Em fa una certa gràcia aquesta tendència humana de l'època contemporània de catalogar tots i cadascun dels fenòmens que les persones passem. Ja sigui des d'un punt de vista mèdic, o bé des d'un punt de vista sociològic, psicològic, etc. Tots els estadis de la nostra vida han de pertànyer a una categoria o altra. Avui molts mitjans parlen de la síndrome postvacacional. Com si això de les vacances i la tornada a la feina fos cosa de quatre dies. Es parla del temps que els homes i dones que tenen la sort de poder mantenir una feina necessiten per a readaptar-se al ritme de treball i tot el que comporta acollir-se de nou a una disciplina social que marca el ritme de la nostra vida. Que si no comencem a rendir fins al cap de no sé quants dies, que si necessitem un temps d'adaptació al ritme horari pel què fa a llevar-nos, anar a dormir, etc. Tot ho hem de tenir estudiat i ben estudiat, detallat i persignat.

Després, d'aquí pocs dies, vindrà la síndrome que pares i fills hauran de passar pel començament del curs escolar. Després ... I així anar fent. Sembla que les persones som un objecte d'estudi que cal anar desxifrant fil per randa. Els que treballen a torns han d'acostumar el seu cos i la seva ment als continus canvis d'horaris de treball i de lleure, també de dormir. Els que tenen la desgràcia d'haver perdut la feina han d'afrontar la síndrome del desocupat. Trobaríem tantes síndromes com persones hi ha al món. No tothom afronta una mateixa situació de la mateixa manera. Hi té a veure la personalitat de l'individu, les circumstàncies familiars i socials, els estats d'ànim personals, i tantes i tantes coses.

A mi em sembla que moltes d'aquestes síndromes només existeixen en els fulls dels diaris, en els documents d'alguns psicòlegs, en els despatxos d'alguns professionals que sembla que no tenen altra cosa per matar el temps.

Les persones no som fotos fixes. Els nostres estats d'ànim varien en funció de diferents situacions internes i externes. I així ha estat sempre. Les persones amb una certa maduresa saben afrontar cada procés de canvi de la millor manera possible, sense que això els suposi un problema insalvable. La vida és viure el temps adaptant-nos als seus canvis amb serenitat. Sense síndromes. No hauríem de voler veure malalties on no hi són. N'hi ha que sempre voldrien estar de vacances, n'hi ha que sempre voldrien estar treballant, n'hi  ha que sempre voldrien estar sempre jugant. La vida, i el seu temps, ens donen l'oportunitat de fer de tot, fins i tot en circumstàncies difícils. Deixem-nos de tantes síndromes i dediquem-nos a viure en tota mena de circumstància. Tindrem temps per plorar, temps per riure, temps per jugar, temps per llegir, per conversar, per callar. No fos que mentre ens preocupem per cadascuna de les síndromes que ens volen fer passar, ens passi la vida per davant sense ni haver-nos en adonat.