A la sortida de l’hivern és temps de sembrar patates, que a Vila-seca en diem pataques. Aquesta feina, com la recordo de quan era petit, era ben diferent a les habituals que feia la pagesia.

    La preparació del terreny consistia en llaurar i replanar amb la post com a feina prèvia, a partir de la qual, és feia el ratllat amb l’aixada de crestallar que era molt més llarga del normal, que deixava una mena de solquets on després hi haurien els crestalls.

     Per aquests solcs lleugerament insinuats, si abocava la comuna, repartida a raig, i pel damunt si anaven col·locant els talls de pataca amb els grillets ben aparents.

     La pataca de llavor se solia comprar al Sindicat, i venia d’Àlaba, ja que sempre produïa més si es comprava allí, que no pas si sembràvem les nostres de la collita anterior. Suposo que les provinents de zones de clima fred, eren molt més sanes i induïen a un major rendiment. Era habitual que las varietats o menes sembrades aleshores fossin l’Arran Barner de polpa blanca o la Furona del pell vermellosa i polpa groguenca. Més endavant va arribar la Kenebec també de polpa blanca que feia les pataques més grans.

    Un cop a casa, les escampàvem per terra i pel damunt de sacs o borrasses, fins que s’insinuaven els grills, moment a partir del qual, es tallaven, fent-ne tants bocins com fos possible de manera que a cada un, hi hagués un grill com a mínim.

    La llavor es repartia pel solquet, i tot seguit pel damunt de cada tall, situats a un pam i mig un de l’altre, si posava un bon grapat de fems i entremig dels munts de fems si posava una “llepadeta” de guano, de manera que mirant de lluny i des d’una mica amunt, es veien unes ratlles blanques i negres que destacaven sobre la monotonia del color terrós.

     El guano, que feia anys que no ens arribava, era un adob orgànic amb una riquesa considerable dels elements químics que les plantes necessiten, venia de Xile i tenia el seu origen en les cagarades confitades d’unes aus marines que, des de feia segles, les anaven deixant caure a uns determinats indrets, dels quals s’arreplegava.

     Nosaltres també en dèiem guano a la barreja de super, moníac i potassa, que a paletades a tort i a dret ens preparàvem a l’entrada de casa, o a vegades al tros. Tallar la llavor de les pataques o palejar el guano eren unes de les moltes feines que feia el pagès als vespres després d’haver treballat al camp de sol a sol.

     Finalment, després de l’escampada de la llavor i els amaniments, amb l’aixada de crestallar es bastien els crestalls, i com que normalment es feia amb el terreny assaonat, ja no calia regar fins que les plantetes ja eixien de la terra, començant a omplir-la de taquetes verdes que dia a dia s’anaven fent més grans.

     Gairebé coincidint amb l’acabament de l’ús de la comuna, la feina va anar evolucionant progressivament fins el punt de que, aquella tasca feta amb tant d’empallegament, al cap de pocs anys es feia de forma totalment mecanitzada.