D’un temps ençà, des que patim aquest fenomen de la crisi econòmica o financera, no ho sé ben be, ja que no hi entenc res de res, els “mercats”, es veu que son els que condicionen les nostres vides, al menys si ens escoltem, veiem i llegim el que ens diuen els nostres informadors de capçalera.

   Cal estar a l’aguait de com respondran els mercats, després de cada acció que fan els màxims dirigents dels estats, tant si actuen a títol individual com si ho fan col·lectivament, ja siguin de la zona euro, del G-20, o del banc galàctic.

   Qui deuen ser els mercats?, tenen cara els seus dirigents? i nom?, on viuen?

   Fa poques setmanes que l’Arcadi Oliveres ens deia al pati de la biblioteca, mig a fosques, que el planter d’on surten els secretaris d’economia del govern dels Estats Units, des del president Reagan fins Obama inclòs, era una d’aquestes empreses fantasmagòriques que més incideixen en els “mercats”. Allí havien aprés a manejar els mercats, com un fuster aprèn a fer anar del ribot i desprès, ho posaven a la pràctica als seus altíssims càrrecs des d’on dominaven una bona part de l’economia occidental.

   I aquí ve allò que em costa més d’entendre: si aquests taurons espavilats surten del cau per anar a fer de polítics, com és que quan les coses van malament a les economies d’un estat, com per exemple a Itàlia, per posar-hi remei han de substituir els polítics per tecnòcrates al seu govern.

   Així que ara, a punt de votar els diputats de les Corts espanyoles i alhora als membres del Senat inútil, que faran possible un govern, nou o vell, ves a saber, es trobaran amb el dilema de nomenar polítics o tecnòcrates taurons. És igual, com que es veu que estem penjats, mani qui mani, acabarem pagant més impostos i patint retallades a les prestacions socials que hem tingut fins ara, i es veu que no ens mereixíem.

  Per molt que mentrestant ens diguin el contrari.