Xavier Sabaté Ibarz

S’engegarà una nova legislatura i tothom tenim l’esperança que els i les 135 diputats i diputades que escollirem diumenge ho faran millor -sempre es pot millorar- aquests quatre anys.

Els vull enviar els meus desitjos així que em llanço i demano que en primer lloc facin un gran acord per a vuit anys; he dit bé vuit. Ho fan altres països  ja fa temps. Fixen prioritats, infonen confiança en els agents econòmics i socials en allò més important que afecta la gent i fa que el país prosperi, atreu inversions, el sistema educatiu programa millor la FP, les carreres universitàries i la investigació i els sindicats poden negociar adequadament els  convenis.

En segon lloc, tot allò que fa referència a la democràcia que és bastant més que anar a votar i que vol dir assegurar els drets a una vida digna de totes les persones  i no només per a unes quantes: sanitat, habitatge, educació, energia, aigua, cultura i igualtat de tracte i de possibilitats independentment de sexe, capacitats diverses o procedència.

Però vol dir també  mecanismes que asseguren que la democràcia és de qualitat: Mitjans de Comunicació públics plurals, Sindicatures de Greuges i de Comptes que es renoven; respecte a les lleis que ens hem donat per poder conviure en pau i als símbols. Aquí  demano la  restitució de la Senyera quatri-barrada sense afegits com a símbol de tots els catalans i les catalanes.

Que ens preparin una proposta per votar com volem els catalans i les catalanes que sigui la nostra relació amb la resta d’Espanya i Europa. Que ens la portin ja  consensuada al màxim. O algú dubta que no haurem de tornar a votar algun dia si resulta que la darrera vegada que ho vàrem fer, se’ns ho va carregar el TC ?.

Respecte i potenciació de la llengua catalana. És el nostre principal tresor col·lectiu i el nostre primer senyal d’identitat. No la vull veure més com arma llancívola en el debat polític. Perquè només si l’estima tothom tindrà possibilitats de pervivència. En els darrers temps hi hagut molta gent que se n’ha allunyat i l’hem de recuperar. La llengua catalana, com totes però aquesta és nostra, és un monument que ens identifica com a nació i aquesta no existiria sense ella.

I per les meves terres de la circumscripció de Tarragona també tinc sol·licituds: Un nou Pla Estratègic consensuat entre totes les institucions, empreses, sindicats, universitat, ajuntaments, que ha de ser el full de ruta per deixar d’anar a les palpentes. Si no és amb consens no ens fa(rà) cas ningú. Cal anar coordinats, parlar amb rigor, actuar sistemàticament i ser constants perquè ens facin cas a Barcelona-Madrid-Brusel·les: indústria i química verdes en particular, transició energètica cap a les energies renovables amb auto-consum i l’hidrogen verd; nou turisme i activitat agroalimentària potent i suport als centres d’investigació.

Al Camp de Tarragona-Penedès em surt també el Logis Penedès si volem aprofitar la bona situació de la zona i crear llocs de treball de forma massiva.

Necessitem accions potents envers les comarques de la Catalunya buida(da) i en tenim unes quantes: aprofitar les seves potencialitats de producció i transport d’energia. Alguns indrets del nostre país  – encara seria pitjor de fora  – hauran de produir molta energia perquè Catalunya sigui autosuficient i les nostres comarques poden jugar-hi . O només ho reservem per al petroli, l’arròs o el vi això de subministrar productes més enllà ? En aquest capítol, Eix de l’Ebre des d’Amposta fins a Lleida; fa massa temps que espera. O hem de ser l’únic territori sense una bona connexió ? Un nou hospital de Tortosa i de passada aquí em surt el de Tarragona la protonteràpia a Hospitalet-Vandellòs.

I tot això programat amb el prisma de la descarbonització de totes les nostres activitats els propers anys: des de les domèstiques fins a les productives o d’esbarjo. En pocs anys no cremarem combustibles fòssils  ni a casa ni  els nostres vehicles, necessitarem energia renovable en grans quantitats a terra i al mar; haurem d‘estar disposats a noves formes de vida més connectades i més compartides per lluitar contra els efectes nocius de les nostres activitats que provoquen el canvi climàtic, la destrucció dels nostres hàbitats i pandèmies.

Si ho fan altres països, per què no ho podem fer nosaltres ? Les 135 persones que escollirem diumenge tenen molta feina però la primera és buscar el consens necessari per bastir un govern sòlid i amb autoritat per encarar el futur i no fer-nos votar de nou al juny i. Tenen la sort que la societat catalana sempre està disposada a ajudar. Però això només passa quan no hi ha divisions i preval la unitat i es fa pinya.

1.- la principal contradicció que té ERC en aquest tema  és declarar cada dia que volen renovables, que Catalunya serà la repera quan siguem independents i aquest és un tema en què demostren que són una inutilitat perquè en això no depenen de ningú, no tenen cap excusa ni cap impediment  i poden avançar molt com han fet la resta de CCAA d’Espanya amb menys competències. Ara, al final de la campanya volen aturar la implantació com va dir la seva cap de llista per Tarragona ahir al debat del 324

2.- La 2a contradicció i flagrant és que diuen que  volen ser independents. En porques coses es pot ser independent avui dia en una societat tan interdependent, però una d’aquestes poques és l’energia i ells són incapaços d’avançar ni un mm. Hi ha renunciat. Que el seu regidor de Barcelona nascut a Falset Miquel Puig hagi escrit fa pocs dies, que no hi ha problema que ja comprarem l’energia que faran els molins als Monegros és una declaració d’abandonament de la independència que reclamen. Una Catalunya dependent d’Aragó en aigua, energia…. i quantes renúncies més ?

3.- Un únic molí des del febrer del 2013 de 2,35 MW a Pujalt (el de la cooperativa Viure de l’Aire) és el seu pobríssim balanç posat en servei el febrer de 2018.

4.- Es passen les lleis catalanes pel folre i en concret la llei de Canvi Climàtic 16/2017 del PARLAMENT DE CATALUNYA que preveu 4.000 MW eòlics nous fins el 2030. Han estat incapaços, han deixat que els territoris es barallin, no trobin més que inconvenients, no han afavorit que hi hagués un aprofitament dels beneficis més enllà  que els del vell model

5.- No tenen ni idea del que diuen quan parlen d’aturar la implantació renovable significaria:

- energia més cara

- importar electricitat de l’Aragó amb més línies elèctriques de molt alta tensió

- i/o subvencionar a Endesa i Iberdrola per a que mantiguin en servei  les nuclears d’Ascó i Vandellòs

- emigració d’empreses cap a l’Aragó

- perdre 120 milions d’ingressos en ICIO que els ajuntaments cobrarien en el moment d’emetre les llicències d’obres

- que els ajuntaments també perdin 6 milions d’euros –cada any durant 25 anys- en concepte de BICE i IAE

- perdre 1.000 llocs de treball-any (durant 10 anys) en la construcció dels parcs

- perdre 1.600 llocs de treball (directes i indirectes) en l’operació i manteniment dels parcs i en les tasques complementàries (neteja de camins, subestacions, línies elèctriques, vigilància ambiental, back office) durant tota la vida operativa dels parcs, amb els corresponents salaris i cotitzacions a la seguretat social.

6.- El model del PSC inclou, a més, bastir un nou model basat en:

- Reforma de la Llei d’urbanisme per fer que TOTS els municipis de Catalunya destinin un % MÍNIM DE LA SEVA SUPERFÍCIE A GENERAR ENERGIA RENOVABLE igual que ara tenen l’obligació de reserva per a zones verdes

- afavorir comunitats energètiques a les zones urbanes i industrials

. potenciar i ajudar els municipis , cooperatives agrícoles, polígons, que participin en aquestes comunitats , per tant  en la generació i distribució de l’energia.

-          Per tant, els qui més preveiem i fomentem l’entrada en el negoci de l’energia – que per nosaltres és un servei bàsic i fins i tot un d ret- som els socialistes com estem demostrant al govern de l’Estat.

-          Buscar alternatives a les nuclears i al cessament del consum de petroli i de gas. D’això no en parla mai ERC, incapaços d’aixecar la mirada i només de mirar el que tenen a dos dits del nas. La sra. Sans pot parlar de cap il.lusió en construir el nou país perquè així no el farà mai

publicat a Tarragona21 el 10 de febrer de 2021

Als anys 60 i 70 del segle passat, a redós del maig del 68, van proliferar cantants i grups de folk. Qui més qui menys participàvem en algun. Sempre la guitarra a l’esquena, imitàvem Xesco Boix i Jaume Arnella i el Grup Falsterbó 3. Els nostres referents de fora eren Bob Dylan, Joan Baez i Pete Seeger. I tant ells, com els de casa, com nosaltres pensàvem que cantar era  fer activisme cívic i per suposat polític.

Cantàvem a tota hora, als trens i als busos, a les places, a les vores dels rius, a les esglésies. Es va dir que érem “ kumbayàs “ perquè l’espiritual negre “ Kum ba yah’ ( deformació de Come by Here, ‘Vine aquí’ ) formava part dels nostres repertoris.

Vivíem  feliços emparats – tot sigui dit – per la protecció paterna  que sabíem que sempre ens podria donar un cop de mà. Què no farien ells que havien superat guerra i/o  postguerra. Amb poca cossa en teníem prou: un entrepà, una cançó i si podia ser alguna arrambada a la guitarrista que tenies al costat en acabar la cantada.

Però aviat començàrem a dubtar de si la vida kumbayà  ens solucionaria els problemes de les 8/10 hores de feina inacabables de l’estiu amb dissabtes i  diumenges en supermercats o Hotels de Salou que et deixaven el magatzem per  dormir entre pots de tomàquets i prèssec amb almívar.

Però encara pensàvem  que quan acabés el franquisme tot seria diferent, Catalunya seria rica i plena i la classe treballadora agrupada internacionalment deixaria de ser explotada. A més, érem els més avançats d’Europa. Seríem els primers en assolir la felicitat i ja no tindrien sentit les paraules d’Espriu:

“ Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!

Seríem com Suècia o Noruega . Kumbayà, my Lord, Kumbayà ¡¡¡¡

Vingué  la transició i els qui ens dedicàvem a l’ensenyament traspassàrem aquest esperit kumbayà  als infants; anàvem de colònies que era tota una novetat i vinga amb la cançoneta i amb altres per l’estil. Les nits muntàvem uns focs de camp de nassos desprès de jugar amb les llanternes i continuàvem cantant. Que si “ pujarem dalt del cim “ ; que si “ 9 pometes “

Però aquest món es va esvair i aviat ens vam adonar que Serrat ens havia advertit ja el 69 amb  Machado que no existeix el camí sinó el caminar. Un dia cantava  la Internacional al costat del Pep Jai , pagès i diputat i vaig sentir que on jo deia “ la lluita final “ ell deia “ lluita social”. En acabar li vaig preguntar sobre el tema i em va dir : “ Company, no hi ha lluita final, la lluita és cada dia “.

Ara portem deu anys de governants catalans que ens volen Kumbayàs, que fem focs de camp cada nit; que ens emboliquem amb símbols però amb els seus. Torra diu que “ apretem” encara que si “apretes” massa desprès t’envia ell mateix  els mossos. Puigdemont diu a Perpinyà que ve la “lluita definitva” i jo recordo al Pep Jai que em va dir que no n’hi havia d’aquestes. Em diuen que amb la independència tindrem de  tot i més i recordo que ja fa tres mil anys algú va prometre al poble que els portaria a un lloc on rajaria llet i mel i va resultar que era i és un país àrid i amb molt de desert…

No saben que tot aquest món feliç  que  ens prometien Huxley i Marx tampoc per moltes manis que ens “xupem”  i que la majoria  de religions ho han vist tan fotut que t’ho prometen…. però per l’altra vida.

Així que prou de focs de camp i de kumbayàs. No cal renunciar-hi, eh ? Jo encara agafo la guitarra i de tant en tant em surt…. normalment per afinar però té la seva utilitat. Sóc socialista, federalista, sobiranista no-independentista però no proclamaré el socialisme  ni vull que el proclami ningú. Ara, jo continuo lluitant perquè el meu país sigui el màxim de just i solidari possible.

Sóc sobiranista i vull que es posi a consideració del poble de Catalunya un pacte amb Espanya – que inclogui la llengua catalana –  i amb Europa perquè el que teníem se’l va carregar el TC i els retalls del PP; però no demanaré referèndums que no siguin acordats encara que guanyin els meus.

Sóc federalista i lluitaré perquè Espanya ho sigui; però no vull que s’aprovi  amb el 51% dels vots perquè demà algú ho pot tirar enrere amb el mateix percentatge.

I sí, que surtin de la presó els monitors. Mai no hi haurien hagut d’entrar. Però que em tornin les meves institucions ocupades, els meus símbols menystinguts, els mitjans de comunicació públics partiditzats, el respecte a les normes que s’han fet a la seva mida . Perquè només així podrem tenir un país amb garanties d’afrontar els reptes que fa deu anys han oblidat els qui se n’havien d’ocupar i que no es poden encarar si no és amb grans acords amb els veïns dels quatre punts cardinals.

Població de l’Espluga de Francolí

Es de traca el que ha passat amb l’anunci d’ENDESA aquesta setmana que va recollir una mica innocentment un diari tan prestigiós com La Vanguardia: la inversió d’ uns quants milions a l’Espluga de Francolí per generar hidrogen. Ja era estrany anunciar un projecte de d’hidrogen en un lloc on no hi ha aigua ni energia renovable en quantitats suficients com per dur a terme un projecte d’aquesta envergadura; tampoc no sabem de cap client o consumidor. Més aviat semblava una notícia en plena campanya per afavorir les expectatives d’una ERC ( que governa l’Ajuntament de l’Espluga ) cada vegada en més retrocés segons les enquestes.

Però no havien passat 48 hores i vàrem veure que la nostra estranyesa estava justificada perquè el propi ajuntament rebutjava la inversió i el parc eòlic associat i que només vol l’energia que necessiten al seu poble. Però és un càlcul erroni perquè si l’Espluga vol llocs de treball i inversions noves, li caldrà nova energia i si és una activitat intensiva en consum energètic, en necessitarà molta més.

Per altra banda, és com si els carquinyolis que fan a l’Espluga de Francolí només es poguessin vendre al propi municipi de l’Espluga de Francolí o el vi que també en fan,  només es pogués consumir el propi municipi. O que les taronges d’Alcanar més se les poguessin menjar els canareus i les canarenques.

Una altra cosa és que no haguem d’aprofitar l’energia amb un altre model en què les comunitats locals, els ajuntaments, les cooperatives, els ciutadans i ciutadanes no hagin d’aprofitar més i millor els beneficis d’aquestes implantacions que hauran de ser a tots els municipis de Catalunya i no només a uns pocs.

Però això ja son figues d’un altre paner. Rebutjar una inversió de més de 180 milions d’euros i més en comarques de la Catalunya buida(da) és des del nostre punt de vista, una insensatesa que ERC hauria de revisar. Desprès els estranya que les enquestes no els vagin com voldrien ?

Estats que componen la nació espanyola segons el projecte de Constitució Federal de 1873. El mapa no reflecteix ni la Capitania General de les Filipines ni els territoris a l’Àfrica, sinó només les regions que s’haguessin constituït Estats federats de ple dret.

“Nosaltres Sols” va ser un partit fundat l’any 31 i va tenir una notable influència fins la seva desaparició al 36.  Va ser una manifestació més de la dissortada història de Catalunya que de tant en tant deixa que governi la part de somniatruites -kumbayas que tots els catalans portem més o menys al nostre ADN.

ERC i Junts , Junqueras i Puigdemont i la seva gent són una expressió d’aquest “Nosaltres Sols” que potser tenia sentit a començaments del segle XX però no ara amb els reptes sense fronteres com l’economia global, les pandèmies, la lluita contra el canvi climàtic, contra les desigualtats, el comerç electrònic, la cultura o l’esport.

Tots esperàvem que el Conseller Damià Calvet fos fidel a la seva trajectòria d’home pragmàtic de Regidor a st. Cugat o de negociador de projectes com l’ampliació de Port Aventura ( dita BCN World i ara Hard Rock ) i que no sucumbís a la temptació visionària.

Però va sorprendre alineant-se amb els més radicals i competint amb la mateixa Laura Borràs per encapçalar el projecte del moviment JxCat – que no partit – de Puigdemont. En plena campanya, però, ens ha tornat a sorprendre apuntant-se al diàleg amb l’Estat per parlar del nostre riu Ebre. No és més que una pràctica de Federalisme pactar, acordar.

Ha caigut del cavall com St. Pau i ha escoltat aquella veu que va sentir el sant “ Saulo, Saulo, per què em persegueixes ?” Benvingut conseller a la realitat, benvingut al federalisme. Nosaltres ja fa temps que treballem pel riu des que entra per Riba-roja fins a la desembocadura però estarem encantats que us incorporeu a parlar amb l’Estat – única manera i més quan l’Ebre passa per 7 comunitats autònomes- .

Ja veus Damià, que sent independents ho  tindríem molt fotut també en el cas del Riu Ebre, no ? I que seria millor també federar, “confiar en” , pactar i dialogar, no sigui que se’ns quedessin tota l’aigua per regar els Monegros i Joaquin Costa ( nascut a Montsó i mort a Graus ) sortís de la tomba per aplaudir.

Aquestes eleccions també van d’això, sí. O tornar enrere,  als anys 30 copiant “ Nosaltres Sols”  i només parlar del tema de la independència i dir “ho tornarem a fer” nosaltres sols declarant la DUI de nou o mirar de trobar aliats a la resta d’Espanya i d’Europa per tractar els temes vitals  com el Riu Ebre, les connexions elèctriques i energètiques en general, les vacunes contra el virus Covid19 i els que vindran, el canvi climàtic, la pau i la pobresa, les desigualtats ….

D’això van també aquestes eleccions,. Encara ets a temps, Damià de venir  al Federalisme . Acabes de fer un passet amb  l’Ebre, ja en pots fer uns quants més. Et rebrem amb els braços oberts. I t’ho passaràs millor, ja ho veuràs. És molt gratificant apuntar-se a una lluita possible, un repte solidari pel bé de Catalunya i sobretot pel de les persones que hi vivim.

Un darrer apunt, Damià: “Nosaltres sols” va durar 5 anys. El PSC ja anem pel 43 aniversari i venim de quan Proudhon va escriure  Du principe Fédératif (1863) i de Francesc Pi i Margall que al 1857  ja sostenia  polèmiques en defensa del federalisme i el socialisme  contra els demòcrates individualistes o liberals. No hi ha color; pensa-ho, Damià.

Article publicat al Diari de Tarragona el 9  de desembre de 2020
El 26 de gener de 2019, publicava en aquest diari un article amb el mateix títol i acabava dient: “ No hauríem de perdre l’oportunitat de ser capdavanters; la  indústria química podria ser una gran protagonista no només en l’hidrogen sinó en moltes altres noves oportunitats de materials per produir energia fotovoltaica, termosolar, bateries o, com el cas que ens ocupa, l’hidrogen. I, per suposat, la URV  i el Port de Tarragona ”

Gairebé dos anys desprès la Rectora de la URV ha impulsat una Plataforma d’empreses i institucions per fomentar l’hidrogen com una de les alternatives per descarbonitzar la nostra economia i en particular la indústria química que si no ho fa està amenaçada de malaltia greu com també el Port de Tarragona per la desaparició dels derivats del petroli com a combustibles en pocs anys.

Els centres de decisió són majoritàriament a Madrid, USA i Alemanya i veient els silencis o els anuncis d’inversions fora de Tarragona, ens hauríem de preocupar; això que ja era un perill  fa dos anys, ara ho és més perquè no s’ha fet res mentre altres han corregut molt. Que la URV sigui qui  encapçali una gran projecte relacionat amb l’hidrogen diu molt a favor de  l’actual equip rectoral, però molt poc de les nostres institucions polítiques i econòmiques ocupades en altres afers.

Els efectes de la transició energètica a casa nostra poden ser devastadors i algunes són “comarques de la transició justa” o de l’Espanya o la Catalunya buida afectades pel tancament de nuclears. Potser encara hi som a temps:

Cal un gran acord territorial. Camp de Tarragona i  Terres de l’Ebre han de posar-se d’acord en un  Pla d’acció al menys en Transició Energètica i  Indústria química. No ens vindrà donat res i ens ho hem de guanyar nosaltres fent sentir la nostra veu segons els nostres interessos. Les empreses tenen els seus i avui només programen a curt termini però nosaltres tenim l’obligació de mirar més enllà. Volem continuar jugant un paper important ? Estem disposats a generar energia renovable de forma massiva, a terra i al mar i d’emmagatzemar-la en forma de bateries i d’hidrogen ? O preferirem que siguin altres territoris a Catalunya o fora ?

Els propers anys hem de substituir 3 grups nuclears i 3 cicles combinats ( uns 4,5 Gigawats ) als quals cal sumar mig Gigawat més per la indústria química. A banda, cal passar a biogàs i hidrogen el transport ( marítim i aeri inclosos ) i els usos residencials. Alguns estudis situen l’augment del que això significarà d’augment de consum elèctric en un 70/80 %  tot i l’eficiència i estalvi que s’espera. Alemanya fa temps que ho ha entès i té deu vegades més potència  solar que Espanya tot i ser més petita i amb menys sol. Austràlia  ha projectat un cable de 3.500 kms fins a Singapur per vendre la seva electricitat renovable sobrera i ha arribat a acords amb Alemanya, Japó i Corea per exportar hidrogen verd. Es parla que la Península Ibérica podria ser un bon reservori d’energia i d’hidrogen per a altres països europeus. Hi volem jugar o no ?. Necessitem molta renovable ( també per produir hidrogen). Aquí  he de confessar que volia  començar aquest article amb el títol “ La renovable, estúpid”

Cal un acord català i amb l’Estat. Els governs de Catalunya i de l’Estat i les institucions econòmiques i socials s’han de posar d’acord  perquè si anem per lliure les inversions se’n van a  altres territoris com el País Basc, Castella la Manxa, Galícia, Aragó….. No cal que ningú renunciï al seu projecte polític però  hem de conservar i si pot ser augmentar les empreses i els llocs de treball.

Necessitem un nou model de gestió de l’energia. L’energia és de tots perquè de tots és la Natura d’on surt. El nou model energètic vol dir que la ciutadania, les empreses, els ajuntaments ens podem generar la nostra energia o podem exigir participar en el seu negoci. Les reformes del Govern de Pedro Sànchez han significat molt respecte del PP pendent sempre d’afavorir els grans monopolis però encara falta una mica  perquè el negoci energètic sigui més participat i que arribin a tothom els beneficis en forma d’energia més barata si la auto-consumim de forma compartida i gestionem els excedents ( entre altres coses per disposar d’hidrogen verd més barat ). En aquest sentit és bona notícia que el Parlament hagi aprovat la passada setmana per àmplia majoria una moció del PSC  que, en un dels seus punts, diu  “ recuperar per la gestió pública les concessions administratives dels aprofitaments de les centrals hidroelèctriques quan acabin el període concessionat mitjançant la creació d’una  empresa pública participada per totes les administracions afectades “.

Com fa dos anys torno a dir: “ Catalunya s’ha de sumar urgentment al repte d’assolir un país amb energia neta, segura i inacabable i les nostres comarques poden tenir un paper rellevant generant llocs de treball, investigació i recerca i essent pol d’atracció de noves activitats.”

Hidrógeno y química en Tarragona (2)

Artículo publicado en el Diari de Tarragona el 9 de diciembre de 2020

El 26 de enero de 2019, publicaba en este diario un artículo con el mismo título y concluía: “No deberíamos perder la oportunidad de ser líderes; la industria química podría ser una gran protagonista no sólo en el hidrógeno sino en muchas otras nuevas oportunidades de materiales para producir energía fotovoltaica, termosolar, baterías o, como el caso que nos ocupa, el hidrógeno. Y, por supuesto, la Universitat Rovira y Virgili y el Puerto de Tarragona ”

Casi dos años después la Rectora de la URV ha impulsado una Plataforma de empresas e instituciones para fomentar el hidrógeno como una de las alternativas para descarbonizar nuestra economía y en particular la industria química que si no lo hace está amenazada de enfermedad grave; así como el Puerto de Tarragona por la desaparición de los derivados del petróleo como combustibles en pocos años.

Los centros de decisión están mayoritariamente en Madrid, USA y Alemania y viendo los silencios o los anuncios de inversiones fuera de Tarragona, deberíamos preocuparnos; eso que ya era un peligro hace dos años, ahora lo es más porque no se ha hecho nada mientras otros han corrido mucho. Que la URV sea quien encabece una gran proyecto relacionado con el hidrógeno dice mucho a favor del actual equipo rectoral, pero muy poco de nuestras instituciones políticas y económicas ocupadas en otros asuntos.

Los efectos de la transición energética en nuestro territorio pueden ser devastadores y algunas son “comarcas de la transición justa” o de la España o la Cataluña vacía afectadas por el cierre de nucleares. Quizás aún estamos a tiempo:

Es necesario un gran acuerdo territorial. Camp de Tarragona y Tierras del Ebro han de ponerse de acuerdo en un plan de acción por lo menos en Transición Energética e Industria química. No nos vendrá dado nada y nos lo tenemos que ganar nosotros haciendo oír nuestra voz según nuestros intereses. Las empresas tienen los suyos y hoy sólo programan a corto plazo pero nosotros tenemos la obligación de mirar más allá. ¿ Queremos continuar jugando un papel importante? ¿ Estamos dispuestos a generar energía renovable de forma masiva, en el suelo y en el mar y de almacenarla en forma de baterías y de hidrógeno? ¿ O preferiremos que sean otros territorios en Cataluña o fuera?

En los próximos años debemos sustituir 3 grupos nucleares y 3 ciclos combinados (unos 4,5 gigavatios) a los que hay que sumar medio Gigawatio más para la industria química. Aparte, hay que pasar a biogás e hidrógeno el transporte (marítimo y aéreo incluidos) y los usos residenciales. Algunos estudios sitúan lo que esto significará de aumento de consumo eléctrico en un 70/80% a pesar de la eficiencia y ahorro que se espera. Alemania hace tiempo que lo ha entendido y tiene diez veces más potencia solar instalada que España a pesar de ser más pequeña y con menos sol. Australia ha proyectado un cable de 3.500 kms hasta Singapur para vender su electricidad renovable sobrante y ha llegado a acuerdos con Alemania, Japón y Corea para exportar hidrógeno verde. Se habla de que la Península Ibérica podría ser un buen reservorio de energía y de hidrógeno para otros países europeos. ¿ queremos jugar o no?. Necesitamos mucha renovable (también para producir hidrógeno). Aquí debo confesar que quería empezar este artículo con el título “La renovable, etúpido”

Es necesario un acuerdo catalán y con el Estado. Los gobiernos de Cataluña y del Estado y las instituciones económicas y sociales deben ponerse de acuerdo porque si vamos por libre las inversiones se van a otros territorios como el País Vasco, Castilla la Mancha, Galicia, Aragón. …. No es necesario que nadie renuncie a su proyecto político pero debemos conservar y si puede ser aumentar las empresas y los puestos de trabajo.

Necesitamos un nuevo modelo de gestión de la energía que es de todos porque de todos es la Naturaleza de donde sale. El nuevo modelo energético significa que la ciudadanía, las empresas, los ayuntamientos nos podemos generar nuestra energía o podemos exigir participar en su negocio. Las reformas del Gobierno de Pedro Sánchez han significado mucho respecto de la situación que dejó el PP pendiente siempre de favorecer los grandes monopolios; pero todavía falta un poco para que el negocio energético sea más participado y que lleguen a todos los beneficios en forma de energía más barata si la auto-consumjmos de forma compartida y gestionamos los excedentes (entre otras cosas para disponer de hidrógeno verde más barato). En este sentido es buena noticia que el Parlamento haya aprobado la pasada semana por amplia mayoría una moción del PSC que, en uno de sus puntos, dice “recuperar para la gestión pública las concesiones administrativas de los aprovechamientos de las centrales hidroeléctricas cuando terminen el período concesionado mediante la creación de una empresa pública participada por todas las administraciones afectadas “.

Como hace dos años repito: “Cataluña debe sumarsee urgentemente al reto de lograr un país con energía limpia, segura y inacabable y nuestras comarcas pueden tener un papel relevante generando puestos de trabajo, investigación y búsqueda y siendo polo de atracción de nuevas actividades. “

Si no el coneixeu i us voleu fer una aproximació del Fonxo d’Altafulla – Vilafranca – Tarragona, poseu-vos la Sonata per a piano nº 23 en Fa menor, Op 57 “Appassionata” de Beethoven. Si pot ser, una interpretació del xilé descendent de catalans Claudio Arrau. Des de l’inici de la Sonata  és el Fonxo, sobretot quan arribeu a la darrera part que és la III, Allegro ma non troppo-presto.

Fonxo és amic de fa 44 anys que jo recordi …. o més, perquè hi ha persones amb les quals et sents proper fins i tot d’altres vides anteriors. Dijous passat em vaig trobar a la bústia el seu nou llibre “Citacions i [e]vocacions. Glossari” editat acuradament per Silva Editorial.

Em va fer feliç. També la seva dedicatòria: “ Xavi, esperant-ne les teves paraules inspiradores i les recíproques memòries-confessables…. Com a bestreta que t’hi convida ¡. Tardor 2020”. Al Fonxo no li pots deixar passar ni els punts suspensius; ni quan escriu ni quan et parla afegint uns instants de silenci a algunes frases convidant-te a la reflexió compartida.

El llibre és Fonxo en estat pur. De llenguatge abstracte, sí, però d’un abstracte que de sobte esdevé concret, precís i descriptiu. O potser és que ja el conec tant que les seves abstraccions no ho són per a mi, que també podria ser.

I si com diu ell en la Justificació, un llibre és un licor i no un got d’aigua destilada, qui el llegeixi convindrà amb mi que li ha sortit un licor d’alta densitat o concentració. De manera que has d’anar amb cura de no saltar-te ni un mot. Aquest llibre no es pot llegir en diagonal

El llibre destil·la suc de vida. Fonxo apassionat. Hi ha gent que passa per aquest món amb allò que en dic encefalograma pla . Altres espremen la vida traient-li tot el suc des de qüestions que podrien semblar banals com el futbol o apassionant-se per  la transcendència del compromís cívic, social o polític. Per això trobareu que alguns capítols comencen amb frases de futbolistes  com Luís Aragonès ( Es imposible que el líder sea justo y correcto porque se cree Dios “)  o Oleguer Presas mentre que altres com el dedicat a la transcendència l’inicia amb una de Harold Bloom “ Sense la transcendència ens convertim en simples  mecanismes d’entropia “ o en un altre – el de Seduir – en trobem una de San Juan de la Cruz.

És a dir, en l’imaginari del Fonxo hi cap tot allò que pot definir la condició humana, les seves misèries i les seves grandeses. I això igual ho extreu del futbol com d’un filòsof, d’un crític literari o de la seva infermera de diàlisi. No descansen mai les seves neurones i tot el que l’envolta ho eleva a la categoria de ser analitzat i  d’extreure’n alguna conclusió.

De tan fantàstica la seva personalitat, sembla irreal – allò que no es troba en la realitat – . Aquesta és del llibre la gràcia que com diu el DIEC és allò que plau i atreu en les actituds, en les maneres, en l’enraonar, d’algú.

El Fonxo és un dels mestres de la meva vida i qui la va re-orientar quan em va dissuadir de continuar el meu compromís polític que anava per les simpaties cap al PSUC  i em va convèncer d’entrar al PSC-Congrès de Joan Reventós. Però si només fos això hauria estat poc: m’ha encomanat la passió per la literatura, pels castells, per contemplar la vida de la forma minimalista que deia abans i pel compromís que tan bé defineix Celaya en els punyents versos de “ La poesia es un arma cargada de futuro” ( maldigo la poesía concebida como un lujo cultural por los neutrales…… maldigo la poesia de quien no toma partido, partido hasta mnancharse….).

El Fonxo ha demostrat sempre que no rebutja, ans les implora,  les aportacions crítiques a les seves obres i al seu pensament ( notis que el títol “ Esquerres”, porta deliberadament el plural per evitar qualsevol mena de dogmatisme que sempre ha combatut). Així que, com que li agradarà més una aportació crítica que totes les lloances, aquí en va una: Ja sé que ell és i ha estat poc marxista. Però que el capítol que dedica al marxisme comenci amb una cita interessada de Jorge Edwards sobre una altra de Popper és injust pel marxisme. Edwards ja va confessant a aquestes alçades de la seva vida que s’ha tornat conservador i per tant és una anàlisi la seva “ de part ”. I encara afegiré que Popper va criticar el marxisme, sí, però també li va reconèixer sempre a Marx un sincer interès a millorar les condicions de les classes més desfavorides i va valorar les seves aportacions inèdites a la sociologia.

I si vol una aportació més, que no crítica sinó  de sentiment d’absència, espero per a una propera ocasió, alguna anàlisi sobre nació(nalisme) i/o independent(isme) tot i que alguna cosa apunta en algun  capítol com el dedicat als Castells (humans). Això vaig pensar la nit que em vaig empassar el llibre, però avui diumenge,  tercer dia de la digestió de la lectura, he de dir que potser ja em va bé que no hi hagi entrat i ja em va bé el silenci sobre aquesta qüestió que ens empetiteix i ens impedeix debatre , valorar i, en definitiva, progressar cm a poble i com a persones. Encara gosaré dir-la una mica més grossa –  em perdonaran els amics indepes i no cal que ho facin els nació-nalistes -: en un llibre d’aquesta altura i profunditat, tampoc no calia que hi fossin els reduccionismes.

No vull acabar sense recomanar-vos un parell de capítols: El primer, “Consols” que arrenca amb una frase de Joan Margarit al que li falta la música que el Fonxo ja ha tingut cura que no hi manqui en nombrosos capítols com  Bellesa clos amb la cançó  d’Aute del mateix nom.

El segon: “ Erotisme “ que comença amb una cita  d’Umbral i com una metralladora sense donar descans al lector, hi apareix una cita del Gènesis, una de Salvat Papaseit, una altra de Ramon Llull, Ortega y Gasset, Pedro Salinas – qui cita avui dia Pedro Salinas ? -, Aute, Santa Teresa de Bernini i Christine Keeler. Genial, tot en una sola pàgina que has de rellegir si li vols treure tot el suc – i el gust – al capítol.

Ens hem parlat per telèfon. L’he felicitat efusivament. Però també l’he advertit que la seva dedicatòria que he reproduït al començament d’aquesta ressenya, té ara menys possibilitats d’acomplir-se. I és que davant la qualitat i la profunditat d’aquest llibre, qualsevol intent per la meva part d’un exercici d’introspecció com el seu, no arribaria ni a intent agosarat  sense possibilitat de reeixir.

Amb agraïment, Fonxo. Per tot…. també pel capítol “Generació”. Tot un honor la cita al costat del germà gran Joan Maria Abelló.

El cambio copernicano que se está produciendo en el sector energético  y que tanto afecta al sector logístico sólo acaba de empezar. Es tal el volumen de las inversiones que se necesitan así como las nuevas actividades de investigación y desarrollo, que cuesta todavía disponer de aproximaciones que coincidan. Estamos ante un cambio de era histórico. Tenemos que cambiar buena parte del sistema eléctrico pero además aumentarlo muy considerablemente para sustituir los combustibles de casi todo el transporte y buena parte de los que utiliza la industria y los residenciales.

En el escenario final vamos a hablar – ya debemos considerarlo así ahora para preparar adecuadamente l futuro – sólo de energía discontinua que paradójicamente será la mayoritaria y de continua de la que podremos disponer en todo momento pero que junto con el almacenamiento será minoritaria en el mix energético.

El sector logístico tiene ahí grandes retos y al mismo tiempo numerosas oportunidades. Las empresas logísticas ya no serán meras consumidoras sino que podrán intervenir en el negocio energético si así lo desean y aumentarán su competitividad  si eligen bien los tramos del negocio energético en el que quieren estar presentes.

No hay recetas únicas y cada empresa tiene ya hoy, oportunidades específicas no generalizables. Así que lo primero que hay que hacer es integrar el negocio energético en nuestras prioridades sabiendo que día que pasa sin haberlo hecho, es una cuestión pendiente que aplazamos y que lo restamos de nuestra cuenta de resultados.  No es fácil porque estábamos acostumbrados a ser meros consumidores. Pero ahora ya podemos ser protagonistas generando energía, compartiéndola con nuestros vecinos, almacenándola y distribuyéndola o asociándose para consumirla. En algunos casos podremos intervenir en todos los tramos de la escala de valor. En otros solo en algunos. Pero pronto será difícil encontrar una empresa logística que no intervenga en la cadena de valor de la energía.

Necesitamos por otra parte de sistemas diferentes de gestión, empresas que ofrezcan nuevos productos multi-oferta porque las casuísticas son muy diversas y también lo son las soluciones. Nuestros polígonos logísticos tienen la particularidad de disponer de tejados que han pasado a tener un valor que hasta ahora desconocíamos en un país que siempre ha presumido de sol pero solo para nuestras playas. Mientras tanto países con mucho menos potencial de aprovechamiento solar y eólico como Alemania nos multiplicaba por diez – y todavía hoy tenemos esa situación – su capacidad fotovoltaica.

Es también una oportunidad para poner en orden miles de hectáreas de nuestras cubiertas que requieren actualización. No hay estudios precisos pero algunas estimaciones hablan de más del 50 %. Un aprovechamiento energético  de esas cubiertas pueden ayudar a financiar su reparación revalorizando así nuestras naves y obtener precios energéticos más competitivos.

La mayoría pueden generar mucha más energía de la que necesitan. Ahí tenemos oportunidades para compartir energía en comunidades energéticas y/o smart grids, para venderla mediante PPA ( Power Purchase Agreement ), para almacenarla en baterías o hidrógeno o para convertirnos en una figura que va a tomar relevancia cada vez mayor como es la de gestores de la demanda y recibir ingresos por ceder al sistema nuestra energía sobrante si es que todavía la hubiera.

Y todo ello requiere también de sistemas inteligentes de gestión de la energía que tendremos que instalar para aprovechar al máximo cada kilowatio que generemos y consumamos.

Por último, hay que romper con un concepto demasiado extendido en estos albores de la transición energética: la creencia de que sólo se trata de instalar paneles solares y de que una vez instalados ya hemos hecho lo suficiente. Los paneles no son lo más importante. Ni  tan solo las inversiones necesarias para el cambio de modelo. La cosa es más compleja y no por ello difícil de abordar. Se trata de conjugar diferentes tecnologías, agentes energéticos, financieros y gestores finales. Pero ello no nos debería desanimar. Se trata de que incorporemos a nuestras prioridades en la logística, la de la gestión de la energía sabiendo que a partir de ahora es una parte más de nuestro negocio de la que nos tenemos que ocupar aunque sea cediéndola a un tercero o, aún mejor, compartiéndola. Se trata en definitiva, de poner inteligencia a la gestión de la energía en nuestras empresas para hacerlas más competitivas.

De paso, contribuiremos a la lucha contra el cambio climático. El representante del CSIC inició la ronda de comparecencias en la tramitación de la Ley de Cambio Climático hace pocas semanas con esta lapidaria frase: “ El cambio climático mata”. Y si se acostumbra a decir que cada uno de nosotros a nivel individual puede contribuir a la lucha por un planeta más saludable y los humanos también estamos incluidos en esa salud, el sector logístico tiene ahí muchas posibilidades de intervención.

Porque el consumo de energía ha sido en estos dos siglos pasados uno de los causantes de la modificación del clima. Las buenas noticias son dos: la primera es que podemos revertir esa situación y la segunda, que si lo hacemos adecuadamente , mejoramos la competitividad de nuestras empresas

Ir despacio ya no es posible.  Sustituir toda la energía fósil y contaminante para el 2050 no se va a poder hacer ni despacio ni el año antes.

Tenemos que tomar decisiones ya. Quien no lo haga ahora, pierde el tren de ponerse en situación de afrontar el futuro en condiciones.

El canvi copernicà que s’està produint en el sector energètic i que tant afecta el sector logístic només acaba de començar. És tal el volum de les inversions que es necessiten així com les noves activitats de recerca i desenvolupament, que costa encara disposar d’aproximacions que coincideixin. Estem davant d’un canvi d’era històric. Hem de canviar bona part de el sistema elèctric però a més augmentar-lo molt considerablement per substituir els combustibles de gairebé tot el transport i bona part dels que utilitza la indústria i els residencials.

A l’escenari final parlarem – ja hem de considerar-ho així ara per preparar adequadament l futur – només d’energia discontínua que paradoxalment serà la majoritària i de contínua de la qual podrem disposar en tot moment però que juntament amb l’emmagatzematge serà minoritària en el mix energètic.

El sector logístic té aquí grans reptes i al mateix temps nombroses oportunitats. Les empreses logístiques ja no seran meres consumidores sinó que podran intervenir en el negoci energètic si així ho desitgen i augmentaran la seva competitivitat si trien bé els trams del negoci energètic en el que volen estar presents.

No hi ha receptes úniques i cada empresa té ja avui oportunitats específiques no generalitzables. Així que el primer que cal fer és integrar el negoci energètic a les nostres prioritats sabent que dia que passa sense haver-ho fet, és una qüestió pendent que ajornem i que el restem del nostre compte de resultats. No és fàcil perquè estàvem acostumats a ser mers consumidors. Però ara ja podem ser protagonistes generant energia, compartint-la amb els nostres veïns, emmagatzemant i distribuint o associant-nos per consumir-la. En alguns casos podrem intervenir en tots els trams de l’escala de valor. En altres només en alguns. Però aviat serà difícil trobar una empresa logística que no intervingui en la cadena de valor de l’energia.

Necessitem d’altra banda de sistemes diferents de gestió, empreses que ofereixin nous productes multi-oferta perquè les casuístiques són molt diverses i també ho són les solucions. Els nostres polígons logístics tenen la particularitat de disposar de teulades que han passat a tenir un valor que fins ara desconeixíem en un país que sempre ha presumit de sol però només per a les nostres platges. Mentrestant, països amb molt menys potencial d’aprofitament solar i eòlic com Alemanya ens multiplicava per deu – i encara avui tenim aquesta situació – la seva capacitat fotovoltaica.

És també una oportunitat per posar en ordre milers d’hectàrees de les nostres cobertes que requereixen actualització. No hi ha estudis precisos però algunes estimacions parlen de més del 50%. Un aprofitament energètic d’aquestes cobertes poden ajudar a finançar la seva reparació revaloritzant així les nostres naus i obtenir preus energètics més competitius.

La majoria poden generar molta més energia de la que necessiten. Aquí tenim oportunitats per compartir energia en comunitats energètiques i / o smart grids, per vendre-la mitjançant PPA (Power Purchase Agreement), per emmagatzemar-la en bateries o hidrogen o per convertir-nos en una figura que prendrà rellevància cada vegada més gran com és la de gestors de la demanda i rebre ingressos per cedir al sistema la nostra energia sobrant si és que encara n’hi hagués.

I tot això requereix també de sistemes intel·ligents de gestió de l’energia que haurem d’instal·lar per aprofitar al màxim cada kilowatt que generem i consumim.

Finalment, cal trencar amb un concepte massa estès en aquests inicis de la transició energètica: la creença que només es tracta d’instal·lar panells solars i que un cop instal·lats ja hem fet prou. Els panells no són el més important. Ni tan sols les inversions necessàries per al canvi de model. La cosa és més complexa i no per això difícil d’abordar. Es tracta de conjugar diferents tecnologies, agents energètics, financers i gestors finals. Però això no ens hauria de desanimar. Es tracta que incorporem a les nostres prioritats en la logística, la de la gestió de l’energia sabent que a partir d’ara és una part més del nostre negoci de la qual ens hem d’ocupar encara que sigui cedint a un tercer o, encara millor, compartint-la. Es tracta en definitiva, de posar intel·ligència a la gestió de l’energia en les nostres empreses per fer-les més competitives.

De passada, contribuirem a la lluita contra el canvi climàtic. El representant del CSIC va iniciar la ronda de compareixences a la tramitació de la Llei de Canvi Climàtic fa poques setmanes amb aquesta lapidària frase: “El canvi climàtic mata”. I si s’acostuma a dir que cada un de nosaltres a nivell individual pot contribuir a la lluita per un planeta més saludable i els humans també estem inclosos en aquesta salut, el sector logístic té aquí moltes possibilitats d’intervenció.

Perquè el consum d’energia ha estat en aquests dos segles passats un dels causants de la modificació del clima. Les bones notícies són dues: la primera és que podem revertir aquesta situació i la segona, que si ho fem adequadament, millorarem la competitivitat de les nostres empreses

Anar a poc a poc ja no és possible. Substituir tota l’energia fòssil i contaminant per al 2050 no es podrà fer ni a poc a poc ni l’any abans.

Hem de prendre decisions ja. Qui no ho faci ara, perdrà el tren de posar-se en situació d’afrontar el futur en condicions

A Catalunya es lliuren ara tres  batalles promogudes pels dirigents independentistes mentre la resta de la ciutadania romanem astorats. La més coneguda contra Espanya va tenir el seu prolegomen estiuenc a Perpinyà quan el President Puigdemont incità a la “ batalla definitiva “

Hi ha una segona confrontació que l’oficialisme indepe atia a l’interior de Catalunya contra els  qui no combreguen amb la doctrina oficial. No deixen canya dreta o com es diu en castellà títere con cabeza. Aquest estiu hem vist nous objectius: el cardenal de Barcelona, rectors d’universitats, assessors molt qualificats del Parlament… però en general qualsevol – catalanistes no indepes inclosos – que gosi dir que per aquí no anem bé.

Encara hi ha una tercera confrontació: la que es lliura en el si del propi independentisme que posa de manifest la incoherència dels qui han reduït la política catalana a  una mena de foc de camp de colònies infantils permanent on la competició rau en veure qui entona més cançons, qui penja més símbols, qui marca un pas més ferm en la marxa, qui aprova més mocions a les institucions.

Mentrestant, res de positiu. Som davant d’unes crisis de dimensions brutals: econòmica, política, social, sanitària, alimentària i ecològica però allò que ocupa els nostres dirigents no és el bon govern per resoldre-les sinó les confrontacions.

Se’n va Nissan de Barcelona però no de Cantàbria; se’n va de l’Arboç Saint Gobain però no d’Avilés i el Govern del sr. Torra denega projectes d’energia renovable que això sí ho podem decidir per ser autosuficients. Afegiu a aquest estiu les entrevistes sectàries del  Director de TV3 reprovat pel Parlament fa tres anys, que el virus19 revifa i no se sap com començar el curs escolar amb garanties, l’índex de pobresa infantil pels núvols, el cost de matrícules universitàries com mai, retallada de serveis sanitaris i educatius, fuga d’empreses, privatització de serveis públics…

Poso en darrer terme els fracassos esportius: baixa a segona l’Espanyol; s’estavella el Girona amb un modest Elx i entre Directiva, Messi i Guardiola, el Barça fa un ridícul sense precedents, no ja pel resultat esportiu sinó per la manca absoluta de fair play, de lleialtat, transparència, agraïment i tot el que suposen els valors que han de presidir tota relació que hauria de ser modèlica.

I és que quan un país perd la unitat, ningú creu que s’hagi de retre comptes, ni el director reprovat de TV3 ni que s’hagi de renovar quan ja ha depassat llargament el seu mandat el Síndic de Greuges, no hi ha l’estímul de la feina ben feta, no cal ser emprenedor perquè tota la culpa ve de fora, es fomenta des de les principals instàncies l’incompliment de eles normes i això es perllonga durant anys, acaba impregnant tota la societat. Parafrasejant G. Lichtenberg podríem dir que quan els qui manen desobeeixen, els qui han d’obeir perden el respecte. I així, s’obliden els valors, acaba regnant el sectarisme i la mediocritat i es construeix un imaginari per les noves generacions que creuen que tot això és normal, que ha succeït sempre, que és el que cal fer encara que regni el caos.

El projecte independentista és legítim. Però no els nacionalismes que posen la nació per davant de les persones com ara a Catalunya i a Espanya. Primer la integritat d’Espanya, diuen uns; primer la  separació d’Espanya els altres. Per cert, cap dels projectes de Constitució de Catalunya que conec no contempla que una part del seu territori se’n separi.

Portem ja vuit anys de confrontació i com a resultat regna la incompetència, la divisió ha arribat a tot arreu, a totes les institucions, a totes les àrees socials, econòmiques, culturals, educatives, professionals, religioses o esportives. El resultat és també gent a la presó, un país mirat de reüll a la resta del món, amb tot el prestigi perdut, reculant  posicions en gairebé tots els índexs i liderem el repunt de l’atur.

Així que, independentistes, no renuncieu al vostre ideal. Però comenceu a fer exactament a l’inrevés de com fins ara: primer els catalans i les catalanes. I no cal que treballeu “després” per la independència. Pot ser simultàniament, però subordinant-la al benestar dels homes i dones que vivim en aquesta terra.  Només així guanyar credibilitat començant pels qui hem defensat sempre que Catalunya té dret a decidir el seu futur que és convenient i possible organitzar una consulta que haurem de decidir entre tots i no només vosaltres com es fa i en quins termes.

Mentre ens tingueu en aquest estat i només estigueu disposats a comptar amb les vostres migrades forces, mentre tingueu un govern dividit com ha reconegut el propi President Torra, mentre digueu que malgrat tot repetireu ( el desgavell actual ?), no podreu comptar amb aquells que creiem que només amb la màxima unitat podrem trobar una nova fórmula de relació amb la resta d’Espanya a la qual tant necessitem com s’ha demostrat aquest estiu i els que vindran.

No us afanyeu més en intents unilaterals eixorcs que tant dolor han generat i cap benefici – en podeu dir un ?. Prou de confrontacions. El poble de Catalunya necessita que digueu que no tornareu a participar del desgovern i que no podem continuar com fins ara. Només llavors començareu a ser creïbles.

Publicat al diari digital e-noticies el 2 de setembre de 2020