Xavier Sabaté Ibarz

Article publicat al Diari de Tarragona el 9  de desembre de 2020
El 26 de gener de 2019, publicava en aquest diari un article amb el mateix títol i acabava dient: “ No hauríem de perdre l’oportunitat de ser capdavanters; la  indústria química podria ser una gran protagonista no només en l’hidrogen sinó en moltes altres noves oportunitats de materials per produir energia fotovoltaica, termosolar, bateries o, com el cas que ens ocupa, l’hidrogen. I, per suposat, la URV  i el Port de Tarragona ”

Gairebé dos anys desprès la Rectora de la URV ha impulsat una Plataforma d’empreses i institucions per fomentar l’hidrogen com una de les alternatives per descarbonitzar la nostra economia i en particular la indústria química que si no ho fa està amenaçada de malaltia greu com també el Port de Tarragona per la desaparició dels derivats del petroli com a combustibles en pocs anys.

Els centres de decisió són majoritàriament a Madrid, USA i Alemanya i veient els silencis o els anuncis d’inversions fora de Tarragona, ens hauríem de preocupar; això que ja era un perill  fa dos anys, ara ho és més perquè no s’ha fet res mentre altres han corregut molt. Que la URV sigui qui  encapçali una gran projecte relacionat amb l’hidrogen diu molt a favor de  l’actual equip rectoral, però molt poc de les nostres institucions polítiques i econòmiques ocupades en altres afers.

Els efectes de la transició energètica a casa nostra poden ser devastadors i algunes són “comarques de la transició justa” o de l’Espanya o la Catalunya buida afectades pel tancament de nuclears. Potser encara hi som a temps:

Cal un gran acord territorial. Camp de Tarragona i  Terres de l’Ebre han de posar-se d’acord en un  Pla d’acció al menys en Transició Energètica i  Indústria química. No ens vindrà donat res i ens ho hem de guanyar nosaltres fent sentir la nostra veu segons els nostres interessos. Les empreses tenen els seus i avui només programen a curt termini però nosaltres tenim l’obligació de mirar més enllà. Volem continuar jugant un paper important ? Estem disposats a generar energia renovable de forma massiva, a terra i al mar i d’emmagatzemar-la en forma de bateries i d’hidrogen ? O preferirem que siguin altres territoris a Catalunya o fora ?

Els propers anys hem de substituir 3 grups nuclears i 3 cicles combinats ( uns 4,5 Gigawats ) als quals cal sumar mig Gigawat més per la indústria química. A banda, cal passar a biogàs i hidrogen el transport ( marítim i aeri inclosos ) i els usos residencials. Alguns estudis situen l’augment del que això significarà d’augment de consum elèctric en un 70/80 %  tot i l’eficiència i estalvi que s’espera. Alemanya fa temps que ho ha entès i té deu vegades més potència  solar que Espanya tot i ser més petita i amb menys sol. Austràlia  ha projectat un cable de 3.500 kms fins a Singapur per vendre la seva electricitat renovable sobrera i ha arribat a acords amb Alemanya, Japó i Corea per exportar hidrogen verd. Es parla que la Península Ibérica podria ser un bon reservori d’energia i d’hidrogen per a altres països europeus. Hi volem jugar o no ?. Necessitem molta renovable ( també per produir hidrogen). Aquí  he de confessar que volia  començar aquest article amb el títol “ La renovable, estúpid”

Cal un acord català i amb l’Estat. Els governs de Catalunya i de l’Estat i les institucions econòmiques i socials s’han de posar d’acord  perquè si anem per lliure les inversions se’n van a  altres territoris com el País Basc, Castella la Manxa, Galícia, Aragó….. No cal que ningú renunciï al seu projecte polític però  hem de conservar i si pot ser augmentar les empreses i els llocs de treball.

Necessitem un nou model de gestió de l’energia. L’energia és de tots perquè de tots és la Natura d’on surt. El nou model energètic vol dir que la ciutadania, les empreses, els ajuntaments ens podem generar la nostra energia o podem exigir participar en el seu negoci. Les reformes del Govern de Pedro Sànchez han significat molt respecte del PP pendent sempre d’afavorir els grans monopolis però encara falta una mica  perquè el negoci energètic sigui més participat i que arribin a tothom els beneficis en forma d’energia més barata si la auto-consumim de forma compartida i gestionem els excedents ( entre altres coses per disposar d’hidrogen verd més barat ). En aquest sentit és bona notícia que el Parlament hagi aprovat la passada setmana per àmplia majoria una moció del PSC  que, en un dels seus punts, diu  “ recuperar per la gestió pública les concessions administratives dels aprofitaments de les centrals hidroelèctriques quan acabin el període concessionat mitjançant la creació d’una  empresa pública participada per totes les administracions afectades “.

Com fa dos anys torno a dir: “ Catalunya s’ha de sumar urgentment al repte d’assolir un país amb energia neta, segura i inacabable i les nostres comarques poden tenir un paper rellevant generant llocs de treball, investigació i recerca i essent pol d’atracció de noves activitats.”

Hidrógeno y química en Tarragona (2)

Artículo publicado en el Diari de Tarragona el 9 de diciembre de 2020

El 26 de enero de 2019, publicaba en este diario un artículo con el mismo título y concluía: “No deberíamos perder la oportunidad de ser líderes; la industria química podría ser una gran protagonista no sólo en el hidrógeno sino en muchas otras nuevas oportunidades de materiales para producir energía fotovoltaica, termosolar, baterías o, como el caso que nos ocupa, el hidrógeno. Y, por supuesto, la Universitat Rovira y Virgili y el Puerto de Tarragona ”

Casi dos años después la Rectora de la URV ha impulsado una Plataforma de empresas e instituciones para fomentar el hidrógeno como una de las alternativas para descarbonizar nuestra economía y en particular la industria química que si no lo hace está amenazada de enfermedad grave; así como el Puerto de Tarragona por la desaparición de los derivados del petróleo como combustibles en pocos años.

Los centros de decisión están mayoritariamente en Madrid, USA y Alemania y viendo los silencios o los anuncios de inversiones fuera de Tarragona, deberíamos preocuparnos; eso que ya era un peligro hace dos años, ahora lo es más porque no se ha hecho nada mientras otros han corrido mucho. Que la URV sea quien encabece una gran proyecto relacionado con el hidrógeno dice mucho a favor del actual equipo rectoral, pero muy poco de nuestras instituciones políticas y económicas ocupadas en otros asuntos.

Los efectos de la transición energética en nuestro territorio pueden ser devastadores y algunas son “comarcas de la transición justa” o de la España o la Cataluña vacía afectadas por el cierre de nucleares. Quizás aún estamos a tiempo:

Es necesario un gran acuerdo territorial. Camp de Tarragona y Tierras del Ebro han de ponerse de acuerdo en un plan de acción por lo menos en Transición Energética e Industria química. No nos vendrá dado nada y nos lo tenemos que ganar nosotros haciendo oír nuestra voz según nuestros intereses. Las empresas tienen los suyos y hoy sólo programan a corto plazo pero nosotros tenemos la obligación de mirar más allá. ¿ Queremos continuar jugando un papel importante? ¿ Estamos dispuestos a generar energía renovable de forma masiva, en el suelo y en el mar y de almacenarla en forma de baterías y de hidrógeno? ¿ O preferiremos que sean otros territorios en Cataluña o fuera?

En los próximos años debemos sustituir 3 grupos nucleares y 3 ciclos combinados (unos 4,5 gigavatios) a los que hay que sumar medio Gigawatio más para la industria química. Aparte, hay que pasar a biogás e hidrógeno el transporte (marítimo y aéreo incluidos) y los usos residenciales. Algunos estudios sitúan lo que esto significará de aumento de consumo eléctrico en un 70/80% a pesar de la eficiencia y ahorro que se espera. Alemania hace tiempo que lo ha entendido y tiene diez veces más potencia solar instalada que España a pesar de ser más pequeña y con menos sol. Australia ha proyectado un cable de 3.500 kms hasta Singapur para vender su electricidad renovable sobrante y ha llegado a acuerdos con Alemania, Japón y Corea para exportar hidrógeno verde. Se habla de que la Península Ibérica podría ser un buen reservorio de energía y de hidrógeno para otros países europeos. ¿ queremos jugar o no?. Necesitamos mucha renovable (también para producir hidrógeno). Aquí debo confesar que quería empezar este artículo con el título “La renovable, etúpido”

Es necesario un acuerdo catalán y con el Estado. Los gobiernos de Cataluña y del Estado y las instituciones económicas y sociales deben ponerse de acuerdo porque si vamos por libre las inversiones se van a otros territorios como el País Vasco, Castilla la Mancha, Galicia, Aragón. …. No es necesario que nadie renuncie a su proyecto político pero debemos conservar y si puede ser aumentar las empresas y los puestos de trabajo.

Necesitamos un nuevo modelo de gestión de la energía que es de todos porque de todos es la Naturaleza de donde sale. El nuevo modelo energético significa que la ciudadanía, las empresas, los ayuntamientos nos podemos generar nuestra energía o podemos exigir participar en su negocio. Las reformas del Gobierno de Pedro Sánchez han significado mucho respecto de la situación que dejó el PP pendiente siempre de favorecer los grandes monopolios; pero todavía falta un poco para que el negocio energético sea más participado y que lleguen a todos los beneficios en forma de energía más barata si la auto-consumjmos de forma compartida y gestionamos los excedentes (entre otras cosas para disponer de hidrógeno verde más barato). En este sentido es buena noticia que el Parlamento haya aprobado la pasada semana por amplia mayoría una moción del PSC que, en uno de sus puntos, dice “recuperar para la gestión pública las concesiones administrativas de los aprovechamientos de las centrales hidroeléctricas cuando terminen el período concesionado mediante la creación de una empresa pública participada por todas las administraciones afectadas “.

Como hace dos años repito: “Cataluña debe sumarsee urgentemente al reto de lograr un país con energía limpia, segura y inacabable y nuestras comarcas pueden tener un papel relevante generando puestos de trabajo, investigación y búsqueda y siendo polo de atracción de nuevas actividades. “

Si no el coneixeu i us voleu fer una aproximació del Fonxo d’Altafulla – Vilafranca – Tarragona, poseu-vos la Sonata per a piano nº 23 en Fa menor, Op 57 “Appassionata” de Beethoven. Si pot ser, una interpretació del xilé descendent de catalans Claudio Arrau. Des de l’inici de la Sonata  és el Fonxo, sobretot quan arribeu a la darrera part que és la III, Allegro ma non troppo-presto.

Fonxo és amic de fa 44 anys que jo recordi …. o més, perquè hi ha persones amb les quals et sents proper fins i tot d’altres vides anteriors. Dijous passat em vaig trobar a la bústia el seu nou llibre “Citacions i [e]vocacions. Glossari” editat acuradament per Silva Editorial.

Em va fer feliç. També la seva dedicatòria: “ Xavi, esperant-ne les teves paraules inspiradores i les recíproques memòries-confessables…. Com a bestreta que t’hi convida ¡. Tardor 2020”. Al Fonxo no li pots deixar passar ni els punts suspensius; ni quan escriu ni quan et parla afegint uns instants de silenci a algunes frases convidant-te a la reflexió compartida.

El llibre és Fonxo en estat pur. De llenguatge abstracte, sí, però d’un abstracte que de sobte esdevé concret, precís i descriptiu. O potser és que ja el conec tant que les seves abstraccions no ho són per a mi, que també podria ser.

I si com diu ell en la Justificació, un llibre és un licor i no un got d’aigua destilada, qui el llegeixi convindrà amb mi que li ha sortit un licor d’alta densitat o concentració. De manera que has d’anar amb cura de no saltar-te ni un mot. Aquest llibre no es pot llegir en diagonal

El llibre destil·la suc de vida. Fonxo apassionat. Hi ha gent que passa per aquest món amb allò que en dic encefalograma pla . Altres espremen la vida traient-li tot el suc des de qüestions que podrien semblar banals com el futbol o apassionant-se per  la transcendència del compromís cívic, social o polític. Per això trobareu que alguns capítols comencen amb frases de futbolistes  com Luís Aragonès ( Es imposible que el líder sea justo y correcto porque se cree Dios “)  o Oleguer Presas mentre que altres com el dedicat a la transcendència l’inicia amb una de Harold Bloom “ Sense la transcendència ens convertim en simples  mecanismes d’entropia “ o en un altre – el de Seduir – en trobem una de San Juan de la Cruz.

És a dir, en l’imaginari del Fonxo hi cap tot allò que pot definir la condició humana, les seves misèries i les seves grandeses. I això igual ho extreu del futbol com d’un filòsof, d’un crític literari o de la seva infermera de diàlisi. No descansen mai les seves neurones i tot el que l’envolta ho eleva a la categoria de ser analitzat i  d’extreure’n alguna conclusió.

De tan fantàstica la seva personalitat, sembla irreal – allò que no es troba en la realitat – . Aquesta és del llibre la gràcia que com diu el DIEC és allò que plau i atreu en les actituds, en les maneres, en l’enraonar, d’algú.

El Fonxo és un dels mestres de la meva vida i qui la va re-orientar quan em va dissuadir de continuar el meu compromís polític que anava per les simpaties cap al PSUC  i em va convèncer d’entrar al PSC-Congrès de Joan Reventós. Però si només fos això hauria estat poc: m’ha encomanat la passió per la literatura, pels castells, per contemplar la vida de la forma minimalista que deia abans i pel compromís que tan bé defineix Celaya en els punyents versos de “ La poesia es un arma cargada de futuro” ( maldigo la poesía concebida como un lujo cultural por los neutrales…… maldigo la poesia de quien no toma partido, partido hasta mnancharse….).

El Fonxo ha demostrat sempre que no rebutja, ans les implora,  les aportacions crítiques a les seves obres i al seu pensament ( notis que el títol “ Esquerres”, porta deliberadament el plural per evitar qualsevol mena de dogmatisme que sempre ha combatut). Així que, com que li agradarà més una aportació crítica que totes les lloances, aquí en va una: Ja sé que ell és i ha estat poc marxista. Però que el capítol que dedica al marxisme comenci amb una cita interessada de Jorge Edwards sobre una altra de Popper és injust pel marxisme. Edwards ja va confessant a aquestes alçades de la seva vida que s’ha tornat conservador i per tant és una anàlisi la seva “ de part ”. I encara afegiré que Popper va criticar el marxisme, sí, però també li va reconèixer sempre a Marx un sincer interès a millorar les condicions de les classes més desfavorides i va valorar les seves aportacions inèdites a la sociologia.

I si vol una aportació més, que no crítica sinó  de sentiment d’absència, espero per a una propera ocasió, alguna anàlisi sobre nació(nalisme) i/o independent(isme) tot i que alguna cosa apunta en algun  capítol com el dedicat als Castells (humans). Això vaig pensar la nit que em vaig empassar el llibre, però avui diumenge,  tercer dia de la digestió de la lectura, he de dir que potser ja em va bé que no hi hagi entrat i ja em va bé el silenci sobre aquesta qüestió que ens empetiteix i ens impedeix debatre , valorar i, en definitiva, progressar cm a poble i com a persones. Encara gosaré dir-la una mica més grossa –  em perdonaran els amics indepes i no cal que ho facin els nació-nalistes -: en un llibre d’aquesta altura i profunditat, tampoc no calia que hi fossin els reduccionismes.

No vull acabar sense recomanar-vos un parell de capítols: El primer, “Consols” que arrenca amb una frase de Joan Margarit al que li falta la música que el Fonxo ja ha tingut cura que no hi manqui en nombrosos capítols com  Bellesa clos amb la cançó  d’Aute del mateix nom.

El segon: “ Erotisme “ que comença amb una cita  d’Umbral i com una metralladora sense donar descans al lector, hi apareix una cita del Gènesis, una de Salvat Papaseit, una altra de Ramon Llull, Ortega y Gasset, Pedro Salinas – qui cita avui dia Pedro Salinas ? -, Aute, Santa Teresa de Bernini i Christine Keeler. Genial, tot en una sola pàgina que has de rellegir si li vols treure tot el suc – i el gust – al capítol.

Ens hem parlat per telèfon. L’he felicitat efusivament. Però també l’he advertit que la seva dedicatòria que he reproduït al començament d’aquesta ressenya, té ara menys possibilitats d’acomplir-se. I és que davant la qualitat i la profunditat d’aquest llibre, qualsevol intent per la meva part d’un exercici d’introspecció com el seu, no arribaria ni a intent agosarat  sense possibilitat de reeixir.

Amb agraïment, Fonxo. Per tot…. també pel capítol “Generació”. Tot un honor la cita al costat del germà gran Joan Maria Abelló.

El cambio copernicano que se está produciendo en el sector energético  y que tanto afecta al sector logístico sólo acaba de empezar. Es tal el volumen de las inversiones que se necesitan así como las nuevas actividades de investigación y desarrollo, que cuesta todavía disponer de aproximaciones que coincidan. Estamos ante un cambio de era histórico. Tenemos que cambiar buena parte del sistema eléctrico pero además aumentarlo muy considerablemente para sustituir los combustibles de casi todo el transporte y buena parte de los que utiliza la industria y los residenciales.

En el escenario final vamos a hablar – ya debemos considerarlo así ahora para preparar adecuadamente l futuro – sólo de energía discontinua que paradójicamente será la mayoritaria y de continua de la que podremos disponer en todo momento pero que junto con el almacenamiento será minoritaria en el mix energético.

El sector logístico tiene ahí grandes retos y al mismo tiempo numerosas oportunidades. Las empresas logísticas ya no serán meras consumidoras sino que podrán intervenir en el negocio energético si así lo desean y aumentarán su competitividad  si eligen bien los tramos del negocio energético en el que quieren estar presentes.

No hay recetas únicas y cada empresa tiene ya hoy, oportunidades específicas no generalizables. Así que lo primero que hay que hacer es integrar el negocio energético en nuestras prioridades sabiendo que día que pasa sin haberlo hecho, es una cuestión pendiente que aplazamos y que lo restamos de nuestra cuenta de resultados.  No es fácil porque estábamos acostumbrados a ser meros consumidores. Pero ahora ya podemos ser protagonistas generando energía, compartiéndola con nuestros vecinos, almacenándola y distribuyéndola o asociándose para consumirla. En algunos casos podremos intervenir en todos los tramos de la escala de valor. En otros solo en algunos. Pero pronto será difícil encontrar una empresa logística que no intervenga en la cadena de valor de la energía.

Necesitamos por otra parte de sistemas diferentes de gestión, empresas que ofrezcan nuevos productos multi-oferta porque las casuísticas son muy diversas y también lo son las soluciones. Nuestros polígonos logísticos tienen la particularidad de disponer de tejados que han pasado a tener un valor que hasta ahora desconocíamos en un país que siempre ha presumido de sol pero solo para nuestras playas. Mientras tanto países con mucho menos potencial de aprovechamiento solar y eólico como Alemania nos multiplicaba por diez – y todavía hoy tenemos esa situación – su capacidad fotovoltaica.

Es también una oportunidad para poner en orden miles de hectáreas de nuestras cubiertas que requieren actualización. No hay estudios precisos pero algunas estimaciones hablan de más del 50 %. Un aprovechamiento energético  de esas cubiertas pueden ayudar a financiar su reparación revalorizando así nuestras naves y obtener precios energéticos más competitivos.

La mayoría pueden generar mucha más energía de la que necesitan. Ahí tenemos oportunidades para compartir energía en comunidades energéticas y/o smart grids, para venderla mediante PPA ( Power Purchase Agreement ), para almacenarla en baterías o hidrógeno o para convertirnos en una figura que va a tomar relevancia cada vez mayor como es la de gestores de la demanda y recibir ingresos por ceder al sistema nuestra energía sobrante si es que todavía la hubiera.

Y todo ello requiere también de sistemas inteligentes de gestión de la energía que tendremos que instalar para aprovechar al máximo cada kilowatio que generemos y consumamos.

Por último, hay que romper con un concepto demasiado extendido en estos albores de la transición energética: la creencia de que sólo se trata de instalar paneles solares y de que una vez instalados ya hemos hecho lo suficiente. Los paneles no son lo más importante. Ni  tan solo las inversiones necesarias para el cambio de modelo. La cosa es más compleja y no por ello difícil de abordar. Se trata de conjugar diferentes tecnologías, agentes energéticos, financieros y gestores finales. Pero ello no nos debería desanimar. Se trata de que incorporemos a nuestras prioridades en la logística, la de la gestión de la energía sabiendo que a partir de ahora es una parte más de nuestro negocio de la que nos tenemos que ocupar aunque sea cediéndola a un tercero o, aún mejor, compartiéndola. Se trata en definitiva, de poner inteligencia a la gestión de la energía en nuestras empresas para hacerlas más competitivas.

De paso, contribuiremos a la lucha contra el cambio climático. El representante del CSIC inició la ronda de comparecencias en la tramitación de la Ley de Cambio Climático hace pocas semanas con esta lapidaria frase: “ El cambio climático mata”. Y si se acostumbra a decir que cada uno de nosotros a nivel individual puede contribuir a la lucha por un planeta más saludable y los humanos también estamos incluidos en esa salud, el sector logístico tiene ahí muchas posibilidades de intervención.

Porque el consumo de energía ha sido en estos dos siglos pasados uno de los causantes de la modificación del clima. Las buenas noticias son dos: la primera es que podemos revertir esa situación y la segunda, que si lo hacemos adecuadamente , mejoramos la competitividad de nuestras empresas

Ir despacio ya no es posible.  Sustituir toda la energía fósil y contaminante para el 2050 no se va a poder hacer ni despacio ni el año antes.

Tenemos que tomar decisiones ya. Quien no lo haga ahora, pierde el tren de ponerse en situación de afrontar el futuro en condiciones.

El canvi copernicà que s’està produint en el sector energètic i que tant afecta el sector logístic només acaba de començar. És tal el volum de les inversions que es necessiten així com les noves activitats de recerca i desenvolupament, que costa encara disposar d’aproximacions que coincideixin. Estem davant d’un canvi d’era històric. Hem de canviar bona part de el sistema elèctric però a més augmentar-lo molt considerablement per substituir els combustibles de gairebé tot el transport i bona part dels que utilitza la indústria i els residencials.

A l’escenari final parlarem – ja hem de considerar-ho així ara per preparar adequadament l futur – només d’energia discontínua que paradoxalment serà la majoritària i de contínua de la qual podrem disposar en tot moment però que juntament amb l’emmagatzematge serà minoritària en el mix energètic.

El sector logístic té aquí grans reptes i al mateix temps nombroses oportunitats. Les empreses logístiques ja no seran meres consumidores sinó que podran intervenir en el negoci energètic si així ho desitgen i augmentaran la seva competitivitat si trien bé els trams del negoci energètic en el que volen estar presents.

No hi ha receptes úniques i cada empresa té ja avui oportunitats específiques no generalitzables. Així que el primer que cal fer és integrar el negoci energètic a les nostres prioritats sabent que dia que passa sense haver-ho fet, és una qüestió pendent que ajornem i que el restem del nostre compte de resultats. No és fàcil perquè estàvem acostumats a ser mers consumidors. Però ara ja podem ser protagonistes generant energia, compartint-la amb els nostres veïns, emmagatzemant i distribuint o associant-nos per consumir-la. En alguns casos podrem intervenir en tots els trams de l’escala de valor. En altres només en alguns. Però aviat serà difícil trobar una empresa logística que no intervingui en la cadena de valor de l’energia.

Necessitem d’altra banda de sistemes diferents de gestió, empreses que ofereixin nous productes multi-oferta perquè les casuístiques són molt diverses i també ho són les solucions. Els nostres polígons logístics tenen la particularitat de disposar de teulades que han passat a tenir un valor que fins ara desconeixíem en un país que sempre ha presumit de sol però només per a les nostres platges. Mentrestant, països amb molt menys potencial d’aprofitament solar i eòlic com Alemanya ens multiplicava per deu – i encara avui tenim aquesta situació – la seva capacitat fotovoltaica.

És també una oportunitat per posar en ordre milers d’hectàrees de les nostres cobertes que requereixen actualització. No hi ha estudis precisos però algunes estimacions parlen de més del 50%. Un aprofitament energètic d’aquestes cobertes poden ajudar a finançar la seva reparació revaloritzant així les nostres naus i obtenir preus energètics més competitius.

La majoria poden generar molta més energia de la que necessiten. Aquí tenim oportunitats per compartir energia en comunitats energètiques i / o smart grids, per vendre-la mitjançant PPA (Power Purchase Agreement), per emmagatzemar-la en bateries o hidrogen o per convertir-nos en una figura que prendrà rellevància cada vegada més gran com és la de gestors de la demanda i rebre ingressos per cedir al sistema la nostra energia sobrant si és que encara n’hi hagués.

I tot això requereix també de sistemes intel·ligents de gestió de l’energia que haurem d’instal·lar per aprofitar al màxim cada kilowatt que generem i consumim.

Finalment, cal trencar amb un concepte massa estès en aquests inicis de la transició energètica: la creença que només es tracta d’instal·lar panells solars i que un cop instal·lats ja hem fet prou. Els panells no són el més important. Ni tan sols les inversions necessàries per al canvi de model. La cosa és més complexa i no per això difícil d’abordar. Es tracta de conjugar diferents tecnologies, agents energètics, financers i gestors finals. Però això no ens hauria de desanimar. Es tracta que incorporem a les nostres prioritats en la logística, la de la gestió de l’energia sabent que a partir d’ara és una part més del nostre negoci de la qual ens hem d’ocupar encara que sigui cedint a un tercer o, encara millor, compartint-la. Es tracta en definitiva, de posar intel·ligència a la gestió de l’energia en les nostres empreses per fer-les més competitives.

De passada, contribuirem a la lluita contra el canvi climàtic. El representant del CSIC va iniciar la ronda de compareixences a la tramitació de la Llei de Canvi Climàtic fa poques setmanes amb aquesta lapidària frase: “El canvi climàtic mata”. I si s’acostuma a dir que cada un de nosaltres a nivell individual pot contribuir a la lluita per un planeta més saludable i els humans també estem inclosos en aquesta salut, el sector logístic té aquí moltes possibilitats d’intervenció.

Perquè el consum d’energia ha estat en aquests dos segles passats un dels causants de la modificació del clima. Les bones notícies són dues: la primera és que podem revertir aquesta situació i la segona, que si ho fem adequadament, millorarem la competitivitat de les nostres empreses

Anar a poc a poc ja no és possible. Substituir tota l’energia fòssil i contaminant per al 2050 no es podrà fer ni a poc a poc ni l’any abans.

Hem de prendre decisions ja. Qui no ho faci ara, perdrà el tren de posar-se en situació d’afrontar el futur en condicions

A Catalunya es lliuren ara tres  batalles promogudes pels dirigents independentistes mentre la resta de la ciutadania romanem astorats. La més coneguda contra Espanya va tenir el seu prolegomen estiuenc a Perpinyà quan el President Puigdemont incità a la “ batalla definitiva “

Hi ha una segona confrontació que l’oficialisme indepe atia a l’interior de Catalunya contra els  qui no combreguen amb la doctrina oficial. No deixen canya dreta o com es diu en castellà títere con cabeza. Aquest estiu hem vist nous objectius: el cardenal de Barcelona, rectors d’universitats, assessors molt qualificats del Parlament… però en general qualsevol – catalanistes no indepes inclosos – que gosi dir que per aquí no anem bé.

Encara hi ha una tercera confrontació: la que es lliura en el si del propi independentisme que posa de manifest la incoherència dels qui han reduït la política catalana a  una mena de foc de camp de colònies infantils permanent on la competició rau en veure qui entona més cançons, qui penja més símbols, qui marca un pas més ferm en la marxa, qui aprova més mocions a les institucions.

Mentrestant, res de positiu. Som davant d’unes crisis de dimensions brutals: econòmica, política, social, sanitària, alimentària i ecològica però allò que ocupa els nostres dirigents no és el bon govern per resoldre-les sinó les confrontacions.

Se’n va Nissan de Barcelona però no de Cantàbria; se’n va de l’Arboç Saint Gobain però no d’Avilés i el Govern del sr. Torra denega projectes d’energia renovable que això sí ho podem decidir per ser autosuficients. Afegiu a aquest estiu les entrevistes sectàries del  Director de TV3 reprovat pel Parlament fa tres anys, que el virus19 revifa i no se sap com començar el curs escolar amb garanties, l’índex de pobresa infantil pels núvols, el cost de matrícules universitàries com mai, retallada de serveis sanitaris i educatius, fuga d’empreses, privatització de serveis públics…

Poso en darrer terme els fracassos esportius: baixa a segona l’Espanyol; s’estavella el Girona amb un modest Elx i entre Directiva, Messi i Guardiola, el Barça fa un ridícul sense precedents, no ja pel resultat esportiu sinó per la manca absoluta de fair play, de lleialtat, transparència, agraïment i tot el que suposen els valors que han de presidir tota relació que hauria de ser modèlica.

I és que quan un país perd la unitat, ningú creu que s’hagi de retre comptes, ni el director reprovat de TV3 ni que s’hagi de renovar quan ja ha depassat llargament el seu mandat el Síndic de Greuges, no hi ha l’estímul de la feina ben feta, no cal ser emprenedor perquè tota la culpa ve de fora, es fomenta des de les principals instàncies l’incompliment de eles normes i això es perllonga durant anys, acaba impregnant tota la societat. Parafrasejant G. Lichtenberg podríem dir que quan els qui manen desobeeixen, els qui han d’obeir perden el respecte. I així, s’obliden els valors, acaba regnant el sectarisme i la mediocritat i es construeix un imaginari per les noves generacions que creuen que tot això és normal, que ha succeït sempre, que és el que cal fer encara que regni el caos.

El projecte independentista és legítim. Però no els nacionalismes que posen la nació per davant de les persones com ara a Catalunya i a Espanya. Primer la integritat d’Espanya, diuen uns; primer la  separació d’Espanya els altres. Per cert, cap dels projectes de Constitució de Catalunya que conec no contempla que una part del seu territori se’n separi.

Portem ja vuit anys de confrontació i com a resultat regna la incompetència, la divisió ha arribat a tot arreu, a totes les institucions, a totes les àrees socials, econòmiques, culturals, educatives, professionals, religioses o esportives. El resultat és també gent a la presó, un país mirat de reüll a la resta del món, amb tot el prestigi perdut, reculant  posicions en gairebé tots els índexs i liderem el repunt de l’atur.

Així que, independentistes, no renuncieu al vostre ideal. Però comenceu a fer exactament a l’inrevés de com fins ara: primer els catalans i les catalanes. I no cal que treballeu “després” per la independència. Pot ser simultàniament, però subordinant-la al benestar dels homes i dones que vivim en aquesta terra.  Només així guanyar credibilitat començant pels qui hem defensat sempre que Catalunya té dret a decidir el seu futur que és convenient i possible organitzar una consulta que haurem de decidir entre tots i no només vosaltres com es fa i en quins termes.

Mentre ens tingueu en aquest estat i només estigueu disposats a comptar amb les vostres migrades forces, mentre tingueu un govern dividit com ha reconegut el propi President Torra, mentre digueu que malgrat tot repetireu ( el desgavell actual ?), no podreu comptar amb aquells que creiem que només amb la màxima unitat podrem trobar una nova fórmula de relació amb la resta d’Espanya a la qual tant necessitem com s’ha demostrat aquest estiu i els que vindran.

No us afanyeu més en intents unilaterals eixorcs que tant dolor han generat i cap benefici – en podeu dir un ?. Prou de confrontacions. El poble de Catalunya necessita que digueu que no tornareu a participar del desgovern i que no podem continuar com fins ara. Només llavors començareu a ser creïbles.

Publicat al diari digital e-noticies el 2 de setembre de 2020

Ja sé que no existeix en català aquest mot, però no sé com nomenar les persones – som nosaltres la gent de l’anomenat primer món principalment – que contribuïm cada anys amb més eficàcia a superar els límits de la Terra. En anglès a aquest dia li diuen “OvershootDay”. Aquest és el promig perquè si comptem només el consum de recursos d’Espanya, el nostre dia seria  el 27 de maig. Clar que Qatar ja va acabar l’any l’11 de febrer i Luxemburg el 16 del mateix mes. Qui no es consola és perquè no vol.

Enguany hem celebrat aquest dia de la sobreexplotació de la Terra una mica més tard, el passat dissabte 22 d’agost perquè el 2019 va ser el 29 de juliol, degut a l’única cosa positiva del Covid19 a banda de la menor contaminació els dies de confinament. Però cada any aquest dia és més aviat com es pot observar en el gràfic. Aconseguim rècords, doncs, any rere any. I ho fem nosaltres, vostè i jo que som uns cracks gràcies a la nostra acció constant de destrucció de la nostra casa. Com si cada dia, en anar a ajocar, ens entretinguéssim en picar un tros de paret de la nostra habitació. Cada dia tindríem una mica menys de casa  fins que ja no en quedaria. Això és el que li fem al Planeta. Galdosa herència que deixem als infants i joves d’ara que em temo que no en son prou conscients perquè els ho amaguem, no sigui que ens maleeixin ja en vida.

I així anem passant cada cop amb menys recursos i més pobres; pobrets i alegrets que vol dir persones conformades, resignades, acomodatícies com  Joan Martí Castell, ex-rector de la URV diu en el seu diccionari de locucions del 95.

Més pobres i per cert més malalts però tampoc no sembla que això ens impressioni perquè un dels remeis més fàcils que és el canvi d’ús d’energia, tampoc no sembla que progressi gaire, al menys a Catalunya on s’ajunten defensors del vell model i nimbys ( que es posi energia renovable però no prop de casa meva ). Aquests es diuen defensors de les energies renovables però hi posen “peròs”de tot tipus i parlen dels municipis favorables com els qui pateixen aquestes implantacions. És el cas del Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre que ha aprovat una moció utilitzant aquests termes. Però sí que podem implantar un model nou, no especulatiu i més favorable a la gent del territori. I evidentment, hi haurà de participar cada municipi sense excepció en la mesura de les seves possibilitats d’aprofitament de l’energia que pot produir. També al nord de  Catalunya on estan desaprofitant el vent incomprensiblement.

Ara, el que no podrem evitar serà que posem energia renovable de forma massiva si volem substituir urani africà i gas i petroli dels àrabs que tant contaminen i tants diners s’emporten de nosaltres per regalar-los en corrupcions. I que tant afecten la nostra salut. Sí, una nuclear no es substitueix així com així,. Per substituir els dos grups d’Ascó i el de Vandellòs es necessiten 1.500 grans molins aproximadament. Si no s’accepta això, no es pot dir que una persona és partidària de les energies renovables perquè voldrà dir que continuarà acceptant nuclears i centrals de gas i importacions de petroli.

El 2020 hem tingut un dia de la sobreexplotació a finals d’agost. Estaria bé que aquest dia l’any que ve sigui més tard fins aconseguir un Planeta més sostenible i una salut que ens proporcioni una qualitat de vida millor per tothom. Que aquesta és una altra, la crisi climàtica, l’energètica, el covid19 i tantes altres crisis afecten i perjudiquen més les classes socials més desfavorides. Depèn de nosaltres i només de nosaltres.

Catalunya no té pràcticament energia. Bé, sí, en té, però la majoria la llença, la malbarata: la provinent del sol, del vent, dels boscos, dels residus de tot tipus de procedència vegetal i animal. I encara la poca pròpia que aprofita d’alguna d’aquestes fonts i de l’aigua és en mans de grans empreses que la monopolitzen.

Però Catalunya prefereix importar gairebé tota l’energia ( més del 90 % ): el petroli i el gas dels mal anomenats països àrabs, l’urani de Rússia , Namíbia , Níger i Sudàfrica.

I tan feliços. L’energia és un dret. Encara no està reconegut però ho serà aviat. Al Parlament de Catalunya fins i tot a la dreta catalana – en tenim de dreta catalana, eh ?, no us penseu – de tant en tant se li escapa i ho reconeix. Jo ho he sentit en viu i és a les actes que això sí que es pot posar.

Així que Catalunya té energia. Renovable, que vol dir que no s’acaba mai. Neta , que vol dir que no fa mal als pulmons. Segura, que vol dir que no peta per entendre’ns i per dir-ho clar i català.

Hi ha qui diu que fa mal a la vista. Però jo no he vist mai ningú que hagi hagut d’anar a l’oculista per mirar unes plaques fotovoltaiques o un molí de vent. En canvi sí que veig milers de catalans i catalanes que moren cada any per les emissions de les energies brutes i contaminants. 4.500 aproximadament només a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Persones que se’n van a l’altre barri prematurament. Un amic em va dir un dia “ són morts però prematures….”. I li vaig respondre: “ molt bé, però si un dels dos ha de morir prematurament, millor que et moris tu encara que sigui prematurament…. “

A mi també m’agradava més veure les muntanyes sense molins. Ep ¡¡, però també el Salou sense edificis a la part de mar que encara vaig veure de petit; Ascó i Flix sense desenes de torres elèctriques ni l’edifici del reactor ni el de refrigeració de les nuclears d’Ascó. El mateix que tot el Baix Llobregat i Barcelona per on passo cada dia. ´

També m’agradava més parlar amb la gent de FECSA i ENHER, entre ells el meu avi Ibarz. Però quan vàrem començar a usar de forma massiva l’energia als 70 vaig començar a sentir parlar de Westinghouse  i General Electric i encara més recentment d’ENDESA comprada per la italiana ENEL. Per no parlar perquè em posa molt nerviós, de com Espanya paga 75.000 € al dia per tenir residus nuclears a França. I com que això ja fa tres anys, ja portem pagats uns 80 milions i fins al 2023 pel retard del magatzem nuclear.

Així que tenint com tenim la possibilitat de bastir un sistema energètic propi, preferim continuar amb el vell i centralitzat i oligopolístic sistema energètic mentre discutim si les comarques que han contribuït un cop més al desenvolupament del país – les del Sud de Catalunya  – diuen que ja en tenen prou i les del Nord es continuen fent les sueques – o les ornis en millor català – i deuen pensar que tota la vida els enviarem l’energia des de la Catalunya buida(da).

En fi, poso uns ulls de plat quan he de discutir al Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre una moció que firmen els partits que donen suport al Govern demanant que s’aturin els projectes d’energia renovable i dient que hi ha pobles que “pateixen” instal·lacions d’energia renovable en lloc de parlar d’oportunitats en una comarca que en té tan poques.

Per altra banda, si algú creu que les multimilionàries inversions que s’han d’abocar per substituir l’actual sistema energètic centralitzat i oligopolístic, vindran del gairebé desaparegut empresariat català que ha preferit vendre’s el patrimoni i viure dels fons d’inversió , va arreat que diria la meva àvia.

Esperar que sigui el govern actual de la Generalitat, tan distret en altres causes tan respectables com inútils, també és tan inútil com esperar pomes de la perera.

Que hi ha remei , sí. Que l’energia pot organitzar-se d’una altra manera, descentralitzada, en mans de la ciutadania i/o dels ajuntaments si no totalment al menys en part, sí. Que es pot fer amb criteri, amb seny però amb determinació i sabent que haurem de dedicar entre un 1,5 i un 2 % de la nostra petita nació catalana a l’aprofitament d’energia, també. Que hi haurà de col·laborar cada municipi amb un percentatge mínim del seu terme municipal, és de calaix. Però això ja ho tocarem un altre dia.

Publicat al Diari La República Checa el 14 d’agost de 2020

Intervenció al Consell Nacvional del PSC l’11 de juliol de 2020

Condol a les famílies que han perdut algun familiar, solidaritat amb les persones que han patit la malaltia i tenen seqüeles.

Agraïments als companys i copmpanyes que feu poossible que estiguem connectats telemàticament. Felicitats Salvador Illa, prestigies el PSC i la Política

la majoria que som aquí, si no tothom,  vivim en muinicipis que van aprovar fa pocs mesos Declaracions d’emergència climàtica. Al Congrés del Partit també en vàrem parlar abastamentfa pocs mesos. No ha marxat, més bé podem dir que ens ha deixat una de les seves conseqüències en forma de pandèmia Que es repetirà si no ens apressem a implementar mesures urgents

Estem trasbalsats. Jeremy Rifkin aquests dies ha repetit que “ estem en perill d’extinció i molta gent no ho sap “ Però molta altra sí que ho sap I aquesta gran preocupació  es manifesta de diverses formes:

La Universitat Pompeu Fabra ha publicat un treball que diu que un 60 % de la població està   molt preocupada pels problemes mediambeintals. Dioumenmge passat, a les municiopals a França els verds van guanyar a moltes ciutats i Anne Hidalgo ha pactat amb ells per tornar a ser alcaldessa de París. Nno és un fenomen passatger ni puntual: molta gent no es motiva políticament com nosaltres per l’eix esquerra-dreta sinó per motivacions més puntuals que si les assumim la socialdemocràcia, podem guanyar aquestes persones. L’ecologisme n’és una.

La socialdemocràcia té una gran repte com a opció de govern i una bona oportunitat de connectar amb les preocupacions de la ciutadania que reclama

1)    Que situem l’ecologisme com un dels eixos de les nostres polítiques : escalfament, pol·lució i biodiversitat que han d’impregnar tots els sectors d’activitat: productiu, educatiu, sanitari. Serveis, cultural, esportiu,..

2)    Que incorporem un altre llenguatge i, per exemple quean parlem d’índexs de desenvolupament no usem només el PIB o la renda per càpita sinó que  parlem de l’iDH o del coeficient GINI

3)    que ajudem a restaurar els desequilibris que amenacen la nostra seguretat i la nostra salut, no s’eixamplin noves bretxes de desigualtats socials que ja han començat a aparèixer, especialment les de gènere

4)    que el sector públic entri en nous sectors de l’economia, especialment en el de la salut o de l’energia perquè els socialistes ja la considerem un dret i amb els drets no es pot especular nio pot quedar en mans del mercat en exclusiva

Un incís en aquesta qüestió: la dreta posa plaques solars i molins i fa negoci els de sempre, els socialistes creem nous models energètics perquè en l’activitat de l’energia – em resisteixo a definir-la com un negoci perquè és un dret – empoderem la ciutadania i que hi pugui participar a través del sector públic o fins i tot directament i això ja ho podem fer.

De fet hi ha llocs on ja s’està fent: citaré alguns dels que segueixo més de prop: com els companys José Àngel Carcelen i la Lluïsa Moret a Sant Boi, com Carles Ruiz a Viladecans o l’Albert Camps i Jordi Terrades a Granollers, Fran Morancho a Mont-roig.. a Flix també la ciutadania podrà participar en la gestió de l’energia.. cito només els que veig més aquests darrers temps però ja sé que n’hi ha més

Faig una crida a situar aquestes polítiques en el centre de la nostra acció al costat contra la lluita feminista com vàrem fer amb encert al darrer congrés. Catalunya començarà aviat una nova etapa i no podem deixar el Govern en mans dels qui han demostrat que no saben preparar-nos per al nou món que vivim i el que vindrà .

El Govern actual de Catalunya no té ni Secretari de Salut Pública ni Director General d’Energia des de fa mesos… una vergonya en un moment com el que vivim. I ara que venen eleccions . bé podem dir: o PSC o 4 anys del mateix , és a dir, 4 anys més RETOROCEDINT

Ajudem la Rosa Alarcon que és la que té més feina i més apassionant , té un gran programa a desenvolupar i ja en sap molt.

I fem-ho a tot arreu, la lluita per una societat més justa passa avui per lluitar per un món més equilibrat ambientalment. No perdem aquesta oportunitat . Gràcies

A les 11 del matí d’aquest diumenge passat, Jordi Garcia Soler polemitzava en un xat de més de setanta amics que ell mateix havia creat amb el  tema de Nissan. Vaig pensar: “ mira el Jordi, ni en diumenge para”.  Poques hores més tard, després d’una trobada familiar entranyable que feia temps que no es podia celebrar per culpa del maleït virus, moria tranquil mentre descansava. Ha mort com volia: essent activíssim, publicant gairebé diàriament – fins i tot en diumenge – en diversos mitjans digitals i radiofònics.

Feia poques setmanes que el Jordi havia superat un càncer i havia deixat la quimio però pocs dies abans del confinament ja ens va donar un ensurt coronari que finalment s’ha repetit fatalment.

Jordi ha estat un dels necessaris a qualsevol país. I més en un que comandava un dictador que va morir al llit i on els lluitadors , els inquiets, els valents, els compromesos no abundaven ni abunden.

Amb 17 anys ja va començar a Serra D’Or i desprès el trobàvem en totes les noves inciatives que suposaven alenades d’aire fresc. Ara no es pot copsar com rebíem aparicions de nous mitjans com Telexpres o Telestel o fenòmens com la Nova Cançó que el Jordi Garcia Soler va deixar ben documentada en un parell de llibres d’obligada consulta sobretot per aquells que es volen carregar el que anomenen el “ règim del 78 “ amb tanta alegria. Valorar el passat és una bona vacuna perquè no ens enxampi el virus de l’oblit i mentrestant tornin  els Vox d’aquí i de França, USA, Itàlia…. Jordi ho tenia molt clar què pot passar si menystenim el que hem aconseguit i quina és l’alternativa. Només cal rellegir els seus articles.

Jordi va ajudar a fundar el PSC acompanyant molt de prop Joan Reventós amb qui compartien fins i tot estius a Sant Salvador. Fidel, honest, coherent. Fa cosa d’un any li vaig passar un encàrrec d’un assessorament exclusivament professional sobre formes de comunicació i expressió. Però quan li vaig dir que era per una política del PP que m’havia demanat algun assessor de confiança em va dir que ni en tenia ganes i que tampoc no ho faria bé. No vaig insistir més. Sabia que no calia.

Infatigable en la seva producció periodística escrita i radiofònica. Era un veritable plaer seguir-lo a Ràdio 4 amb les seves “ Converses “, un programa que ja va fer a l’altra ràdio pública de Catalunya durant deu anys i del que en va ser apartat el 2016 “ perquè el pressupost no donava més “. Es veu que 350 euros per programa – potser el més barat de Catalunya Ràdio – era l’única argument que van trobar per prescindir d’una veu i una mirada polièdrica,  culta, oberta i de mirada llarga.

Jordi ha estat dels necessaris i imprescindibles, sí. El nostre país hauria de reconèixer-li la seva tasca encara que sigui a posteriori. Els seus amics ens posem a la feina. Perquè la seva memòria ha d’ocupar un espai en aquesta Catalunya que tenim tan fragmentada i dividida. Si no fos així, ens faltaria una part de la nostra història i, per tant, ens dificultaria encara més afrontar el nostre futur.

Frenar la emergencia climática, disminuir la extinción de especies y salir de la crisis sanitaria producida por el coronavirus van juntos.

La comunidad internacional se ha lanzado a la búsqueda de una vacuna. Es lógico. Además, quien la encuentre, ganará dinero. De ahí que haya laboratorios que gastan ingentes cantidades para llegar primeros a encontrar un producto que consumirán casi los siete mil millones de humanos y quizás otras especies que habitamos el Planeta. Será una vacuna para un virus y resolveremos un solo problema, grave, que ahora tenemos.

Pero aparecerán nuevos con toda seguridad. El calentamiento que ya ha provocado el cambio climático ha contribuido a romper los equilibrios y ya no podemos ignorar por más tiempo que cuando desaparece una especie animal o vegetal, otras se ven afectadas y disminuyen o simplemente dejan de existir. Entonces ya no nos beneficiamos de la acción que estas ejercían eliminando patógenos en forma de virus o bacterias. De forma similar, cuando aumenta la temperatura porque crecen los gases de efecto invernadero, no sólo mueren millones de personas cada año sobre todo en las áreas metropolitanas más contaminadas, sino que crecen y se cronifican otras enfermedades respiratorias y alérgicas que en otras zonas son minoritarias. De rebote, cuando llegan gripes o epidemias como la del coronavirus, estas mismas personas forman parte de lo que llamamos grupos de riesgo y tienen más dificultades para afrontar el problema.

Por lo tanto, vacunas sí; pero atacar el problema de fondo para evitar problemas de salud y la muerte de millones de personas, también. Esto no da dinero porque la vida no cotiza en bolsa. Pero incorpora un nuevo valor a nuestra existencia que no se contabiliza monetariamente y sumamos factores que contribuyen a la eco-Tierra que significa una Tierra equilibrada. Basta de usar el PIB, la renta per cápita, la renta disponible como únicos parámetros para analizar nuestra calidad de vida. El Índice de Desarrollo Humano (IDH) que ya existe debe ser nuestro referente principal y nos tiene que decir cada año qué país dispone de una mejor educación, salud, calidad del aire, y como contribuye a rebajar la temperatura del Planeta. ¿ O no hemos aprendido estos días que necesitamos más la salud, el trabajo, la amistad, la solidaridad, la seguridad que el dinero?

Tenemos pues que cambiar y de forma muy profunda. Sin embargo, hay algunos problemas y uno de los principales, son las ideas preconcebidas: que este es un virus inesperado, que ha sido un accidente, que la excepcionalidad del momento durará poco y volveremos a una normalidad aunque la llamemos  nueva. ¿Así sin más? ¿ No habremos hecho nada y vendrá del cielo?

No, la emergencia continúa. Y ya no vale sólo declararla en actos solemnes en los ayuntamientos y en los parlamentos. Einstein decía “no puedes cambiar si continúas haciendo lo mismo” Hay que pasar a la acción. Y una de las que más ha suscitado el consenso de la comunidad científica es la descarbonización del Planeta. Porque eso de que todos juntos pararemos el virus sólo se completará cuando dejemos de emitir porquería si me permiten la expresión. Si la mayoría del Planeta estamos de acuerdo en que para restaurarlo y restaurarnos debemos descarbonizar todas las actividades que desarrollamos, nos tenemos que poner manos a la obra sin dilaciones y pasar a consumir sólo energía renovable o almacenada de ésta. Dejaremos de calentar y de disminuir la biodiversidad restaurante los equilibrios perdidos. Las comarcas tarraconenses tenemos algunas posibilidades de hacer alguna contribución especial que nos puede reportar beneficios.

Nuestro sistema productivo debe emprender acciones decididas, desde el primario hasta el industrial introduciendo reformas y buscando nuevos nichos de actividad. Este fin de semana, el Presidente de Iberdrola decía “de esta crisis salimos más verdes o no salimos”. Algunos no saben todavía que hablar de verde significa también industria, turismo de calidad y agricultura más sana. Los 300.000 nuevos puestos de trabajo que él citaba si nos ponemos seriamente requieren liderazgos políticos y empresariales, acuerdos de mirada larga y la implicación de todos. También la de usted y la mía.