Una mirada d’esquerres de la Transició Energètica

 

El context de la realitat energètica.

La vida al nostre planeta ha pogut desenvolupar-se i existir mercès de les reaccions termonuclears que es donen, de forma ininterrompuda i des de fa milions d’anys, al Sol. Amb les úniques excepcions de les energies d’origen geotèrmic i de les derivades de la fissió nuclear dels àtoms d’urani, plutoni i d’altres elements radioactius, la resta de l’energia que avui consumim pren el seu origen en la fusió nuclear d’àtoms d’hidrogen a la superfície solar. En alguns casos, com és el dels combustibles fòssils, aquesta energia es va emmagatzemar, per mor de la fotosíntesi, en els vegetals que poblaven la Terra fa milions d’anys (els més antics) quan varen esdevenir carbó i petroli.

La irregular distribució dels jaciments d’aquestes recursos energètics fòssils sobre la superfície terrestre sumada a les enormes diferències en el consum d’energia per càpita (sumant el consum individual -tant a les llars com el derivat del nostre tipus de vida- amb els consums de la indústria i dels serveis col·lectius) a les diferents regions del món fan que en aquests moments a la UE ens trobem en una situació de dèficit energètic en la que depenem essencialment, per abastir-nos, de Rússia i dels països del Golf Pèrsic. També grans consumidors deficitaris d’energia, com la Xina i la Índia, es troben en situació de dependència energètica de tercers països.

És en aquest context geo-energètic i geopolític que els compromisos assolits pel conjunt de països participants a la conferència COP-26 (Glasgow-2021) varen adquirir una especial importància pel ferm i rigorós pas de la UE (un dels principals consumidors d’energia) per descarbonitzar intensament la nostra activitat en l’horitzó de l’any 2030. El pes d’aquest posicionament en l’actual guerra energètica, no només per derivació de la invasió russa d’Ucraïna, sinó també per l’alineament dels principals països exportadors (l’anomenada OPEP+) amb els interessos de Rússia per mantenir molt alts els preus dels combustibles fòssils, segurament ens l’hauran d’explicar els historiadors a la llum del que va significar pels mercats mundials d’exportació d’energia començar a veure com se’ls posava un terme curt a les seves expectatives de negoci. Entretant, com descrivia amb encert Martin Sandbu en el reportatge sobre la crisi de l’energia i la massiva transferència internacional de riquesa, publicat al Financial Times l’1 de setembre de 2022, els majors beneficiaris dels altíssims preus de l’energia durant el passat any han estat Noruega, Xina, Indonèsia, Canadà i Austràlia.

Els principals camins amb que compta la UE per disminuir la nostra dependència energètica son tres, que a més caldrà combinar i fer evolucionar durant els propers anys:

  • Esdevenir més eficients en totes les escales del consum d’energia (habitatges amb menor petja energètica, menor generació de residus i millora del seu reciclatge, més transport col·lectiu, canvis cap a processos industrials amb menor impacte ambiental i menor consum energètic, etc.).
  • Augmentar notablement les instal·lacions de producció d’energies renovables (fotovoltaiques, eòliques, geotèrmiques, de biomassa, etc.) i les capacitats d’emmagatzematge i distribució de l’energia (piles d’hidrogen, hidrolineres, xarxa d’hidroductes, emmagatzemament gravitatori, etc.). A més de potenciar les instal·lacions d’autoconsum amb, entre d’altres mesures, l’augment del radi d’interconnexió de les mateixes.
  • Augmentar notablement les inversions en la recerca i desenvolupament de noves fons d’energia. Dins d’aquest darrer camí les recerques en marxa, des de fa més de set dècades, per trobar fórmules que permetin obtenir energia segura, barata i pràcticament inesgotable a partir de les reaccions termonuclears de fusió (reproduint de forma confinada i controlada les que es donen de forma natural a la superfície del Sol) es troben a punt de canviar d’etapa per entrar, a partir del projecte ITER hores d’ara construint-se a la població francesa de Cadarache, en la seva experimentació funcional a gran escala a finals del 2025.

Aquests esforços s’hauran d’acompanyar amb el d’aprovisionar convenientment a la UE de les matèries primeres necessàries (liti, terres rares, fòsfor, etc.) per dur a terme els canvis energètics, tecnològics i socials necessaris.

 

2 – La dimensió del problema

No es tracta, doncs només de canviar la forma de generar energia elèctrica; és molt més que tot això. A més de canviar els combustibles fòssils i l’urani que utilitzem per generar electricitat, hem de canviar també tots els combustibles que utilitzem per la mobilitat i per l’activitat econòmica que en bona mesura també són fòssils

Avui a Catalunya importem el 90% de l’energia que consumim. Les dimensions de les necessitats són enormes. En el nostre cas estem parlant d’uns 200.000 milions d’euros, segons el darrer informe del Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya per assolir una Catalunya 100% renovable com diu la Llei de Canvi Climàtic aprovada per una amplíssima majoria al Parlament de Catalunya el 2017.

El pla català PROENCAT 2050, preveu passar de l’actual 24% d’usos elèctrics fins al 80%. És a dir, necessitem generar molta més electricitat perquè és molt més eficient i així disminuirem la quantitat d’energia que ara consumim, a la vegada que en fer-lo amb fonts renovables deixarem d’emetre gasos d’efecte hivernacle entre els quals els més preocupants són el CO2 què és el que més contribueix a l’escalfament del planeta però encara més els òxids de nitrogen i les partícules què són els que més efecte directe afecten la nostra salut i al conjunt de la biodiversitat.

Un altre indicador clau és el de les morts prematures cada any per causa de la contaminació atmosfèrica: 8 milions a tot el món i prop de 4.000 a l’àrea metropolitana de Barcelona. A banda, milions de persones pateixen malalties respiratòries algunes d’elles cròniques de per vida.

Per tant, hem de disminuir la quantitat d’energia que consumim i ser més eficients en el consum energètic. Però el gran repte és la producció d’energia renovable. Catalunya té un gran dèficit en aquesta matèria; anem  a la cua  i cal un gran esforç. El nou model basat en renovables significa ocupar territori. En el cas de Catalunya el PROENCAT2050 fixa un 2,5%; és a dir unes 70.000 hectàrees. El govern socialdemòcrata alemany -amb menys potencial renovable que nosaltres- ha fixat un 3% del seu territori –un milió d’hectàrees- . Això ja canvia tendències de localització d’activitats econòmiques que es comencen a situar on és i serà més barata l’energia, que és allà on es produeix i no cal transportar-la.

La transició energètica també necessita d’un aprofitament exhaustiu dels residus de tot tipus i molt especialment dels residus orgànics tant els que generem a les llars com els de la indústria agroalimentària, els de les granges o els provinents de la biomassa. Això, transformat en biometà pot suposar fins a un 50% dels consums actuals del gas que necessitarem per aquells usos sobretot industrials que requereixen altes temperatures i de mobilitat pesada, marítima i aèria.

Finalment, per quan no disposem d’energia renovable, necessitarem emmagatzemar energia en grans quantitats, amb l’anomenada gravitatòria -aigua (com la central reversible de Capdella, al Pallars) i minerals- , bateries i gasos renovables. Per guardar energia i per substituir fòssils i urani, ocuparà un lloc molt important l’hidrogen verd anomenat així perquè s’usa energia renovable i aigua per obtenir-lo i per tant, no allibera emissions nocives ni deixa residus. En contraposició, l’hidrogen gris provinent del gas fòssil, allibera  grans quantitats de CO2 quan es produeix. El recent acord entre els presidents de Portugal, Espanya i França de construcció d’un hidroducte (amb el posterior acord que servirà també per connectar el centre d’Europa i Alemanya) entre Barcelona i Marsella atorga a Catalunya un paper molt important que podrem aprofitar molt millor si generem energia renovable suficiente. Però de moment estem molt lluny.

 

3 – Un model d’esquerres

Fins aquí les diferents opcions polítiques hi estan més o menys d’acord. La dreta ha estat refractària a iniciar la transició energètica perquè ha estat dependent de les grans corporacions energètiques que han volgut esprémer fins al final el vell model centralitzat en poques mans i amortitzar les inversions que tenien en combustibles contaminants i perillosos fins a l’últim moment. Ara ja veuen que és imprescindible un canvi cap a l’energia renovable. Però en la construcció i en la gestió del nou model les diferències s’accentuen.

Perquè des de l’esquerra ens preocupa que ningú no quedi enrere i que la disponibilitat econòmica no sigui un fre per accedir a l’energia en condicions d’igualtat. Els darrer anys ha crescut exponencialment l’índex de pobresa energètica a Catalunya. Però l’energia és un dret sense el qual no hi ha possibilitat de tenir una vida digna i és injust que en funció del poder adquisitiu uns tinguin més accés a l’energia que altres. Dit això sense oblidar que, de forma progressiva, està creixent el consum d’energia per a activitats que fins no fa gaire els ecosistemes planetaris tenien capacitat per resoldre de forma natural: la depuració de les aigües amb contaminació orgànica i química (també la creixent necessitat de dessaladores per suplir les creixents sequeres), l’energia necessària per a l’agricultura sota plàstic i, cada cop més, l’energia usada per depurar l’aire que respirem.

Si fins ara parlar d’equitat en la distribució de la riquesa feia referència a la igualtat en l’accés als béns de consum, a l’habitatge, als serveis públics, etc., des de fa uns quants anys aquesta idea d’equitat s’ha de fer extensiva a garantir unes condicions bàsiques per a la vida a tothom i arreu del planeta.

Per l’economia i per la mateixa vida de les persones, l’energia ha de ser una prioritat com element d’equitat, d’igualtat d’oportunitats i de qualitat de vida i en el nou model de transició energètica, basat en renovables, es conjuga la millora de l’entorn per reducció de la contaminació, la dinamització de l’economia fent-la més justa, igualitària i pròspera i una nova forma d’entendre l’economia vinculada al consum energètic molt basat en les comunitats, en l’autogeneració, en la producció distribuïda i en el treball pel bé comú.

El recursos naturals com l’aigua, el vent, el sol o el subsol d’on volem i podem obtenir l’energia renovable i no contaminants són de tothom i és difícil entendre com des de posicions polítiques de la dreta es pensi més en el negoci que en el bé bàsic que, des d’un punt de vista d’esquerres, és per sobre de tot un dret.

Hem de comptar amb el sector privat que aporta capital, cultura empresarial i know how útil pel progrés col·lectiu però millor en règim de col·laboració i concertació entre el món empresarial, l’administració, la societat civil i la pròpia ciutadania. Per això hem de treballar en fórmules de col·laboració i de control com està fent el govern socialista d’Espanya i tots els governs progressistes d’arreu.

Per últim, hem de canviar de model de producció i de consum per reduir les necessitats energètiques. Això vol dir canvi d’hàbits i una veritable revolució cultural de la qual els socialistes hem d’exercir lideratge des de tots els nivells de govern, i per això ser actius sobre tot en els governs locals i autonòmics.

Publicat a la revista ENDAVANT el 2 de febrer de 2023

Publicat dins de General | Envia un comentari

Una nova oportunitat al sud de Catalunya

La central nuclear Ascó II (Tarragona) declara una prealerta de emergencia

Tenim algunes assignatures pendents com l’ampliació de Port Aventura  o la transformació de la nostra indústria química cap a la química verda i zero emissions, repte colossal i que si disposéssim d’energia renovable suficient ja tindríem més de la meitat de la feina feta.

Darrerament hem tingut una sorpresa molt agradable com la de l’anunci de la nova factoria de components de bateries a Mont-roig del Camp en un sector de present i de futur que si ho sabem jugar bé pot generar altres activitats complementàries.

Ara  es presenta una altra oportunitat: la distribució dels fons que provindran de l’anomenat impost nuclear i que poden suposar prop de 30 milions cada any que haurien d’anar molt majoritàriament a resoldre els problemes de les comarques anomenades nuclears (Ribera d’Ebre i Baix Camp ).

No l’hauríem de deixar passar aquesta oportunitat sinò aprofitar-la amb intel·ligència . Amb afany exclusivament d’aportar idees, esmenetarem alguns criteris:

1.- L’acció hauria de planificar-se a mig termini i tenint en compte que n’hi ha una altra pendent de desenvolupar per part de l’Instituto para la Transición Justa.  Aquest ens dependent del Ministerio para la Transición Ecológica y el Reto Demográfico ha començat per les de carbó perquè eren les primeres que s’havien de tancar on ja ha posat en marxa plans de recuperació basats en molt bona mesura en la implantació d’energia renovable i altres. La suma amb l’acció que ha de venir del Govern de l’Estat pot fer que arribem més lluny i ser més ambiciosos.

2.- No tindria gaire sentit  que cada Ajuntament féssim la carta als reis per resoldre alguna de les nostres necessitats particulars locals. Així no resoldríem els problemes de fons ni podrñíem posar en marxa projectes ambiciosos. No hauríem de repetir el cànon energètic dels anys 80 passats que atorgava a les Diputacions de les províncies que generaven energia el paper de “repartidores generoses” de projectes la majoria dels quals no van contribuir mai al desenvolupament i igualtat d’oportunitats dels nostres territoris.

3.- Empoderar els nostres pobles propers a les nuclears d’Ascó i Hospitalet-Vandellòs, la seva gent , el seu teixit econòmic. Això es diu modernitzar els mitjans imprescindibles. Ens referim a infrastructures sense les quals no hi ha possibilitat de desenvolupament: Desdoblament de l’Eix de l’Ebre i Ferrocarril. Però també  gasoducte perquè el gas fòssil que hi circula està condemnat a desaparèixer però per la mateixa canonada hi passaran altres gasos renovables i entre ells l’hidrogen verd. El node de Tivissa va ser citat encertadament pel conseller d’Indústria d’Aragó el dia de la presentació del Corredor de l’Hidrogen verd de l’Ebre. Però s’ha de  ramificar a altres indrets de la Ribera I la Terra Alta on, en disposar d’energia eòlica i fotovoltaica en quantitats considerables -  i no en tenim gaires de Catalunya -  es podrà generar hidrogen verd que caldrà transportar. Les comarques nuclears catalanes estan cridades sí o sí a ser un dels punts d’emmagatzematge massiu d’energia de Catalunya perquè ja tenim línies de transport d’energia però hem de completar el gasoducte.

4.- La vocació energètica, l’especialització de moltes persones de les comarques esmentades és evident; poden jugar un paper important en la transició energètica que va per llarg perquè la tasca pendent és immensa. Catalunya  necessita territoris capdavanters que exerceixin lideratges i serveixin altres territoris que no podran disposar de terreny ni vent ni aigua suficients per generar energia.

Aquestes comarques poden exercir aquest paper en models de gestió, empreses mixtes públic-privades que defineixin projectes ambiciosos per elles mateixes i per a altres. Sempre penso en Schonau, un poblet alemany de 3.000 habitants situat a la Selva Negra que va constituir una empresa energètica i ara subministra energia a més de 200.000 consumidors. Podríem començar proposant-nos energia 100% renovable per a tots els usos: domèstics – facilitant bombes de calor per eliminar gasoil i butà de les nostres cases i aires condicionats  – , de mobilitat, de la indústria,  de l’agricultura i en definitiva de tots els sectors econòmics amb l’ús de les últimes tecnologies en estalvi i eficiència, generació, autoconsum compartit i emmagatzematge.

I sobre aquesta qüestió, un cop més hem de recordar que la idea primigènia de la Vall de l’Hidrogen Verd nascut el 24 de juliol de 2019 al Rectorat de la URV fou la de l’emmagatzematge massiu d’H2 per quan haguessin de tancar les nuclears. Quedi aquí perquè reprenguem la idea.

En definitiva i resum, una acció de gran abast en aquesta línia facilitaria l’establiment de noves activitats econòmiques i productives i llocs de treball

Publicat dins de General | Envia un comentari

El cambio energético en el polígono de Constantí

 

La transición energética no acaba de arrancar en Cataluña como lo está haciendo en otros sitios. Si tomamos el ejemplo de Holanda que ya cuenta con 4,6Gw de energía eólica instalada y tenemos en cuenta que su gobierno acaba de autorizar 10,7 GW eólicos en el mar que se añadirán a los 11 GWs ya previstos , contrasta con la situación de Cataluña donde todavía no llegamos a 1,3 Gw y cuando se habla de instalar sólo 0,5 Gw en la costa gerundense hay quien pone el grito en el cielo.

Por suerte hay excepciones y el polígono de Constantí – el segundo mayor de Cataluña – es una. Las empresas y el Ayuntamiento lo hacen porque saben que es inevitable el cambio energético y se quieren avanzar y no quedarse atrás; pero también porque es rentable económicamente y pueden ahorrar gastos energéticos del orden del 30%. Por tanto, sus empresas serán más competitivas y los vecinos y vecinas del municipio también saldrán beneficiados. También lo hacen –puedo asegurarlo- para contribuir a la lucha contra un cambio climático que acabará con todo si no le hacemos frente, también con nuestro tejido productivo y con la propia vida.

Los apoyamos haciendo de coordinadores o como nos gusta decir en Barcelona Centro Logístico Cataluña “alineadores” poniendo en contacto a los diferentes agentes que intervienen en una operación como esta.

No se trata de aprovechar los tejados de las naves para producir fotovoltaica sólo para los usos actuales sino generar más electricidad de la que ahora se consume a fin de sustituir los combustibles fósiles de los procesos industriales que se desarrollan, de la maquinaria, de flotas de vehículos y aplicando también una parte de la energía a usos residenciales.

Si cada empresa dimensionara el proyecto únicamente para sus necesidades individuales actuales, una parte del tejado sería suficiente en la mayoría de los casos y no habría excedentes. En cambio, si se plantea el autoconsumo de forma compartida y sumando una buena cantidad de energía excedente, podemos ser más ambiciosos y plantear el uso de baterías o hidrógeno o constituirse como agregadores de demanda cuando esta figura esté regulada próximamente.

Se trata de pasar de consumidores a prosumidores, una nueva posición en la que las empresas y la ciudadanía ya pueden ser agentes activos en todo el ciclo de la energía desde la generación hasta el consumo o en una parte del proceso. Especialmente en los 118 días no laborables en los que los excedentes pueden ser considerables. Se trata de buscar la máxima eficiencia para no tener que verter energía a la red y satisfacer al máximo las necesidades energéticas del polígono. Y que participe el ayuntamiento para que también se pueda beneficiar la ciudadanía. Si el negocio energético se puede realizar en el propio polígono y lo quieren llevar a cabo los propios empresarios y el ayuntamiento en beneficio del sector empresarial y de la ciudadanía ya estamos hablando de pro-sumidores.

No todos los consumos energéticos serán eléctricos (el PROENCAT 2050 hecho público recientemente por el Gobierno de la Generalitat habla de un 76% del conjunto de los consumos energéticos). Y aunque acabaremos ahorrando mucha respecto a la que consumimos ahora –entre un 30% y un 40%–, necesitaremos mucha renovable para sustituir gas, petróleo y uranio. Y como la renovable no siempre está disponible, deberemos guardarla en baterías, en proyectos de energía gravitatoria – agua y otros materiales pesados ​​que elevaremos y dejaremos caer – . Deberemos también producir el máximo de biogás con residuos orgánicos que ahora desperdiciamos y otros combustibles sintéticos.

Y, naturalmente, podremos generar otros vectores energéticos como el hidrógeno verde a partir del agua. El Ayuntamiento de Constantí ha sido desde el inicio del Valle del Hidrógeno Verde un observador atento que ahora ha decidido también pasar a la acción. Si calculamos que un 20% de los 5 Mw ya comprometidos – seguro que se apuntarán más empresas – pueden ser excedentes de energía eléctrica, puede quedar 1 Mw que puede destinarse a generar hidrógeno contribuyendo así a la posibilidad de que maquinaria y transportes del propio polígono puedan beneficiarse. El polígono de Constantí puede convertirse así en el primero de Cataluña en generar hidrógeno verde añadiendo así a su buena situación, un nuevo valor para hacerlo aún más competitivo, más atractivo y con un nuevo servicio de excelencia

El polígono de Constantí da ejemplo planteando este concepto de tratamiento global de la energía y asumiendo los propios empresarios y el ayuntamiento un nuevo papel protagonista y más provechoso para los intereses locales. En una primera etapa hemos llegado ya a cerca de 5Mw sumando todas las empresas que voluntariamente han manifestado su deseo de participar en la operación; pero esperamos que se añadan más.

Publicat dins de General | Envia un comentari

El canvi energètic al polígon de Constantí

 

La transició energètica no acaba d’arrencar a Catalunya  com ho està fent en altres indrets.  Si prenem l’exemple d’Holanda que ja compta amb 4,6Gw d’energia eòlica instal·lada i tenim en compte que el seu govern acaba d’autoritzar 10,7 GW  eòlics al mar  que s’afegiran  als 11 GWs ja previstos, contrasta amb la situació de Catalunya on encara no arribem a 1,3 Gw i quan es parla d’instal·lar-ne només 0,5 Gw  a la costa gironina n’hi ha que posen el crit al cel.

Per sort hi ha excepcions i el polígon de Constantí – el segon més gran de Catalunya – n’és una. Les empreses i l’Ajuntament ho fan perquè saben que és inevitable el canvi  energètic i es volen avançar i no  quedar enrere;  però també perquè és rendible econòmicament  i poden estalviar despeses energètiques de l’ordre del 30%. Per tant, les seves empreses  seran més competitives i els veïns  i veïnes del municipi  també en sortiran beneficiats. També ho fan – ho puc assegurar -  per contribuir a la lluita contra un canvi climàtic que acabarà amb tot si no hi fem front,  també amb el nostre teixit productiu i amb la pròpia vida.

Els donem suport fent de coordinadors o com ens agrada dir a Barcelona Centre Logístic Catalunya “alineadors” posant en contacte els diferents agents que intervenen en una operació com aquesta.

No es tracta d’aprofitar les teulades de les naus per produir fotovoltaica només per als usos actuals sinó generar més electricitat de la que ara es consumeix a fi de substituir els combustibles fòssils dels processos industrials que s’hi desenvolupen, de  la maquinària, de les flotes de vehicles i aplicant també una part de l’energia a usos residencials.

Si  cada empresa dimensionés el projecte per les seves necessitats individuals actuals,  amb una part de la teulada en tindria  prou en la majoria dels casos i no hi hauria excedents.  En canvi, si es planteja l’autoconsum de forma compartida i sumant una bona quantitat d’energia excedent podem ser més ambiciosos i plantejar  l’ús de bateries o hidrogen o constituir-se com agregadors de demanda  quan aquesta figura estigui regulada properament.

Es tracta de passar de consumidors a pro-sumidors,  una nova posició en què les empreses i la ciutadania ja podem ser agents actius en tot el cicle de l’energia des de la generació fins al consum o en una part del procés.  Especialment en els 118 dies no laborables en què els excedents  poden ser considerables. És buscar la màxima eficiència per no haver d’abocar energia a la xarxa i satisfer al màxim les necessitats energètiques del polígon. I que participi l’ajuntament perquè també se’n pugui beneficiar la ciutadania.  Sí el negoci energètic es pot fer al propi polígon i el volen dur a terme els propis empresaris i l’ajuntament en benefici del sector empresarial i de la ciutadania ja estem parlant de pro-sumidors.

No tots els consums energètics seran elèctrics ( el PROENCAT 2050 fet públic recentment pel Govern de la Generalitat  parla d’un 76% del conjunt dels consums energètics ). I encara que acabarem estalviant-ne molta respecte de la que consumim ara – entre un 30% i un 40 % – , necessitarem molta renovable per substituir gas, petroli i urani. I com la renovable no sempre està disponible, l’haurem de guardar en bateries,  en projectes d’energia gravitatòria – aigua i altres materials pesants que elevarem i deixarem caure – . Haurem també de produir el màxim de biogàs amb residus orgànics que ara desaprofitem i altres combustibles sintètics.

I, naturalment, podrem generar altres vectors energètics com l’hidrogen verd a partir de l’aigua. L’Ajuntament de Constantí ha estat des de l’inici de la Vall de l’Hidrogen Verd un observador amatent que ara ha decidit també passar a l’acció. Sí calculem que un 20% dels 5 Mw ja compromesos -  segur que s’hi apuntaran més empreses -  poden ser excedents d’energia elèctrica, pot quedar un 1 Mw  que es pot destinar a generar hidrogen contribuint  així a la possibilitat que  maquinària i transports del propi polígon puguin beneficiar-se’n. El  polígon de Constantí es pot convertir  així en el primer de Catalunya en generar hidrogen verd afegint  així a la seva  bona situació, un nou valor per fer-lo  encara més competitiu, més atractiu i amb un nou servei d’excel·lència

El polígon de Constantí dona exemple plantejant aquest concepte de tractament global de l’energia I assumint els propis empresaris i l’ajuntament un nou paper protagonista I més  profitós pels interessos locals. En una primera etapa hem arribat ja a prop de 5Mw sumant totes les empreses que voluntàriament han manifestat el seu desig de participar en l’operació; però esperem que se n’hi afegeixin més.

Publicat dins de General | Envia un comentari

Hi ha esperança ?

Si un dia s’apropés a casa nostra algú amb un gran martell i comencés a picar compulsivament les parets sense to ni so cridaríem la policia que detindria l’agressor i el conduiria a observació mèdica per si havia patit algun trastorn mental.

Doncs això és el que passa cada dia a la nostra casa Planeta Terra amb la petita variació que no és ningú de fora sinó que som nosaltres mateixos qui empunyem el martell i produïm dos efectes letals: l’augment de temperatures i la sobre-explotació d’elements principalmente minerals fins a la desaparició en pocos anys. I en un exercici de sordesa i ceguesa ignorem les notícies i els informes científics que ens ho expliquen potser perquè ens incomoden massa i qüestionen el nostre mode de vida.

Per exemple les 45.000 morts  prematures a l’any a Espanya – més de 120 cada dia – degudes a la contaminació atmosfèrica segons la revista Environmental Research–. A l’Àrea Metropolitana de Barcelona són 3.700 – 10 cada dia que si fossin degudes a accidents de trànsit segur que ho trobaríem escandalós i protestaríem més- . Sense comptar els milers de persones afectades per malalties respiratòries, moltes d’elles ja cròniques per sempre.

Fa tres anys es va voler canviar l’expressió canvi climàtic per emergència climàtica perquè semblava que el mot “canvi” tenia connotacions positives i “emergència” definia millor la situació. Totes les institucions van aprovar declaracions amb la nova marca i ens vam quedar satisfets. Però hem trobat excuses per dissimular la gravetat del problema:  una pandèmia i una guerra que bona mesura són conseqüència de l’emergència climàtica han tapat el veritable problema de fons posant de nou de manifest allò de veure el dit que assenyala la lluna i no el satèl·lit.

Carsten Jensen, un dels millors escriptors danesos guardonat en diverses ocasions amb premis com l’Olof Palme o el Søren Gyldendal, va escriure fa poc una impressionant carta titulada “L’últim discurs que dono abans de convertir-me en un criminal” amb frases com les següents: “ Si creus que pots viure com sempre has viscut t’equivoques; si creus que els teus fills tindran una vida com la teva t’equivoques; si creus que la desaparició dels insectes no convertirà els imperis en runes t’equivoques; si creus que els humans no poden viure com rates t’equivoques ”. Al cap de pocs dies el van detenir en una acció de protesta.

S’han complert set anys de l’encíclica “Laudatio si” on el Papa Francesc diu: “ Si algú observés des de fora de la societat planetària es sorprendria davant d’un comportament que de vegades sembla suïcida”.

Però potser impressionarà més les consciències el més que probable i cada cop més visible col·lapse de les economies com explica Salvador Clarós que diu que la sobre-explotació del Planeta fa que cada cop sigui més plausible el risc de col·lapse per a les economies més dependents de recursos no renovables i menys desacoblades del model industrial de producció i consum en massa i que l’alta probabilitat de desproveïment de gas a Europa ja ha activat alarmes al continent.

En definitiva, la calor potser no, però ningú comptava amb el fred i que fallessin les cadenes de subministrament global afectant el consum, encarint-t’ho tot,  disparant-se la inflació i posant en perill llocs de treball.

Hi ha esperança ? Hauríem de canviar radicalment dos sistemes: el de produir i consumir energia per deixar de cremar combustibles fòssils i urani i el de consumir compulsivament en general.

Tornant a Clarós, “ en l’expectativa de possibles escenaris futurs de desabastiment, Catalunya s’ha de dotar d’una política industrial a mig i llarg termini que transformi estructuralment el sistema productiu per guanyar sobirania industrial, tecnològica i energètica, així com incrementar l’autosuficiència alimentaria i dels recursos per a una major resiliència davant dels avatars del canvi climàtic, de la limitació de les emissions i contaminants, i de les cadenes de subministrament global. “

No ho estem fent. El Pla Energètic Proencat2050 fet públic al febrer n’és una mostra. Està redactat sobre la base de dues etapes amb objectius molt modestos per a la inicial fins a 2030 i  i uns altres per al 2050 on sí que es defineix una Catalunya amb energia 100% renovable.  Massa poca ambició. Som a la cua d’Espanya i de tots els països avançats que estan revisant els seus plans per fer justament el contrari:  accelerar ja ara l’acció contra la emergència climàtica i el canvi de sistema energètic. Aquí estem distrets amb altres coses

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Biden i el suport als actius nuclears

Sin competencia no hay paraíso: los oligopolios amplifican la desigualdad y  cronifican la debilidad económica

El 6 de juliol de 2021 va ser l’últim dia que va regir el topall de 180 euros el MWh que el regulador espanyol fixava per a les ofertes realitzades a la subhasta del mercat majorista elèctric. La pressió de Brussel·les el va obligar a marcar una franja més generosa, que anava des del terreny negatiu dels –500 euros fins als 3.000 euros el MWh, en línia amb la resta dels socis comunitaris. I és que la Comissió Europea feia temps que insistia en aquesta mesura, preveient un hivern – recordem que era 2021 –  amb una elevada volatilitat en les tarifes, que seguirien marcades per l’elevat cost del gas.

Per tant, aquell 6 de juliol entrava en vigor una resolució de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) que obria —per baix i per dalt— els preus a què es podia oferir l’electricitat.

Els analistes recorden que aquella pujada del llindar màxim era inevitable: Brussel·les feia temps que pressionava Espanya perquè els igualés a la resta de la UE. El fet d’haver superat aquest límit, però, dóna una idea de com el mercat està polvoritzant totes les perspectives existents al mes de juny.

Quan això va passar ja es va posar el crit al cel perquè superar els 180 euros megawatt hora semblava un disbarat però en arribar la tardor ja es va arribar a 188 € Mwh. No ha passat un any i la nuclear França amb més de la meitat dels seus reactors nuclears aturats tot l’hivern, el 4 d’abril va arribar als 3000 € del megawatt és a dir 15 vegades més que el que teníem fa un any a Espanya.

El problema no són els €3000 Mwh que durant unes hores van regir els preus del Mwh a França sinó que a partir d’ara Brusel·les haurà de fixar un nou topall que ja ha estat decidit que serà de €4000 megawatt hora. Aquesta és la previsió que fa el regulador europeu perquè mai no es doni el cas que en un moment donat ni a €3000 megawatt hora pugui oferir ningú energia elèctrica.

Feia una mica més de fred a França el 4 d’abril i per tant hi havia més demanda energètica, però no és menys cert que tenir més de la meitat dels vells reactors nuclears francesos aturats va ser l’altre factor decisiu.

Ara el sr. Biden ofereix 6.000 milions de dòlars per prolongar la vida de les velles nuclears americanes. Diners públics que són els únics que poden fer rendibles les nuclears. Si les destinés a fomentar les renovables, l’emmagatzematge i a la investigació per rebaixar el preu de l’Hidrogen verd com vol la seva secretària d’Estat d’Energia, li trauria més profit.

Això arribarà inevitablement encara que els grans oligopolis ho vulguin endarrerir per treure més rèdit als seus actius al preu que sigui, fins i tot a costa dels pressupostos públics i de la seguretat de la ciutadania.

Publicat dins de General | Envia un comentari

Tenemos que estar de nuevo en el mapa

Insolación - Wikipedia, la enciclopedia libre

Ahora sabemos que Putin calculó cuidadosamente el momento para empezar la guerra contra Ucrania. Y que tuvo mucho que ver en ello la debilidad energética de Europa, que se había ido incrementando en los últimos años.

Debilidad porque los grandes oligopolios quieren sacar rendimiento de sus activos invertidos en combustibles fósiles y uranio. En 20 años se acaba su situación de dominio y quieren exprimir hasta el final petróleo y gas y uranio. Por eso han provocado un gran aumento de precios alcanzando cifras récord de beneficios pero infligiendo graves perjuicios a toda la población.

Debilidad por la gran dependencia del gas ruso. Europa podía cerrar carbón y nucleares pero haciendo dos cosas que no ha llevado a cabo: instalando masivamente renovables (como ya hace España o como acaban de anunciar Reino Unido y Portugal con parques eólicos marinos de 3 y 4 Gw ) y con acciones potentes de ahorro y eficiencia ( el asesor energético británico M. Liebreich explica que se pueden conseguir ahorros del 80% de muchos consumos y el PROENCAT – Prospectiva Energética de Cataluña 2050 – dice que podemos conseguir una reducción general de un 40% )

Ahora se publican mapas de todo tipo relacionados con el tema: de las zonas donde mejor se puede aprovechar el sol, el viento, el agua, la biomasa; de dónde almacenar la energía, cómo interconectarla mejor, de instalaciones en tierra y mar de generación renovable o nuevas industrias para fabricar baterías, vehículos eléctricos o hidrógeno. Al ver cada mapa lo relacionamos enseguida con la geopolítica y nos vienen a la cabeza Rusia, Argelia o Estados Unidos que, mira por dónde, ahora se beneficiará de esta circunstancia vendiéndonos gas y petróleo.

Desgraciadamente Cataluña no figura en casi ninguno de estos mapas porque en los últimos años no hemos hecho los deberes. Y ahora que el mundo entero se da cuenta de la urgencia de aprovechar los recursos energéticos propios, vemos el gran camino que nos queda por recorrer. La diputada Silvia Paneque recordaba en el Parlament hace pocos días con datos del ICAEN ( Intitut Català d’Energia), que en Cataluña desde 2018 no se ha puesto en funcionamiento ningún parque eólico nuevo y muy poca fotovoltaica.

Por si fuera poco, algunos dirigentes políticos, mediáticos, y del mundo socio-económico pero también algunos que se llaman ecologistas, han defendido que no había que estar en el mapa. Incluso un ex-consejero y un asesor del gobierno de la Generalitat en materia de fondos europeos, defendían todavía no hace un año que no era necesario generar energía en Cataluña porque la podríamos traer de Aragón. Hoy seguro que se arrepienten y no osarían escribirlo.

Estamos en la cola pero esto no ha sido siempre así. Corre por las redes un pequeño reportaje de 1.946 donde se ve un cambio de baterías de un taxi eléctrico en Barcelona de la marca Eucort, fundada por Eusebi Cortés, nacido en Bot. Cataluña estaba entonces al frente. Como en 1852 cuando el farmacéutico Domènech iluminó su farmacia en Barcelona; o cuando en 1875 se instaló una dinamo para iluminar las Ramblas; o cuando en 1876 se constituyó en Barcelona la primera empresa eléctrica española. Entonces estábamos en el mapa y hemos estado allí muchos años.

Así que es necesario recuperar el terreno perdido. Necesitamos grandes parques solares y eólicos que vemos en otros lugares para producir los 10.000 kteps que consumiremos en 2050 (7.500 menos que ahora si ahorramos y somos eficientes como es debido); aprovechar residuos orgánicos para obtener biogás; generar hidrógeno verde. Éste es el reto gigantesco para sustituir la energía sucia y contaminante de gas, uranio y petróleo. El citado PROENCAT 2050 dice que esto supone una ocupación de un 2’5 % del territorio y tenemos mucho de ocioso. Nos van la salud y la vida amenazadas por la polución y el calentamiento del Planeta. Nos va la dependencia energética que ahora es del 94% y ya vemos lo que supone no tener energía propia. Ya no hemos podido beneficiarnos de tecnología propia, ni de las fábricas de baterías ni de coches eléctricos ni de los puestos de trabajo. Y leemos todos los días cómo la generación y usos de hidrógeno van a otros lugares. El poco provecho que le sacamos a la energía en Cataluña es escandaloso.

Otros ya están avanzando más y piensan en otras cosas que aquí nos suenan extrañas. Amory Lovins, que dirige el mejor centro de energía del mundo, el Rocky Mountain Institute, ha dicho que el problema hoy no es dónde encontrar energía renovable porque la solar y la eólica están en todas partes y son muy baratas, sino cómo utilizarla mejor, hacer eficiencia y ahorro, fabricación y gestión inteligentes. Nosotros todavía hablamos de dónde la generaremos y ponemos obstáculos.

Ahora que todos los gobiernos europeos darán un nuevo impulso a las renovables y que nos conectaremos mejor con Francia con gaseoductos preparados para hidrógeno y gases limpios, se abren nuevas oportunidades para situarnos en el mapa. ¿Catalunya quiere estar o quiere seguir dependiendo de los demás? Ésta es la cuestión.

Publicat dins de General | Envia un comentari

Hem de tornar a ser al mapa

Insolación - Wikipedia, la enciclopedia libre

Ara sabem que Putin va calcular curosament el moment per començar la guerra contra Ucraïna. I que hi va tenir molt a veure la feblesa energètica d’Europa, que s’havia anat incrementant els darrers anys.

Feblesa perquè els grans oligopolis volen treure rendiment dels seus actius invertits en combustibles fòssils  i urani. En 20 anys s’acaba la seva situació de domini i volen esprémer fins al final petroli i gas i urani. Per això han provocat un gran augment de preus assolint xifres rècord de beneficis però infligint greus perjudicis a tota la població.

Feblesa per la gran dependència del gas rus. Europa podia tancar carbó i nuclears però fent dues coses que no ha dut a terme: instal·lant massivament renovables (com ja fa Espanya o com acaben d’anunciar el Regne Unit i Portugal amb parcs eòlics marins de 3 i 4 Gw ) i amb accions potents d’estalvi i eficiència ( l’assessor energètic britànic M. Liebreich explica que es poden fer estalvis del 80% de molts consums i el PROENCAT – Prospectiva Energètica de Catalunya 2050 – diu que podem aconseguir una reducció general d’un 40%)

Ara es publiquen mapes de tot tipus relacionats amb el tema:  de les zones on es pot aprofitar millor el sol, el vent, l’aigua, la biomassa; d’on emmagatzemar l’energia, com interconnectar-la millor, d’instal·lacions a terra i mar de generació renovable o noves indústries per fabricar bateries, vehicles elèctrics o hidrogen. En veure cada mapa el relacionem de seguida  amb la geopolítica i ens venen al cap Rússia, Algèria o Estats Units que ves per on ara es beneficiarà d’aquesta circumstància i venent-nos gas i petroli.

Malauradament Catalunya no figura en gairebé cap d’aquests mapes perquè els darrers anys no hem fet els deures. I ara que  el món sencer s’adona de la urgència d’aprofitar els recursos energètics propis, veiem el gran camí que ens queda per recórrer. La diputada Silvia Paneque recordava al Parlament fa pocs dies amb dades de l’ICAEN, que a Catalunya des de 2018 no s’ha posat en funcionament cap parc eòlic nou i molt poca fotovoltaica.

Per si no n’hi hagués prou, alguns dirigents polítics,  mediàtics, i del món socio-econòmic però també alguns que s’anomenen ecologistes, han defensat que no calia ser al mapa. Fins i tot un ex-conseller i un assessor del govern de la Generalitat en matèria de fons europeus, defensaven encara no fa un any  que no calia generar energia a Catalunya perquè la podríem portar d’Aragó. Avui segur que se’n penedeixen i no gosarien escriure-ho.

Som a la cua però això no ha estat sempre així. Corre per les xarxes un petit reportatge del 1.946 on es veu un canvi de bateries d’un taxi elèctric a Barcelona de la marca Eucort, fundada per Eusebi Cortés, nascut a Bot. Catalunya era llavors al capdavant. Com al 1852 quan el farmacèutic Domènech va il·luminar la seva farmàcia a Barcelona; o quan el 1875 s’instal·là una dinamo per il·luminar les Rambles; o quan el 1876 es constituí a Barcelona la primera empresa elèctrica espanyola. Llavors érem al mapa i hi hem estat molts anys.

Així que cal recuperar el terreny perdut. Necessitem grans parcs solars i eòlics que veiem en altres indrets per produir els 10.000 kteps que consumirem el 2050 ( 7.500 menys que ara si fem estalvi i eficiència com cal); aprofitar residus orgànics per obtenir biogàs; generar hidrogen verd. Aquest és el repte gegantí per substituir l’energia bruta i contaminant de gas, urani i petroli. L’esmentat PROENCAT 2050 diu que això suposa una ocupació d’un 2’5 % del territori i en tenim molt de desocupat. Ens hi van la salut i la vida amenaçades per la pol·lució i l’escalfament del Planeta. Ens hi va la dependència energètica que ara és del 94 % i ja veiem el que suposa no tenir energia pròpia. Ja no ens hem pogut beneficiar de tecnologia pròpia, ni  de les fàbriques de bateries ni de cotxes elèctrics ni dels llocs de treball. I llegim cada dia com la generació i usos d’hidrogen van a altres indrets. El poc profit que li traiem a l’energia a Catalunya és escandalós.

Altres ja estan avançant més i pensen altres coses que aquí ens sonen estranyes. Amory Lovins, que dirigeix el millor centre d’energia del món, el Rocky Mountain Institute, ha dit que el problema avui no és on trobar energia renovable perquè la solar i l’eòlica són a tot arreu i són molt barates, sinó com utilitzar-la millor, fer eficiència i estalvi, fabricació i gestió intel·ligents. Nosaltres encara parlem d’on la generarem i hi posem entrebancs.

Ara que tots els governs europeus donaran un nou impuls a les renovables i que ens connectarem millor amb França amb gasoductes preparats per hidrogen i gasos nets, se’ns obren noves oportunitats per situar-nos al mapa. Catalunya vol ser-hi o vol continuar depenent dels altres ? Aquesta és la qüestió.

Publicat dins de General | Envia un comentari

Energía nuclear más allá del CO2

El gráfico está incluido en el artículo:

https://associaciosalutiagroecologia.wordpress.com/2017/04/24/econonuestra-cuanto-ganaran-las-electricas-si-se-amplia-la-vida-util-de-las-centrales-nucleares-hasta-los-60-anos/

Los defensores de la energía nuclear han encontrado en la necesidad de luchar contra el CO2 el único argumento que repiten para justificar su inclusión en el borrador de la lista de energías verdes que la UE está preparando.

Se diría que ahora que han visto la progresión imparable de las energías renovables se cogen como un hierro al rojo vivo al CO2 que hasta ahora habían menospreciado.

No tienen ningún otro argumento porque ni el uranio es un mineral renovable sino finito, ni la producción de energía nuclear es segura, ni sus residuos se pueden reciclar más que en una ínfima parte y deben almacenarse durante miles de años. Ni es más barata – el argumento aquel que compramos electricidad nuclear a Francia se ha desvanecido definitivamente este invierno, el país vecino está comprando energía a España y de paso nos encarece la nuestra- .

Conseguir un sistema 100% renovable como el que se han propuesto los países más avanzados – Cataluña y España también- requiere tiempo para incrementar la renovable: agua, sol, viento, biomasa, geotermia, aerotermia, biogás, etc; también para poner en marcha sistemas de almacenamiento como centrales hidroeléctricas reversibles, baterías, hidrógeno, aire comprimido etc. Y tiempo para construir un sistema de gestión de la demanda y ahorro y eficiencia que disminuya nuestras necesidades de energía. Los pronucleares dicen que tardaremos años pero no dicen los años que tarda en construirse una nuclear: Finlandia quiere estrenar una a finales de mes con 13 años de retraso y un sobrecoste de 11.000 millones de euros. Y la de Flamanville en Francia acumula 11 años de retraso y otros 13.000 millones. Por cierto, estos días el 20% del parque nuclear francés está parado por problemas derivados en buena medida de la edad de sus plantas como los reactores Penly-1, Chooz (Ardenas) y Civaux (Vienne).

No hay inversores que se aventuren a menos que cuenten con ayudas públicas, ni aseguradoras que quieran cubrir indemnizaciones de un nuevo accidente nuclear, ni se encuentran lugares donde colocar plantas mucleares o guardar residuos por miles de años.

Volvamos al CO2 porque no es la única cuestión a tener en cuenta, que no engañen. Hay un tema mucho más de fondo. La energía se ha convertido en un derecho ciudadano y un elemento estratégico para la economía. Si está en pocas manos, puede provocar situaciones de peligro de continentes enteros como estamos viendo este invierno porque unos pocos monopolios del gas ruso y del norte de África deciden multiplicar los precios o simplemente cerrar el grifo. Es lo que tiene depender de pocos proveedores y alejados de nosotros. ¿Por qué debemos seguir perpetuando este modelo que enriquece sólo a unos cuantos cuando podemos tener uno nuevo que puede evitar situaciones de abuso de unos pocos propietarios de pozos de petróleo y de gas y de centrales nucleares? La renovable es distribuida, no sólo en el territorio sino también en lo que se refiere a la propiedad. En Alemania el 54% de la propiedad de energía renovable está en manos de cooperativas, pequeños propietarios y ayuntamientos.

El actual y viejo modelo que algunos quieren perpetuar conlleva exprimir hasta el final unas inversiones multimillonarias que hace muchos años han realizado los propietarios de las centrales nucleares, la mayor parte de las cuales están amortizadas y por tanto los beneficios son extraordinarios ( véase gráfico ) . Ahora, si la UE sitúa la nuclear como energía verde serían, además, beneficiarios de fondos públicos para perpetuar situaciones de privilegio y de dominio en pocas manos, que continuarían condicionando el conjunto del sistema y lo encarecería aún más.

Los países que se han propuesto sustituir las centrales nucleares como Gran Bretaña, Alemania, España no lo hacen por razones dogmáticas ni populistas ni lo han decidido alocados ecologistas; nadie se atrevería a tildar así a la señora Merkel o al sr. Jhonson ni a todos los gobiernos españoles desde Felipe González, ni al 80% del Parlamento de Cataluña que aprobó la ley de Cambio Clmático que sólo contempla una Cataluña 100% renovable y por tanto sin nucleares. Todos ellos consideraron que la nuclear no es una energía de futuro, ni segura, ni más barata. Y porque después de años de debates y de informes han visto que existen alternativas fiables, seguras, limpias y sin repercusiones para las generaciones futuras. Pero también porque han creído que debe darse paso a un nuevo modelo energético más repartido en el territorio y en la propiedad y con menos riesgos de colapso.

Que algunas grandes corporaciones sigan defendiendo el viejo modelo centralizado monopolista y oligopolista tiene explicación. Pero que algunas personas y organizaciones políticas que tienen obligación de velar por el interés público (PP, VOX y C’s ya se han manifestado) se olviden de éste para defender el viejo modelo que favorece a quienes controlan y abusan de una parte de nuestra vida tan sensible como la necesidad de energía es de difícil justificación.

( traducción del original en catalán publicado en el Diari de Tarragona del 18 de enero de 2022 – sin el gráfico – y también en este mismo bloc )

Publicat dins de General | Envia un comentari

Energia nuclear més enllà del CO2

El gràfic està inclòs a l’article:

https://associaciosalutiagroecologia.wordpress.com/2017/04/24/econonuestra-cuanto-ganaran-las-electricas-si-se-amplia-la-vida-util-de-las-centrales-nucleares-hasta-los-60-anos/

Els defensors de l’energia nuclear han trobat en la necessitat de lluitar contra el CO2 l’únic argument que repeteixen per justificar la seva inclusió en l’esborrany de la llista d’energies verdes que la UE està preparant.

Hom diria que ara que han vist la progressió imparable de les energies renovables s’agafen com a un ferro roent al CO2 que fins ara havien menystingut.

No tenen cap altre argument perquè ni l’urani és un mineral renovable sinó finit, ni la producció d’energia nuclear és segura, ni els seus residus es poden reciclar més que en una ínfima part i s’han d’ emmagatzemar durant milers d’anys. Ni és més barata – l’argument aquell que comprem electricitat nuclear a França s’ha esvaït definitivament aquest hivern, el país veí està comprant energia a Espanya i de pas ens encareix la nostra- .

Aconseguir un sistema 100% renovable com el que s’han proposat els països més avançats – Catalunya i Espanya també- requereix temps per incrementar l’actual renovable: aigua, sol, vent, biomassa, geotèrmia, aerotèrmia, biogàs, etc; també per endegar sistemes d’emmagatzematge com centrals hidroelèctriques reversibles, bateries, hidrogen, aire comprimit etc. I temps per construir un sistema de gestió de la demanda i d’estalvi i eficiència que disminueixi les nostres necessitats d’energia. Els pro-nuclears diuen que tardarem anys però no diuen els anys que tarda en construir-se una nuclear: Finlàndia en vol estrenar una a finals de mes amb 13 anys de retard i un sobre-cost d’11.000 milions d’euros. I la de Flamanville a França acumula 11 anys de retard i 13.000 milions de més. Per cert, aquests dies el 20 % del parc nuclear francès està aturat per problemes derivats en bona mesura de l’edat de les seves plantes com als reactors Penly-1, Chooz (Ardenes) i Civaux (Vienne).

No hi ha inversors que s’aventurin si no és amb ajudes públiques, ni asseguradores que vulguin cobrir indemnitzacions d’un nou accident nuclear, ni es troben indrets on col·locar plantes o guardar residus per milers d’anys.

Tornem al CO2 perquè no és l’única qüestió a tenir en compte, que no enganyin. Hi ha un tema molt més de fons. L’energia ha esdevingut un dret ciutadà i un element estratègic per l’economia. Si està en poques mans, pot provocar situacions de perill de continents sencers com estem veient aquest hivern perquè uns pocs monopolis del gas rus i del nord d’Àfrica decideixen multiplicar els preus o simplement tancar l’aixeta. És el que té dependre de pocs proveïdors i allunyats de nosaltres. Per què hem de continuar perpetuant aquest model que enriqueix només a uns quants quan en podem tenir un de nou que pot evitar situacions d’abús d’uns pocs propietaris de pous de petroli i de gas i de centrals nuclears ? La renovable és distribuïda, no només en el territori sinó també pel que fa a la propietat. A Alemanya el 54 % de la propietat d’energia renovable està en mans de cooperatives, petits propietaris i ajuntaments.

L’actual i vell model que alguns volen perpetuar comporta esprémer fins al final unes inversions multimilionàries que fa molts anys han realitzat els propietaris de les centrals nuclears, la major part de les quals estan amortitzades i per tant els beneficis són extraordinaris – vegi’s el gràfic ) . Ara, si la UE situa la nuclear com energia verda serien, a més, beneficiaris de fons públics per perpetuar situacions de privilegi i de domini en poques mans, que continuarien condicionant el conjunt del sistema i l’encariria encara més.

Els països que s’han proposat substituir les centrals nuclears com Gran Bretanya, Alemanya, Espanya no ho fan per raons dogmàtiques ni populistes ni ho han decidit eixelebrats ecologistes; ningú gosaria titllar així la senyora Merkel o el sr. Jhonson ni tots els governs espanyols des de Felipe Gonzàlez, ni el 80 % del Parlament de Catalunya que va aprovar la llei de Canvi Clmàtic que només contempla una Catalunya 100 % renovable i per tant sense nuclears. Tots ells han considerat que la nuclear no és una energia de futur, ni segura, ni més barata. I perquè després d’anys de debats i d’informes han vist que hi ha alternatives fiables, segures, netes i sense repercussions per les generacions futures. Però també perquè han cregut que s’ha de donar pas a un nou model energètic més repartit en el territori i en la propietat i amb menys riscos de col·lapse.

Que algunes grans corporacions continuïn defensant el vell model centralitzat monopolista i oligopolista té explicació. Però que algunes persones i organitzacions polítiques que tenen obligació de vetllar per l’interès públic ( PP, VOX i C’s ja s’hi han manifestat ) s’oblidin d’aquest per defensar el vell model que afavoreix els qui controlen i abusen d’una part de la nostra vida tan sensible com la necessitat d’energia és de difícil justificació.

( publicat al Diari de Tarragona el 18 de gener de 2022 – sense el gràfic – )

Publicat dins de General | Envia un comentari