Ara que s'ha resolt feliçment el segrest del dos cooperants de BCN Acció Solidària s'ha obert un debat que fins ara tothom mantenia en stand by, per evitar males interpretacions mentre els dos cooperants eren en mans dels seus captors. Com exercir la solidaritat envers les persones i els països necessitats d'ajut material i humà? Durant molts anys fou l'església catòlica qui va capitalitzar l'ajut als necessitats de l'anomenat tercer món. Primer va ser amb la colonització, que duia aparellada la tasca proselitista dels primers missioners que anaven a convertir pagans. La tasca missionera va evolucionar amb el pas dels segles i els missioners, ajudats per l'aire fresc de, per exemple, la teologia de l'alliberament van iniciar una tasca social irreemplaçable i que va donar i segueix donant els seus fruits. A l'Amèrica Llatina, a l'Àfrica, entre els pobres, els malalts de SIDA o malària, etc. Els missioners cristians, van més enllà de les doctrines oficials del Vaticà perquè trepitgen la realitat de cada dia de la gent d'aquests països.
Anys més tard, la societat civil va organitzar-se moguda per ideals de justícia i equitat, i potser per un sentiment de remordiment vinculat als processos colonitzadors que van esprémer i segueixen esprement les riqueses naturals de molts dels països subdesenvolupats. Van néixer les oenegés (ONG), organitzacions no governamentals que van iniciar programes d'ajut i desenvolupament suplint en moltes ocasions els governs occidentals, gens aliens a algunes de les causes del subdesenvolupament d'aquests països, les seves antigues colònies. Algunes organitzacions es dediquen a donar resposta a necessitats puntuals degudes a desastres naturals, guerres, etc. Altres es dediquen a desenvolupar programes a més llarg termini amb objectius a més llarg plaç.
En el seu inici les ONG funcionaven d'una froma molt concreta que consistia a enviar ajuda material des dels seus països, comprant o recollint material concret que posteriorment era enviat a la seva destinació. Actualment el model ha evolucionat i la majoria d'ONG treballen amb altres paràmetres. Es considera més apropiat comprar el material in situ o el més a prop possible i que persones del propi país puguin fer la tasca sobre el seu terreny. En altres casos segueix essent imprescindible la participació de voluntaris que durant un període determinat de temps col·laborin en la tasca humanitària específica de la pròpia organització i que s'acostuma a fer d'una forma força professionalitzada.
El model que utilitza BCN Acció solidària és un model que s'inspira en l'acció que es duia a terme d'una forma que avui dia podríem dir anticuada o superada. L'organització de convois que duguin físicament l'ajuda humanitària fins al seu destí és poc utilitzada avui dia. Jo no sóc cap expert en ajuda himanitària, però m'agrada més el model que avui dia s'utilitza majoritàriament que no pas el que utilitza l'organització barcelonina en qüestió. No dubto de les bones intencions de les persones que fan aquesta tasca de dur físicament material des de BCN fins al país de destí, però no el veig massa adecuat. Per vàries raons. Ara s'esmenta el de la seguretat. És una raó d'actualitat, però jo vaig més enllà.
Caldria evitar que algú pogués confondre la cooperació humanitària amb unes vacances més o menys aventureres. Podria donar aquesta imatge a gent d'aquí i podria donar aquesta imatge a la gent d'allà. Es podria donar la imatge que els rics del nord van a passar una aventura amb l'excusa de transportar material útil i necessari per a ells. No voldria donar la sensació que penso que aquest és el motiu que mou a la gent a utilitzar aquest mètode, però és una manera de fer que pot induir a més d'un a pensar-ho. Algunes ONG han estat en els darrers anys motiu d'escàndol per diferents qüestions. Avui en dia les ONG, les grans, estan dotades d'importants estructures susceptibles a la corrupció que pateixen altres institucions per part d'alguns dels seus membres. Cal estar, doncs, amatents a aquests riscos.
Les ONG, en la meva opinió, han de compaginar molt bé la forma de dur a terme els seus objectius concrets, la cooperació humanitària internacional i nacional, i la forma en com es constitueixen en veritables lobbys que actuïn prop dels organismes internacionals i dels governs estatals i nacionals per pressionar-los a dedicar recursos i programes de desenvolupament econòmic i social per als països subdesenvolupats. Allò de que un altre món és possible, com acostuma a dir l'Arcadi Oliveres.
Per tant, les organitzacions no governamentals, civils o religioses, han de desenvolupar els seus objectius concrets en la forma més adecuada i eficient, alhora que fan una tasca de sensibilització social en els països d'origen i de pressió sobre els governs dels països rics i els organismes internacionals. Anem a pescar a les costes de Somàlia amb vaixells de guerra i personal armat en els vaixells pesquers enlloc de cooperar amb els països de l'entorn perquè creïn una indústria pesquera que pugui aprofitar els seus recursos naturals d'una forma sostenible mentre creen riquesa per a la seva zona geogràfica. Estem seguint el model colonialista que durant segles ha malmès el planeta i ha empobrit els habitants d'Àfrica i altres continents.
Així com hem de perseguir el turisme sexual, hem d'acabar amb el turisme solidari. Busquem plegats un model humà i democràtic basat en la cooperació real i llavors podrem fer turisme per tot el planeta de forma segura. I si fem un pas més, enlloc de fer turisme, enlloc de fer el turista, podrem fer de viatgers universals amb capacitat de conèixer els països, la gent, les cultures mentre contribuim a crear riquesa per tot el món. Deixem enrere les fórmules paternalistes que sovint són més humiliants perquè, després d'haver espoliat els seus recursos naturals, a sobre, encara ens han de donar les gràcies per haver-los portat quatre grans d'arròs.
