Em dol en l'ànima la polseguera que ha aixecat el pregó que el poeta Joan Margarit ha pronunciat en la inauguració de les festes de la Mercè de Barcelona. La misèria nacional del nostre país apareix dia rere dia, ja sigui alimentada per uns pocs o bé per molts. El representant del PP a l'Ajuntament de Barcelona es va escandalitzar de les paraules de Margarit. Altres també ho han fet i asseguraria que s'han posat a opinar sobre la qüestió sense ni tan sols haver escoltat o llegit el pregor del poeta. El pepero, com a mínim, era present al Saló de Cent i va sentir les paraules de Margarit. Que s'escandalitzés o no, només depèn de la seva talla intel·lectual i de la seva creença en els principis democràtics o no. Però a banda d'aquestes petiteses, el que trobo patètic és que el nostre país debati sobre el contingut del pregó, format esssencialment per uns quants poemes i per una breu introducció on, des del meu punt de vista, el poeta va estar brillant. 

Cada vegada ens hem acostumat més a valorar més el que hom diu en funció de si estem o no estem d'acord amb el que sentim. Margarit va parlar de la llengua, de les llengües, de com veu la necessitat d'integració lingüística dels nou vinguts i del gran respecte que totes les llengües es mereixen. Va llençar alguns reptes a l'audiència, més preguntes que respostes, més temes per resoldre i que els va deixar en mans de les generacions futures. Per mi, un pregó ha d'interpel·lar l'audiència, però si no ho fa tampoc passa res. El pregó d'ahir ens interpel·la com a persones i com a catalans. Molta gent no sap valorar aquestes característiques i redueix la seva valoració en funció de si està d'acord o no amb el que s'ha dit.

No he seguit amb detall l'obra de Margarit, però sí que he llegit algun dels seus llibres de poesia. Margarit és un home intel·ligent, molt intel·ligent. El vaig sentir en una conferència negant que la poesia fos literatura. Defensava que la poesia és més a prop de la música i de les arts que no pas de la literatura. Hi estic força d'acord. Un país que no valora els seus poetes, així com els seus artistes i creadors, és un país en decadència.

Montilla deia dies enrere que independència era decadència. Jo penso tot el contrari, només la independència ens podrà retornar una renaixença política, cultural, lingüística i artística. Margarit deia una cosa que vaig escriure fa mesos en un apunt. El nostre país s'ha de desenvolupar en català, des del respecte a totes les llengües dels seus ciutadans, amb el coneixement del màxim de llengües possible, però amb una que ens vehiculi. El país ha de decidir si vol reescriure la seva història present i futura, tot acceptant la nostra història passada. Gràcies Margarit. Clarividència, llibertat i intel·ligència.