De la mateixa manera que de la carretera nacional 340, altrament dita, de València a Molins de Rei, en dèiem la general, la central de telèfons i telègrafs, la coneixíem com “la central” i prou. Tant és així que un dels seus responsables al poble, en Francesc Porqueras, se’l coneixia com “Siscu de la central” nom que imprimia caràcter, i que el mantenia quan s’havia canviat el telèfon pel gremi de la pintura, que el nostre poble s’anunciava com: Jeroni, Pasqual i Siscu de la central.

   A Vila-seca al menys pel que jo recordo, la central de telèfons i telègrafs, estava ubicada als baixos de l’Hospital, que a més disposava d’un petit habitatge pels responsables. A més de l’esmentat Francesc Porqueras, en van ser responsables l’Anna Maria Vila i la seva mare i finalment la Juanita Bermejo, amb el seu marit i les filles.

   La central no cal dir que era de funcionament manual, és a dir que qualsevol abonat que volia parlar amb un altre, ho havia de demanar a la central, dient-li que li posés amb el número 13 o 21, i es que els aparells que hi havia per les cases o oficines no tenia ni rodet ni teclat.

   Qualsevol veí que no fos abonat de la companyia telefònica i per tant no tenia aparell a casa, podia acudir a la central i demanar parlar amb un algun altre titular, ja fos del poble o de fóra. Quan era així, es demanava una “conferència”, que te la podien donar tot seguit, o a vegades calia esperar-se hores i hores. Per evitar-ho, es podia demanar la “conferència” a termini fix i per això, a vegades, l’encarregat de la central, avisava a domicili, que a tal hora, fessis cap a la seu telefònica perquè et trucaria algun parent de Barcelona o la filla que era de viatge de noces a Mallorca.

   Aleshores, la central telefònica també ho era del telègraf, i per això, rebia i enviava els telegrames, en aquest cas, per via telefònica, que escrivien en uns impresos groguencs tiran a caqui, i repartien al destinatari corresponent. Aquest servei, va passar a Correus, i a la seva oficina, ja hi tingueren un receptor, que rebia el text telegrafiat en unes tiretes de paper, amb lletres majúscules escrites amb una tinta morada, que enganxaven sobre un paper blau tipificat, que es plegava d’una forma molt característica i es feia arribar al destinatari.

   Als anys seixanta, del segle passat naturalment, arribà l’automatització telefònica de forma progressiva, primer només local, i successivament, provincial, estatal i internacional, i així s’acabaren les centrals.