudios así y pensé que no podía ser por casualidad. Sólo hace unos meses el Colegio de Ingenieros Industriales publicó uno que habla de 230.000 millones de euros si queremos tener una Cataluña con energía 100% renovable.

Para que el lector o lectora se haga una idea de la magnitud de las oportunidades económicas que significará en nuestra civilización el cambio energético, en la ciudad de Barcelona se tendrán que realizar unas inversiones de 48.000 millones de euros hasta el 2050; en Tarragona 3.000 millones. Son inversiones muy considerables, muchas nuevas actividades y puestos de trabajo, nuevos hábitos de ahorro a integrar en nuestra agenda familiar, en la de las empresas, en la administración.

Ni que decir tiene que estas inversiones no deben hacerlas sólo la administración pública aunque debería tomar parte en el negocio de la energía que cada vez hay más coincidencia al considerarla un derecho. Porque, como el agua, no se puede vivir en condiciones dignas sin tener asegurado su acceso.

No sé si estos argumentos acabarán de movilizar a nuestra sociedad empezando por sus dirigentes de todo tipo, económicos, sociales y políticos y terminando por el conjunto de la ciudadanía. Hay demasiados intereses en juego que se esfuerzan por perpetuar el sistema de consumo desaforado actual y de energía contaminante que lo sustenta.

Y seguimos escuchando mensajes como el del Presidente de la principal petrolera española estos días en contra del nuevo sistema energético pero también de gente de buena fe que se opone a la sustitución de combustibles fósiles por energías renovables cuando hablamos de ocupar un 2,5 % del territorio de Cataluña ( un 3% en Alemania).

No puede ser que ignoren que la energía sale de algún lugar concreto. Durante miles de años en Cataluña, como en todas partes, los campesinos destinaban una parte de las fincas al cultivo de cereales para alimentar a los animales de tiro y bosques para abastecerse de leña. Pero con la aparición de los tractores se trasladaron estos terrenos a países lejanos productores de petróleo y gas. Ahora vemos que eso nos ha traído problemas graves como enfermedades y muertes por contaminación, aumento de las temperaturas y guerras.

Es necesario recuperar la generación de energía en nuestro país procurando que esté el máximo de distribuida y no sólo en el espacio sino también, en la medida de lo posible, en la propiedad para evitar abusos que conocemos demasiado.

La alarma hace cuatro años que suena y hay mucha gente que no quiere que la sintamos ni nos preparemos para hacer frente a la amenaza mientras suben las temperaturas, nos quedamos sin agua, enfermamos, morimos y dejamos un Planeta donde nuestros descendientes tendrán difícil vivir. ¿Lo consentiremos?