Del penya-segat estant

És coneix com la matança dels Infants, el relat que apareix a l’evangeli de Mateu 2,16 on Herodes ordenà assassinar a tots els infants nats a Betlem menors de dos anys, culminant amb l’anada de la Sagrada Família a Egipte. El castell d’Herodes acostuma a disposar del seu espai als pessebres casolans seguit de la fugida a Egipte, però la realitat sovint no va lligada amb la ficció o a vegades la supera.

                           (Duccio di Buonisegna. Matança dels innocents. 1308)

Herodes el Gran fou un rei que va cometre un gran nombre d’atrocitats però no es disposa de cap base sòlida com per creure en la veracitat de l’existència d’un edicte donant l’ordre d’assassinar als innocents. El mateix historiador Claudi Josep, enemic declarat d’Herodes, explica fil per randa els episodis de la seva vida i no fa cap referència a un esdeveniment com aquest.

                           (Bruegel el vell. Matança dels innocents. 1565) 

La repetició d’aquesta escena recorda molt la matança dels primogènits quan Moisés intenta alliberar el seu poble d’Egipte, o bé hi ha enormes semblances quan el  naixement d’Abraham és marcat per una estrella que es reconeix com l’auguri de l’arribada d’un futur governant i el rei Nimrod fa executar a set mil nens innocents. Així mateix la mitologia greco-romana és plena d’escenes on davant la notícia del naixement d’algun infant que ha de ser més poderós que el governant de torn, s’organitza una matança, sigui quirúrgica o generalitzada, per avortar la profecia.

                    (Giotto Matança dels innocents 1302-1305)

                            (Giotto. La fugida a Egipte 1305) 

Herodes esdevingué rei de Judea per un cúmul de circumstàncies: No era jueu sinó  Palestí, fou anomenat governadorde Galilea per Pompeius i posteriorment tetrarca amb l’ordre de dirigir les relacions de Roma amb els jueus però hagué de fugir davant l’atac dels resistents contra la dominació tant política com cultural d’Occident representada pel domini romà.

L’any 40 a.C., el senat de Roma el nomenà Rei dels Jueus amb el suport de Marc Antoni, recuperà els territoris de Judea i la seva capital Jerusalem “manu militari” tot fent decapitar la reina Antígona i els seus seguidors, especialment els macabeus que li donaren suport. Políticament fou hàbil, evità la participació a la batalla d’Actium d’aquesta manera, derrotat Marc Antoni, August el mantingué al tron amb una autonomia política gairebé total.

                   (August. 29 d.C., Museus Vaticans. Roma) 

Òbviament fou un rei imposat en tots els aspectes. Per legitimar la seva posició es casà amb Marianma, una jueva però la seva impopularitat i l’oposició dels religiosos ortodoxes (fariseus) l’obligà a establir un règim basat en el terror i la persecució de qualsevol opositor a la seva persona o pretendent al tron.

Com gairebé tots els dirigents de l’època tingué diverses personalitats totalment antagòniques. Fou enormement cruel, feu assassinar a diversos dels seus fills, fins el punt que la tradició posa en boca del mateix August que preferiria ser un porc abans que un fill d’Herodes, cal interpretar que l’emperador creia que sent un porc tenia més possibilitats de sobreviure?.

Un altra episodi que deixa molt clara la seva manera de fer es produeix quan malalt i conscient de la seva mort propera, ordena la seva germana que reunís tots els notables de la ciutat en un teatre i que en arribar la noticia de la seva defunció els fes massacrar amb l’objectiu d’aconseguir que l'aniversari de la seva mort no fos recordat com un dia de festa sinó de dol.

Sortosament aquest episodi no es va acomplir però contrasta enormement amb altres actuacions com el fet que vengués part del seu tresor personal per comprar blat a Egipte en temps de fam i malvestats. Impulsà la construcció de fortaleses i ciutats, fundant i convertint Cesarea en una metròpoli i un dels principals ports comercials de la Mediterrània. Impulsà la reconstrucció del segon Temple de Jerusalem, escenari de diversos episodis de la vida de Jesús i fou durant el seu regnat quan es produí el període més llarg de Pau en aquests territoris. Però en cap cas aconseguí ser respectat sinó temut.

A la seva mort repartí el regne entre els fills que li quedaven, també protagonistes de la història i de diversos episodis evangèlics: Judea, Samaria i Idumea la deixà a Arquelao, destituït dos anys després pel governador Ponç Pilat. Galilea i Perea la deixà a Herodes Antipas qui, segons els Evangelis, eludí jutjar a Jesucrist quan Ponç Pilat es rentà les mans. El net d’Herodes, Herodes Agripa I, fou el darrer rei que governà la totalitat de Palestina i apareix als Fets dels Apòstols fent empresonar a Pere i condemnant a mort, Santiago el Major i seria en temps del seu fill Herodes Agripa II quan esclatà la rebel·lió dels jueus que portaria a la destrucció de Jerusalem per Titus i l’annexió de Palestina a Síria com a província Romana. El 70 d. C.