Del penya-segat estant

L’autobús em va deixar a pocs metres de les muralles de Dubrovnik vora la porta Pilé que, defensada per un baluard i el pont damunt el fossar medieval és una de les millors maneres d'entrar a la ciutat. D’allí em  vaig dirigir cap al casc antic – Stari  Grad - temorós de com hauria quedat després de suportar les dues mil bombes  que, en mig any, l’imperialisme serbi  llençà sobre l’antiga ciutat, malgrat no haver-hi al seu interior, cap exèrcit, cap caserna, ni cap objectiu militar, però la punteria dels dèspotes va encertar les esglésies, la sinagoga, la biblioteca, l’aqüeducte renaixentista, l'esplèndid monestir franciscà, l’hospital medieval i la universitat.

Dubrovnik ha estat sempre una ciutat situada al mig de tot. En temps de l’Imperi Romà fou mig llatina i mig bizantina, religiosament mig catòlica i mig ortodoxa, per  acabar sent mig europea i mig otomana. De les mans de Bizanci passà a les de Venècia, fou lliure durant el trànsit de l’edat medieval a la moderna, pagà tribut als otomans i encara després d'aguantar la sang i el foc, Napoleó la lliuraria a Àustria. El segle XX suportà 3 guerres per formar part de Iugoslàvia abans de tornar a ser croata si és que mai havia deixat de sentir-s’hi.

Sortosament el suport internacional ha permès una darrera restauració tot i que al llarg de la seva història ha patit al marge de les guerres, malvestats més naturals com dos terratrèmols el 1520 i el 1637 i un incendi devastador el 1667.

La ciutat de Dubrovnik havia tingut sempre en el seu esperit el principi de supervivència, un principi cantat pel poeta Ivan Gundlic i escrit a l’entrada de la fortalesa Lovrijenac "Non bene pro tot libertas venditur auro" (la llibertat no es ven ni per tot l’ordel mon) segurament per això i moltes altres coses ha estat vista com un símbol de llibertat i prosperitat, però catòlica i urbana tenia massa èxit als ulls dels ortodoxes serbis que l'han tingut sempre per llibertina i degenerada.

A l’interior de les muralles, la ciutat vella té una ordenada simetria, que no sembla pas medieval, on a partir de l’Stradum, lesilles de cases configuren un seguit de quadratures perfectament estudiades on  el trànsit a motor és intel·ligentment prohibit.

Ala plaça Luza hi ha un elegant palau que lliga elements gòtics i renaixentistes. Al final del carrer Placa-Stradum hi ha la columna amb l’estàtua de Roland, exemplificant una vegada més la llibertat, un Roland provinent de la prou coneguda Chanson que, explica la mort a Roncesvalles del valent cavaller en retirar-se de la lluita contra els àrabs.

Pel que fa a la font d’Onofre, n’hi ha dos, la gran i la petita, situades  respectivament a l’inici de l’Stradum i a tocar del palau Sponza, un dels més bells  i elegants de la ciutat.

A  l’antiga Ragusa (Dubrovnik), junt a  cada una de les dues portes de la ciutat, Pilé i Ploce hi ha un convent, amb una funció evident, acollir al viatger i protegir la ciutat d’indesitjables però separats per menys distància física que no pas ideològica, cada un complia el  deure a la seva manera. Heterodoxa el franciscà i totalment ortodoxa el dominic.

El monestir franciscà és d’una esplèndida i bella modèstia, el claustre d'estil romànic una part i gòtic la més nova, téuna seixantena de capitells i disposa d’una de les primeres farmàcies d’Europa. A l’altra costat de ciutat el convent dominic és d’un gòtic tardà molt més luxós i ambforces traces del renaixement venecià.

Dubrovnik en definitiva, malgrat els estralls naturals i les guerres no tan estranyes, ha estat i és una ciutat complexa, mediterrània, eslava, elegant, austera i tranquil·la. Tan calmada que lliga perfectament els diferents estils gòtics, renaixentistes i barrocs que fan d’unpasseig per la ciutat un notable recorregut a una part important de la història  i dels seus estils artístics.

Dubrivnik ha estat i és en definitiva una ciutat dels Balcans que no ha deixat de ressorgir de lescendres per meravellar amb les seves pedres blanques aquells qui han passat perla costa  Dàlmata plena, per cert, de boscos d’alzines.