Xavier Sabaté Ibarz

A Catalunya es lliuren ara tres  batalles promogudes pels dirigents independentistes mentre la resta de la ciutadania romanem astorats. La més coneguda contra Espanya va tenir el seu prolegomen estiuenc a Perpinyà quan el President Puigdemont incità a la “ batalla definitiva “

Hi ha una segona confrontació que l’oficialisme indepe atia a l’interior de Catalunya contra els  qui no combreguen amb la doctrina oficial. No deixen canya dreta o com es diu en castellà títere con cabeza. Aquest estiu hem vist nous objectius: el cardenal de Barcelona, rectors d’universitats, assessors molt qualificats del Parlament… però en general qualsevol – catalanistes no indepes inclosos – que gosi dir que per aquí no anem bé.

Encara hi ha una tercera confrontació: la que es lliura en el si del propi independentisme que posa de manifest la incoherència dels qui han reduït la política catalana a  una mena de foc de camp de colònies infantils permanent on la competició rau en veure qui entona més cançons, qui penja més símbols, qui marca un pas més ferm en la marxa, qui aprova més mocions a les institucions.

Mentrestant, res de positiu. Som davant d’unes crisis de dimensions brutals: econòmica, política, social, sanitària, alimentària i ecològica però allò que ocupa els nostres dirigents no és el bon govern per resoldre-les sinó les confrontacions.

Se’n va Nissan de Barcelona però no de Cantàbria; se’n va de l’Arboç Saint Gobain però no d’Avilés i el Govern del sr. Torra denega projectes d’energia renovable que això sí ho podem decidir per ser autosuficients. Afegiu a aquest estiu les entrevistes sectàries del  Director de TV3 reprovat pel Parlament fa tres anys, que el virus19 revifa i no se sap com començar el curs escolar amb garanties, l’índex de pobresa infantil pels núvols, el cost de matrícules universitàries com mai, retallada de serveis sanitaris i educatius, fuga d’empreses, privatització de serveis públics…

Poso en darrer terme els fracassos esportius: baixa a segona l’Espanyol; s’estavella el Girona amb un modest Elx i entre Directiva, Messi i Guardiola, el Barça fa un ridícul sense precedents, no ja pel resultat esportiu sinó per la manca absoluta de fair play, de lleialtat, transparència, agraïment i tot el que suposen els valors que han de presidir tota relació que hauria de ser modèlica.

I és que quan un país perd la unitat, ningú creu que s’hagi de retre comptes, ni el director reprovat de TV3 ni que s’hagi de renovar quan ja ha depassat llargament el seu mandat el Síndic de Greuges, no hi ha l’estímul de la feina ben feta, no cal ser emprenedor perquè tota la culpa ve de fora, es fomenta des de les principals instàncies l’incompliment de eles normes i això es perllonga durant anys, acaba impregnant tota la societat. Parafrasejant G. Lichtenberg podríem dir que quan els qui manen desobeeixen, els qui han d’obeir perden el respecte. I així, s’obliden els valors, acaba regnant el sectarisme i la mediocritat i es construeix un imaginari per les noves generacions que creuen que tot això és normal, que ha succeït sempre, que és el que cal fer encara que regni el caos.

El projecte independentista és legítim. Però no els nacionalismes que posen la nació per davant de les persones com ara a Catalunya i a Espanya. Primer la integritat d’Espanya, diuen uns; primer la  separació d’Espanya els altres. Per cert, cap dels projectes de Constitució de Catalunya que conec no contempla que una part del seu territori se’n separi.

Portem ja vuit anys de confrontació i com a resultat regna la incompetència, la divisió ha arribat a tot arreu, a totes les institucions, a totes les àrees socials, econòmiques, culturals, educatives, professionals, religioses o esportives. El resultat és també gent a la presó, un país mirat de reüll a la resta del món, amb tot el prestigi perdut, reculant  posicions en gairebé tots els índexs i liderem el repunt de l’atur.

Així que, independentistes, no renuncieu al vostre ideal. Però comenceu a fer exactament a l’inrevés de com fins ara: primer els catalans i les catalanes. I no cal que treballeu “després” per la independència. Pot ser simultàniament, però subordinant-la al benestar dels homes i dones que vivim en aquesta terra.  Només així guanyar credibilitat començant pels qui hem defensat sempre que Catalunya té dret a decidir el seu futur que és convenient i possible organitzar una consulta que haurem de decidir entre tots i no només vosaltres com es fa i en quins termes.

Mentre ens tingueu en aquest estat i només estigueu disposats a comptar amb les vostres migrades forces, mentre tingueu un govern dividit com ha reconegut el propi President Torra, mentre digueu que malgrat tot repetireu ( el desgavell actual ?), no podreu comptar amb aquells que creiem que només amb la màxima unitat podrem trobar una nova fórmula de relació amb la resta d’Espanya a la qual tant necessitem com s’ha demostrat aquest estiu i els que vindran.

No us afanyeu més en intents unilaterals eixorcs que tant dolor han generat i cap benefici – en podeu dir un ?. Prou de confrontacions. El poble de Catalunya necessita que digueu que no tornareu a participar del desgovern i que no podem continuar com fins ara. Només llavors començareu a ser creïbles.

Publicat al diari digital e-noticies el 2 de setembre de 2020

Ja sé que no existeix en català aquest mot, però no sé com nomenar les persones – som nosaltres la gent de l’anomenat primer món principalment – que contribuïm cada anys amb més eficàcia a superar els límits de la Terra. En anglès a aquest dia li diuen “OvershootDay”. Aquest és el promig perquè si comptem només el consum de recursos d’Espanya, el nostre dia seria  el 27 de maig. Clar que Qatar ja va acabar l’any l’11 de febrer i Luxemburg el 16 del mateix mes. Qui no es consola és perquè no vol.

Enguany hem celebrat aquest dia de la sobreexplotació de la Terra una mica més tard, el passat dissabte 22 d’agost perquè el 2019 va ser el 29 de juliol, degut a l’única cosa positiva del Covid19 a banda de la menor contaminació els dies de confinament. Però cada any aquest dia és més aviat com es pot observar en el gràfic. Aconseguim rècords, doncs, any rere any. I ho fem nosaltres, vostè i jo que som uns cracks gràcies a la nostra acció constant de destrucció de la nostra casa. Com si cada dia, en anar a ajocar, ens entretinguéssim en picar un tros de paret de la nostra habitació. Cada dia tindríem una mica menys de casa  fins que ja no en quedaria. Això és el que li fem al Planeta. Galdosa herència que deixem als infants i joves d’ara que em temo que no en son prou conscients perquè els ho amaguem, no sigui que ens maleeixin ja en vida.

I així anem passant cada cop amb menys recursos i més pobres; pobrets i alegrets que vol dir persones conformades, resignades, acomodatícies com  Joan Martí Castell, ex-rector de la URV diu en el seu diccionari de locucions del 95.

Més pobres i per cert més malalts però tampoc no sembla que això ens impressioni perquè un dels remeis més fàcils que és el canvi d’ús d’energia, tampoc no sembla que progressi gaire, al menys a Catalunya on s’ajunten defensors del vell model i nimbys ( que es posi energia renovable però no prop de casa meva ). Aquests es diuen defensors de les energies renovables però hi posen “peròs”de tot tipus i parlen dels municipis favorables com els qui pateixen aquestes implantacions. És el cas del Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre que ha aprovat una moció utilitzant aquests termes. Però sí que podem implantar un model nou, no especulatiu i més favorable a la gent del territori. I evidentment, hi haurà de participar cada municipi sense excepció en la mesura de les seves possibilitats d’aprofitament de l’energia que pot produir. També al nord de  Catalunya on estan desaprofitant el vent incomprensiblement.

Ara, el que no podrem evitar serà que posem energia renovable de forma massiva si volem substituir urani africà i gas i petroli dels àrabs que tant contaminen i tants diners s’emporten de nosaltres per regalar-los en corrupcions. I que tant afecten la nostra salut. Sí, una nuclear no es substitueix així com així,. Per substituir els dos grups d’Ascó i el de Vandellòs es necessiten 1.500 grans molins aproximadament. Si no s’accepta això, no es pot dir que una persona és partidària de les energies renovables perquè voldrà dir que continuarà acceptant nuclears i centrals de gas i importacions de petroli.

El 2020 hem tingut un dia de la sobreexplotació a finals d’agost. Estaria bé que aquest dia l’any que ve sigui més tard fins aconseguir un Planeta més sostenible i una salut que ens proporcioni una qualitat de vida millor per tothom. Que aquesta és una altra, la crisi climàtica, l’energètica, el covid19 i tantes altres crisis afecten i perjudiquen més les classes socials més desfavorides. Depèn de nosaltres i només de nosaltres.

Catalunya no té pràcticament energia. Bé, sí, en té, però la majoria la llença, la malbarata: la provinent del sol, del vent, dels boscos, dels residus de tot tipus de procedència vegetal i animal. I encara la poca pròpia que aprofita d’alguna d’aquestes fonts i de l’aigua és en mans de grans empreses que la monopolitzen.

Però Catalunya prefereix importar gairebé tota l’energia ( més del 90 % ): el petroli i el gas dels mal anomenats països àrabs, l’urani de Rússia , Namíbia , Níger i Sudàfrica.

I tan feliços. L’energia és un dret. Encara no està reconegut però ho serà aviat. Al Parlament de Catalunya fins i tot a la dreta catalana – en tenim de dreta catalana, eh ?, no us penseu – de tant en tant se li escapa i ho reconeix. Jo ho he sentit en viu i és a les actes que això sí que es pot posar.

Així que Catalunya té energia. Renovable, que vol dir que no s’acaba mai. Neta , que vol dir que no fa mal als pulmons. Segura, que vol dir que no peta per entendre’ns i per dir-ho clar i català.

Hi ha qui diu que fa mal a la vista. Però jo no he vist mai ningú que hagi hagut d’anar a l’oculista per mirar unes plaques fotovoltaiques o un molí de vent. En canvi sí que veig milers de catalans i catalanes que moren cada any per les emissions de les energies brutes i contaminants. 4.500 aproximadament només a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Persones que se’n van a l’altre barri prematurament. Un amic em va dir un dia “ són morts però prematures….”. I li vaig respondre: “ molt bé, però si un dels dos ha de morir prematurament, millor que et moris tu encara que sigui prematurament…. “

A mi també m’agradava més veure les muntanyes sense molins. Ep ¡¡, però també el Salou sense edificis a la part de mar que encara vaig veure de petit; Ascó i Flix sense desenes de torres elèctriques ni l’edifici del reactor ni el de refrigeració de les nuclears d’Ascó. El mateix que tot el Baix Llobregat i Barcelona per on passo cada dia. ´

També m’agradava més parlar amb la gent de FECSA i ENHER, entre ells el meu avi Ibarz. Però quan vàrem començar a usar de forma massiva l’energia als 70 vaig començar a sentir parlar de Westinghouse  i General Electric i encara més recentment d’ENDESA comprada per la italiana ENEL. Per no parlar perquè em posa molt nerviós, de com Espanya paga 75.000 € al dia per tenir residus nuclears a França. I com que això ja fa tres anys, ja portem pagats uns 80 milions i fins al 2023 pel retard del magatzem nuclear.

Així que tenint com tenim la possibilitat de bastir un sistema energètic propi, preferim continuar amb el vell i centralitzat i oligopolístic sistema energètic mentre discutim si les comarques que han contribuït un cop més al desenvolupament del país – les del Sud de Catalunya  – diuen que ja en tenen prou i les del Nord es continuen fent les sueques – o les ornis en millor català – i deuen pensar que tota la vida els enviarem l’energia des de la Catalunya buida(da).

En fi, poso uns ulls de plat quan he de discutir al Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre una moció que firmen els partits que donen suport al Govern demanant que s’aturin els projectes d’energia renovable i dient que hi ha pobles que “pateixen” instal·lacions d’energia renovable en lloc de parlar d’oportunitats en una comarca que en té tan poques.

Per altra banda, si algú creu que les multimilionàries inversions que s’han d’abocar per substituir l’actual sistema energètic centralitzat i oligopolístic, vindran del gairebé desaparegut empresariat català que ha preferit vendre’s el patrimoni i viure dels fons d’inversió , va arreat que diria la meva àvia.

Esperar que sigui el govern actual de la Generalitat, tan distret en altres causes tan respectables com inútils, també és tan inútil com esperar pomes de la perera.

Que hi ha remei , sí. Que l’energia pot organitzar-se d’una altra manera, descentralitzada, en mans de la ciutadania i/o dels ajuntaments si no totalment al menys en part, sí. Que es pot fer amb criteri, amb seny però amb determinació i sabent que haurem de dedicar entre un 1,5 i un 2 % de la nostra petita nació catalana a l’aprofitament d’energia, també. Que hi haurà de col·laborar cada municipi amb un percentatge mínim del seu terme municipal, és de calaix. Però això ja ho tocarem un altre dia.

Publicat al Diari La República Checa el 14 d’agost de 2020

Intervenció al Consell Nacvional del PSC l’11 de juliol de 2020

Condol a les famílies que han perdut algun familiar, solidaritat amb les persones que han patit la malaltia i tenen seqüeles.

Agraïments als companys i copmpanyes que feu poossible que estiguem connectats telemàticament. Felicitats Salvador Illa, prestigies el PSC i la Política

la majoria que som aquí, si no tothom,  vivim en muinicipis que van aprovar fa pocs mesos Declaracions d’emergència climàtica. Al Congrés del Partit també en vàrem parlar abastamentfa pocs mesos. No ha marxat, més bé podem dir que ens ha deixat una de les seves conseqüències en forma de pandèmia Que es repetirà si no ens apressem a implementar mesures urgents

Estem trasbalsats. Jeremy Rifkin aquests dies ha repetit que “ estem en perill d’extinció i molta gent no ho sap “ Però molta altra sí que ho sap I aquesta gran preocupació  es manifesta de diverses formes:

La Universitat Pompeu Fabra ha publicat un treball que diu que un 60 % de la població està   molt preocupada pels problemes mediambeintals. Dioumenmge passat, a les municiopals a França els verds van guanyar a moltes ciutats i Anne Hidalgo ha pactat amb ells per tornar a ser alcaldessa de París. Nno és un fenomen passatger ni puntual: molta gent no es motiva políticament com nosaltres per l’eix esquerra-dreta sinó per motivacions més puntuals que si les assumim la socialdemocràcia, podem guanyar aquestes persones. L’ecologisme n’és una.

La socialdemocràcia té una gran repte com a opció de govern i una bona oportunitat de connectar amb les preocupacions de la ciutadania que reclama

1)    Que situem l’ecologisme com un dels eixos de les nostres polítiques : escalfament, pol·lució i biodiversitat que han d’impregnar tots els sectors d’activitat: productiu, educatiu, sanitari. Serveis, cultural, esportiu,..

2)    Que incorporem un altre llenguatge i, per exemple quean parlem d’índexs de desenvolupament no usem només el PIB o la renda per càpita sinó que  parlem de l’iDH o del coeficient GINI

3)    que ajudem a restaurar els desequilibris que amenacen la nostra seguretat i la nostra salut, no s’eixamplin noves bretxes de desigualtats socials que ja han començat a aparèixer, especialment les de gènere

4)    que el sector públic entri en nous sectors de l’economia, especialment en el de la salut o de l’energia perquè els socialistes ja la considerem un dret i amb els drets no es pot especular nio pot quedar en mans del mercat en exclusiva

Un incís en aquesta qüestió: la dreta posa plaques solars i molins i fa negoci els de sempre, els socialistes creem nous models energètics perquè en l’activitat de l’energia – em resisteixo a definir-la com un negoci perquè és un dret – empoderem la ciutadania i que hi pugui participar a través del sector públic o fins i tot directament i això ja ho podem fer.

De fet hi ha llocs on ja s’està fent: citaré alguns dels que segueixo més de prop: com els companys José Àngel Carcelen i la Lluïsa Moret a Sant Boi, com Carles Ruiz a Viladecans o l’Albert Camps i Jordi Terrades a Granollers, Fran Morancho a Mont-roig.. a Flix també la ciutadania podrà participar en la gestió de l’energia.. cito només els que veig més aquests darrers temps però ja sé que n’hi ha més

Faig una crida a situar aquestes polítiques en el centre de la nostra acció al costat contra la lluita feminista com vàrem fer amb encert al darrer congrés. Catalunya començarà aviat una nova etapa i no podem deixar el Govern en mans dels qui han demostrat que no saben preparar-nos per al nou món que vivim i el que vindrà .

El Govern actual de Catalunya no té ni Secretari de Salut Pública ni Director General d’Energia des de fa mesos… una vergonya en un moment com el que vivim. I ara que venen eleccions . bé podem dir: o PSC o 4 anys del mateix , és a dir, 4 anys més RETOROCEDINT

Ajudem la Rosa Alarcon que és la que té més feina i més apassionant , té un gran programa a desenvolupar i ja en sap molt.

I fem-ho a tot arreu, la lluita per una societat més justa passa avui per lluitar per un món més equilibrat ambientalment. No perdem aquesta oportunitat . Gràcies

A les 11 del matí d’aquest diumenge passat, Jordi Garcia Soler polemitzava en un xat de més de setanta amics que ell mateix havia creat amb el  tema de Nissan. Vaig pensar: “ mira el Jordi, ni en diumenge para”.  Poques hores més tard, després d’una trobada familiar entranyable que feia temps que no es podia celebrar per culpa del maleït virus, moria tranquil mentre descansava. Ha mort com volia: essent activíssim, publicant gairebé diàriament – fins i tot en diumenge – en diversos mitjans digitals i radiofònics.

Feia poques setmanes que el Jordi havia superat un càncer i havia deixat la quimio però pocs dies abans del confinament ja ens va donar un ensurt coronari que finalment s’ha repetit fatalment.

Jordi ha estat un dels necessaris a qualsevol país. I més en un que comandava un dictador que va morir al llit i on els lluitadors , els inquiets, els valents, els compromesos no abundaven ni abunden.

Amb 17 anys ja va començar a Serra D’Or i desprès el trobàvem en totes les noves inciatives que suposaven alenades d’aire fresc. Ara no es pot copsar com rebíem aparicions de nous mitjans com Telexpres o Telestel o fenòmens com la Nova Cançó que el Jordi Garcia Soler va deixar ben documentada en un parell de llibres d’obligada consulta sobretot per aquells que es volen carregar el que anomenen el “ règim del 78 “ amb tanta alegria. Valorar el passat és una bona vacuna perquè no ens enxampi el virus de l’oblit i mentrestant tornin  els Vox d’aquí i de França, USA, Itàlia…. Jordi ho tenia molt clar què pot passar si menystenim el que hem aconseguit i quina és l’alternativa. Només cal rellegir els seus articles.

Jordi va ajudar a fundar el PSC acompanyant molt de prop Joan Reventós amb qui compartien fins i tot estius a Sant Salvador. Fidel, honest, coherent. Fa cosa d’un any li vaig passar un encàrrec d’un assessorament exclusivament professional sobre formes de comunicació i expressió. Però quan li vaig dir que era per una política del PP que m’havia demanat algun assessor de confiança em va dir que ni en tenia ganes i que tampoc no ho faria bé. No vaig insistir més. Sabia que no calia.

Infatigable en la seva producció periodística escrita i radiofònica. Era un veritable plaer seguir-lo a Ràdio 4 amb les seves “ Converses “, un programa que ja va fer a l’altra ràdio pública de Catalunya durant deu anys i del que en va ser apartat el 2016 “ perquè el pressupost no donava més “. Es veu que 350 euros per programa – potser el més barat de Catalunya Ràdio – era l’única argument que van trobar per prescindir d’una veu i una mirada polièdrica,  culta, oberta i de mirada llarga.

Jordi ha estat dels necessaris i imprescindibles, sí. El nostre país hauria de reconèixer-li la seva tasca encara que sigui a posteriori. Els seus amics ens posem a la feina. Perquè la seva memòria ha d’ocupar un espai en aquesta Catalunya que tenim tan fragmentada i dividida. Si no fos així, ens faltaria una part de la nostra història i, per tant, ens dificultaria encara més afrontar el nostre futur.

Frenar la emergencia climática, disminuir la extinción de especies y salir de la crisis sanitaria producida por el coronavirus van juntos.

La comunidad internacional se ha lanzado a la búsqueda de una vacuna. Es lógico. Además, quien la encuentre, ganará dinero. De ahí que haya laboratorios que gastan ingentes cantidades para llegar primeros a encontrar un producto que consumirán casi los siete mil millones de humanos y quizás otras especies que habitamos el Planeta. Será una vacuna para un virus y resolveremos un solo problema, grave, que ahora tenemos.

Pero aparecerán nuevos con toda seguridad. El calentamiento que ya ha provocado el cambio climático ha contribuido a romper los equilibrios y ya no podemos ignorar por más tiempo que cuando desaparece una especie animal o vegetal, otras se ven afectadas y disminuyen o simplemente dejan de existir. Entonces ya no nos beneficiamos de la acción que estas ejercían eliminando patógenos en forma de virus o bacterias. De forma similar, cuando aumenta la temperatura porque crecen los gases de efecto invernadero, no sólo mueren millones de personas cada año sobre todo en las áreas metropolitanas más contaminadas, sino que crecen y se cronifican otras enfermedades respiratorias y alérgicas que en otras zonas son minoritarias. De rebote, cuando llegan gripes o epidemias como la del coronavirus, estas mismas personas forman parte de lo que llamamos grupos de riesgo y tienen más dificultades para afrontar el problema.

Por lo tanto, vacunas sí; pero atacar el problema de fondo para evitar problemas de salud y la muerte de millones de personas, también. Esto no da dinero porque la vida no cotiza en bolsa. Pero incorpora un nuevo valor a nuestra existencia que no se contabiliza monetariamente y sumamos factores que contribuyen a la eco-Tierra que significa una Tierra equilibrada. Basta de usar el PIB, la renta per cápita, la renta disponible como únicos parámetros para analizar nuestra calidad de vida. El Índice de Desarrollo Humano (IDH) que ya existe debe ser nuestro referente principal y nos tiene que decir cada año qué país dispone de una mejor educación, salud, calidad del aire, y como contribuye a rebajar la temperatura del Planeta. ¿ O no hemos aprendido estos días que necesitamos más la salud, el trabajo, la amistad, la solidaridad, la seguridad que el dinero?

Tenemos pues que cambiar y de forma muy profunda. Sin embargo, hay algunos problemas y uno de los principales, son las ideas preconcebidas: que este es un virus inesperado, que ha sido un accidente, que la excepcionalidad del momento durará poco y volveremos a una normalidad aunque la llamemos  nueva. ¿Así sin más? ¿ No habremos hecho nada y vendrá del cielo?

No, la emergencia continúa. Y ya no vale sólo declararla en actos solemnes en los ayuntamientos y en los parlamentos. Einstein decía “no puedes cambiar si continúas haciendo lo mismo” Hay que pasar a la acción. Y una de las que más ha suscitado el consenso de la comunidad científica es la descarbonización del Planeta. Porque eso de que todos juntos pararemos el virus sólo se completará cuando dejemos de emitir porquería si me permiten la expresión. Si la mayoría del Planeta estamos de acuerdo en que para restaurarlo y restaurarnos debemos descarbonizar todas las actividades que desarrollamos, nos tenemos que poner manos a la obra sin dilaciones y pasar a consumir sólo energía renovable o almacenada de ésta. Dejaremos de calentar y de disminuir la biodiversidad restaurante los equilibrios perdidos. Las comarcas tarraconenses tenemos algunas posibilidades de hacer alguna contribución especial que nos puede reportar beneficios.

Nuestro sistema productivo debe emprender acciones decididas, desde el primario hasta el industrial introduciendo reformas y buscando nuevos nichos de actividad. Este fin de semana, el Presidente de Iberdrola decía “de esta crisis salimos más verdes o no salimos”. Algunos no saben todavía que hablar de verde significa también industria, turismo de calidad y agricultura más sana. Los 300.000 nuevos puestos de trabajo que él citaba si nos ponemos seriamente requieren liderazgos políticos y empresariales, acuerdos de mirada larga y la implicación de todos. También la de usted y la mía.

M’encanta la reivindicació de les llibertats per part de la dreta aquests dies. Em poso catxondo veient-los desfilar amb tanta bandera , tan engalanats i mudats com si anessin a la missa del diumenge cridant llibertat . Crec que és històric i no sé si dir-ho perquè em fa una mica de vergonya, però estic amb els ulls humits d’emoció. Per fi, les meves parpelles no es clouran difinitivament sense haver vist com la dreta s’incorpora a la petició per abolir l’esclavatge i sumar-se a la causa de la lllibertat.

No sé ara, vist el que està passant, si trucar el President del Govern de les Espanyes per agrair-li molt sincerament que hagi aconseguit sumar el fatxerio a la  majoria del poble que hem cridat llibertat tota la vida. Un  servidor no va votar Pedro Sànchez a les primeres primàries del PSOE sinó que es va inclinar per Fernàndez Tapia. Ell ho sap perquè li he dit un parell de cops quan encara no era Presidente del Gobierno de Espanya que diria el Conseller Buch . Desprès ja el vaig votar perquè em semblava la millor opció però no m’hauria cregut mai ni en somnis que a més de ser president del Govern aconseguís fer sortir de les cavernes el fatxerio i incorporar-lo a la causa de la llibertat. Quan Iceta li va dir a Gavà allò de “ Pedro, líbranos de Rajoy “, segur que no pensava que a més de lliurar-nos de Rajoy faria entrar en raó la dreta d’aquest país desprès de segles instal·lada en la carcúndia i la faria cridar llibertat pels nostres carrers i places tot corrent el risc d’encomanar-se mútuament el covid19.

Vinga, ja els falta menys. Perquè ara criden llibertat però… ai las ¡ veig que només parlen de la llibertat de moure’s amb aquests vehicles tan macos que desfilen. Vull dir que em temo que no tenen en compte demanar deslliurar-nos de l’esclavatge dels salaris baixos, de la precarietat laboral, de les retallades del sistema sanitari, de l’atenció a la nostra gent gran, de la disminució de recursos per l’escola i la universitat quan ell governen, de la llibertat de les dones, altre cop en aquesta crisi del covid19 més perjudicades i maltractades. Totes aquestes llibertats no les ha assumit encara la dreta. Només volen moure’s més i prou.

Però no perdem l’esperança que sempre és l’últim que es perd. Una mica més i reclamaran  igualtat i justícia i els tenim en la lluita, colze a colze, per una societat més justa .

Pedro, no te vayas todavía aunque quieran echarte. La historia puede ser tuya .

Frenar l’emergència climàtica, frenar l’extinció d’espècies i sortir de la crisi sanitària produïda pel coronavirus van junts.

La comunitat internacional s’ha llençat a la recerca d’una vacuna. És lògic. A més, qui la trobi, farà diners. D’aquí que hi hagi laboratoris que gasten ingents quantitats per arribar primer a trobar un producte que consumiran gairebé els set mil milions d’humans i potser altres espècies que habitem el Planeta. Però serà una vacuna per un virus i resoldrem un sol problema, greu, que ara tenim.

Però n’apareixeran de nous amb tota seguretat. L’escalfament que ja ha provocat el canvi climàtic ha contribuït a trencar els equilibris i ja no podem ignorar per més temps que quan desapareix una espècie animal o vegetal, altres es veuen afectades i disminueixen o simplement deixen d’existir. Llavors ja no ens beneficiem de l’acció que aquestes exercien eliminant patògens en forma de virus o bactèries. De forma similar quan augmenta la temperatura perquè creixen els gasos d’efecte hivernacle, no només moren milions de persones cada any sobretot a les àrees metropolitanes més contaminades, sinó que creixen i es cronifiquen altres malalties respiratòries i al·lèrgiques que en altres zones són minoritàries. De rebot, quan arriben grips o epidèmies com la del coronavirus, aquestes mateixes persones formen part del que anomenem grups de risc i tenen més dificultats per afrontar el problema.

Per tant, vacunes sí; però atacar el problema de fons per evitar problemes de salut i la mort de milions de persones, també. Això no dóna diners perquè la vida no cotitza a la borsa. Però incorpora un nou valor a la nostra existència que no es comptabilitza monetàriament i sumem factors que contribueixen a l’eco-Terra que vol dir una Terra equilibrada. Prou d’usar el PIB, la renda per càpita, la renda disponible com a únics paràmetres per analitzar la nostra qualitat de vida. L’Índex de Desenvolupament Humà ( IDH ) que ja existeix ha de ser el nostre referent principal i ens ha de dir cada any quin país disposa d’una millor educació, salut, qualitat de l’aire, i com contribueix a rebaixar la temperatura del Planeta . O no hem après aquests dies que necessitem més la salut, el treball, l’amistat, la solidaritat,  la seguretat que no pas els diners ?

Cal doncs canviar i de forma molt profunda. Però tenim alguns problemes. Un dels principals, són les idees preconcebudes: que aquest és un virus inesperat, que ha estat un accident, que l’excepcionalitat del moment durarà poc i tornarem a una normalitat encara que li diguem nova. Així sense més ? No haurem fet res i vindrà del cel ?

No, l’emergència continua. I ja no val només declarar-la en actes solemnes als ajuntaments i als parlaments. Einstein deia “ no pots canviar si continues fent el mateix “ Cal passar a l’acció. I una de les que més ha suscitat el consens de la comunitat científica és la descarbonització del Planeta. Perquè això que tots junts aturarem el virus només es completarà quan deixem d’emetre porqueria si em permeteu l’expressió. Si la majoria del Planeta estem d’acord que per restaurar-lo i restaurar-nos hem de descarbonitzar totes les activitats que desenvolupem, ens hi hem de posar sense dilacions i passar a consumir només energia renovable. Deixarem d’escalfar i de disminuir la biodiversitat restaurant els equilibris perduts. Les comarques tarragonines tenim algunes possibilitats de fer-hi alguna contribució especial que ens pot reportar alguns beneficis.

El nostre sistema productiu ha d’emprendre accions decidides , des del primari fins a l’industrial introduint reformes i cercant nous nínxols d’activitat. Aquest cap de setmana, el President d’Iberdrola deia  “ d’aquesta crisi sortim més verds o no sortim “. Alguns no saben encara que parlar de verd vol dir també indústria, turisme de qualitat i agricultura més sana. Els 300.000 nous llocs de treball que ell citava si ens hi posem seriosament requereixen lideratges polítics i empresarials, acords de mirada llarga i la implicació de tothom. També la de vostè i la meva.

publicat al Més Tarragona el 27 de maig del 2020

No hem tingut un accident que es resol amb una vacuna que encara que es trobi, no
guarirà la nostra principal malaltia. El Covid19 només és una manifestació dels
desequilibris que hem provocat escalfant el Planeta i fent desaparèixer milers d’espècies
que mantenien l’equilibri. Estàvem avisats: vaques boges, grip aviar, SARS, Ebola, per
no parlar del VIH. I encara tenim una malaltia més mortífera que provoca nou milions
de morts anuals prematures a tot el món de les quals quatre mil a Catalunya que és la
contaminació de l’aire. Millor no tornar al febrer.

Anàvem destruint la nostra casa i noi podem al·legar desinformació: El 1987
l’Overshoot Day o dia de la sobre-explotació era el 19 de desembre, el 2000 es va
avançar a l’1 de novembre, el 2019 el 29 de juliol ja havíem esgotat els recursos que ens
podia oferir la Terra per tot l’any. Ara veiem que la malaltia i la mort no és del Planeta
sinó que és de veïns i familiars nostres a qui no podem deixar de recordar.

Jeremy Rifkin repeteix aquests dies “Som davant l’amenaça d’una extinció i la gent ni
tan sols ho sap”. No hi ha cura, doncs ? Sí, encara podem ser a temps. Ara bé,
Hipócrates ja va escriure fa 2.500 anys: “Abans de guarir algú pregunta-li si està
disposat a renunciar a allò que el va emmalaltir.” Cal canviar, doncs, per evitar el
col·lapse i la mort passant de les paraules als fets, de les declaracions a l’acció amb
urgència. L’emergència no la té el Planeta, que sobreviurà, sinó nosaltres que si no
canviem, no ho contarem.

Polònia, Xina i USA ja han dit que reduiran els controls ambientals a indústries i
vehicles; Alemanya i França callen i 10 països de sud i del nord de la UE, entre ells
Espanya i Itàlia demanen que no es rebaixin les ambicions climàtiques per eliminar
combustibles fòssils. Si imposen les seves tesis els primers, tornarem al febrer i
continuarem amb nous desequilibris, nous virus, més devastació.

Si la majoria del Planeta estem d’acord que per restaurar-lo i restaurar-nos hem de
descarbonitzar totes les activitats que desenvolupem, ens hi hem de posar sense
dilacions i passar a consumir només energia renovable. Deixarem d’escalfar i de
disminuir la biodiversitat restaurant els equilibris perduts. Catalunya té moltes
possibilitats i les comarques tarragonines també. S’han de reformular totes les activitats
que desenvolupem: les de casa, les del món productiu, educatiu, sanitari, culturals,
d’esbarjo. Hem de re-socialitzar la nostra vida en el seu conjunt i és responsabilitat de
cadascú.

Aquesta crisi obliga també a revisar el paper de la política que s’ha demostrat molt
insuficient pels reptes que hem d’afrontar. Cal definir un nou paper del sector públic en
solitari o amb empreses mixtes, en la planificació de l’economia i en la presència en
alguns sectors productius que no poden ser a milers de quilòmetres i reservar-se
l’exclusiva en els serveis bàsics que asseguren drets: educació – gran oblidada,
Conseller -, salut, atenció social, aigua i energia. I no deixar més a l’activitat mercantil
la cura de la gent gran.

Tampoc no es pot planificar i avaluar l’economia amb el PIB sinó amb l’Índex de
Desenvolupament Humà (IDH) que ha d’incorporar la biodiversitat, la contaminació i la
contribució a l’escalfament. Cap activitat en contra de la salut del Planeta que és la
nostra es podrà permetre.

Els governs han de liderar i posar d’acord els diferents sectors en un món
descarbonitzat, crear un marc en què les grans corporacions no s’ho mengin tot sense
contribuir res o molt poc i hauran d’acceptar que tindran competència i vigilància de la
ciutadania organitzada i no a l’inrevés.

La política ha d’establir una nova relació amb la ciutadania buscant la seva complicitat i
empoderament tot i sabent que aquesta exercirà nous controls sobre els poders públics i
econòmics i dels mitjans de comunicació públics.

Cal més humanització i no un New Deal de les Pantalles (Screen New Deal) que podria
destruir la convivència. En un context punyent de mort massiva, se’ns ven la promesa
que les tecnologies són l’única forma possible de protegir les nostres vides amb
seguiment de dades, comerç sense efectiu, tele-salut, escola virtual a partir d’una
proposta “sense contacte i altament rendible ” en paraules de Naomi Klein.

Aquests dies hem vist d’una altra manera les persones treballadores que asseguren la
continuïtat de la nostra existència. Cal establir una nova relació laboral perquè no són
un recurs més com una màquina. Democratitzar l’empresa i desmercantilitzar el treball
és un altre repte.

No podem tornar al febrer i cal fer molts canvis. Hem de controlar aquest virus i
tardarem encara molt. Estem fatal. La bona notícia és que depèn de nosaltres el present i
el futur.

( publicat al Diari de Tarragona el 19 de maig de 2020 )

El meu admirat Pepe López Bulla ha escrit recentment en ple confinament domiciliari un article al seu bloc sobre Il Gattopardo desprès de tornar a veure la versió d’aquesta novel·la de Tomasso di Lampedusa el primer diumenge de tancament domèstic. Que l’il·lustrés amb el ball de Burt Lancaster amb Claudia Cardinale va despertar encara més la meva curiositat. Que hi relacionés la Internacional, encara més. Perquè des que Puigdemont va arengar a Perpinyà els seus admiradors/es, no paro de donar-li tombs a la comparança que es pot establir sense cap mena de dubte entre l’expressió puigdemontiana “ ens hem de preparar per la lluita definitiva “ i la versió castellana de la Internacional “ agrupémonos todos en la lucha final “. També en català es diu “ és la lluita darrera, agrupem.-nos germans “.

La intenció és la mateixa, la lluita és diferent, ja ho sé. Però això d’una lluita definitiva que ens salvarà a la classe obrera  o a Catalunya, se m’apar impossible gairebé des que vaig començar a cantar la Internacional l’any 76. Cada u de maig – aquest cop a casa – , en congressos socialistes i sindicals, ho hauré fet prop d’un centenar de cops, en català i en castellà, a capel.la o en playback. Però devia ser cap als començaments dels 80 que vaig aixecar el puny al costat del Pep Jai i en arribar a la frase “ la llluita final” vaig sentir que ell deia una altra cosa. En acabar li vaig dir: “ no hem cantat el mateix, no ? “. I ell: “ no hi ha ni hi haurà una lluita final, company. Jo no canto a la lluita final sinó a la lluita social ”.

En pocs dies la lluita definitiva proclamada a Perpinyà s’ha apagat . Primer per la victòria incontestable per bé que provisional del candidat de la ultradreta en primera volta de les municipals, . I després , perquè hem començat a nivell mundial una lluita que tampoc no serà definitiva contra un virus.

Puigdemont no va tenir la sort de conèixer un home com Pep Jai que venia del POUM i que cantava la versió anarquista – ho vaig saber després – de la Internacional que parla de la lluita social i no de la lluita final. Potser si l’hagués conegut hauria arribat a la conclusió que no hi ha lluites per un ideal que ho sigui de veritat definitives sinó constants.

Perquè les causes en què la utopia en forma part constitutiva en major o menor percentatge, requereixen de lluites constants. La del socialisme ho és si vol continuar lluitant per l’emancipació i protecció de les persones més desfavorides – cada cop n’hi ha més – .

La de la independència, avui més que mai, també . A  no ser que es refereixin a una separació d’Espanya. Però això, d’aconseguir-se algun dia. No voldria dir que els catalans i les catalanes hauríem  aconseguit la independència que és un ideal al qual tots hauríem de tendir i que és lògic que hi aspirem: la de l’emancipació de qualsevol explotació o situació de domini o de discriminació o de manca d’oportunitats per la plena realització personal i / o col·lectiva. Per aquesta independència jo sí que he lluitat i lluito. Però per a aquests non hi ha una lluita definitiva com la que va cridar Puigdemont el 29 de febrer a una Perpinyà per cert infectada de coronavirus quan a Barcelona ja s’havia anul·lat el Mobile Congres quinze dies abans.

Puigdemont i Torra i la seva gent més propera potser insistiran en una lluita definitiva encara que desprès de vuit anys no sembla que ens hagi reportat cap benefici als catalans excepte potser a ells . Ara bé, pel bé del conjunt de la ciutadania  aniria bé que canviessin d’adversari i ens ajudessin a lluitar contra els qui limiten la nostra sobirania avui i no pensen pel que es veu, cedir en lligar-nos més i més cadenes cada dia: els qui abusen de nosaltres, els qui embruten l’atmosfera i pugen la temperatura de la terra trencant els equilibris i portant-nos virus nous durs de pelar, els qui defrauden i tenen comptes a paradisos fiscals a qui ells saluden i permeten i promouen que intervinguin fins i tot en la televisió pública en horaris de màxima audiència… i tants altres que abusen de nosaltres, especialment dels col·lectius més desfavorits o els més desinformats. Aquestes lluites potser no tenen el morbo de portar l’adjectiu pompós de definitives. Però que si ho proven un dia , jo crec que els acabaran també agafant gustet . Ho dic de veritat. El problema és que no les han tastat mai.

I a Pepe López Bulla un suggeriment quan torni a veure Il Gattpardo: que miri amb atenció l’escena final en què Visconti s’ho va currar de veritat. És quan Don Fabrizio, Principe de Salina ( Burt Lancaster ), tan agnòstic  ell, flexiona el genoll quan passa el viàtic, es descobreix en senyal  de respecte i aixeca la mirada al cel nocturn de Palerm. Veu Venus i li diu: “ Oh estrella, oh fidel estrella, quan et decidiràs a concedir-me una cita menys efímera lluny de tot , en la teva regió de perenne certesa ? ”

En aquest 1 de maig del 2020 tornaré a cantar la versió de la Internacional  que em va ensenyar Pep Jai per refermar la lluita social en un moment de la història en què la classe treballadora i per extensió les classes més desfavorides i amb menys oportunitats – com sempre – són les que s’ho estan passant pitjor.