Un PSC ecologista

Socialismo/eco-socialismo De Eco Ilustración del Vector ...

Intervenció al Consell Nacvional del PSC l’11 de juliol de 2020

Condol a les famílies que han perdut algun familiar, solidaritat amb les persones que han patit la malaltia i tenen seqüeles.

Agraïments als companys i copmpanyes que feu poossible que estiguem connectats telemàticament. Felicitats Salvador Illa, prestigies el PSC i la Política

la majoria que som aquí, si no tothom,  vivim en muinicipis que van aprovar fa pocs mesos Declaracions d’emergència climàtica. Al Congrés del Partit també en vàrem parlar abastamentfa pocs mesos. No ha marxat, més bé podem dir que ens ha deixat una de les seves conseqüències en forma de pandèmia Que es repetirà si no ens apressem a implementar mesures urgents

Estem trasbalsats. Jeremy Rifkin aquests dies ha repetit que “ estem en perill d’extinció i molta gent no ho sap “ Però molta altra sí que ho sap I aquesta gran preocupació  es manifesta de diverses formes:

La Universitat Pompeu Fabra ha publicat un treball que diu que un 60 % de la població està   molt preocupada pels problemes mediambeintals. Dioumenmge passat, a les municiopals a França els verds van guanyar a moltes ciutats i Anne Hidalgo ha pactat amb ells per tornar a ser alcaldessa de París. Nno és un fenomen passatger ni puntual: molta gent no es motiva políticament com nosaltres per l’eix esquerra-dreta sinó per motivacions més puntuals que si les assumim la socialdemocràcia, podem guanyar aquestes persones. L’ecologisme n’és una.

La socialdemocràcia té una gran repte com a opció de govern i una bona oportunitat de connectar amb les preocupacions de la ciutadania que reclama

1)    Que situem l’ecologisme com un dels eixos de les nostres polítiques : escalfament, pol·lució i biodiversitat que han d’impregnar tots els sectors d’activitat: productiu, educatiu, sanitari. Serveis, cultural, esportiu,..

2)    Que incorporem un altre llenguatge i, per exemple quean parlem d’índexs de desenvolupament no usem només el PIB o la renda per càpita sinó que  parlem de l’iDH o del coeficient GINI

3)    que ajudem a restaurar els desequilibris que amenacen la nostra seguretat i la nostra salut, no s’eixamplin noves bretxes de desigualtats socials que ja han començat a aparèixer, especialment les de gènere

4)    que el sector públic entri en nous sectors de l’economia, especialment en el de la salut o de l’energia perquè els socialistes ja la considerem un dret i amb els drets no es pot especular nio pot quedar en mans del mercat en exclusiva

Un incís en aquesta qüestió: la dreta posa plaques solars i molins i fa negoci els de sempre, els socialistes creem nous models energètics perquè en l’activitat de l’energia – em resisteixo a definir-la com un negoci perquè és un dret – empoderem la ciutadania i que hi pugui participar a través del sector públic o fins i tot directament i això ja ho podem fer.

De fet hi ha llocs on ja s’està fent: citaré alguns dels que segueixo més de prop: com els companys José Àngel Carcelen i la Lluïsa Moret a Sant Boi, com Carles Ruiz a Viladecans o l’Albert Camps i Jordi Terrades a Granollers.. a Flix també la ciutadania podrà participar en la gestió de l’energia.. cito només els que veig més aquests darrers temps però ja sé que n’hi ha més

Faig una crida a situar aquestes polítiques en el centre de la nostra acció al costat contra la lluita feminista com vàrem fer amb encert al darrer congrés. Catalunya començarà aviat una nova etapa i no podem deixar el Govern en mans dels qui han demostrat que no saben preparar-nos per al nou món que vivim i el que vindrà .

El Govern actual de Catalunya no té ni Secretari de Salut Pública ni Director General d’Energia des de fa mesos… una vergonya en un moment com el que vivim. I ara que venen eleccions . bé podem dir: o PSC o 4 anys del mateix , és a dir, 4 anys més RETOROCEDINT

Ajudem la Rosa Alarcon que és la que té més feina i més apassionant , té un gran programa a desenvolupar i ja en sap molt.

I fem-ho a tot arreu, la lluita per una societat més justa passa avui per lluitar per un món més equilibrat ambientalment. No perdem aquesta oportunitat . Gràcies

Publicat dins de General | Envia un comentari

Jordi Garcia Soler, dels necessaris

A les 11 del matí d’aquest diumenge passat, Jordi Garcia Soler polemitzava en un xat de més de setanta amics que ell mateix havia creat amb el  tema de Nissan. Vaig pensar: “ mira el Jordi, ni en diumenge para”.  Poques hores més tard, després d’una trobada familiar entranyable que feia temps que no es podia celebrar per culpa del maleït virus, moria tranquil mentre descansava. Ha mort com volia: essent activíssim, publicant gairebé diàriament – fins i tot en diumenge – en diversos mitjans digitals i radiofònics.

Feia poques setmanes que el Jordi havia superat un càncer i havia deixat la quimio però pocs dies abans del confinament ja ens va donar un ensurt coronari que finalment s’ha repetit fatalment.

Jordi ha estat un dels necessaris a qualsevol país. I més en un que comandava un dictador que va morir al llit i on els lluitadors , els inquiets, els valents, els compromesos no abundaven ni abunden.

Amb 17 anys ja va començar a Serra D’Or i desprès el trobàvem en totes les noves inciatives que suposaven alenades d’aire fresc. Ara no es pot copsar com rebíem aparicions de nous mitjans com Telexpres o Telestel o fenòmens com la Nova Cançó que el Jordi Garcia Soler va deixar ben documentada en un parell de llibres d’obligada consulta sobretot per aquells que es volen carregar el que anomenen el “ règim del 78 “ amb tanta alegria. Valorar el passat és una bona vacuna perquè no ens enxampi el virus de l’oblit i mentrestant tornin  els Vox d’aquí i de França, USA, Itàlia…. Jordi ho tenia molt clar què pot passar si menystenim el que hem aconseguit i quina és l’alternativa. Només cal rellegir els seus articles.

Jordi va ajudar a fundar el PSC acompanyant molt de prop Joan Reventós amb qui compartien fins i tot estius a Sant Salvador. Fidel, honest, coherent. Fa cosa d’un any li vaig passar un encàrrec d’un assessorament exclusivament professional sobre formes de comunicació i expressió. Però quan li vaig dir que era per una política del PP que m’havia demanat algun assessor de confiança em va dir que ni en tenia ganes i que tampoc no ho faria bé. No vaig insistir més. Sabia que no calia.

Infatigable en la seva producció periodística escrita i radiofònica. Era un veritable plaer seguir-lo a Ràdio 4 amb les seves “ Converses “, un programa que ja va fer a l’altra ràdio pública de Catalunya durant deu anys i del que en va ser apartat el 2016 “ perquè el pressupost no donava més “. Es veu que 350 euros per programa – potser el més barat de Catalunya Ràdio – era l’única argument que van trobar per prescindir d’una veu i una mirada polièdrica,  culta, oberta i de mirada llarga.

Jordi ha estat dels necessaris i imprescindibles, sí. El nostre país hauria de reconèixer-li la seva tasca encara que sigui a posteriori. Els seus amics ens posem a la feina. Perquè la seva memòria ha d’ocupar un espai en aquesta Catalunya que tenim tan fragmentada i dividida. Si no fos així, ens faltaria una part de la nostra història i, per tant, ens dificultaria encara més afrontar el nostre futur.

Publicat dins de General | Envia un comentari

La vida no cotiza en bolsa

Frenar la emergencia climática, disminuir la extinción de especies y salir de la crisis sanitaria producida por el coronavirus van juntos.

La comunidad internacional se ha lanzado a la búsqueda de una vacuna. Es lógico. Además, quien la encuentre, ganará dinero. De ahí que haya laboratorios que gastan ingentes cantidades para llegar primeros a encontrar un producto que consumirán casi los siete mil millones de humanos y quizás otras especies que habitamos el Planeta. Será una vacuna para un virus y resolveremos un solo problema, grave, que ahora tenemos.

Pero aparecerán nuevos con toda seguridad. El calentamiento que ya ha provocado el cambio climático ha contribuido a romper los equilibrios y ya no podemos ignorar por más tiempo que cuando desaparece una especie animal o vegetal, otras se ven afectadas y disminuyen o simplemente dejan de existir. Entonces ya no nos beneficiamos de la acción que estas ejercían eliminando patógenos en forma de virus o bacterias. De forma similar, cuando aumenta la temperatura porque crecen los gases de efecto invernadero, no sólo mueren millones de personas cada año sobre todo en las áreas metropolitanas más contaminadas, sino que crecen y se cronifican otras enfermedades respiratorias y alérgicas que en otras zonas son minoritarias. De rebote, cuando llegan gripes o epidemias como la del coronavirus, estas mismas personas forman parte de lo que llamamos grupos de riesgo y tienen más dificultades para afrontar el problema.

Por lo tanto, vacunas sí; pero atacar el problema de fondo para evitar problemas de salud y la muerte de millones de personas, también. Esto no da dinero porque la vida no cotiza en bolsa. Pero incorpora un nuevo valor a nuestra existencia que no se contabiliza monetariamente y sumamos factores que contribuyen a la eco-Tierra que significa una Tierra equilibrada. Basta de usar el PIB, la renta per cápita, la renta disponible como únicos parámetros para analizar nuestra calidad de vida. El Índice de Desarrollo Humano (IDH) que ya existe debe ser nuestro referente principal y nos tiene que decir cada año qué país dispone de una mejor educación, salud, calidad del aire, y como contribuye a rebajar la temperatura del Planeta. ¿ O no hemos aprendido estos días que necesitamos más la salud, el trabajo, la amistad, la solidaridad, la seguridad que el dinero?

Tenemos pues que cambiar y de forma muy profunda. Sin embargo, hay algunos problemas y uno de los principales, son las ideas preconcebidas: que este es un virus inesperado, que ha sido un accidente, que la excepcionalidad del momento durará poco y volveremos a una normalidad aunque la llamemos  nueva. ¿Así sin más? ¿ No habremos hecho nada y vendrá del cielo?

No, la emergencia continúa. Y ya no vale sólo declararla en actos solemnes en los ayuntamientos y en los parlamentos. Einstein decía “no puedes cambiar si continúas haciendo lo mismo” Hay que pasar a la acción. Y una de las que más ha suscitado el consenso de la comunidad científica es la descarbonización del Planeta. Porque eso de que todos juntos pararemos el virus sólo se completará cuando dejemos de emitir porquería si me permiten la expresión. Si la mayoría del Planeta estamos de acuerdo en que para restaurarlo y restaurarnos debemos descarbonizar todas las actividades que desarrollamos, nos tenemos que poner manos a la obra sin dilaciones y pasar a consumir sólo energía renovable o almacenada de ésta. Dejaremos de calentar y de disminuir la biodiversidad restaurante los equilibrios perdidos. Las comarcas tarraconenses tenemos algunas posibilidades de hacer alguna contribución especial que nos puede reportar beneficios.

Nuestro sistema productivo debe emprender acciones decididas, desde el primario hasta el industrial introduciendo reformas y buscando nuevos nichos de actividad. Este fin de semana, el Presidente de Iberdrola decía “de esta crisis salimos más verdes o no salimos”. Algunos no saben todavía que hablar de verde significa también industria, turismo de calidad y agricultura más sana. Los 300.000 nuevos puestos de trabajo que él citaba si nos ponemos seriamente requieren liderazgos políticos y empresariales, acuerdos de mirada larga y la implicación de todos. También la de usted y la mía.

Publicat dins de General | Envia un comentari

La llibertat de la dreta

La manifestación de Vox colapsa el centro de Madrid con la ...

M’encanta la reivindicació de les llibertats per part de la dreta aquests dies. Em poso catxondo veient-los desfilar amb tanta bandera , tan engalanats i mudats com si anessin a la missa del diumenge cridant llibertat . Crec que és històric i no sé si dir-ho perquè em fa una mica de vergonya, però estic amb els ulls humits d’emoció. Per fi, les meves parpelles no es clouran difinitivament sense haver vist com la dreta s’incorpora a la petició per abolir l’esclavatge i sumar-se a la causa de la lllibertat.

No sé ara, vist el que està passant, si trucar el President del Govern de les Espanyes per agrair-li molt sincerament que hagi aconseguit sumar el fatxerio a la  majoria del poble que hem cridat llibertat tota la vida. Un  servidor no va votar Pedro Sànchez a les primeres primàries del PSOE sinó que es va inclinar per Fernàndez Tapia. Ell ho sap perquè li he dit un parell de cops quan encara no era Presidente del Gobierno de Espanya que diria el Conseller Buch . Desprès ja el vaig votar perquè em semblava la millor opció però no m’hauria cregut mai ni en somnis que a més de ser president del Govern aconseguís fer sortir de les cavernes el fatxerio i incorporar-lo a la causa de la llibertat. Quan Iceta li va dir a Gavà allò de “ Pedro, líbranos de Rajoy “, segur que no pensava que a més de lliurar-nos de Rajoy faria entrar en raó la dreta d’aquest país desprès de segles instal·lada en la carcúndia i la faria cridar llibertat pels nostres carrers i places tot corrent el risc d’encomanar-se mútuament el covid19.

Vinga, ja els falta menys. Perquè ara criden llibertat però… ai las ¡ veig que només parlen de la llibertat de moure’s amb aquests vehicles tan macos que desfilen. Vull dir que em temo que no tenen en compte demanar deslliurar-nos de l’esclavatge dels salaris baixos, de la precarietat laboral, de les retallades del sistema sanitari, de l’atenció a la nostra gent gran, de la disminució de recursos per l’escola i la universitat quan ell governen, de la llibertat de les dones, altre cop en aquesta crisi del covid19 més perjudicades i maltractades. Totes aquestes llibertats no les ha assumit encara la dreta. Només volen moure’s més i prou.

Però no perdem l’esperança que sempre és l’últim que es perd. Una mica més i reclamaran  igualtat i justícia i els tenim en la lluita, colze a colze, per una societat més justa .

Pedro, no te vayas todavía aunque quieran echarte. La historia puede ser tuya .

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

La vida no cotitza a la borsa

Frenar l’emergència climàtica, frenar l’extinció d’espècies i sortir de la crisi sanitària produïda pel coronavirus van junts.

La comunitat internacional s’ha llençat a la recerca d’una vacuna. És lògic. A més, qui la trobi, farà diners. D’aquí que hi hagi laboratoris que gasten ingents quantitats per arribar primer a trobar un producte que consumiran gairebé els set mil milions d’humans i potser altres espècies que habitem el Planeta. Però serà una vacuna per un virus i resoldrem un sol problema, greu, que ara tenim.

Però n’apareixeran de nous amb tota seguretat. L’escalfament que ja ha provocat el canvi climàtic ha contribuït a trencar els equilibris i ja no podem ignorar per més temps que quan desapareix una espècie animal o vegetal, altres es veuen afectades i disminueixen o simplement deixen d’existir. Llavors ja no ens beneficiem de l’acció que aquestes exercien eliminant patògens en forma de virus o bactèries. De forma similar quan augmenta la temperatura perquè creixen els gasos d’efecte hivernacle, no només moren milions de persones cada any sobretot a les àrees metropolitanes més contaminades, sinó que creixen i es cronifiquen altres malalties respiratòries i al·lèrgiques que en altres zones són minoritàries. De rebot, quan arriben grips o epidèmies com la del coronavirus, aquestes mateixes persones formen part del que anomenem grups de risc i tenen més dificultats per afrontar el problema.

Per tant, vacunes sí; però atacar el problema de fons per evitar problemes de salut i la mort de milions de persones, també. Això no dóna diners perquè la vida no cotitza a la borsa. Però incorpora un nou valor a la nostra existència que no es comptabilitza monetàriament i sumem factors que contribueixen a l’eco-Terra que vol dir una Terra equilibrada. Prou d’usar el PIB, la renda per càpita, la renda disponible com a únics paràmetres per analitzar la nostra qualitat de vida. L’Índex de Desenvolupament Humà ( IDH ) que ja existeix ha de ser el nostre referent principal i ens ha de dir cada any quin país disposa d’una millor educació, salut, qualitat de l’aire, i com contribueix a rebaixar la temperatura del Planeta . O no hem après aquests dies que necessitem més la salut, el treball, l’amistat, la solidaritat,  la seguretat que no pas els diners ?

Cal doncs canviar i de forma molt profunda. Però tenim alguns problemes. Un dels principals, són les idees preconcebudes: que aquest és un virus inesperat, que ha estat un accident, que l’excepcionalitat del moment durarà poc i tornarem a una normalitat encara que li diguem nova. Així sense més ? No haurem fet res i vindrà del cel ?

No, l’emergència continua. I ja no val només declarar-la en actes solemnes als ajuntaments i als parlaments. Einstein deia “ no pots canviar si continues fent el mateix “ Cal passar a l’acció. I una de les que més ha suscitat el consens de la comunitat científica és la descarbonització del Planeta. Perquè això que tots junts aturarem el virus només es completarà quan deixem d’emetre porqueria si em permeteu l’expressió. Si la majoria del Planeta estem d’acord que per restaurar-lo i restaurar-nos hem de descarbonitzar totes les activitats que desenvolupem, ens hi hem de posar sense dilacions i passar a consumir només energia renovable. Deixarem d’escalfar i de disminuir la biodiversitat restaurant els equilibris perduts. Les comarques tarragonines tenim algunes possibilitats de fer-hi alguna contribució especial que ens pot reportar alguns beneficis.

El nostre sistema productiu ha d’emprendre accions decidides , des del primari fins a l’industrial introduint reformes i cercant nous nínxols d’activitat. Aquest cap de setmana, el President d’Iberdrola deia  “ d’aquesta crisi sortim més verds o no sortim “. Alguns no saben encara que parlar de verd vol dir també indústria, turisme de qualitat i agricultura més sana. Els 300.000 nous llocs de treball que ell citava si ens hi posem seriosament requereixen lideratges polítics i empresarials, acords de mirada llarga i la implicació de tothom. També la de vostè i la meva.

publicat al Més Tarragona el 27 de maig del 2020

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

No insistim en tornar al febrer

La muerte, el cambio menos deseado. Grada 116. Metamorfosis ...

No hem tingut un accident que es resol amb una vacuna que encara que es trobi, no
guarirà la nostra principal malaltia. El Covid19 només és una manifestació dels
desequilibris que hem provocat escalfant el Planeta i fent desaparèixer milers d’espècies
que mantenien l’equilibri. Estàvem avisats: vaques boges, grip aviar, SARS, Ebola, per
no parlar del VIH. I encara tenim una malaltia més mortífera que provoca nou milions
de morts anuals prematures a tot el món de les quals quatre mil a Catalunya que és la
contaminació de l’aire. Millor no tornar al febrer.

Anàvem destruint la nostra casa i noi podem al·legar desinformació: El 1987
l’Overshoot Day o dia de la sobre-explotació era el 19 de desembre, el 2000 es va
avançar a l’1 de novembre, el 2019 el 29 de juliol ja havíem esgotat els recursos que ens
podia oferir la Terra per tot l’any. Ara veiem que la malaltia i la mort no és del Planeta
sinó que és de veïns i familiars nostres a qui no podem deixar de recordar.

Jeremy Rifkin repeteix aquests dies “Som davant l’amenaça d’una extinció i la gent ni
tan sols ho sap”. No hi ha cura, doncs ? Sí, encara podem ser a temps. Ara bé,
Hipócrates ja va escriure fa 2.500 anys: “Abans de guarir algú pregunta-li si està
disposat a renunciar a allò que el va emmalaltir.” Cal canviar, doncs, per evitar el
col·lapse i la mort passant de les paraules als fets, de les declaracions a l’acció amb
urgència. L’emergència no la té el Planeta, que sobreviurà, sinó nosaltres que si no
canviem, no ho contarem.

Polònia, Xina i USA ja han dit que reduiran els controls ambientals a indústries i
vehicles; Alemanya i França callen i 10 països de sud i del nord de la UE, entre ells
Espanya i Itàlia demanen que no es rebaixin les ambicions climàtiques per eliminar
combustibles fòssils. Si imposen les seves tesis els primers, tornarem al febrer i
continuarem amb nous desequilibris, nous virus, més devastació.

Si la majoria del Planeta estem d’acord que per restaurar-lo i restaurar-nos hem de
descarbonitzar totes les activitats que desenvolupem, ens hi hem de posar sense
dilacions i passar a consumir només energia renovable. Deixarem d’escalfar i de
disminuir la biodiversitat restaurant els equilibris perduts. Catalunya té moltes
possibilitats i les comarques tarragonines també. S’han de reformular totes les activitats
que desenvolupem: les de casa, les del món productiu, educatiu, sanitari, culturals,
d’esbarjo. Hem de re-socialitzar la nostra vida en el seu conjunt i és responsabilitat de
cadascú.

Aquesta crisi obliga també a revisar el paper de la política que s’ha demostrat molt
insuficient pels reptes que hem d’afrontar. Cal definir un nou paper del sector públic en
solitari o amb empreses mixtes, en la planificació de l’economia i en la presència en
alguns sectors productius que no poden ser a milers de quilòmetres i reservar-se
l’exclusiva en els serveis bàsics que asseguren drets: educació – gran oblidada,
Conseller -, salut, atenció social, aigua i energia. I no deixar més a l’activitat mercantil
la cura de la gent gran.

Tampoc no es pot planificar i avaluar l’economia amb el PIB sinó amb l’Índex de
Desenvolupament Humà (IDH) que ha d’incorporar la biodiversitat, la contaminació i la
contribució a l’escalfament. Cap activitat en contra de la salut del Planeta que és la
nostra es podrà permetre.

Els governs han de liderar i posar d’acord els diferents sectors en un món
descarbonitzat, crear un marc en què les grans corporacions no s’ho mengin tot sense
contribuir res o molt poc i hauran d’acceptar que tindran competència i vigilància de la
ciutadania organitzada i no a l’inrevés.

La política ha d’establir una nova relació amb la ciutadania buscant la seva complicitat i
empoderament tot i sabent que aquesta exercirà nous controls sobre els poders públics i
econòmics i dels mitjans de comunicació públics.

Cal més humanització i no un New Deal de les Pantalles (Screen New Deal) que podria
destruir la convivència. En un context punyent de mort massiva, se’ns ven la promesa
que les tecnologies són l’única forma possible de protegir les nostres vides amb
seguiment de dades, comerç sense efectiu, tele-salut, escola virtual a partir d’una
proposta “sense contacte i altament rendible ” en paraules de Naomi Klein.

Aquests dies hem vist d’una altra manera les persones treballadores que asseguren la
continuïtat de la nostra existència. Cal establir una nova relació laboral perquè no són
un recurs més com una màquina. Democratitzar l’empresa i desmercantilitzar el treball
és un altre repte.

No podem tornar al febrer i cal fer molts canvis. Hem de controlar aquest virus i
tardarem encara molt. Estem fatal. La bona notícia és que depèn de nosaltres el present i
el futur.

( publicat al Diari de Tarragona el 19 de maig de 2020 )

Publicat dins de General | Envia un comentari

La lluita definitiva de Puigdemont

El meu admirat Pepe López Bulla ha escrit recentment en ple confinament domiciliari un article al seu bloc sobre Il Gattopardo desprès de tornar a veure la versió d’aquesta novel·la de Tomasso di Lampedusa el primer diumenge de tancament domèstic. Que l’il·lustrés amb el ball de Burt Lancaster amb Claudia Cardinale va despertar encara més la meva curiositat. Que hi relacionés la Internacional, encara més. Perquè des que Puigdemont va arengar a Perpinyà els seus admiradors/es, no paro de donar-li tombs a la comparança que es pot establir sense cap mena de dubte entre l’expressió puigdemontiana “ ens hem de preparar per la lluita definitiva “ i la versió castellana de la Internacional “ agrupémonos todos en la lucha final “. També en català es diu “ és la lluita darrera, agrupem.-nos germans “.

La intenció és la mateixa, la lluita és diferent, ja ho sé. Però això d’una lluita definitiva que ens salvarà a la classe obrera  o a Catalunya, se m’apar impossible gairebé des que vaig començar a cantar la Internacional l’any 76. Cada u de maig – aquest cop a casa – , en congressos socialistes i sindicals, ho hauré fet prop d’un centenar de cops, en català i en castellà, a capel.la o en playback. Però devia ser cap als començaments dels 80 que vaig aixecar el puny al costat del Pep Jai i en arribar a la frase “ la llluita final” vaig sentir que ell deia una altra cosa. En acabar li vaig dir: “ no hem cantat el mateix, no ? “. I ell: “ no hi ha ni hi haurà una lluita final, company. Jo no canto a la lluita final sinó a la lluita social ”.

En pocs dies la lluita definitiva proclamada a Perpinyà s’ha apagat . Primer per la victòria incontestable per bé que provisional del candidat de la ultradreta en primera volta de les municipals, . I després , perquè hem començat a nivell mundial una lluita que tampoc no serà definitiva contra un virus.

Puigdemont no va tenir la sort de conèixer un home com Pep Jai que venia del POUM i que cantava la versió anarquista – ho vaig saber després – de la Internacional que parla de la lluita social i no de la lluita final. Potser si l’hagués conegut hauria arribat a la conclusió que no hi ha lluites per un ideal que ho sigui de veritat definitives sinó constants.

Perquè les causes en què la utopia en forma part constitutiva en major o menor percentatge, requereixen de lluites constants. La del socialisme ho és si vol continuar lluitant per l’emancipació i protecció de les persones més desfavorides – cada cop n’hi ha més – .

La de la independència, avui més que mai, també . A  no ser que es refereixin a una separació d’Espanya. Però això, d’aconseguir-se algun dia. No voldria dir que els catalans i les catalanes hauríem  aconseguit la independència que és un ideal al qual tots hauríem de tendir i que és lògic que hi aspirem: la de l’emancipació de qualsevol explotació o situació de domini o de discriminació o de manca d’oportunitats per la plena realització personal i / o col·lectiva. Per aquesta independència jo sí que he lluitat i lluito. Però per a aquests non hi ha una lluita definitiva com la que va cridar Puigdemont el 29 de febrer a una Perpinyà per cert infectada de coronavirus quan a Barcelona ja s’havia anul·lat el Mobile Congres quinze dies abans.

Puigdemont i Torra i la seva gent més propera potser insistiran en una lluita definitiva encara que desprès de vuit anys no sembla que ens hagi reportat cap benefici als catalans excepte potser a ells . Ara bé, pel bé del conjunt de la ciutadania  aniria bé que canviessin d’adversari i ens ajudessin a lluitar contra els qui limiten la nostra sobirania avui i no pensen pel que es veu, cedir en lligar-nos més i més cadenes cada dia: els qui abusen de nosaltres, els qui embruten l’atmosfera i pugen la temperatura de la terra trencant els equilibris i portant-nos virus nous durs de pelar, els qui defrauden i tenen comptes a paradisos fiscals a qui ells saluden i permeten i promouen que intervinguin fins i tot en la televisió pública en horaris de màxima audiència… i tants altres que abusen de nosaltres, especialment dels col·lectius més desfavorits o els més desinformats. Aquestes lluites potser no tenen el morbo de portar l’adjectiu pompós de definitives. Però que si ho proven un dia , jo crec que els acabaran també agafant gustet . Ho dic de veritat. El problema és que no les han tastat mai.

I a Pepe López Bulla un suggeriment quan torni a veure Il Gattpardo: que miri amb atenció l’escena final en què Visconti s’ho va currar de veritat. És quan Don Fabrizio, Principe de Salina ( Burt Lancaster ), tan agnòstic  ell, flexiona el genoll quan passa el viàtic, es descobreix en senyal  de respecte i aixeca la mirada al cel nocturn de Palerm. Veu Venus i li diu: “ Oh estrella, oh fidel estrella, quan et decidiràs a concedir-me una cita menys efímera lluny de tot , en la teva regió de perenne certesa ? ”

En aquest 1 de maig del 2020 tornaré a cantar la versió de la Internacional  que em va ensenyar Pep Jai per refermar la lluita social en un moment de la història en què la classe treballadora i per extensió les classes més desfavorides i amb menys oportunitats – com sempre – són les que s’ho estan passant pitjor.

Publicat dins de General | Envia un comentari

Sense Terra sana, vida malalta

 

Quan l’any 2007 l’ONU advertia que cada dia desapareixien 150 espècies a la Terra on s’estima que hi ha 7,7 milions, poca gent li atorgava  importància.

La vida al nostre Planeta, doncs, és fràgil i hi ha dos factors fonamentals que desequilibren la situació:

La primera és la diversitat de les espècies: totes, la humana també, depenem de les altres. Quan una s’altera, veu modificada la seva vida o simplement desapareix, moltes  altres espècies que i tenen relació també veuen canviar la seva existència. En iniciar-se aquest 2020 que tants fenòmens convulsos ens ha donat, es feia públic que les papallones monarca  havien passat dels 4,5 milions d’exemplars el 1980 a només 29.000 enguany per causa de l’acció humana que destrueix el seu hàbitat natural. La notícia es va donar a conèixer davant la desaparició del seu màxim defensor, l’enginyer forestal  mexicà Homero Gómez González el passat 13 de gener. La notícia va durar quinze dies fins que el seu cos  fou trobat en un pou a l’estat de Michoacan. Un defensor menys de la biodiversitat que lluitava no només pel manteniment d’una espècie de papallones sinó també per la nostra pròpia vida. Perquè si no hi ha papallones no hi ha pol·linització i vagin afegint vostès a la cadena.

El segon factor  és la temperatura. La principal amenaça de la Humanitat  i dels éssers vius que som a la Terra és ara la del canvi climàtic. Va només de dos o tres graus, una altra mostra de la nostra fragilitat.

Si en aquests dos factors de l’estabilitat de la vida dels éssers que habitem el Planeta una d’aquestes espècies, la humana, actuem tan destructivament, no hi ha possibilitat de mantenir l’equilibri. Ho fem amb accions extractives superiors a les que pot suportar la Terra, cremant combustibles fòssils, talant arbres , eliminant espècies que no desapareixerien si no fos per la nostra acció. Si alterem el clima  apareixen  fenòmens meteorològics violents o malalties noves cada cop més freqüents .

En resum, l’era de l’asèpsia, dels antibiòtics, dels productes que netegen com mai, sorgeixen noves amenaces en forma de virus que no hi ha forma d’eliminar ni de prevenir. I quan hem acabat amb el del Sida vé el SARS i ara el Covid19 mentre es manté l’ébola o altres com la malària, la febre groga i altres malalties tropicals que poden propagar-se a països com el nostre com ens adverteix aquests dies Joanna Haigh

El vaixell cada cop té més vies d’ aigua i nosaltres no fem més que buscar cada vegada bombes més potents en forma de nous fàrmacs per evacuar-la. Però el problema és que hem estat obcecats en viatjar en un vaixell que no serveix. Ens porta molts problemes i cada cop més i l’hem de canviar. Tal qual. Perquè el covid19 ja no ens deixarà viure com abans , haurem d’estar constantment atents a la seva presència, tan atrafegats que ni ens podrem abraçar i  la propera via d’aigua, és a dir, el proper virus, pot ser encara més letal.

Mentrestant podem criticar a uns governs que s’han vist desbordats no per la situació actual, per les accions d’altres que els han precedit. I podem alertar-los que no ens deixarem prendre la intimitat ni la nostra llibertat… de moviments. Està bé, és fins i tot necessari. Però em temo que la nostra intimitat ja fa temps que l’hem anat venent a miques a bancs, xarxes, i grans distribuïdores. I em temo que les grans corporacions ens tenen agafats per tot arreu i ens indiquen allò que és bo o dolent i no pas per la nostra salut i els nostres interessos sinó per als seus. Em preocupen aquestes llibertats però també la garantia dels drets a disposar d’aigua i aire nets, que s’assegurin la salut per tothom –no és cert que aquesta crisi  afecti tothom per igual sinó  principalment als més febles – i que no agredim més el Planeta perquè ens agredim a nosaltres mateixos.

Quan hem parlat de canvi climàtic i de biodiversitat els darrers anys, molts ens han titllat de romàntics, idealistes, utòpics. Però el pitjor ha estat veure com una immensa majoria creia que aquestes coses no anaven per ells. Que els quedava lluny en l’espai i en el temps. Doncs ja ho tenim aquí i ho tenim ara.

La bona notícia és que encara hi som a temps. Cada cop en tenim menys però en tenim. Però els canvis han de ser radicals i definitius

H.G.Wells ( La màquina del temps, l’home invisible… ) va dir:  Adaptar-se o morir , ara com sempre, és el mandat inexorable de la natura. D’això fa cent anys. N’aprendrem d’una vegada ?

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

El piano de l’Abril

 

 

El meu pare sempre em deia que tens més satisfacció regalant que no pas rebent un regal. Sempre he pensat que no es valora prou  la cultura popular sorgida al món rural de la gent senzilla que no va poder tenir cultura lletrada però que es construïen – i es construeixen – el seu imaginari personal i col·lectiu reflexionant sobre la vida i el seu sentit des de la bonhomia, la bona fe, la innocència en el millor sentit. Aquesta és la cultura popular , poc estudiada – i no només el folklore ballat o cantat que han estat abastament investigats i divulgats.

 

Fa un parell d’anys  vaig llegir a la web de la BBC un estudi de la Universitat de Chicago que corroborava aquesta tesi. És molt interessant i el podeu llegir aquí

Doncs aquesta satisfacció de regalar l’he experimentat dimecres passat i precisament amb un piano que el pare ens ha deixat. N’havia comprat dos al llarg de las eva vida. Un cap als anys seixanta del que recordo com es va pujar pel balcó de la casa del carrer Major número set de Flix on vivíem. Va haver de venir el sr. Las, reconegut paleta del poble amb tot un sofisticat equip de cordes i corrioles que es van haver de fixar al capdamunt de la casa. Aquell piano va servir per aprendre’n el meu germà Ramon i jo començar a teclejar alguna cosa. Desprès se’n va anar a la Plaça de la Pau on també va servir pels meus nebots i encara hi és.

 

El segon piano – el de la foto -  el va comprar el meu pare per a ell un cop ja jubilat i li va aportar grans satisfaccions. És el que dimecres passat va anar a parar a casa de l’Abril, una encantadora nena flixanca de quatre anys que l’ha rebut amb un entusiasme que preludia una relació d’amor llarga i fructífera amb l’instrument i amb la música.

 

La seva felicitat és també meva i dels meus germans. Aquella dita del meu pare de rebre més compensació regalant que rebent s’ha complert un cop més. Però el més important és que una nena inicia una nova etapa de relació amb la música. Quan el meu pare, amb pocs coneixements musicals em posava damunt dels seus genolls i m’ensenyava el poc solfeig que sabia, em va despertar la curiositat per la música que tants beneficis – dels no econòmics em refereixo i per tant, dels millors , – m’ha proporcionat.

 

Així que li desitgem a l’Abril que frueixi d’aquesta nova relació. La música sempre estarà a la seva disposició i per a cada moment ja sigui de tristor o de celebració. Contribuir-hi ha estat pels Sabaté-Ibarz un plaer.

Publicat dins de General | Envia un comentari

L”apecte físic dels catalans

Resultat d'imatges per a "mestizaje"

Se’m torra la pell així em toca un bri de sol . Llavors penso que puc provenir dels moros – de Mauritània com Sant Agustí – que tant de temps van ser a les Terres de l’Ebre i per suposat al meu poble de Flix. Els darrers anys del segle XVI, a Ascó i Vinebre, cristians vells i cristians nous es repartien els càrrecs municipals. A Flix, el 1610, la majoria de matrimonis eren mixtos. Així que m’agrada imaginar que sóc dels seus descendents i sentir-me orgullós del seu importantíssim llegat que encara perdura: l’ús del sistema de numeració posicional i un signe de valor nul, és a dir el zero.. o un munt de paraules i topònims com romesco , amanyagar , enxaneta …

Ves a saber, perquè si em fixo en el meu cognom primer que és nom d’ofici porto sang jueva i també n’estic content perquè acumulo cultures i tradicions
Però per part de mare, em sento aragonès: del Alto Pirineo l’àvia ( Castejon de Sos ) i del Baix Cinca ( Bellver ) l’avi. Sento els primers compassos d’una jota i ja veig Monte Perdido i recordo els germans Argensola de Barbastro, eminents poetes del segle d’Or.

Així que , fill de català i no catalana sóc un veritable xarnego, mescla de races, cultures, parlars, religions. Sóc mestís com la majoria de catalans i catalanes.

Sempre dic que nomes m’agrado tres o quatre cops a l’any quan em miro al mirall al matí, així que la meva aparença depèn també del peu amb que em llevi cada dia i menys encara sé quina aparença tinc als ulls de la gent que es creua als meus camins però tinc la temptació de preguntar-ho des que l’alcaldessa de Vic ha donat a entendre que la gent que vivim a Catalunya ens podem classificar entre els qui tenim ( o tenen ) aparença catalana i els qui no.

Així que estic per enviar-li un parell de fotos meves de finals d’estiu que estic bastant torradet i el meu arbre genealògic a veure si sóc català o no encara que me’n sento de tota la vida i porto 45 anys treballant per la cultura, hi poso diners en associacions culturals i de promoció de la llengua catalana, però també en altres entitats que em sembla que també ccontribueixen a enriquir el teixit de la nació catalana com un sindicat, un partit polític, un club esportiu o el Centro Aragonés.

Sempre recordaré un dels meus primers actes amb el singular Conseller Carretero. Era el 2004 i havíem d’inaugurar el local Social de Picamoixons. Descoberta la placa de rigor, vàrem seure a escoltar el concert de La Principal de la Bisbal iniciat amb “Evocació al Pirineu” cantada per un baríton de raça negra més alt que un Sant Pau. El conseller em va comentar la seva emoció en sentir aquest fragment de “”Cançó d’amor i de guerra “ que parla de la seva terra i que va aplaudir fervorosament. Però a continuació aparegué una cantant rossa que va entonar “ Como aves precursoras de primavera en Madrid aparecen las violeteras “ i al conseller ja no li va fer tanta gràcia  la Violetera. Llavors el comentari va ser més eixut “ cony, ja fotria el camp. A més, el negre en català perfecte i aquesta que deu ser de la Bisbal ens farà empassar el castellà….” El Conseller no va aplaudir però el públic  ho va fer de forma entusiasta.

Diu el refrany que les aparences enganyen i l’alcaldessa de Vic ja hauria de saber-ho. Però el que hauria de saber és que Catalunya és , ha estat i serà cada cop més, barreja, mestissa. I no una mera acumulació sinó gresol, fusió de procedències , llengües i cultures i religions…. i pensaments i opinions.. que no tothom tenim les mateixes i que totes són respectables sense excepció, que cap d’elles no és millor i que cap d’elles tampoc no pot estar temptada d’assimilar les altres.

I que català o catalana és aquella persona que viu en aquesta terra i, sobretot, que se’n vol sentir. És a dir, que això no va d’aparences ni de cognoms sinó de quelcom que no es pot veure ni sentir . Es tracta de sentiments i de voluntats.

Els i les qui tenim sentiment i voluntat de construir de forma permanent un sol poble i sentim la cultura, la llengua catalana i la voluntat d’auto-governar-nos hem de maldar perquè tothom qui vulgui també s’incorpori. Però sense classificar catalans o no catalans i menys per la seva aparença o forma de comportar-se amb qualsevol de les múltiples expressions i creences que ens enriqueixen personal i col·lectivament

Publicat dins de General | Envia un comentari