Benet XVI ja ha marxat de Catalunya. Avui els mitjans van plens de la repercussió de la visita del Papa a Barcelona. Valoracions de tot tipus sobre diferents aspectes de la visita papal a Barcelona. Jo també en faré un breu resum de les impressions que m'ha quedat de la visita. En primer lloc, diré que en el debat sobre si la visita ha estat un èxit o no, tot depèn del què hom entengui per la paraula èxit. Els èxits s'han de valorar en funció dels objectius que cadascú s'hagués imposat arran de l'estada del Papa a Barcelona. Jo no sé si va ser un èxit o no. Per la meva banda no m'havia suggerit cap objectiu a assolir. El que sí que em queda clar és que els èxits avui dia passen sobretot pel ressó mediàtic que un esdeveniment provoca. Des d'aquest punt de vista, és ben evident que la visita va ser un èxit. El seguiment televisiu que es va fer dels actes en què va participar Benet XVI van ser seguits per les televisions nacionals i estatals. Podríem dir al·legòricament que vam ser més papistes que el papa, mai més ben dit. Per tant, des d'aquest punt de vista va ser un èxit total. I com que jo no tenia cap mena d'objectiu suscitat per la visita, ho deixaré aquí.
Anem per les meves impressions. La meva primera impressió ve provocada per les declaracions del Benet des de l'avió que el portava a casa nostra. Primera consideració. El vaticà no creu gaire en allò que anomenem la llibertat d'expressió i informació. Les preguntes dels periodistes van ser prèviament filtrades, en podríem dir censurades, abans de ser traslladades al receptor. En quins paràmetres? Ells ho sabran. Segona consideració. O el papa és amant de la bel·ligerància o té uns consellers que ho són. La seva declaració sobre l'anticlericalisme que es viu a Espanya, segons ell, comparable al dels anys 30, jo diria ja d'abans, és una mostra de com n'està de perdut el papa. Particularment no sé veure aquest anticlericalisme per enlloc. Una altra cosa és de si del que es parla és de pèrdua d'influència de l'esglèsia en la societat actual a Catalunya o a Espanya. Això és ben cert, tot i que no tant com alguns volen fer veure. L'església actua encara com un lobby de pressió, però la seva influència no té en la societat l'impacte que a ells els agradaria. Penso que no es pot parlar de l'anticlericalisme del primer terç del segle XX sense parlar del perquè d'aquell anticlericalisme. De què va portar a una bona part de la societat d'aquells temps a exercir l'anticlericalisme. Va ser una cosa espontània o la mateixa església va ser un dels factors més importants que el va impulsar? Quin paper exercia l'església en aquells temps a Catalunya o a Espanya? Em sembla que no podem parlar d'aquella època obviant aquestes raons. On estava alineada l'església llavors? Al costat de qui? Es pot oblidar que seguint la coherència del moment l'església es va alinear majoritàriament amb els poderosos i els opressors arribant a donar suport moral i justificació a un cop d'estat i a una dictadura feixista que va durar desenes d'anys? Podem oblidar que l'arquebisbe de Tarragona, el cardenal Francesc Vidal i Barraquer, va haver de viure exiliat i morir a Suïssa sense poder retornar a la seva seu perquè es va oposar a justificar Franco i la seva colla? Van ser aquests tan catòlics que el van martiritzar fins a morir a l'exili. Ara, sortosament, no estem com en els anys 20 o 30, però la situació d'aquells moments tenia uns perquès que no podem esborrar. Per tant, la meva impressió primera abans de la visita papal, mentre volava cap aquí, va ser de tristesa per aquestes declaracions i d'enuig. Sempre es parla de la talla intelectual de Ratzinger, però a vegades em costa de veure l'expressió d'aquesta intel·ligència.
Segona impressió. Vaig tenir la sensació, veient la tele, que als carrers de Barcelona hi havia molts catòlics espanyols i pocs de catalans. Vaig sentir gent vinguda de Navarra, de Castella i d'altres llocs. No diré que no n'hi hagués d'aquí, però n'hi havia molts de fora. També hi vaig notar una bel·ligerància poc cristiana contra els que expressaven la seva disconformitat amb la visita papal. Per tant, ja tinc dues impressions negatives de la visita papal. Penso que la majoria de catòlics catalans eren a les seves respectives parròquies com cada diumenge més que entusiasmats per la visita.
Tercera impressió. També negativa, ho sento. Una impressió gràfica de primera magnitud. S'ha comentat molt. Estava seguint la cerimònia per TV3, sobretot perquè volia aprofitar l'ocasió de veure les imatges de l'interior de la Sagrada Família. Vaig poder veure el ritual d'unció amb oli de l'altar. Benet XVI va ser generós en l'escampall d'oli i a continuació la imatge negativa. Pugen les monges benetes de Sant Pere de les Puel·les a netejar l'escampall d'oli de l'altar. La imatge gràfica és ben llastimosa. Estic segur que la intenció no era aquesta, però, com diuen, val més una imatge que mil paraules. A l'hora de la neteja són les dones que s'ocupen d'aquesta feina. El primer comentari de la meva dona va ser en aquest sentit. Jo ho vaig disfressar amb l'argument que elles eren les que havien teixit les estovalles de l'altar, però no era un argument prou consistent. Elles havien de tenir el protagonisme en ser autores de la tela, però la imatge que unes dones fossin les que acudien a l'altar a netejar l'oliada de la consagració és ben desencertada. Arraulides amb baietes intentant desengreixar l'altar va ser del tot desafortunada. Em sembla que es poden fer totes les consideracions que es vulguin, però l'efecte de la imatge és incontestable. Jo també em vaig sentir incòmode.
Quarta impressió. La impressionant obra de la basílica. Poc m'hi estendré. Ja sé la polèmica sobre si calia continuar l'obra o no tenint en compte com treballava Gaudí, però passant per damunt d'això, la basílica és una meravella.
Cinquena impressió. La utilització de les llengües. Bé, tot un poti-poti del qual prefereixo veure-hi la part positiva més que la negativa. Sí que vaig fer el comentari amb la família que els governants espanyols i els reis s'haurien de donar vergonya que el Papa empri més el català que no pas ells que segons ens diuen som de la seva nació. El que és clar, de moment, és que formem part del seu estat i com a tals haurien d'entendre que també som fills del seu govern i ens mereixem ser tractats amb normalitat i amb la nostra llengua. Em vaig fixar en el rei que va pronunciar una sola frase en català en l'acte de comiat en contrast amb les múltiples frases de Benet XVI. Això, però no em va sorprendre. Però els hauria de caure la cara de vergonya. Però, què hi farem.
Sisena impressió. La contínua confusió del Papa com a cap de l'església catòlica i com a cap d'estat no ajuda gens l'església catòlica. D'aquesta permanent confusió sorgeixen múltiples polèmiques, com per exemple, si els representants polítics han d'anar o no a les celebracions religioses del Papa. Hom acaba no sabent si assisteix a un acte d'estat o a un acte religiós. No hi ha altres figures religioses com la del Papa de Roma que conjuguin aquestes dues condicions. S'hi podrien assemblar la reina d'Anglaterra, teòrica cap de l'esglèsia anglicana, encara que no exerceix com a tal, o el Dalai Lama, cap d'una branca del budisme i cap d'una nació no reconeguda oficialment com el Tibet. Aquesta permanent confusió fa que es generin polèmiques i conflictes que d'altra manera no es produirien, com no es produeixen en altres caps religiosos. El més senzill seria fer desaparèixer l'Estat del Vaticà, o sigui, que el Papa actués més en consonància amb l'esperit evangèlic. Caldria recordar les paraules de Jesús de Natzaret quan deia "el meu regne no és d'aquest món", però molt em temo que l'església institucional no deixarà enrere la història de la institució que l'ha portat a mantenir un estatus de poder terrenal. Així, no deixa de xocar-me que la gent rebi al Papa amb una bandera groga i blanca, la del Vaticà i no amb una creu o amb una representació religiosa. La confusió fa, des del meu punt de vista, més mal que bé a l'església catòlica. Somniar en la desaparició d'aquest poder terrenal em sembla avui per avui poc realista i caldrà que seguim arrossegant aquestes contradiccions. En aquest cas, però, caldria ser conseqüents i actuar com a tal. No cometre actes d'injerència en els afers d'altres estats, en les seves lleis, en el seu camí democràtic, de la mateixa manera que a ningú se li acudiria de demanar a l'estat vaticà que aprovi l'avortament o el divorci. Política i religió no pot ser condemnable per a unes religions i no ser-ho per a unes altres.
En fi, la visita ha acabat i tindrem tema per dies a les tertúl·lies radiofòniques i televisives. D'aquí uns dies tot oblidat i a seguir cadascú el seu camí. La meva impressió final és ben clara, el viatge del Papa era religiosament estalviable, mediàticament profitós i políticament inútil, malgrat que algú va dir que seria espiritualment i econòmica profitós.
