Reprodueixo aquí un comunicat de la Secció Sindical de CCOO de Lear sobre la participació en la pròxima vaga general del dia 29 de setembre per l'interès que m'ha despertat.
Habrá un día en que todos al levantar la vista, veremos una tierra que ponga libertad. También será posible que esa hermosa mañana ni tú, ni yo, ni el otro la lleguemos a ver; pero habrá que forzarla para que pueda ser. (J. A. Labordeta, 1935-2010)
Aquesta estrofa d'una cançó del desaparegut José Antonio Labordeta ens serveix per a introduir el tema del qual us volem parlar. Com tots sabeu, el proper dia 29 de setembre hi ha convocada una vaga general en resposta a la reforma laboral i en resposta als intents que se succeiran de reformar el sistema de pensions (allargament de l'edat de jubilació, canvi en la forma de càlcul de les pensions, etc) que el govern espanyol i algunes forces polítiques que els donen suport volen dur a terme i que, en definitiva, el que pretenen és carregar sobre els més dèbils, o sigui a la majoria de nosaltres, la solució a la crisi econòmica que altres van provocar i que els governs no van saber ni preveure, ni aturar.
Estem assistint les darreres setmanes a una campanya orquestrada des de diversos mitjans de comunicació per tal de desprestigiar el conjunt de sindicats que donen suport a la vaga general i a una altra campanya destinada a desmoralitzar als ciutadans en el sentit que la vaga no servirà de res. Aquestes són dues tàctiques que no són noves i que cada vegada que es convoca una vaga general es posa en marxa per a fer desistir la ciutadania de donar-li el seu suport. No volem en aquest escrit repetir els arguments que ja s'han explicat sobradament sobre el perquè cal donar suport a la vaga general del dia 29. El proper divendres 24 tornarem a celebrar assemblees al nostre centre de treball per a explicar de nou les raons de pes que ens han portat a la convocatòria de la vaga. En aquest escrit només pretenem facilitar-vos elements de reflexió per tal que lliurement, cadascú, prengui en consciència la seva decisió.
Si feu una mica de memòria, veureu que cap govern que s'ha hagut d'enfrontar a una vaga general ha dit a priori que si la vaga és un èxit, modificarien les seves decisions. Aznar, i abans Felipe González, deien fins al dia abans de la vaga general a la que es van haver d'enfrontar que no mourien ni un punt, ni una coma, del que ja havien decidit. És normal que diguessin això, l'estrany hauria estat que haguessin dit que escoltarien l'opinió dels ciutadans. Tant l'un, com l'altre, però, després de l'èxit de la vaga general a la que cadascun d'ells es va enfrontar, van rectificar. L'últim cop va ser el 2002, amb el “decretazo” de l'Aznar. Hi va haver reforma, sí, però no la que ells volien. No va ser perquè sí, sinó perquè es van haver de doblegar a la voluntat de milions de ciutadans que els van manifestar el seu desacord amb les seves polítiques. Participar a la vaga general no és donar suport o no a les centrals sindicals convocants. Participar a la vaga és, des del nostre punt de vista, un acte de ciutadania. És un dels pocs actes de ciutadania que encara podem exercir. És la manera que tenim els ciutadans de demostrar que malgrat que els polítics ens volen a casa fent bondat i calladets perquè ells puguin fer i desfer el que vulguin, nosaltres no hi estem disposats. És la manera de demostrar als poders econòmics i mediàtics que per molt que ens bombardegin dient que el mercat, els capitals, vetllen pel bon funcionament de l'economia, la crisi ens ha demostrat que els ciutadans no els podem atorgar el poder total perquè ja hem vist on ens ha portat el seu poder absolut i antidemocràtic, a la destrucció de milions de lloc de treball i a un empobriment general de les nostres economies.
La reforma laboral recentment aprovada és el primer pas d'un conjunt de mesures que ens redueix a un mer recurs laboral. A la generació dels nostres pares i dels nostres avis no els van regalar res. Si ells no haguessin lluitat persistentment i haguessin arriscat, avui dia encara treballaríem en les condicions laborals que ells van sofrir, jornades de 14 hores, condicions laborals més pròpies d'esclaus que no pas de ciutadans. Ningú té com a objectiu fer una vaga general, ni nosaltres mateixos, però ells s'hi van jugar més que no pas perdre el salari d'un dia per a aconseguir per a ells i per als seus fills unes condicions laborals més dignes que les que tenien. I això ho hauríem de tenir present a l'hora de prendre la nostra decisió personal i col·lectiva. Una decisió que hem de prendre individualment i lliure. Però reflexionant què hi anem a guanyar i què hi anem a perdre. Es tracta d'un compromís personal que ningú pot prendre per tu.
Com diu la cançó d'en Labordeta, pot ser que nosaltres no veiem els fruits del nostre esforç, de la nostra lluita, potser el veuran els nostres fills, però el que és innegable és que nosaltres podem forçar a que sigui possible. Ningú ho podrà fer per tu, només tu al costat de molts altres ho pot fer possible. Ni la por, ni el sentiment d'impotència ens ha de fer tremolar. És el que ells volen, que tremolem. Nosaltres no hi podem fer més, ara la paraula la tens tu i si parles, si parlem com un sol home, com una sola dona, no dubtis que ens escoltaran.
