Un patiment incalculable

14.000 científics han signat un document d’emergència climàtica, advertint que ens espera «un patiment incalculable» si no abordem l’escalfament global d’una manera radical. L’article, publicat a la revista BioScience i dirigit per investigadors de la Universitat d’Oregon, és una actualització d’un article de 2019 que va declarar una «emergència climàtica» global i avaluà els signes vitals de la Terra en funció de 31 variables. L’informe d’ara mostra que en totes les categories ha augmentat el deteriorament en els últims dos anys, en 18 de les 31 amb nous màxims o mínims històrics. Segons l’estudi, les catàstrofes climàtiques seran cada vegada més nombroses: Inundacions, incendis, temperatures extremes, malalties, emigracions, morts.

Però el caos climàtic també afecta greument l’economia. Els països que no puguinseguir el ritme i posar-se al dia del que cada cop seran reglamentacions que obligaran a produir i consumir de forma diferent, simplement no comptaran, dependran d’altres,  desapareixeran del mapa,  es convertiran en titelles sense cap capacitat de decisió econòmica ni política. No cal que tinguin ni govern, les decisions les adoptaran altres per ells.

Serà – ho comença a ser – el cas de Catalunya en l’energia, un dels factors vitals per transitar cap a la nova societat. I és greu perquè les prevencions i les restriccions a la implantació d’energies renovables fan que ja avui haguem perdut el tren fins al punt que prohoms amb autoritat acadèmica i amb capacitat de decisió política han llençat la tovallola i parlen de plans B perquè ens ho resolguin altres països.

I això que tenim el coneixement i els recursos i que vàrem ser dels primers en l’aprovació d’una llei de Canvi climàtic el 2017. Però ara som a la cua en l’objectiu que aquella fixava: Catalunya 100 % renovable el 2050. Les excuses són “renovable sí però aquí no” “hi ha impacte visual” “aquí n’hi ha massa”. Catalonia is different. A la resta del món prefereixen una mica d’impacte visual però eviten l’impacte sobre els seus pulmons sobre les seves vides….. i sobre les seves butxaques. On queda allò de “els catalans de les pedres treuen pans” ?.

I si no generem, no podem emmagatzemar ni fer hidrogen verd, un vector energètic que ajudarà el planeta a disposar d’energia de forma gairebé il·limitada perquè es pot obtenir de l’aigua. En altres indrets , alguns d’ells molts molt propers, s’estan fregant les mans. Parlem d’Aragó d’on algunes veus de casa nostra diuen que podem abastir-nos o de l’Aràbia on alguna gran empresa ja ens ha col·locat en el punt de mira tot iqueinicialment no hi érem i d’on pensen portar-nos hidrogen verd a través dels Ports de Barcelona i Tarragona.

Per això quan llegim aquests dies alguns plans de reindustrialització sobretot centrats en l’Àrea Metropolitana de Barcelona amb noves plantes de bateries o automobilístiquesens preguntem qui correrà el risc d’aquestes inversions en un territori sense energia renovable - ja no se’n podrà utilitzar cap altra – i sense hidrogen que asseguri una indústria descarbonitzada i sense perill de subministrament.

Per tant el patiment incalculable derivat del desastre climàtic de què parlen aquests 14.000 científics no ho és només per la nostra salut i per la nostra vida – que deu n’hi do - sinò també un patiment incalculable  per la nostra economia que no aixecarà el cap perquè no es posarà a la alçada del que demanen els nous temps.

Alguns que malden per obtenir una suposada independència política que ja avui dia és impossible davant les dependències d’organitzacions internacionals econòmiques, comercials i polítiques, haurien de ser els primers – i no ho són – en lluitar per la independència dels recursos energètics que tenim a Catalunya i que menyspreem. en benefici d’altres zones d’Espanya o del Pròxim Orient o l’Àfrica del Nord. Tenen ganes, es veu, que continuem dependents dels països àrabs i del Magrib com els darrers 150 anys.

Ja hem perdut el tren. Encara en passen altres. Però els qui han agafat els primers trens estan arribant  abans al lloc i dissenyen  les infraestructures perquè ens convertim en simples consumidors dels seus productes i al preu que ells fixin. Faran ells el negoci, crearan ells els llocs de treball i s’emportaran el benefici dels nostres consums. En l’època del petroli i de l’urani això era inevitable. Però ara que disposem de sol, vent, boscos, subsol, residus…propis, simplement és o serà imperdonable i tindrem un patiment incalculable, també econòmic

Article publicat al Diari de Tarragona ahir 3 d’agost de 2021

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Un sufrimiento incalculable

14.000 científicos han firmado un documento de emergencia climática, advirtiendo que nos espera «un sufrimiento incalculable» si no abordamos el calentamiento global de una manera radical. El artículo, publicado en la revista BioScience y dirigido por investigadores de la Universidad de Oregón, es una actualización de un artículo de 2019 que declaró una «emergencia climática» global y evaluó los signos vitales de la Tierra en función de 31 variables. El informe de ahora muestra que en todas las categorías ha aumentado el deterioro en los últimos dos años, en 18 de las 31 con nuevos máximos o mínimos históricos. Según el estudio, las catástrofes climáticas serán cada vez más numerosas: inundaciones, incendios, temperaturas extremas, enfermedades, emigraciones, muertos.

Pero el caos climático también afecta gravemente a la economía. Los países que no puedan seguir el ritmo y ponerse al día de lo que cada vez serán reglamentaciones que obligarán a producir y consumir de forma diferente, simplemente no contarán, dependerán de otros, desaparecerán del mapa, se convertirán en títeres sin capacidad de decisión económica ni política. No es necesario que tengan ni gobierno, las decisiones las adoptarán otros por ellos.

Será -lo comienza a ser- el caso de Cataluña en la energía, uno de los factores vitales para transitar hacia la nueva sociedad. Y es grave porque las prevenciones y las restricciones a la implantación de energías renovables hacen que ya hoy hayamos perdido el tren hasta el punto de que prohombres con autoridad académica y con capacidad de decisión política han tirado la toalla y hablan de planes B porara que nos lo resuelvan otros países.

Y eso que tenemos el conocimiento y los recursos y que fuimos de los primeros en la aprobación de una ley de cambio climático en 2017. Pero ahora estamos en la cola en el objetivo que aquella fijaba: Cataluña 100% renovable en 2050. Las excusas son «renovable sí pero aquí no», «hay impacto visual», «aquí hay demasiados». Catalonia is different. En el resto del mundo prefieren un poco de impacto visual pero evitan el impacto sobre sus pulmones, sus vidas … y sobre sus bolsillos. ¿Dónde queda aquello de «los catalanes de las piedras sacan panes»?

Y si no generamos, no podemos almacenar ni obtener hidrógeno verde, un vector energético que ayudará al planeta a disponer de energía de forma casi ilimitada porque se puede obtener del agua. En otros lugares, algunos de ellos muy cercanos, se están frotando las manos. Hablamos de Aragón de donde algunas voces de nuestra casa dicen que podemos abastecernos o de Arabia desde donde alguna gran empresa ya nos ha colocado en el punto de mira aunque inicialmente no estábamos y de donde piensan traernos hidrógeno verde a través de los Puertos de Barcelona y Tarragona.

Por eso cuando leemos estos días algunos planes de reindustrialización sobre todo centrados en el Área Metropolitana de Barcelona con nuevas plantas de baterías o automovilísticas nos preguntamos quien correrá el riesgo de estas inversiones en un territorio sin energía renovable -ya no se podrá utilizar otra- y sin hidrógeno que asegure una industria descarbonizada y sin peligro de suministro. Por lo tanto, el sufrimiento incalculable derivado del desastre climático del que hablan estos 14.000 científicos no lo es sólo para nuestra salud y para nuestra vida -que ya de por sí es grave -, sino también un sufrimiento incalculable para nuestra economía que no levantará cabeza porque no se pondrá a la altura de lo que demandan los nuevos tiempos.

Algunos que se esfuerzan por obtener una supuesta independencia política que ya hoy en día es imposible ante las dependencias de organizaciones internacionales económicas, comerciales y políticas, deberían ser los primeros -y no lo son- en luchar por la independencia de los recursos energéticos que tenemos en Cataluña y que despreciamos en beneficio de otras zonas de España o de Oriente Próximo o África del Norte. Tienen ganas, por lo visto, de que sigamos dependientes de los países árabes y del Magreb como los últimos 150 años.

Ya hemos perdido el tren. Aunque pasan otros. Pero los que han cogido los primeros trenes están llegando antes a la meta y diseñan las infraestructuras para que nos convirtamos en simples consumidores de sus productos y al precio que ellos fijen. Harán ellos el negocio, crearán ellos los puestos de trabajo y se llevarán el beneficio de nuestros consumos. En la época del petróleo y del uranio esto era inevitable. Pero ahora que disponemos de sol, viento, bosques, subsuelo, residuos … propios, simplemente es o será imperdonable y tendremos un sufrimiento incalculable, también económico

traducción del catalán del artículo publicado en el Diari de Tarragona ayer 3 de agosto de 2021 con agradecimitento especial a Antonio Pérez que me ha enviado el artículo traducido con notable calidad

Publicat dins de General | Envia un comentari

Energia renovable o mort

 

L’any passat, Parlaments, Governs, ajuntaments, empreses i sindicats van aprovar declaracions alertant sobre l’emergència climàtica. La Terra i els éssers vius que l’habitem ens enfonsem. I com no podrem abandonar-la, estem condemnats  sense remei si no taponem les vies d’aigua cada cop més amples.

 

L’OMS diu que 9 de cada 10 persones respirem aire contaminat i que cada any 8 milions de moren prematurament per la contaminació provocada sobretot per la crema de combustibles fòssils. 4.000 d’aquestes corresponen a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. En paraules de Jeremy Rifkin: “Estem davant l’amenaça d’una extinció i la gent ni tan sols ho sap”. Especialment a Catalunya que ocupa un dels últims llocs en l’aprofitament d’energia renovable malgrat que la tenim aquí, és més barata, innòcua i inesgotable.

 

La darrera excusa és l’impacte visual en el paisatge. És a dir, el metge ens anuncia una malaltia mortal imminent que ja afecta una part important del nostre cos; afegeix que tenim un remei en forma d’apòsit però el rebutgem per l’impacte visual a la nostra figura i preferim morir. A la resta d’Espanya i altres països del nostre voltant actuen de forma diferent i ocupen una part del seu territori. Aquí preferim anar a la cua, malgrat que sabem que aquesta ocupació només seria un 2% de la superfície de Catalunya.

Els qui diuen que n’hi hauria prou amb posar panells fotovoltaics a totes les cobertes de Catalunya haurien de fer números. L’únic estudi conegut elaborat per Barcelona Regional calcula només les teulades de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, s’ha extrapolat a tota Catalunya i si les comptéssim totes, suposarien 24,3 TWh ( terawats/hora ). Ara en consumim 45 TWh cada any.

Però el 2050 haurem electrificat tot el sistema energètic substituint petroli, gas i urani,  necessitarem  104 TWh. i amb les teulades només farem el 23,4%. La resta l’haurem de generar en parcs eòlics terrestres i marins i instal·lacions fotovoltaiques sobre terreny. Caldrà encara una quinzena de TWh més si volem generar Hidrogen verd, – un dels vectors energètics imprescindibles per la nostra indústria i per emmagatzemar energia.

Si el Parlament de Catalunya va aprovar fa ja 4 anys que hem de tenir un sistema 100%  renovable, no tenim alternativa: o la generem aquí  o l’haurem de portar de fora a través de línies d’alta tensió.

I hem de recuperar terreny: al ritme de l’any passat—uns 50 MW l’any— el 2050 només haurem instal·lat 1.500 MW sobre teulada, que aportarien menys del 3% dels 104 TWh que hem dit abans que necessitarem.  En lloc d’això hauríem d’instal.lar  645 MW anuals ( tretze cops més). En canvi, dos partits que donen suport al nou Govern de la Generalitat han signat una moratòria d’un any per la instal·lació de grans parcs fotovoltaics i eòlics.

Més i millor: és necessari canviar el model, fer-lo més democràtic i profitós pels territoris que contribueixen més:

Primer: reformant la llei urbanística perquè tots els municipis dediquin una part del seu territori a generar energia renovable.

Segon: Que els ajuntaments, cooperatives i comunitats energètiques d’empreses o veïns, tinguin estímuls públics per participar en la generació, gestió i propietat de l’energia. Necessitarem sobre uns cent mil milions d’euros per fer la transició energètica. És un esforç gegantí que no es podrà fer només des de les petites i mitjanes empreses o des del sector públic però aquest ha d’assegurar amb la seva presència al sector que prevaldrà l’interès general.

Tercer: Les 8 comarques més poblades no podran generar l’energia que necessiten mentre les altres 32 podran ser excedentàries. Proposem que aquestes tinguin, per implantar noves activitats productives,  bonificacions fiscals, preferència en l’accés a ajuts públics així com un canon com als anys 80 tenien les províncies generadores d’energia.

Tornem al títol: L’emergència  climàtica és greu i als països mediterranis com el nostre encara més. Les persones que s’oposen al desplegament de les renovables en nom dels impactes visuals del paisatge han de pensar que l’impacte a les vies respiratòries dels éssers vius és letal i que si deixem que augmenti la temperatura, no quedaran éssers vius ni paisatge. Només misèria i devastació.

Encara hi som a temps però cada minut que passa en tenim menys.

article publicat al Triangle el 5 de juny de 2021

 

 

 

 

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Sin renovable no hay hidrógeno

Sin renovable no hay Hidrógeno

Se entiende que hablamos de Hidrógeno verde, aquel que se genera utilizando energía renovable. Esto, que es tan evidente, no lo parece tanto en Cataluña situada en la cola del Estado y de los países avanzados. Pero necesitamos mucha renovable para sustituir la energía nuclear y la generada por gas y otros combustibles fósiles y sustituir el hidrógeno gris de nuestra química.

Según el Parlamento de Cataluña en 2030, el 50% de la demanda eléctrica se deberá cubrir con renovable pero en España el objetivo es el 74%. Y el hito para el 2050 es cubrir toda la demanda energética con renovables.

Cuando se dice que hay muchas superficies en Cataluña para cubrir y se habla de los grandes polígonos industriales o de los puertos catalanes de Tarragona y Barcelona se olvida que en estos lugares deberán usar la energía que generarán en sus recintos para sus propias necesidades. No podrán ceder un kw. En pocos casos – como en los polígonos logísticos – podremos contar con excedentes de energía. Pero necesitaremos mucha más para el transporte y para las necesidades domésticas.

Son 34 millones de Mw / hora año. Es brutal, sí. Pero sustituir nucleares, gas y petroquímicas significa esto. Debemos sumar y restar. Ya no se puede hacer en pocos lugares. Esto ocupa terreno (sobre un 2% del territorio de Cataluña). Son 64.000 hectáreas. Pero tenemos muchas más que están abandonadas hace décadas que será muy difícil que se vuelvan a cultivar nunca. Los molinos tampoco se sitúan en tierras de cultivo y en los pocos lugares que lo hacen son compatibles con la agricultura. Y luego todavía nos quedará almacenar en hidrógeno, baterías y otros para cuando no tengamos sol ni viento. Las metas fijadas por la Estrategia de Almacenamiento en España son muy ambiciosas: llegar a los 20 GW de almacenamiento 2030 y los 30 GW 2050. En el caso de Cataluña podemos estar hablando de entre 4 y 5 GW.

En cuanto al hidrógeno lo necesitamos ya ahora para nuestra industria y para el transporte pesado. En Tarragona ya hace meses que la URV ha puesto en marcha con notable éxito el que ya es hoy el Valle del Hidrógeno de Cataluña. Un gran acierto de la Rectora y de su equipo que han visto la necesidad de alinear esfuerzos comunes y diversos: centros de investigación, empresas potentes pero también pequeñas y medianas e instituciones.

Ninguna otra zona de Cataluña reúne las condiciones y la urgencia que tienen las comarcas de Tarragona para ser la capital del hidrógeno de Cataluña y aspirar a serlo también del Estado: somos los principales consumidores de hidrógeno, tenemos centros de investigación, podemos disponer de energía renovable suficiente y tenemos tres grupos nucleares que tendremos que sustituir pronto por alternativas como el hidrógeno.

Podemos ser, si las cosas no se tuercen, la provincia más importante de España en un sector con futuro como el del hidrógeno verde, de alto valor añadido, que mantenga miles de puestos de trabajo y genere nuevos, en unas comarcas algunas de las cuales forman parte de la España vacía(da) o de la Cataluña vacía(da) que los gobiernos de Cataluña y España se han comprometido a compensar.

Por lo tanto, o nos hacemos la energía o la traerán de fuera con grandes torres de alta tensión, siempre y cuando otros lugares estén dispuestos a generar mucha más de la que necesiten. O en el caso del hidrógeno verde, volveremos a depender de los países árabes que ya están dispuestos a generar hidrógeno para la Europa del norte y que se extrañan que aquí rechacemos auto-abastecernos. ¿ Queremos ser un país dependiente en un bien tan básico para la economía y para las necesidades domésticas e individuales como la energía?.

Si no tenemos hidrógeno porque no tenemos renovable, nuestra industria química languidecerá  y tampoco tendremos alternativa para sustituir las nucleares. Son 35.000 puestos de trabajo en peligro.

Otra cosa es que tengamos que cambiar el modelo energético. En este sentido, nos hemos pronunciado repetidamente en el sentido que todos los municipios de Cataluña sin excepción tengan que destinar una parte de su territorio a la generación de energía renovable, que se favorezca que la propiedad de la generación de energía esté en manos de cooperativas , ayuntamientos y pequeñas empresas y que también los grandes proyectos puedan ser participados por las comunidades locales. Y finalmente, que las zonas que estén dispuestas a generar más energía de la que consuman, reciban compensaciones que hagan posible nuevas actividades productivas.

No podemos demorarnos ni un día más. La urgencia por la modernización de nuestro tejido productivo, de la industria química en particular, de la sustitución de nuestras centrales nucleares, para mantener puestos de trabajo y generar otros nuevos no es para mañana sino para hoy.

Aún estamos a tiempo. Pero no nos queda mucho.

Xavier Sabaté

Presidente de la Comisión Logistics Green Deal – Barcelona Centro Logístico Cataluña-

Publlicado hoy en el Diari de Tarragona ( pàgina 7 )

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

No demano tant


S’engegarà una nova legislatura i tothom tenim l’esperança que els i les 135 diputats i diputades que escollirem diumenge ho faran millor -sempre es pot millorar- aquests quatre anys.

Els vull enviar els meus desitjos així que em llanço i demano que en primer lloc facin un gran acord per a vuit anys; he dit bé vuit. Ho fan altres països  ja fa temps. Fixen prioritats, infonen confiança en els agents econòmics i socials en allò més important que afecta la gent i fa que el país prosperi, atreu inversions, el sistema educatiu programa millor la FP, les carreres universitàries i la investigació i els sindicats poden negociar adequadament els  convenis.

En segon lloc, tot allò que fa referència a la democràcia que és bastant més que anar a votar i que vol dir assegurar els drets a una vida digna de totes les persones  i no només per a unes quantes: sanitat, habitatge, educació, energia, aigua, cultura i igualtat de tracte i de possibilitats independentment de sexe, capacitats diverses o procedència.

Però vol dir també  mecanismes que asseguren que la democràcia és de qualitat: Mitjans de Comunicació públics plurals, Sindicatures de Greuges i de Comptes que es renoven; respecte a les lleis que ens hem donat per poder conviure en pau i als símbols. Aquí  demano la  restitució de la Senyera quatri-barrada sense afegits com a símbol de tots els catalans i les catalanes.

Que ens preparin una proposta per votar com volem els catalans i les catalanes que sigui la nostra relació amb la resta d’Espanya i Europa. Que ens la portin ja  consensuada al màxim. O algú dubta que no haurem de tornar a votar algun dia si resulta que la darrera vegada que ho vàrem fer, se’ns ho va carregar el TC ?.

Respecte i potenciació de la llengua catalana. És el nostre principal tresor col·lectiu i el nostre primer senyal d’identitat. No la vull veure més com arma llancívola en el debat polític. Perquè només si l’estima tothom tindrà possibilitats de pervivència. En els darrers temps hi hagut molta gent que se n’ha allunyat i l’hem de recuperar. La llengua catalana, com totes però aquesta és nostra, és un monument que ens identifica com a nació i aquesta no existiria sense ella.

I per les meves terres de la circumscripció de Tarragona també tinc sol·licituds: Un nou Pla Estratègic consensuat entre totes les institucions, empreses, sindicats, universitat, ajuntaments, que ha de ser el full de ruta per deixar d’anar a les palpentes. Si no és amb consens no ens fa(rà) cas ningú. Cal anar coordinats, parlar amb rigor, actuar sistemàticament i ser constants perquè ens facin cas a Barcelona-Madrid-Brusel·les: indústria i química verdes en particular, transició energètica cap a les energies renovables amb auto-consum i l’hidrogen verd; nou turisme i activitat agroalimentària potent i suport als centres d’investigació.

Al Camp de Tarragona-Penedès em surt també el Logis Penedès si volem aprofitar la bona situació de la zona i crear llocs de treball de forma massiva.

Necessitem accions potents envers les comarques de la Catalunya buida(da) i en tenim unes quantes: aprofitar les seves potencialitats de producció i transport d’energia. Alguns indrets del nostre país  – encara seria pitjor de fora  – hauran de produir molta energia perquè Catalunya sigui autosuficient i les nostres comarques poden jugar-hi . O només ho reservem per al petroli, l’arròs o el vi això de subministrar productes més enllà ? En aquest capítol, Eix de l’Ebre des d’Amposta fins a Lleida; fa massa temps que espera. O hem de ser l’únic territori sense una bona connexió ? Un nou hospital de Tortosa i de passada aquí em surt el de Tarragona la protonteràpia a Hospitalet-Vandellòs.

I tot això programat amb el prisma de la descarbonització de totes les nostres activitats els propers anys: des de les domèstiques fins a les productives o d’esbarjo. En pocs anys no cremarem combustibles fòssils  ni a casa ni  els nostres vehicles, necessitarem energia renovable en grans quantitats a terra i al mar; haurem d‘estar disposats a noves formes de vida més connectades i més compartides per lluitar contra els efectes nocius de les nostres activitats que provoquen el canvi climàtic, la destrucció dels nostres hàbitats i pandèmies.

Si ho fan altres països, per què no ho podem fer nosaltres ? Les 135 persones que escollirem diumenge tenen molta feina però la primera és buscar el consens necessari per bastir un govern sòlid i amb autoritat per encarar el futur i no fer-nos votar de nou al juny i. Tenen la sort que la societat catalana sempre està disposada a ajudar. Però això només passa quan no hi ha divisions i preval la unitat i es fa pinya.

Publicat dins de General | Envia un comentari

A ERC li tremolen les cames amb l’energia renovable

Resultat d'imatges per a "miedo"

1.- la principal contradicció que té ERC en aquest tema  és declarar cada dia que volen renovables, que Catalunya serà la repera quan siguem independents i aquest és un tema en què demostren que són una inutilitat perquè en això no depenen de ningú, no tenen cap excusa ni cap impediment  i poden avançar molt com han fet la resta de CCAA d’Espanya amb menys competències. Ara, al final de la campanya volen aturar la implantació com va dir la seva cap de llista per Tarragona ahir al debat del 324

2.- La 2a contradicció i flagrant és que diuen que  volen ser independents. En porques coses es pot ser independent avui dia en una societat tan interdependent, però una d’aquestes poques és l’energia i ells són incapaços d’avançar ni un mm. Hi ha renunciat. Que el seu regidor de Barcelona nascut a Falset Miquel Puig hagi escrit fa pocs dies, que no hi ha problema que ja comprarem l’energia que faran els molins als Monegros és una declaració d’abandonament de la independència que reclamen. Una Catalunya dependent d’Aragó en aigua, energia…. i quantes renúncies més ?

3.- Un únic molí des del febrer del 2013 de 2,35 MW a Pujalt (el de la cooperativa Viure de l’Aire) és el seu pobríssim balanç posat en servei el febrer de 2018.

4.- Es passen les lleis catalanes pel folre i en concret la llei de Canvi Climàtic 16/2017 del PARLAMENT DE CATALUNYA que preveu 4.000 MW eòlics nous fins el 2030. Han estat incapaços, han deixat que els territoris es barallin, no trobin més que inconvenients, no han afavorit que hi hagués un aprofitament dels beneficis més enllà  que els del vell model

5.- No tenen ni idea del que diuen quan parlen d’aturar la implantació renovable significaria:

- energia més cara

- importar electricitat de l’Aragó amb més línies elèctriques de molt alta tensió

- i/o subvencionar a Endesa i Iberdrola per a que mantiguin en servei  les nuclears d’Ascó i Vandellòs

- emigració d’empreses cap a l’Aragó

- perdre 120 milions d’ingressos en ICIO que els ajuntaments cobrarien en el moment d’emetre les llicències d’obres

- que els ajuntaments també perdin 6 milions d’euros –cada any durant 25 anys- en concepte de BICE i IAE

- perdre 1.000 llocs de treball-any (durant 10 anys) en la construcció dels parcs

- perdre 1.600 llocs de treball (directes i indirectes) en l’operació i manteniment dels parcs i en les tasques complementàries (neteja de camins, subestacions, línies elèctriques, vigilància ambiental, back office) durant tota la vida operativa dels parcs, amb els corresponents salaris i cotitzacions a la seguretat social.

6.- El model del PSC inclou, a més, bastir un nou model basat en:

- Reforma de la Llei d’urbanisme per fer que TOTS els municipis de Catalunya destinin un % MÍNIM DE LA SEVA SUPERFÍCIE A GENERAR ENERGIA RENOVABLE igual que ara tenen l’obligació de reserva per a zones verdes

- afavorir comunitats energètiques a les zones urbanes i industrials

. potenciar i ajudar els municipis , cooperatives agrícoles, polígons, que participin en aquestes comunitats , per tant  en la generació i distribució de l’energia.

-          Per tant, els qui més preveiem i fomentem l’entrada en el negoci de l’energia – que per nosaltres és un servei bàsic i fins i tot un d ret- som els socialistes com estem demostrant al govern de l’Estat.

-          Buscar alternatives a les nuclears i al cessament del consum de petroli i de gas. D’això no en parla mai ERC, incapaços d’aixecar la mirada i només de mirar el que tenen a dos dits del nas. La sra. Sans pot parlar de cap il.lusió en construir el nou país perquè així no el farà mai

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

No vull un país de focs de camp i kumbayàs

Resultat d'imatges per a "kumbaya"

publicat a Tarragona21 el 10 de febrer de 2021

 

Als anys 60 i 70 del segle passat, a redós del maig del 68, van proliferar cantants i grups de folk. Qui més qui menys participàvem en algun. Sempre la guitarra a l’esquena, imitàvem Xesco Boix i Jaume Arnella i el Grup Falsterbó 3. Els nostres referents de fora eren Bob Dylan, Joan Baez i Pete Seeger. I tant ells, com els de casa, com nosaltres pensàvem que cantar era  fer activisme cívic i per suposat polític.

Cantàvem a tota hora, als trens i als busos, a les places, a les vores dels rius, a les esglésies. Es va dir que érem “ kumbayàs “ perquè l’espiritual negre “ Kum ba yah’ ( deformació de Come by Here, ‘Vine aquí’ ) formava part dels nostres repertoris.

Vivíem  feliços emparats – tot sigui dit – per la protecció paterna  que sabíem que sempre ens podria donar un cop de mà. Què no farien ells que havien superat guerra i/o  postguerra. Amb poca cossa en teníem prou: un entrepà, una cançó i si podia ser alguna arrambada a la guitarrista que tenies al costat en acabar la cantada.

Però aviat començàrem a dubtar de si la vida kumbayà  ens solucionaria els problemes de les 8/10 hores de feina inacabables de l’estiu amb dissabtes i  diumenges en supermercats o Hotels de Salou que et deixaven el magatzem per  dormir entre pots de tomàquets i prèssec amb almívar.

Però encara pensàvem  que quan acabés el franquisme tot seria diferent, Catalunya seria rica i plena i la classe treballadora agrupada internacionalment deixaria de ser explotada. A més, érem els més avançats d’Europa. Seríem els primers en assolir la felicitat i ja no tindrien sentit les paraules d’Espriu:

“ Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!

Seríem com Suècia o Noruega . Kumbayà, my Lord, Kumbayà ¡¡¡¡

Vingué  la transició i els qui ens dedicàvem a l’ensenyament traspassàrem aquest esperit kumbayà  als infants; anàvem de colònies que era tota una novetat i vinga amb la cançoneta i amb altres per l’estil. Les nits muntàvem uns focs de camp de nassos desprès de jugar amb les llanternes i continuàvem cantant. Que si “ pujarem dalt del cim “ ; que si “ 9 pometes “

Però aquest món es va esvair i aviat ens vam adonar que Serrat ens havia advertit ja el 69 amb  Machado que no existeix el camí sinó el caminar. Un dia cantava  la Internacional al costat del Pep Jai , pagès i diputat i vaig sentir que on jo deia “ la lluita final “ ell deia “ lluita social”. En acabar li vaig preguntar sobre el tema i em va dir : “ Company, no hi ha lluita final, la lluita és cada dia “.

Ara portem deu anys de governants catalans que ens volen Kumbayàs, que fem focs de camp cada nit; que ens emboliquem amb símbols però amb els seus. Torra diu que “ apretem” encara que si “apretes” massa desprès t’envia ell mateix  els mossos. Puigdemont diu a Perpinyà que ve la “lluita definitva” i jo recordo al Pep Jai que em va dir que no n’hi havia d’aquestes. Em diuen que amb la independència tindrem de  tot i més i recordo que ja fa tres mil anys algú va prometre al poble que els portaria a un lloc on rajaria llet i mel i va resultar que era i és un país àrid i amb molt de desert…

No saben que tot aquest món feliç  que  ens prometien Huxley i Marx tampoc per moltes manis que ens “xupem”  i que la majoria  de religions ho han vist tan fotut que t’ho prometen…. però per l’altra vida.

Així que prou de focs de camp i de kumbayàs. No cal renunciar-hi, eh ? Jo encara agafo la guitarra i de tant en tant em surt…. normalment per afinar però té la seva utilitat. Sóc socialista, federalista, sobiranista no-independentista però no proclamaré el socialisme  ni vull que el proclami ningú. Ara, jo continuo lluitant perquè el meu país sigui el màxim de just i solidari possible.

Sóc sobiranista i vull que es posi a consideració del poble de Catalunya un pacte amb Espanya – que inclogui la llengua catalana –  i amb Europa perquè el que teníem se’l va carregar el TC i els retalls del PP; però no demanaré referèndums que no siguin acordats encara que guanyin els meus.

Sóc federalista i lluitaré perquè Espanya ho sigui; però no vull que s’aprovi  amb el 51% dels vots perquè demà algú ho pot tirar enrere amb el mateix percentatge.

I sí, que surtin de la presó els monitors. Mai no hi haurien hagut d’entrar. Però que em tornin les meves institucions ocupades, els meus símbols menystinguts, els mitjans de comunicació públics partiditzats, el respecte a les normes que s’han fet a la seva mida . Perquè només així podrem tenir un país amb garanties d’afrontar els reptes que fa deu anys han oblidat els qui se n’havien d’ocupar i que no es poden encarar si no és amb grans acords amb els veïns dels quatre punts cardinals.

Publicat dins de General | Envia un comentari

ERC no vol renovable a l’Espluga…ni a gairebé enlloc

Població de l’Espluga de Francolí

Es de traca el que ha passat amb l’anunci d’ENDESA aquesta setmana que va recollir una mica innocentment un diari tan prestigiós com La Vanguardia: la inversió d’ uns quants milions a l’Espluga de Francolí per generar hidrogen. Ja era estrany anunciar un projecte de d’hidrogen en un lloc on no hi ha aigua ni energia renovable en quantitats suficients com per dur a terme un projecte d’aquesta envergadura; tampoc no sabem de cap client o consumidor. Més aviat semblava una notícia en plena campanya per afavorir les expectatives d’una ERC ( que governa l’Ajuntament de l’Espluga ) cada vegada en més retrocés segons les enquestes.

Però no havien passat 48 hores i vàrem veure que la nostra estranyesa estava justificada perquè el propi ajuntament rebutjava la inversió i el parc eòlic associat i que només vol l’energia que necessiten al seu poble. Però és un càlcul erroni perquè si l’Espluga vol llocs de treball i inversions noves, li caldrà nova energia i si és una activitat intensiva en consum energètic, en necessitarà molta més.

Per altra banda, és com si els carquinyolis que fan a l’Espluga de Francolí només es poguessin vendre al propi municipi de l’Espluga de Francolí o el vi que també en fan,  només es pogués consumir el propi municipi. O que les taronges d’Alcanar més se les poguessin menjar els canareus i les canarenques.

Una altra cosa és que no haguem d’aprofitar l’energia amb un altre model en què les comunitats locals, els ajuntaments, les cooperatives, els ciutadans i ciutadanes no hagin d’aprofitar més i millor els beneficis d’aquestes implantacions que hauran de ser a tots els municipis de Catalunya i no només a uns pocs.

Però això ja son figues d’un altre paner. Rebutjar una inversió de més de 180 milions d’euros i més en comarques de la Catalunya buida(da) és des del nostre punt de vista, una insensatesa que ERC hauria de revisar. Desprès els estranya que les enquestes no els vagin com voldrien ?

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Damià Calvet es podria passar al federalisme

Estats que componen la nació espanyola segons el projecte de Constitució Federal de 1873. El mapa no reflecteix ni la Capitania General de les Filipines ni els territoris a l’Àfrica, sinó només les regions que s’haguessin constituït Estats federats de ple dret.

“Nosaltres Sols” va ser un partit fundat l’any 31 i va tenir una notable influència fins la seva desaparició al 36.  Va ser una manifestació més de la dissortada història de Catalunya que de tant en tant deixa que governi la part de somniatruites -kumbayas que tots els catalans portem més o menys al nostre ADN.

ERC i Junts , Junqueras i Puigdemont i la seva gent són una expressió d’aquest “Nosaltres Sols” que potser tenia sentit a començaments del segle XX però no ara amb els reptes sense fronteres com l’economia global, les pandèmies, la lluita contra el canvi climàtic, contra les desigualtats, el comerç electrònic, la cultura o l’esport.

Tots esperàvem que el Conseller Damià Calvet fos fidel a la seva trajectòria d’home pragmàtic de Regidor a st. Cugat o de negociador de projectes com l’ampliació de Port Aventura ( dita BCN World i ara Hard Rock ) i que no sucumbís a la temptació visionària.

Però va sorprendre alineant-se amb els més radicals i competint amb la mateixa Laura Borràs per encapçalar el projecte del moviment JxCat – que no partit – de Puigdemont. En plena campanya, però, ens ha tornat a sorprendre apuntant-se al diàleg amb l’Estat per parlar del nostre riu Ebre. No és més que una pràctica de Federalisme pactar, acordar.

Ha caigut del cavall com St. Pau i ha escoltat aquella veu que va sentir el sant “ Saulo, Saulo, per què em persegueixes ?” Benvingut conseller a la realitat, benvingut al federalisme. Nosaltres ja fa temps que treballem pel riu des que entra per Riba-roja fins a la desembocadura però estarem encantats que us incorporeu a parlar amb l’Estat – única manera i més quan l’Ebre passa per 7 comunitats autònomes- .

Ja veus Damià, que sent independents ho  tindríem molt fotut també en el cas del Riu Ebre, no ? I que seria millor també federar, “confiar en” , pactar i dialogar, no sigui que se’ns quedessin tota l’aigua per regar els Monegros i Joaquin Costa ( nascut a Montsó i mort a Graus ) sortís de la tomba per aplaudir.

Aquestes eleccions també van d’això, sí. O tornar enrere,  als anys 30 copiant “ Nosaltres Sols”  i només parlar del tema de la independència i dir “ho tornarem a fer” nosaltres sols declarant la DUI de nou o mirar de trobar aliats a la resta d’Espanya i d’Europa per tractar els temes vitals  com el Riu Ebre, les connexions elèctriques i energètiques en general, les vacunes contra el virus Covid19 i els que vindran, el canvi climàtic, la pau i la pobresa, les desigualtats ….

D’això van també aquestes eleccions,. Encara ets a temps, Damià de venir  al Federalisme . Acabes de fer un passet amb  l’Ebre, ja en pots fer uns quants més. Et rebrem amb els braços oberts. I t’ho passaràs millor, ja ho veuràs. És molt gratificant apuntar-se a una lluita possible, un repte solidari pel bé de Catalunya i sobretot pel de les persones que hi vivim.

Un darrer apunt, Damià: “Nosaltres sols” va durar 5 anys. El PSC ja anem pel 43 aniversari i venim de quan Proudhon va escriure  Du principe Fédératif (1863) i de Francesc Pi i Margall que al 1857  ja sostenia  polèmiques en defensa del federalisme i el socialisme  contra els demòcrates individualistes o liberals. No hi ha color; pensa-ho, Damià.

 

 

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Hidrogen i química a Tarragona (2)

Hidrógeno | Química | Fandom

 

Article publicat al Diari de Tarragona el 9  de desembre de 2020
El 26 de gener de 2019, publicava en aquest diari un article amb el mateix títol i acabava dient: “ No hauríem de perdre l’oportunitat de ser capdavanters; la  indústria química podria ser una gran protagonista no només en l’hidrogen sinó en moltes altres noves oportunitats de materials per produir energia fotovoltaica, termosolar, bateries o, com el cas que ens ocupa, l’hidrogen. I, per suposat, la URV  i el Port de Tarragona ”

Gairebé dos anys desprès la Rectora de la URV ha impulsat una Plataforma d’empreses i institucions per fomentar l’hidrogen com una de les alternatives per descarbonitzar la nostra economia i en particular la indústria química que si no ho fa està amenaçada de malaltia greu com també el Port de Tarragona per la desaparició dels derivats del petroli com a combustibles en pocs anys.

Els centres de decisió són majoritàriament a Madrid, USA i Alemanya i veient els silencis o els anuncis d’inversions fora de Tarragona, ens hauríem de preocupar; això que ja era un perill  fa dos anys, ara ho és més perquè no s’ha fet res mentre altres han corregut molt. Que la URV sigui qui  encapçali una gran projecte relacionat amb l’hidrogen diu molt a favor de  l’actual equip rectoral, però molt poc de les nostres institucions polítiques i econòmiques ocupades en altres afers.

Els efectes de la transició energètica a casa nostra poden ser devastadors i algunes són “comarques de la transició justa” o de l’Espanya o la Catalunya buida afectades pel tancament de nuclears. Potser encara hi som a temps:

Cal un gran acord territorial. Camp de Tarragona i  Terres de l’Ebre han de posar-se d’acord en un  Pla d’acció al menys en Transició Energètica i  Indústria química. No ens vindrà donat res i ens ho hem de guanyar nosaltres fent sentir la nostra veu segons els nostres interessos. Les empreses tenen els seus i avui només programen a curt termini però nosaltres tenim l’obligació de mirar més enllà. Volem continuar jugant un paper important ? Estem disposats a generar energia renovable de forma massiva, a terra i al mar i d’emmagatzemar-la en forma de bateries i d’hidrogen ? O preferirem que siguin altres territoris a Catalunya o fora ?

Els propers anys hem de substituir 3 grups nuclears i 3 cicles combinats ( uns 4,5 Gigawats ) als quals cal sumar mig Gigawat més per la indústria química. A banda, cal passar a biogàs i hidrogen el transport ( marítim i aeri inclosos ) i els usos residencials. Alguns estudis situen l’augment del que això significarà d’augment de consum elèctric en un 70/80 %  tot i l’eficiència i estalvi que s’espera. Alemanya fa temps que ho ha entès i té deu vegades més potència  solar que Espanya tot i ser més petita i amb menys sol. Austràlia  ha projectat un cable de 3.500 kms fins a Singapur per vendre la seva electricitat renovable sobrera i ha arribat a acords amb Alemanya, Japó i Corea per exportar hidrogen verd. Es parla que la Península Ibérica podria ser un bon reservori d’energia i d’hidrogen per a altres països europeus. Hi volem jugar o no ?. Necessitem molta renovable ( també per produir hidrogen). Aquí  he de confessar que volia  començar aquest article amb el títol “ La renovable, estúpid”

Cal un acord català i amb l’Estat. Els governs de Catalunya i de l’Estat i les institucions econòmiques i socials s’han de posar d’acord  perquè si anem per lliure les inversions se’n van a  altres territoris com el País Basc, Castella la Manxa, Galícia, Aragó….. No cal que ningú renunciï al seu projecte polític però  hem de conservar i si pot ser augmentar les empreses i els llocs de treball.

Necessitem un nou model de gestió de l’energia. L’energia és de tots perquè de tots és la Natura d’on surt. El nou model energètic vol dir que la ciutadania, les empreses, els ajuntaments ens podem generar la nostra energia o podem exigir participar en el seu negoci. Les reformes del Govern de Pedro Sànchez han significat molt respecte del PP pendent sempre d’afavorir els grans monopolis però encara falta una mica  perquè el negoci energètic sigui més participat i que arribin a tothom els beneficis en forma d’energia més barata si la auto-consumim de forma compartida i gestionem els excedents ( entre altres coses per disposar d’hidrogen verd més barat ). En aquest sentit és bona notícia que el Parlament hagi aprovat la passada setmana per àmplia majoria una moció del PSC  que, en un dels seus punts, diu  “ recuperar per la gestió pública les concessions administratives dels aprofitaments de les centrals hidroelèctriques quan acabin el període concessionat mitjançant la creació d’una  empresa pública participada per totes les administracions afectades “.

Com fa dos anys torno a dir: “ Catalunya s’ha de sumar urgentment al repte d’assolir un país amb energia neta, segura i inacabable i les nostres comarques poden tenir un paper rellevant generant llocs de treball, investigació i recerca i essent pol d’atracció de noves activitats.”

Hidrógeno y química en Tarragona (2)

Artículo publicado en el Diari de Tarragona el 9 de diciembre de 2020

El 26 de enero de 2019, publicaba en este diario un artículo con el mismo título y concluía: “No deberíamos perder la oportunidad de ser líderes; la industria química podría ser una gran protagonista no sólo en el hidrógeno sino en muchas otras nuevas oportunidades de materiales para producir energía fotovoltaica, termosolar, baterías o, como el caso que nos ocupa, el hidrógeno. Y, por supuesto, la Universitat Rovira y Virgili y el Puerto de Tarragona ”

Casi dos años después la Rectora de la URV ha impulsado una Plataforma de empresas e instituciones para fomentar el hidrógeno como una de las alternativas para descarbonizar nuestra economía y en particular la industria química que si no lo hace está amenazada de enfermedad grave; así como el Puerto de Tarragona por la desaparición de los derivados del petróleo como combustibles en pocos años.

Los centros de decisión están mayoritariamente en Madrid, USA y Alemania y viendo los silencios o los anuncios de inversiones fuera de Tarragona, deberíamos preocuparnos; eso que ya era un peligro hace dos años, ahora lo es más porque no se ha hecho nada mientras otros han corrido mucho. Que la URV sea quien encabece una gran proyecto relacionado con el hidrógeno dice mucho a favor del actual equipo rectoral, pero muy poco de nuestras instituciones políticas y económicas ocupadas en otros asuntos.

Los efectos de la transición energética en nuestro territorio pueden ser devastadores y algunas son “comarcas de la transición justa” o de la España o la Cataluña vacía afectadas por el cierre de nucleares. Quizás aún estamos a tiempo:

Es necesario un gran acuerdo territorial. Camp de Tarragona y Tierras del Ebro han de ponerse de acuerdo en un plan de acción por lo menos en Transición Energética e Industria química. No nos vendrá dado nada y nos lo tenemos que ganar nosotros haciendo oír nuestra voz según nuestros intereses. Las empresas tienen los suyos y hoy sólo programan a corto plazo pero nosotros tenemos la obligación de mirar más allá. ¿ Queremos continuar jugando un papel importante? ¿ Estamos dispuestos a generar energía renovable de forma masiva, en el suelo y en el mar y de almacenarla en forma de baterías y de hidrógeno? ¿ O preferiremos que sean otros territorios en Cataluña o fuera?

En los próximos años debemos sustituir 3 grupos nucleares y 3 ciclos combinados (unos 4,5 gigavatios) a los que hay que sumar medio Gigawatio más para la industria química. Aparte, hay que pasar a biogás e hidrógeno el transporte (marítimo y aéreo incluidos) y los usos residenciales. Algunos estudios sitúan lo que esto significará de aumento de consumo eléctrico en un 70/80% a pesar de la eficiencia y ahorro que se espera. Alemania hace tiempo que lo ha entendido y tiene diez veces más potencia solar instalada que España a pesar de ser más pequeña y con menos sol. Australia ha proyectado un cable de 3.500 kms hasta Singapur para vender su electricidad renovable sobrante y ha llegado a acuerdos con Alemania, Japón y Corea para exportar hidrógeno verde. Se habla de que la Península Ibérica podría ser un buen reservorio de energía y de hidrógeno para otros países europeos. ¿ queremos jugar o no?. Necesitamos mucha renovable (también para producir hidrógeno). Aquí debo confesar que quería empezar este artículo con el título “La renovable, etúpido”

Es necesario un acuerdo catalán y con el Estado. Los gobiernos de Cataluña y del Estado y las instituciones económicas y sociales deben ponerse de acuerdo porque si vamos por libre las inversiones se van a otros territorios como el País Vasco, Castilla la Mancha, Galicia, Aragón. …. No es necesario que nadie renuncie a su proyecto político pero debemos conservar y si puede ser aumentar las empresas y los puestos de trabajo.

Necesitamos un nuevo modelo de gestión de la energía que es de todos porque de todos es la Naturaleza de donde sale. El nuevo modelo energético significa que la ciudadanía, las empresas, los ayuntamientos nos podemos generar nuestra energía o podemos exigir participar en su negocio. Las reformas del Gobierno de Pedro Sánchez han significado mucho respecto de la situación que dejó el PP pendiente siempre de favorecer los grandes monopolios; pero todavía falta un poco para que el negocio energético sea más participado y que lleguen a todos los beneficios en forma de energía más barata si la auto-consumjmos de forma compartida y gestionamos los excedentes (entre otras cosas para disponer de hidrógeno verde más barato). En este sentido es buena noticia que el Parlamento haya aprobado la pasada semana por amplia mayoría una moción del PSC que, en uno de sus puntos, dice “recuperar para la gestión pública las concesiones administrativas de los aprovechamientos de las centrales hidroeléctricas cuando terminen el período concesionado mediante la creación de una empresa pública participada por todas las administraciones afectadas “.

Como hace dos años repito: “Cataluña debe sumarsee urgentemente al reto de lograr un país con energía limpia, segura y inacabable y nuestras comarcas pueden tener un papel relevante generando puestos de trabajo, investigación y búsqueda y siendo polo de atracción de nuevas actividades. “

Publicat dins de General | Envia un comentari