Quan érem canalla i havíem d’anar a Barcelona, sempre hi havia algú que ens deia: compte que no et facin besar el cul del negre! A mi també m’ho van dir i no us podeu imaginar el mal de cap de em van posar al damunt. Hi vaig donar més tombs que les pedres del trull durant tota la campanya.

    Ja m’imaginava que a l’andana de l’estació de França, hi havia plantat un home negre, gran con un Sant Pau, amb els pantalons als talons i ajupit esperant que els que hi anaven arribant complissin l’obligació. Tan m’hi vaig capficar, que així que s’atansava el dia del viatge que tan havia somniat, vaig acabar dient-li a la mare, que no hi volia anar de cap manera, ni cuit ni cru.

    Quan va saber el perquè, em va explicar, que això de besar el cul del negre, es deia en sentit figurat, és a dir que no volia dir el que es deia, sinó que era una mena d’avís, de que a l’anar a Barcelona, els de poble, calia que anéssim amb els ulls ben oberts perquè ens podien engatussar o donar gat per llebre.

     Aclarit el dubte vital, doncs cap a Barcelona falta gent! I ull viu a que ningú ens fes el Sant Pere baixa la llàntia.

    En canvi avui, a les meves velleses, després d’haver-hi viscut quatre anys i escaig, d’haver-hi anat, centenars de vegades, he besat el cul del negre.

    No me l’he trobat a l’Estació de França a l’arribar, sinó pel carrer quan ja estàvem a punt de tornar, i en forma d’una noia molt deseixida, la qual, al sortir d’un establiment públic, sense que em podés refer del cop de sol, se’m planta al davant demanant-me si li podia signar en un cartipàs que es traginava, en un full al qual hi havia quatre columnes, una per la signatura, una altra pel codi postal, un altre pel nom del poble, i la darrera pel donatiu.

     El primer que m’ha passat pel cap, ha estat  que si era per organitzar un “Barcelona decideix”, però tot seguit he vist l’encapçalament del full, que hi posava quelcom semblant al nom d’una associació de protecció als nens sords i muts, en canvi la noia no portava cap penjoll identificatiu com solen portar els que capten pel carrer per alguna causa justa.

     Després de signar calia fer el segon pas, l’aportació voluntària, i com que ja se m’anava fent present a la ment, el cul del negre, l’òbol ha estat més aviat escarransit, i com que me’n reclamava més li he dit que no s’ho esperés, que de sobte m’havia semblat que els nens ja hi sentien i fins i tot cridaven. Uns xicots que eren a la vora, i havien seguit l’entabanada en directe, li han dit, que avisarien a la policia, i aleshores la mendicant i una altra que hi havia per la vora, s’han posat a córrer carrer amunt com esperitades.

     Quan em torni a trobar un cas semblant, miraré que sigui per una associació en defensa de que no ensibornin als vells despistats, i si és així, els hi faré un bon donatiu.