Del penya-segat estant

Entre Europa i Àsia, Orient i Occident, dibuixada per grecs, bizantins i musulmans, arribar a Istambul travessant el mar de Màrmara i l’estret del Bòsofor per veure a l’horitzó el dibuix de tot un cúmul de minarets, barris i espais verds il·luminats per un sol lluent és sense cap mena de dubte la millor manera d’entrar a la ciutat i és probablement la millor entrada a qualsevol de les ciutats amb port d’Europa.

Amb una part europea i una d’asiàtica, Bizanci, Constatinoble o Istambul et reben amb aires carregats d’història i encant. La Constatinoble bizantina fou hereva de Grècia i de Roma, baluard de la cristiandat i punt d’inflexió entre la història antiga, medieval i moderna. El costat europeu de la ciutat, és el de la vella Constantinoble, capital de l’imperi Romà i capital de l’Imperi Otomà, és la ciutat de Constantí el Gran, de Justinià, de Teodora, de Mehemet II i d’Attaturk, de Santa Sofia, de l’Hipòdrom i de la universitat.

Quan el 29 de maig de 1453 va morir la capital de l’imperi Romà  d’Occident, va néixer la nova capital de l’imperi Otomà que en unes desenes d’any superaria el poder de l’anterior. A partir d’aleshores la catedral de la Divina Saviesa es va convertir en la principal mesquita del nou imperi que era dirigit des d’un bellíssim palau del segle XV situat sobre un turó a la riba on conflueixen la Banya d’Or i el mar de Marmara.

Ara, 1500 anys després de la construcció de Santa Sofia al barri de Sultanahmet i cinc-cents de l'edificació del palau a la punta del Serrallo, però molt propers l’un de l’altra, ambdós han deixat de tenir la seva funció per esdevenir dos museus, dues llegendes, dos símbols d’ostentació i de poder.

Santa Sofia, és un edifici bizantí aixecat sobre una catifa verda d’herba fresca que contrasta amb la verdadera metàfora històrica que representa. Inaugurada com església per Justinià, Mehmet II la convertí en mesquita i Attatürk en museu, per tant, no és església ni mesquita és verdaderament una relíquia històrica.

Santa Sofia té absis, naus, galeries, biblioteca, columnes dels marbres més diversos, l’entrada imperial feta, segons la llegenda, amb fusta procedent de l’Arca de Noé, una cúpula de més de 30 metres de diàmetre, nombrosos mosaics originals amb la Verge en Majestat o l’emperador Lleó VI agenollat davant Jesús, immensos medallons amb els noms d’Ala, Mahoma i diversos califes o el mihrab que indica on és la Meca.

Tot això ho podem veure mercès a Mustafà Kemal Atatürk, pare de la laica República deTurquia i a que fins aquest moment no ha obtingut el poder cap integrista paranoic que s’hagi posat neuròticament al costat de cap deu però hi quelcom més important, aquest espai traspua una pau interior que va més enllà de les oracions cristianes o musulmanes que romanen suspeses en qualsevol de les seves naus.

No gaire lluny amb vistes al Bòsofor hi ha el majestuós palau de Topkapi Sarayi. El seu exterior amb aparença de fortalesa força aspre no te res a veure ambl’interior. Habitat a partir e 1465 acollia al redós de 5000 persones, disposava de la part de serveis, i diversos patis interiors, la zona denegocis, l’escola on es formaven els alts càrrecs de l’imperi, els reservats a la família del sultà i fou el segle XVI quan Soleimà el Magnífic es va fer construir  l’harem amb les més de 300 habitacions privades on residia el sultà, la seva família i uns centenars d’odalisques i concubines, sempre ben vigilades i suposadament protegides, per si de cas, per un exèrcit d’Eunucs Negres.

L’harem, acostuma sempre a cridar l’atenció, el recinte reservat al plaer del sultà i potser, de tant en tant, a alguna de les seves concubines, però cal no oblidar que era també l’indret reservat a les intrigues polítiques. Ningú recorda, ni segurament imagina els nombrosos espasmes que contemplaren els seus sostre, espasmes no tant de plaer com d’aquells qui eren estrangulats sense pietat. Habitualment els assassinats eren fills del sultà pretendents al tro, això si, l’eina que s’emprava era sempre un cordó de seda doncs la sang real mai havia de ser vertida.    

L’atmosfera a l’interior és la d’entrar en una ciutat prohibida. El recorregut pels diversos patis, jardins, sales i habitacions permet fer-se una lleugera idea de com es podia viure a la cort otomana. Com que també es pot visitar les sales del tresor, la sala del vestuari imperial, la de les armadures, la de les miniatures, manuscrits, rellotges i tantes altres, resulta difícil ni tan sols poder considerar en la distància com vivien el soldà i la seva família. 

En tot cas acabarem la visita a la terrassa de nom gairebé impronunciable a l'extrem nord oest del palau, Mecidiye KösKü. És un finestral en un racó encantador i unes vistes privilegiades, on el Bósfor ofereix una panoràmica de l'Istambul Oriental, aquesta visió, sortosament o no, és el que més proper ens pot fer sentir dels grans mandataris de l'Imperi Otomà.