Casualment, mentre estava escrivint sobre la sembra de pataques, per la ràdio hi sentia Joan Manuel Serrat cantant “Temps era temps” que reflectint una època, la de Basora, César, Kubala, Moreno i Manchon, cantava que a la galeria hi havia la comuna.

    El cantautor es referia a l’habitacle que disposava d’un seient de fusta amb un forat que comunicava a un receptacle situat a la planta baixa de la casa, que quan estava en desús romania tapat amb una cobertora per impedir que en sortissin els efluvis pestilents procedents del dipòsit.

     A Vila-seca també en dèiem comuna del contingut d’aquest dipòsit, que tenia com a destí, ser un adob pels cultius, i que com a tal, la pagesia en volia aplegar com més millor, i si era possible, de bona qualitat.

     Fins els anys 1959 i 1960 en que es varen fer les clavegueres, (és a dir que no en fa tants com és això) a totes les cases, hi havia aquest dipòsit on hi feien cap les defecacions i pixarades dels seus habitants, i com que el recipient era de cabuda limitada, de tant en tant s’havia de buidar, i un bon moment per fer-ho era al sembrar pataques tot i que alguns pagesos s’estimaven més adobar altres cultius.

     Si tenim en compte que a Empúries o a Numància, per fer esment a ruïnes visitades, la qüestió de la recollida dels fecals es feia amb canalitzacions per fora de les edificacions, com s’explica que al nostre poble en ple segle XX encara tinguéssim els dipòsits de comuna per les cases? Doncs segurament era per la seva utilització com adob.

     Sent aquest un element important per a la producció agrícola no és gens estrany que, a les cases que hi havia al llindar d’algun establiment públic, com un cafè per exemple, es fessin tractes de veïnatge, per tal d’aprofitar el rendiment de les latrines. En altres cassos, com per exemple al Sindicat, que tenia un cafè amb força assistència i per tant  amb una bona producció fecal, al menys un cop a l’any, la subhastaven per tal que, qui en pagava més se la podia emportar.

     A les ciutats d’aquí a la vora, la cosa anava més o menys igual però el sistema de recollida estava organitzat d’una altra manera. El feien empreses especialitzades que tenien uns carros amb un dipòsit que s’omplia de les fosses que hi havia a cada casa. La preuada mercaderia es traslladava a les finques que la demanaven, i fins i tot en alguna d’elles en feien estiba. N’hi ha una al Camí Fondo, que tenia un aljub amb una cabuda de més de trenta carretades de suc.

     Al nostre poble però, la feina es feia amb barrals que s’anaven omplint a ferrades, sovint amb l’ajut d’un cap de corda per arribar més avall. Un cop els barrals plens, amb l’ajut dels semalers es duien vora el carro per carregar-los amb la mateixa traça que les portadores. Era condició indispensable, fer aquesta feina en lluna vella i encara que no era obligatori, és perpetrava el fet a la matinada, quan encara hi havia poc moviment pel poble. En tot cas la ferum quedava.

     Insisteixo en que el carreteig d’aquesta quisca, que ara ens pot semblar prehistòrica, i que als nostres fills ni els hi passa pel magí, total només fa cinquanta anys que ha deixat de ser una feina habitual i obligatòria de la gent del nostre poble, majoritàriament pagesa.