El dimarts passat vaig passar pel quiròfan, i encara que no era ni la primera vegada ni la segona que ho feia, el cert és que estava cagat de por i ho reconeixia a tothom que m’ho preguntava. De fet, així que em vaig fent gran, per no dir vell, qualsevol cosa que altera la rutina del dia a dia, ja em trenca els esquemes i em porta a un cert nivell d’angoixa. Així que, l’amenaça d’anar al quiròfan, va ser majúscula, i no solament pel fet de passar-hi i que les coses surtin més o menys bé, sinó pel temor de que després, ja res torni a ser igual. 

   Jo tenia una “hernia de Hiatus” com molta gent, que es deguda, a que el forat del diafragma pel que passa l’esòfag, es fa més gran del compte i permet, que una petita part de l’estomac, pugi pel damunt provocant problemes digestius. Fa més de quinze anys que me la van detectar, i amb unes mínimes precaucions alimentàries, no havia tingut cap problema, i m’he trobat bé fins el mateix dia de la intervenció.

   Però resulta que per mor d’un altre petit problema, em varen fer una radiografia de tòrax, on es veia que entremig dels pulmons hi tenia una massa de “coses” que no hi havien de ser. Amb més proves, van veure els que hi entenen, que pel forat del diafragma hi havien pujat a dalt tot, l’estomac sencer, part del budell prim i una bona part del gros, a més del greix que si va anar acumulant, de manera que havien anar comprimint els pulmons, un dels quals estava bastant apretadet.

   L’operació consistia doncs en posar cada cosa al seu puesto, cosir el forat del diafragma que s’havia fet gran i posar-hi una mena de malla de reforç perquè no es torni a obrir. Això ho van fer amb cinc foradets a la panxa de manera que al cap de poc més de dos dies, cap a casa. I de fet, resulta més dolorós l’efecte del gas que injecten a la cavitat toràcica-abdominal per poder treballar bé, que no pas els cosits i lligats.

   Jo no sé que passa pel cap de la gent davant d’aquest tràngol, suposo que cada u, s’ho passa com pot. Ja he dit abans que hi tenia por, més que res pel que podria canviar la meva vida després, però quan arribà el moment, ajagut damunt la llitera esperant per entrar al quiròfan em va quedar la ment en blanc, no pensava en res pròpiament meu, tot guaitant el que feia la gent, pacients i sanitaris, que intuïa per la vora tot sentint-me com un espectador d’un entorn que per mi era excepcional i pels que hi havia el voltant, era el més normal. Tot això fins que apareix l’anestesista que et pregunta quatre coses que ja sap, mentre et diu que et posarà un calmant per tranquil·litzar-te, i sense tenir temps per dir-li que tranquil ja ho estava, tot d’un cop desapareixes

   Després ve el despertar, primer amb els dolors naturals del trauma patit, que tot seguit aturen amb els calmants adients, i ve el retorn a la vida, trobant-me com un ser totalment indefens davant l’adversitat del mal que, de fet ja està curat, segons ha dit el cirurgià, que tot ha anat molt bé.

   El cert és que de moment realment et trobes adolorit, mig adormit encara, sentint-te inútil per afrontar res dins d’un cos que no sembla el teu. Però si tens la sort de despertar al costat de la teva gent, que et fan costat en tot i per tot, i et diuen que entre tots ens en sortirem, ja més no es pot demanar.

   Gràcies!