Joan Clave Morell

   Ahir, en Rajoy i el rei van parlar del nou conflicte amb Gibraltar pels blocs de formigó que van tirar al mar. No fa pas gaire, els espanyols i el seu govern es van enfadar perquè Gibraltar tenia una selecció nacional de futbol. Temps enrere també van protestar perquè un princeso anglès hi havia anat a passar uns dies al penyal. El cert és que, cada dos per tres, el “conflicte d’Espanya amb Gibraltar, surt a la palestra (que segons els grecs ve a ser l’escenari), no se sap ben bé, si és pel conflicte en si mateix, cosa que dubto, o per distreure l’atenció d’altres afers que couen més.

   Com que al Marroc, fan el mateix amb Ceuta i Melilla, aleshores, és el mateix govern espanyol, qui acusa al rei halauita o el govern marroquí d’emprar idèntica tramfulla.

   Vaig saber que existia Gibraltar, quan l’any 1957 vaig entrar a la Universitat Laboral Francisco Franco, on tenien cura de l’educació dels alumnes, uns senyors del Frente de Juventudes, que ens ensinistraven, entre altres matèries, en el coneixement del cançoner propi de la seva institució. De les moltes cançons que ens van ensenyar, n’hi havia una que començava més o menys així: “Ya tocan a rebato por el peñón de Gibraltar. Sobre tierras hispànicas erguido ...” i que acabava prometent que “... però torres más altas han caído rendidas al valor espanyol”.

   D’aleshores ençà, el greuge gibraltareny, l’he anat sentint de forma recurrent, així que hi ha una ocasió escaient. I la torre segueix dempeus, potser perquè no hi ha hagut prou valor espanyol, o ves a saber, si son els propis ciutadans d’aquell enclavament anglès en territori espanyol, que en sa immensa majoria son d’origen andalús, els qui més s’estimen ser anglesos que hispànics. No fa gaires mesos , que mitjançant uns comicis, tingueren ocasió de manifestar-ho, i ho van fer en un 99% favorables a ser ciutadans del Regne Unit.

   Potser que deixin de marejar aquesta perdiu, i assumeixin que el dret a la autodetermina-ció, és un dels principis fonamentals de la democràcia, i que com ho poden fer els britànics gibraltarenys, també ho podem fer aviat els catalans.

   L’amistat diuen que és un sentiment que lliga a dues persones humanes, que no ho estan per vincles de sang. És o hauria de ser un vincle recíproc, és a dir entre dos i en tots dos sentits. És un valor molt important a les nostres vides i potser per això cal reconèixer que és escàs. Sovint se sol dir, que els bons amics es poden comptar amb els dits d’una sola mà, i segurament que és veritat.

   Al llarg de la vida tenim i gaudim de diferents nivells d’amistat. Els amics de la infància són importants perquè son els primers, i és quan descobrim que, persones alienes a la nostra família, són també molt importants per a nosaltres. A vegades però, aquesta amistat no és del tot veritable, ja que esperem de l’amic infant, que deixi de jugar amb els altres per fer-ho només amb nosaltres, una mica egòlatra.

   Els de l’adolescència, solen ser els més profunds, son els amics amb qui compartim els descobriments que anem fent a cada moment, a qui només confiem els majors secrets que son molts, i de quina noia ens hem enamorat, i qui sovint ens ajuda a poder-hi contactar a vegades renunciant a llurs propis interessos. Sovint, no els hi agraïm com cal i no corresponem en la mateixa mesura i generositat que hem rebut.

   Quan som més grandets i comencen a treballar, a la feina hi fem amics, amb qui compartim, les inquietuds pròpies d’aquesta nova etapa de la nostra vida, per la llarga convivència que comporta la vida laboral. En aquest període ens solem casar, i a la cerimònia hi convidem als “amics” que ho solen ser de nom, de la colla, però difícilment ho son de veritat.

   A la maduresa, ve a ser un període de les nostres vides en que menys importància tenen els amics. Estem a plena dedicació a la família, els fills que creixen, que cal encarrilar. És l’època en que compartim amb persones del nostre entorn els problemes de la feina, els dels fills, però a l’arribar a casa, tanquem la porta, i tot el qui no és dins, tampoc hi té cabuda en els nostres sentiments.

   Quan ja ens fem més grans, per no dir vells, ens apareixen tot un seguit de problemes nous, és quan ens comencen a mancar les forces, les físiques i les mentals o psíquiques, i tornem a tenir necessitat d’amics, amb qui compartir les nostres mancances, que cada dia en son més, i entre elles, les malalties pròpies o de la nostra parella, les senzilles i les més complicades, les que donen malestar o les perilloses, les que s’expliquen i les que s’amaguen.

   Ens convenen amics amb qui compartir aquests neguits i angoixes, i en trobem, però pocs. En canvi tenim la sensació que en retrobem alguns que, tenen tantes ganes d’ajudar-nos, de compadir-nos i potser fins i tot, donar-nos el condol, que dona la impressió que els hi agradaria que ens toqués la rifa d’una malaltia incurable o com a mínim de llarg patiment.

   És fotut això que dic, però tinc la sensació d’haver-ho viscut de prop.

   Acabo de llegir el llibre de Pere Rovira, “Les guerres del pare” que segons la web de l’autor es tracta d’una novel·la, per tant un llibre de ficció, és a dir que al seu contingut hi cap tot el que pugui posar-hi la imaginació de l’autor.

   Quan el vaig comprar ja sabia qui era l’autor, un senyor nascut a Vila-seca, però absent des de fa molts anys, i que vaig saber, poc o molt, de la seva vida i activitats, fa uns quants anys quan va ser pregoner de les festes de Sant Antoni. No el recordava pas, tot hi haver compartit l’espai escolar. Però als anys de la infància és més normal fixar-te amb els més grans i menys amb els més petits.   

   El cas és que el senyor Pere Rovira ha escrit una novel·la però basada en fets i llocs reals, alguns fàcilment identificables i altres no tant, o potser es tracta de personatges totalment de ficció. Així que comences la lectura et trobes amb protagonistes reals amb el seu nom, quan es tracta dels familiars directes que s’esmenten i que no son pas tots, però també trobes personatges reals amb noms figurats, però totalment identificats com el cas dels mestres o els amos de la basteria, alguns dels tertulians, els metges, etc.

   Del conjunt del llibre, la part més significativa, és la que es refereix a la dita guerra dels metges, en el tractament de la qual, tot i que ja han passat més de cinquanta anys i les ferides estan cicatritzades en general, crec que es magnifica el que va ser discrepància, confrontació o directament, baralla. Que la sang no va pas arribar a la riera, senzillament perquè no n’hi va haver. Hi hagué en el moment de màxima exaltació, un cert grau de violència verbal i amenaces en un o altre sentit, que cal considerar-les més greus, si es té en compte, que a vegades, va ser entre famílies, amics i en alguns cassos, ben pocs, van comportar trencament de nuviatges, però mai, cap suïcidi.

   Els lectors que no ens coneguin, pensaran que els habitants de Riba-seca som, o érem aleshores, ignorants, brètols, agressius i pobres, i la realitat és que, en aquells temps, pobres, ho érem, però no pas tant com avui, ja que tot era nostre del marge en avall, i del demés ... si fa o no fa, com a tot el país. En aquest sentit, sempre hem presumit, perquè és veritat, de que a Vila-seca, durant la pre-guerra i la guerra civil no hi hagué cap mort fratricida.

   Coincideixo amb l’autor, en la definició que fa dels autèntics responsables de la confrontació, que no son els que s’ha dit des de sempre, tot i que l’origen del problema és anterior al que s’esmenta a la novel·la. Per això m’agradaria poder-ho debatre amb gent que encara en tinguin record i coneixença.

   Potser que, com que abans d’aquesta novel·la, havia llegit Victus, en la que es respecta al màxim el rigor històric dels fets i personatges, entre els quals si introdueixen els que ho son de ficció, en aquest del Pere Baster, hi he trobat aquesta manca de referències fidedignes, i per tant, cal considerar-la una novel·la a tots els efectes, fins i tot, per no acceptar la terminologia clarament insultant cap a alguns personatges identificables, que penso que l’autor, es podria haver estalviat.

   En tot cas jo en recomanaria la lectura a tots els vila-secans especialment als que van compartir els fets i situacions que es rememoren, que, a més a més, està molt ben escrita en el seu estil literari.

   He de dir a l’acabar que no entenc el significat de la fotografia de la portada, l’enderrocat hotel “La Terraza”, al començament de la platja de les dones de Salou, si es té en compte que Solniu apareix al relat gairebé de forma anecdòtica.

   Enguany que per l’amenaça de la pluja, l’esmorzar de Sant Isidre de la Cooperativa Agrícola de Vila-seca, s’ha fet a l’antic cobert de la màquina de batre, darrerament habilitat com a magatzem transitori de les garrofes, m’ha fer recordar quan en aquest mateix cobert si havien fet multitudinaris dinars de socis i amics.

   També era per Sant Isidre i en aquest mateix lloc, que resultava petit per donar cabuda a tots els comensals, i per això també es posaven taules al descobert com es veu a les fotografies del llibre del centenari. Era a principi dels anys 80 del segle passat, i era un temps de canvis. Al cap de pocs anys el tancava el celler per manca de vinyes, i es transformava el trull amb la introducció polèmica de la “maquina” que substituïa les premses tradicionals.

   Val a dir que, aleshores com ara, el Sindicat és un ens fortament arrelat entre la gent del poble, malgrat que les produccions agràries vagin sent cada cop més escadusseres però la festa de Sant Isidre, per a mí sempre serà la festa del Sindicat.

   No crec pas que la festa de Sant Isidre estigui massa arrelada en el temps, al menys jo no la recordo dels anys de la meva primera infància. Al llibre “Abans” tampoc hi ha referències anteriors a l’any 1960.

   Al decurs dels darrers cinquanta anys, la festa de Sant Isidre ha estat també vinculada a la dansa. Ja a l’any 1960, precisament en aquesta diada va fer la primera ballada l’Esbart Sant Esteve, que va anar repetint al llarg dels anys següents fins a la seva dissolució, i tanmateix per Sant Isidre del 1975, també va fer la seva primera actuació l’Esbart Ramon d’Olzina. El de Sant Esteve, sempre va ser un únic grup juvenil, amb un cos de ball amb titulars i reserves. El segon, amb els seus 38 anys de vida, ha tingut temporades de tota mena, però amb gran tenacitat dels seus dirigents per a fer-lo perdurar en el temps, tenint presència a les festes populars vila-secanes, com aquesta, el Dilluns de Pasqua, Sant Jordi, 11 de setembre, etc. Tinc a la ma el programa que va fer l’Esbart pel Sant Isidre del 1982 en el qual hi ha una relació de dansaires, en la que consten 15 nens i 26 nenes a la secció infantil, i 15 joves i 16 noies a l’esbart juvenil, alguns dels quals avui encara hi dansen.

   Els esbarts doncs, han estat estretament vinculats a aquesta festa de Sant Isidre, i jo mateix no sé ben bé, si és la institució dansaire o si és la pagesa l’eix central d’aquesta festa, en tot cas, des de l’any 1960 van junts.

   En canvi hi han hagut altres ens o activitats, que han coincidit amb la celebració de Sant Isidre, durant uns anys i després s’han fet fonedissos. El més aparent va ser la Fira, que es va començar l’infaust any de 1989 i va perdurar com a tal, fins l’any 2000. La Fira va comportar la implicació de l’Ajuntament com a principal organitzador del conjunt atès que la Fira va esdevenir en ser la part principal del conjunt, altrament les tres organitzacions pageses Cooperativa Agrícola, Cambra Agrària i Unió de Pagesos, venien a ser-ne col·laboradors com l’Agrupació Cultural, suposo que per l’Esbart. La Fira també va comportar l’existència d’una comissió organitzadora, que encapçalava Josep Pijoan, al qual se’l veia a les fotografies de les inauguracions, al costat de l’Alcalde i les autoritats convidades, com el president de la Diputació, que també va participar en el finançament durant un temps, el president del Consell Comarcal o de l’Ajuntament de Tarragona que no subvencionaven res, i no en recordo altre de foraster ni de major ni menor rang.

   Segons les cròniques, tot anava molt bé, cada anys hi havia més expositors i més visitants, es va arribar a més de 70 expositors, 9.000 m² de superfície ocupada i 25.000 visitants, tot un èxit i, de sobte, després de la 12a edició es va acabar l’invent. Per cent, que al poble del costat, a Cambrils, enguany compleixen la 56a. edició de la seva fira.

   La Fira pròpiament no és que vagi fondre’s, senzillament és va transformar en l’aplec que sota la crida de Terra i tradicions, va acollir durant un parell d’anys les cases regionals del nostre voltant i amb arrels a l’Aragó, Astúries, Castella i Lleó, Extremadura, Múrcia, la Manxa, Galicia, i en el context del qual representava a Vila-seca el grup folklòric de la Virgen del Rocío.

La cosa va durar dos o tres anys, i també es va dissoldre. Val a dir que en aquestes celebracions la Cooperativa Agricola hi constava com a col·laboradora i ja havien desaparegut del mapa la Cambra Agraria i la Unió de Pagesos, l’una per imperatiu legal i l’altre per manca de militants. En contraposició hi va aparèixer el suport de la Federació de Cases Regionals.

   Mentrestant durant aquest període firal, terrer i tradicional, s’introdueixen al programa de festes, actes i activitats, totalment marginals i alienes a la pagesia:

  Es va inaugurar el pont sobre el Barranc de Barenys, dues vegades el mateix pont, una l’any 1992 i l’altre el 1995, i també es van inaugurar l’arranjament dels carrers Nou i de Sant Antoni

   Es van fer presentacions de llibres que res tenen a veure amb l’agricultura, i a l’àmbit gastronòmic, es van presentar en societat la sepinada un any i la costellada marinera un parell d’anys més tard, i a més a més es va recuperar el mondongo, que des d’aleshores ençà, son plats que mai falten a les taules vila-secanes en les dates assenyalades, i que naturalment, es troben a les cartes de tots els restaurants locals.

   Els concursos de tir al plat, la cacera de la guineu, els correfocs, els Xiquets de Vila-seca van ser fites obligades en el programa i fins i tot un any, en Justo Molinero envoltat d’una gran multitud, un any va inaugurar la Terra i les Tradicions.

   Abans hi havia una dita que feia així: Sant Isidre favater, menja faves qui no en té. I diuen que es referia a que a mig maig hi havia tal quantitat de faves, que els pagesos en repartien a tothom. Ara per Sant Isidre ja només queden frares. Per això si la natura fa canvis, la pagesia també n’ha de fer, i per això ara s’han introduït a la festa, una conferència, una excursió a vegades tècnica a voltes lúdica o turística i, sobretot, l’esmorzar popular pels socis i els que la Junta convida.

   També s’ha introduït amb el suport de l’entitat Amics del cavall, una sèrie de feines que anys enrere feien els cavalls, que substitueixen als anteriors concursos de destresa en el maneig dels tractors, potser per recuperar el record de la tracció de sang tant emprada anys enrere, llaurar, replanar, etc. i sobretot, arrossegar carros, amb els que es fan una mena de demostració  al matí i una passejada pels carrers amb la canalla de després faran l’oferiment dels fruits i productes de la nostra terra.

    Un altre esdeveniment afegit i que no té res a veure amb la pagesia, és la caminada popular de Vila-seca a la Pineda i tornar, que enguany compleix la desena edició. No tinc constància de gaires pagesos que la facin, però tampoc se li ha de donar més importància, atès que, un dels actes centrals i inamovible des de l’any 1960, és la missa en honor del sant i l’oferiment de fruits i altres productes del camp, en la qual, per exemple enguany, sense anar més lluny, si dels assistents, en traiem els membres de l’Ajuntament i les famílies del la canalla que fa l’oferiment, potser no en quedaria ni una dotzena, però la tradició és la que és, i aquesta de l’oferiment a la missa en tinc un bon exemple a casa, ja que la meva muller, la Fina, vestida de pubilla ja hi va anar el primer any, després hi han anat els nostres fills, i ara hi van els nostres nets. Voleu més tradició que aquesta?

   He llegit en un diari d’avui, que l’Agència Catalana del Consum veu minvar les reclamacions que se li fan. Això vol dir que hi ha menys queixes dels consumidors, però no vol dir pas que, hagin disminuït els motius pels quals s’hauria de reclamar.

   Ve a ser com quan la guàrdia civil o els mossos d’esquadra diuen que cada any hi ha menys denúncies, tot i que és evident que cada any hi ha més robatoris, més agressions i més motius per denunciar a les autoritats, però com que la denúncia no sol servir de res, la gent opta per no perdre el temps.

   Doncs jo, puc molt ben dir el mateix de l’Agència Catalana del Consum, a la que hi he reclamat en un parell d’ocasions, amb la seguretat de que estava carregat de raó, front els abusos primer d’una companyia de telefonia, i més recentment, els de l’empresa que gestiona el servei municipal d’aigües.

   Aquesta darrera reclamació era tant evident, que no puc entendre, com no em van donar la raó. Ho explicaré en poques paraules:

   Es tracta d’un contracte fet fa quasi quaranta anys. En tot aquest temps, ni un sol trimestre, el consum ha arribat al mínim establert. En un moment determinat, em fan la factura sense haver llegit el comptador, és a dir comptant la darrera lectura i constant com un de 0 metres cúbics i facturant els 45 que son els mínims trimestrals. Al període següent inexplicablement torna a passar el mateix, i es repeteix la mateixa operació, consum 0, i es facturen i naturalment es paguen, els 45 metres cúbics corresponents als mínims.

   Al trimestre següent, es fa la lectura, que resulta ser de 102 metres cúbics, que naturalment, corresponia a tres trimestres, i a la factura em cobren una morterada per un excés de consum de 57 metres cúbics amb la penalització corresponent, això que en els dos trimestres anteriors ja me n’havien cobrat 90, és a dir que no s’esqueia el cobrament d’un producte ja facturat.

   Em queixo a les oficines de Sorea, i, ni cas. Per això vaig a l’Agencia Catalana del Consum, que després de marejar la perdiu fent-me aportar justificants de tota mena, acaben resolent que la companyia subministradora, els hi diu que tenen tota la raó i han actuat conforme a la seva pròpia normativa. I s’ha acabat el bròquil, a pagar i a callar, que és el que ens toca fer als ciutadans.

   Si per comptes de tractar-se d’aigua que és un bé escàs i de tots, s’hagués tractat d’un producte que fabriqués aquesta empresa, m’haurien agafat ganes de obrir les aixetes i arribar cada trimestre al límit dels mínims establerts, i tant que sí.

   Al llibre Publicat justament fa poc, sobre el camp d’aviació de la Pineda, es deia que la seva mare havia sigut entrevistada, ja que el seu marit i pare de l’Esteve Benach era un dels antics propietaris dels terrenys que va ocupar el camp d’aviació. A l’Esteve, no li consta que sa mare, la Palmira, que viu amb ell i que ara té 94 anys fos entrevistada per l’autor del llibre, només s’ha assabentat que les seves nebodes de Salou n’hi van parlar. (1)

   L’Esteve recorda haver sentit dir que, el seu pare, quan va poder recuperar la seva finca al Prat tot i que el conjunt era una gran esplanada sense cap punt de referència, va poder identificar-la amb exactitud.

   Amb seguretat, que per aquesta finca, venia a tomb aquella cançoneta que li dedicàvem al canalla a l’Esteve, i que tot i cantar-la tot seguit, venia a resultar ser, com aquesta conversa:

-       Benach xic xac. D’on vens? 

-       Del Prat a collir carxofes.

-       Què son molt grosses?

-       Com el teu cap

Ningú recorda l’origen de la cantada. Ves a saber si ja venia d’una o dues generacions anteriors.

   Però no volia pas parlar d’això en relació a l’Esteve Benach, que sent com és, company de quinta, en trobem cada any, o al menys la majoria, a les excursions primaverals dels del 43. El que vull dir, per deixar-ne constància, és per   la llàntia del darrere i els aplics posats a les columnes, de l’ermita de la Mare de Déu de la Pineda, que va fer ell mateix i va regalar al santuari.

   Va ser una mena d’agraïment per haver-se’n sortit bé d’una greu malaltia que va patir de ben jove, casat feia poc i amb dues criatures de llençolets.

   La llàntia no és solament un estri de suport d’uns fanals que fan llum, és essencialment una obra d’art, o si es vol, d’artesania, força valuós, feta a base de milers i milers de cops de martell sobre el ferro calent, donats pel braç d’un ferrer, que rep l’embranzida del fons del seu cor.

   L’Esteve que va néixer i créixer a Vila-seca i ara viu a Montmeló, avui ja no té cap lligam físic que l’uneixi al poble, ni la casa, ni la terra. Això sí, hi té i manté els vincles familiars i dels amics, i les arrels, que per comptes d’endinsar-se a la terra per aferrar-s’hi, es giren cap al cel, en forma d’una llàntia penjada al Santuari de la Mare de Déu de la Pineda.

   Que el teu record perduri per molts anys.

 (1) Passat un temps, el senyor Pedro Otiña, m'ha dit que, efectivament, havia parlat amb la Palmira Ferré, i per això cal que, en honor a la veritat, en deixi constància. 

   No em refereixo als fans d’aquell licor espirituós de color groc i dolç, que convidaven a beure’l a l’estiu, barrejat amb un got ple de gel picat, no. Ho faig pensant amb els que vam néixer l’any 1943, i que precisament enguany, complim la setantena.

   Igual que altres lleves, la nostra, l’any que en fèiem cinquanta, vam començar a trobar-nos any rere any per fer una excursió, els primers anys d’un dia, però aviat ens vam afegir al cap de setmana, i en aquests vint anys ens hem passejat per una bona part dels indrets, que es poden fer sense que el viatge s’allargui massa pel que fa a les hores d’autocar.

   Malgrat aquest entrebanc, ens hem atrevit a allunyar-nos fins a Pamplona, Donostia, Burgo de Osma i l’any passat fins a Sigüenza, que son unes quantes hores d’autocar, i tot i que, les hores enclaustrades al vehicle serveixen per fomentar la convivència, l’encaixonament, no és bo per l’ossamenta, en molts casos, una mica malmesa.

   Des que vam començar, entre els viatgers, ja teníem a en Joan, que ben jove va patir una feridura, un “ictus” que en diuen ara, i sempre va acompanyat d’una crossa. No sé si la cosa és simptomàtica, però enguany ja portàvem quatre bastons.

   Així que han anat passant els anys el nombre d’excursionistes ha anat variant, i malauradament a la baixa. Vàrem assolir el màxim l’any 1994 anant a Morella i Penyíscola, anant i tornant en un sol dia, però també va ser quantiosa l’assistència a la de Navarra, l’única que hem fet de tres dies.

   Recentment, els tres anys darrers, la baixa ha sigut més greu, de manera que l’any passat ja vàrem ser socorreguts per gent de la quinta anterior, i com que la cosa s’ha agreujat, enguany ja ens hem hagut de fer acompanyar per cinc parelles d’altres lleves. Val a dir que, molts anys enrere, quan anàvem a estudi, a la classe del senyor Garriga o del senyor Bastida, també ens hi aplegàvem canalla de diverses, quintes, fins i tot masses. Eren els anys del “cara al sol”, la “formación del espíritu nacional” i “l’evangeli del diumenge” que ara el ministre Wert s’entesta en tornar-hi.

   Fent un repàs de les baixes sofertes en aquests darrers anys, puc ben bé assegurar que en la immensa majoria, vaja, exceptuant un cas, tots els demés, no venen per culpa de la manca de salut, en tot l’ample ventall de circumstàncies que l’envolten. Alhora aquest fet, també és un esperó per apuntar-ser, per allò de que, aprofitem enguany que ens trobem bé, que l’any vinent ... ja ho veurem.

   Això doncs, d’una o altra manera hem de seguir, i els de les altres quintes, també ho haurien de fer, que si tens una hora bona, s’ha d’aprofitar. Ànims!

   El dia abans del Sant Jordi d’enguany es va presentar el llibre de la col·lecció Recerca, “El camp d’aviació de la Pineda (Vila-seca, Tarragona)”. Vaig anar a la presentació i el vaig comprar per 12 €, preu pel públic en general, i que per els subscriptors, era de 10 €, si es comprovava a la llista, que ho era. Els que s’havien posat a la venda aquell dia es van esgotar.

   Per a la difusió de les monografies de la secció de Lletres de l’Agrupació Cultural, es va emprar des del primer volum, el sistema de subscripció, a la que m’hi vaig adherir, fins que en un moment determinat, per una rebequeria, me’n vaig donar de baixa, el que no vol dir que no els tingui quasi tots, i no solament això, sinó que me’ls he llegit i alguns els faig servir sovint.

   Aquest sistema de compromís per a la compra, és bastant habitual, en entitats culturals locals. El que no és tan normal és publicar-ne la llista a cada exemplar, cosa que es fa des del número 15 de les monografies, així que, a les darreres pàgines del llibre suara presentat, hi consten un total de 212 subscriptors. Si es té en compte que la tirada és de 250 exemplars, vol dir que, al mercat ,només si posaran 32 exemplars d’aquesta primera edició, que segurament ja es devien vendre el primer dia.

   Fent un cop d’ull a les llistes publicades des del num. 15 de les monografies al num. 8 de la recerca, podem veure com hi ha 170 subscriptors fixes, dels quals fins i tot, hi ha matrimonis que ho son tots dos.

   També veiem com hi ha sis subscriptors que hereten les dels seus pares difunts, i alhora hi ha onze viudes, que ocupen el lloc del seu marit. Curiosament no hi ha viudos, i és que habitualment la majoria dels subscriptors son els homes de les famílies.

   Finalment, durant aquest període hi han hagut 38 baixes, una bona part per defunció, i 25 altes, a vegades, els propis autors o els seus familiars. Curiosament de tots els autors de monografies i recerca, només n’hi ha sis que siguin a les llistes.

   Diuen, que qui no té feina el gat pentina, i com que avui ha plogut, he aprofitat per llegir-me el llibre d’en Pedro Otiña, i en acabat, fer tota aquesta parida.

   Temps enrere, ja havia fet una relació dels estendards de les confraries de la parròquia, que fa anys estan plantades vora l’altar major de l’església. Però al poble hi ha altres tipus de senyeres, que podem dividir en dos grups: les de les entitats culturals o folklòriques que solen ser del tipus penó o pendó que diem aquí, i els de les societats, que tenen semblança amb els de les confraries.

    De les entitats folklòriques cal destacar-ne dos d’històrics, el del cor La Unió, que al ser dissolt, el varen lliurar a l’arxiu històric de l’Ajuntament, i el de l’Esbart Sant Esteve que després de plegar el van posar al santuari de la Mare de Déu de la Pineda. Els altres estendards d’aquet grup son, si no vaig errat el de l’Esbart Ramon d’Olzina i el del Grup de Caramelles Ramon Sendra, el primer que és un ens estable que d’aquí a un mes complirà 37 anys i, el segon, que té menys seguida, però enguany, ha sortit a escampar els seus cants pel poble, marcant una fita, la instauració de la automoció.

   Aquests estendards pengen d’una barra horitzontal, naturalment sostinguda per una de vertical, i sovint d’aquesta travessera hi pengen també cintes commemoratives o distincions assolides per l’entitat.

   L’altre grup d’estendards, els de les societats, tenen una finalitat ben distinta a la festiva, de l’àmbit anterior, ja que en sa majoria només els he vist emprar per anar als enterraments dels seus associats, com fou el cas d’ahir mateix que el de la Societat de Caçadors va acompanyar el fèretre de Pau Pons que en fou president durant molts anys.

   Aquesta mateixa funció fan, o millor dit feien, les senyeres de les altres entitats, el Fènix, el Centre Catòlic, l’Ateneu i Las Vegas, tot i que, darrerament costa trobar entre els socis, voluntaris per anar als enterraments amb l’ensenya social. Per això, aquest element distintiu, ha passat quasi a la història, com també han passat al mon dels records, al nostre poble, les processons que organitzava l’església catòlica, i a les que els socis del Centre hi anaven en corporació acompanyats del seu estendard.

   Tal dia com avui, a més de ser l’aniversari de la Clara, també s’escau ser el de la proclamació de la segona República, que de fet, cada any que passa sembla que ens anem apropant a la tercera, més que pels mèrits dels republicans, per les atzagallades a l’entorn de la família del caçador d’elefants.

   A Vila-seca, amb motiu de la primera República, es posar una estàtua al·legòrica, en forma d’una noia, dita “la republicana” al damunt de la font que hi havia a la plaça de Castelar, avui plaça de Voltes. Així doncs que quan va arribar la segona, avui fa 82 anys, es va restablir l’estatueta al seu antic emplaçament, del que va haver de ser retirat amb la Restauració.

   Aquesta estatueta fou mutilada d’un cop de pedra a la matinada del 18 de juliol de 1933, de manera que li fou trencat el braç que sostenia una balança, símbol de la justícia. No cal dir, que el fet provocà gran enrenou i disgust entre els republicans locals, de manera que l’Ajuntament,  que tenia sessió aquell mateix dia, ho va posar en coneixement del govern civil i alhora va encarregar a l’escultor local Joan Voltas, la seva restauració.  

   Els agents enviats pel govern civil, no van arribar a escatir qui i com s’havia produït l’agressió. Del fet se’n feu ressò la premsa, i en concret el diari Avançada del dia 22 de juliol, en va fer la següent crònica:

“Fent unes obres es va suprimir una capelleta que hi havia en una paret amb un Sant Antoni vulgaríssim i de mal gust. La resposta cavernícola no es feu esperar; durant la nit es va trencar el braç esquerre de l’estàtua de la Republicana que ni ha a la Pl. Castelar.

Aquesta estàtua s’hi havia posat l’any 73 i havia estat amorosament guardada pels republicans de Vila-seca fins poder tornar al seu lloc amb la proclamació de la II República el poble de Vila-seca li queden tots dos braços i la voluntat de justícia. O torna el braç amb les balances o els braços faran justícia.”

   Realment, hi va haver una confrontació, sovint mal entesa, entre els partidaris de la laïcitat associada a la República i els reaccionaris de dretes, alhora catòlics practicants. Això no obstant, la convivència vilatana, va romandre sempre pel damunt i els valors familiars i d’amistat van estar sempre pel damunt dels polítics.