Si veiessin els nostres avis com queden les oliveres després de la collita d’avui, se’n farien creus. Em refereixo a les olives que queden per terra i sovint també dalt de l’arbre. Si ho comparem amb com quedaven només cinquanta anys enrere, la diferència és abismal, doncs llavors no quedava una oliva ni a terra ni a dalt.

    De fet, anar a l’oliva aleshores, volia dir passar-se més temps plegant les olives de terra que munyint les de l’arbre, que calia separar-les, de manera que, al portar-les al trull del Sindicat ja es pesaven a banda les de terra i les de dalt. No diguem res de la qualitat de l’oli que sortia de les olives de terra, que a vegades tenia més proteïna que greix.

    A les cartilles de l’olivaire del Sindicat, s’anaven separant les aportacions de dalt i de terra per quinzenes, i és que cada quinze dies es feia una avaluació d’oli obtingut en relació a les olives premsades, i així sortia un rendiment cada dues setmanes i d’acord amb aquest es pagava al soci.

   Recordo que l’any 1956, l’any del fred, hi hagué una collita excepcional. Fora d’unes quantes antares que resultaren afectades per la gelada, la resta tingueren molt bona collita, suposo que perquè la gelada del febrer va matar moltes de les formes hivernants dels insectes que parasitaven l’olivera i les olives.

    Tant fou així, que molts dels pagesos del poble van haver de raure a demanar que tornessin els “veremadors” del Mas de Barberans, o altre poble del Montsià o del Matarranya que solien venir a plegar avellanes, i no que sé perquè, els hi dèiem “veremadors”. Potser perquè quan acabaven amb la collita de l’avellana al nostre poble se n’anaven a veremar als pobles de l’Alt Camp o del Penedès.

   El cas és que la gent d’aquelles comarques que també solien tenir collita d’olives, les plegaven més tard. I com que eren especialistes en plegar les olives de terra, es posaven una mena d’ungles de llauna que els hi permetia a més de no fer-se malbé les seves, tenir una mà més gran i per tant fer més feina.

    L’altre canvi radical, és molt més recent, i es l’estalvi de l’ús d’aquell aparell tant enutjós que era el porgador, no per l’andròmina en si mateixa, sinó perquè quan arribaves del tros, fosc i cansat, havies de descarregar el carro posar-te a porgar les olives per treure’ls les fulles i branquillons, tornar a ensacar, carregar i ... cap al trull. Era un no acabar.

    Ara potser és més pesada la feina, sobretot si fas anar les perxes amb els sacsadors, però com que es va més de pressa, pleguem més aviat i ... en paus.