Ha mort a Mediona ( Anoia ) als 80 anys. En feia 28 que havia marxat de Tarragona on havia nascut, però encara avui la seva figura ens impressiona als centenars de tarragonins i tarragonines que vàrem gaudir de la seva inesgotable energia, compromís i lluita constants per millorar tot allò que abastava.

 

Nascuda al començament de la nostra Via Augusta dos mesos abans de l’esclat de la guerra civil, de pare tarragoní i mare madrilenya, ha estat fins al final la vitalitat personificada, l’optimisme impenitent. Acabats els estudis de secundària, va marxar a Barcelona molt jove perquè allí va trobar feina d’administrativa iniciant al mateix temps el seu activisme social al Moviment Escolta entre d’altres, però de seguida que va tenir oportunitat, va tornar a Tarragona per treballar a la Bic.

 

I aquí ja va ser tot un devessall d’activitat ciutadana, de compromís amb la gent de Tarragona: va crear el moviment escolta on va conèixer Maria Antònia Ferré Bosch que seria decisiva per introduir-la a l’Escola Pax quan es va fundar el 1963. També a l’Agrupació escolta Robert d’Aguiló trobaria  altres activistes que s’encomanaven la passió per iniciar els joves en una nova era. Es diria que Dora Nogués, Ramon Marrugat, els Arola, la pròpia M. Antònia Ferrer, els germans  Cèlia i Sergi Xirinachs entre d’altres, i més endavant Carme Cabré volien escurçar el temps de la foscor de la dictadura i a fe que aquesta gent tarragonina altruista ho van ser de decisius per aconseguir-ho. Gent que es trobava en altres indrets i àmbits amb Glòria Malè, Antoni Pujol, els Baixeras, Pepa Rosselló i altres que preparaven la post-dictadura i que suposava un alè d’aire fresc .

 

Igual feien teatre a Ràdio Tarragona al carrer Unió ( llavors Hermanos Landa ) que fundaven la Llibreria de la Rambla.Maria Antònia Recasens, a més, estudiava ceràmica amb Ramon Carreté a l’Escola d’Art de la Diputació de Tarragona. Al PAX feia de professora de plàstica i muntava un petit taller al carrer Enrajolat amb forn on coure les seves peces. Igual trobaves la Maria Antònia amb el col.lectiu La Granota preparant activitats per als nens, focs de camp o tallers que amb activitats ciutadanes i de nova pedagogia al voltant de l’activitat artística i creativa.

 

Ella va ser decisiva perquè desenes de mestres assumíssim de veritat que l’ensenyament no era només embotir els caps de coneixements sinó aprendre a aprendre per una banda i a preparar per la vida. I això volia dir valorar molt l’expressió de totes les vessants creatives de la personalitat que cadascú portem en major o menor grau i que l’educació tradicional menystenia i castrava. Des de la música per entrar i sortir de l’escola i als patis fins a les activitats de convivències i colònies, els murs de l’escola, la forma d’adreçar-nos als alumnes i, naturalment , la pròpia activitat artística de  la plàstica o de la música tenien una nova dimensió amb ella.

 

Els anys 70 són de major activitat compromesa de la Maria Antònia si és que encara això era possible. El 75 l’escola PAX inicia una nova etapa d’escola cooperativa de pares i mestres en català – i encara vivia Franco ¡ -. Sempre dic que miràvem la porta de l’aula convençuts que entraria la policia dient que s’havia acabat la broma. Això no va succeir perquè el dictador ja portava un any agonitzant però que ho temíem era ben cert.Es va integrar en la lluita  per l’escola pública catalana que a les nostres comarques dúiem a terme la gent del PAX de Tarragona , a Reus les escoles Mowgli, Puigcerver i Montsant i a Valls l’Enxaneta. Participava activament en les Escoles d’Estiu, fundàvem la USTEC ( Unió de Sindicats de Treballadors de l’Ensenyament de Catalunya ), treballava de franc amb els nenes i nenes del barri de l’Esperança amb Immacualda Sastre, en l’organització de colònies a Bonavista o col.laborava amb la regidoria de cultura del primer ajuntament democràtic en les diferents celebracions del calendari festiu. També va formar part durant un temps de la Junta de Joventuts Musicals. El 1.987 es va presentar a les municipals en la llista que encapçalava Matias Vives.

 

Fins al 83 vaig compartir amb ella tasques pedagògiques i d’administració de l’escola. Ella va seguir fins al 88 en què per fi l’escola PAX i més de 70 escoles del col·lectiu del que l’escola PAX formava part ( CEPEPC  – Col·lectiu d’escoles per l’Escola Pública Catalana ) )  s’integraven a la xarxa pública. Lluny quedava l’Escola d’Estiu de Rosa Sensat de 1975 quan un grup de mestres va aprovar la declaració per una nova escola pública i la manifestació a la Plaça Catalunya de 1.977 en que demanàvem convertir-nos en escoles públiques. Pel desembre del 1978 es va constituir el CEPEC aprovant uns estatuts on defensàvem la gratuïtat de l’ensenyament, l’ús del català com a llengua vehicular en l’ensenyament, pluralisme pedagògic i gestió democràtica.

 

I llavors ens va deixar i va marxar amb el seu company cap a Ripollet on aviat va tornar a engegar el seu incansable activisme. Amb 52 anys i tot i no tenir res a veure amb la vila del Vallès, va activar un grup de lectura per a dones, va impulsar una associació de botiguers – emprenedora com era, va posar en marxa una botiga –, va formar part de la Junta d’Amics del Teatre de Ripollet, es va implicar en totes les lluites a favor de les dones i de la despenalització de l’avortament.  i fins i tot va formar part d’una candidatura de progrés en unes eleccions municipals.

Encara, els darrers anys de la seva vida a Barcelona era activista de l’ANC del Poble Sec.

 

Iconoclasta, trencadora, innovadora, pensava que el món és de tothom i per a tothom. Va deixar amics i admiradors per tot arreu. No hem pogut acomiadar el seu cos perquè, generosa com era, l’havia donat a la ciència.

 

Però som molts i moltes que li volem retre un homenatge a Tarragona, la que mai va deixar de ser la seva ciutat.  Però penso que aquest reconeixement no pot ser qüestió d’un dia sinó que la seva memòria ha de quedar de forma permanent en algun indret de la seva ciutat que ella va ajudar a fer i ser millor

 

 

 

1 – Ara que al PSC renovem direccions locals i de Federació veig que en massa ocasions es confon diferents sensibilitats amb diferents afanys personals de poder que poden ser legítims i fins i tot necessaris però que no són representatius del nostre electorat actual i futur.  Dit d’ un altra manera , la suma de molts projectes personals en executives de desenes de companys i companyes no significa suma de formes de veure , entendre i planificar i practicar el socialisme. D’aquestes n’hi ha quatre o cinc, no més. Als països on hi ha partits socialistes o que s’hi assemblen, és aquest el nombre de “ sensibilitats “ . En realitat són – allà – veritables  corrents d’opinió que representen diferents sectors de la societat i que per tant, contribueixen a sumar , agregar, activar persones que simpatitzen amb diferents formes d’entendre la lluita política socialista, sensibilitats, formes diverses i complementàries d’ entendre el socialisme per representar millor àmplies capes de la població que ens haurien de tornar a encaminar cap a la majoria.
Volem representar la majoria o una part petita de l’esquerra a Catalunya ? Tan de bo el socialisme català i espanyol sigui capaç d’aplegar la diversitat de pensaments diferents de l’esquerra. I això no s’aconseguirà no només tolerant la diversitat i el pluralisme en elk si dels partits sinó fomentant-los  i valorant-los com a positius. M’agradaria sentir els i les nostres dirigents intervenint en aquesta línia.
2 – En aquest mateix sentit , no entenc aquesta “neutralitat” de la majoria de dirigents del PSC en el procés de primàries del PSOE. Els líders d’un partit són elegits perquè liderin opinant, intervenint, aportant. Tenen més informació i més hores de dedicació a la política, més capacitat d’influència. Han de generar opinió i l’han d’emetre. L’alcaldessa de París n’és un bon exemple. S’ha manifestat a favor d’un dels dos candidats presentats fins al moment . Ho ha fet amb naturalitat com serà natural que intervinguin altres en el mateix o en diferents sentit . Crec que en aquests moments el PSC necessita de les aportacions de tothom i més encara dels seus i les seves dirigents. Algú dubta que segons quin sigui el resultat de les primàries del PSOE al PSC li anirà molt malament ? A què ve aquesta “ neutralitat “ ?
3 – L’acord amb la gestora del PSOE no s’ha plantejat adequadament des del meu punt de vista.
a) Tot allò que afecta al protocol de relacions signat i aprovat en un Congrés fa 39 anys no es pot modificar sense haver-ho plantejat al menys al Consell Nacional del PSC

 

b) Encara menys es pot signar amb una Gestora que té – o hauria de tenir perquè ja sabem que aquesta decideix fins i tot facilitar un govern al PP – competències limitades en el temps i en els continguts
c) La personalitat pròpia del PSC ha quedat afeblida es miri com es miri . En 38 anys no hem permès que ningú ens digués amb qui ens havíem d’aliar per acudir a unes eleccions ni amb qui havíem de pactar posteriorment. A partir d’ara ho haurem de posar en comú i tothom sabem que amb aquesta nova manera de procedir obrim la porta a altres maniobres perquè es pugui influir en les decisions del PSC.

d) El nostre perfil queda difuminat , ciutadans que llegeixen i escolten i pensen saben que a partir d’ara el PSC s’aliarà no amb qui creguem més adient sinó amb qui cregeuem més adient el PSC i el PSOE i que per tant decidim dos i no un. I que desprès els pactes també els decidirem conjuntament dos i no un .

 

e) A mi em sembla que molta gent s’ho pensarà abans de votar-nos i que ens serà més difícil recuperar la confiança dels milers d’homes i dones que pretenem tornar a convèncer.
f) El PSOE no es un fi, com tampoc no ho és el PSC sinó un instrument al servei de la població i crec que la nostra relació amb el PSOE no s’ha d’establir des de la por a que no s’enfadin sinó des de la lleialtat i la confiança que suposa una relació federal pensada en la gent. O practiquem el federalisme ja al nostre interior o no serem creïbles ni en el si de les nostres pròpies files
4 – Ja es veu que la intenció dels tres punts anteriors és fer les coses diferents per recuperar la majoria . Aquest punt darrer també. Si volem de veritat tornar a ser majoritaris no podem continuar fent les mateixes coses i els mateixos discursos. Ni veure’ns al costat de la dreta del PP i de Ciutadans. Els nostres pactes no poden ser “ amb tothom” i a més fer gala d’aquesta suposada capacitat o versatilitat . Hem d’assenyalar  els pactes i les aliances del futur ja des d’ara. Els companys alemanys del SPD ja van començar a preparar les aliances amb altres grups d’esquerra i ecologistes l’any passat i les eleccions no les tenen fins a l’octubre. Suggereixo una reflexió sobre aquesta qüestió. La ciutadania ens demana canvis. Les enquestes són tossudes