Del penya-segat estant

Miro per una finestra i veig l’enorme plaça presidida per la columna d’Alexandre I recordant la guerra contra els francesos. Aquesta finestra és una dels centenars que hi ha al Palau d'Hivern, edifici central del complex Museu de l'Ermitage. Es fa estrany pensar que fou en aquesta plaça  on les represàlies presses pel Tsar, el diumenge dia 9 de gener de 1905, contra una gernació famolenca que es manifestava davant el palau intentant fer-li arribar tot un seguit de peticions, esdevindria una més de les nombroses causes que desencadenaren la posterior revolució de 1917.

L’origen del museu de l’Ermitage es situa el dia 7 de desembre de 1764 quan la tsarina Caterina La Gran va comprar una col·lecció de pintura holandesa i flamenca a un venedor berlinès. S’explica que Voltaire, va veure en aquesta acció de la tsarina un exemple de despotisme il·lustrat i va dir d’ella que mai hi havia hagut llum més benèfica. No estic segur que el seu marit Pere III pensés el mateix tenint present que ordenà assassinar-lo per poder governar en solitari.

De l'Errmitage expliquen dues coses, la primera, òbviament falsa, no hi ha cap obra que no hagi estat comprada (no deuen tenir present les requises de col·leccions privades de 1917) i la segona diu que necessitaríem uns deu anys, a 7 hores diàries per poder gaudir durant 30 segons de cada una de les peces del museu, en aquest cas sembla que es queden curts.

Lamentablement només vaig ser a San Petersburg dos dies, per tant, malgrat passar de prehistòria, de l’Orient, d’Egipte, de Roma, del món àrab, de porcellanes i de numismàtica, (per les sales de Grècia hi vaig passar mirant només amb un ull), vaig veure el que vaig poder i vaig fer alguna descoberta tant casual com inesperada, em refereixo a dues obres de Paulus Potter El càstig del caçador i l’enorme realisme de La Granja.

Després del primer contacte amb el museu, un llarguíssim vestíbul relativament mal il·luminat (amb una estranya distribució de guixetes, guarda-robes i un servei d’informació ple de senyoretes a mig camí entre una camada de rotweilers rabioses i exagents del KGB relativament difícils de superar et quedes totalment astorat davant l’escala dels Ambaixadors. Una escala d’alçada inabastable on al sostre hi volen els deus de l’Olimp, feta i decorada precisament per això, per impressionar.

Per aquesta escala baixava el Tsar cada 6 de gener per beneir el riu Neva, com si fos el Jordà de les Sagrades Escriptures.

                    (Escala dels Ambaixadors)

A partir d’aquest moment tot el museu és una lluita, un enfrontament, un combat entre la bellesa de les galeries, la de les sales, els llums, els terres, els rellotges i les peces de qualsevol època que s’hi exposen.

Sales com la de Les vint columnes, recorden un antic temple grec i no necessitarien res per ser admirades. El miler de metres quadrats de la sala dels Escuts d’Armes, amb la columnata d’estil corinti i les escultures de guerrers russos deu tenir una solemnitat especial buida de gent i la sala de concerts on es guarda el sepulcre d’una tona i mitja de plata del cap militar del s. XIII Alexandre Nevski, ple d’escenes de les seves victòries militars són per quedar-se astorat.

                  (Sala dels Escuts d'Armes)

Davant la impossibilitat d’assimilar tot el que es veu al petit Ermitage hi ha les sales de l’art europeu occidental. La col·lecció medieval, tan desinteressada per culpa dels il·lustrats del renaixement és una meravella, segurament les seves imatges no tenen la bellesa ideal però disposen d’una expressivitat tan simple que dona força al seu simbolisme eminentment religiós.

La col·lecció dels Països Baixos és pel que fa als segles XV i XVI probablement la més irregular de totes, cosa que es supleix per la completíssima pintura flamenca i holandesa de segles posteriors, un dels orgulls d’aquest amb la impressionant col·lecció de senyores grasses i cel·lulolítiques de Rubens i el tant frívol com divertit Rei de les faves de Jordaens.

Entre els italians crida especialment l’atenció un parell de Leonardos considerats menors, tot i que la Verge de la Flor em semblà espectacular i em robà molts minuts junt a la Magdalena penitent de Tiziano que amb els seus ulls pot encarnar qualsevol cosa menys el vici.

Pel que fa a altres autors hom queda parat davant el sensual Caravagio, sempre m’he preguntat com un assassí busca raons podia pintar d’aquesta manera. Una mica més enllà, Greco, Zurbaran, Murillo, Ribera i en girar una de les parets em topo de cara amb la pell brillant i la mirada manipuladora del feréstec Olivares de Velázquez (això s’avisa i m’hauria estalviat un ensurt).

        (Picasso la bevedora d'absenta)

Als pisos superiors l’enorme col·lecció contemporània amb dues meravelles la Bevedora d’absenta de Picasso, una dona de mans desproporcionades i mirada baixa, reflectint una tristesa que vol superar amb la beguda i la Dansa de Matisse una pintura enormement simple i esquemàtica en contrast amb el moviment que traspua.

                        (Matisse la Dança)

Acabo el dia amb els ulls cansats, el cap espès i els peus em fan figa, només tinc ànims i valor d’observar la ciutat des de l’autobús, demà serà un altra dia.