Del penya-segat estant

En principi sembla bastant normal que totes les persones parlem almenys una llengua, i en alguns casos, sigui per gust personal, per necessitat o qualsevol altra motiu n'hi ha persones que en parlem més. En qualsevol dels casos dominar una, dues, tres o més llengües no és de cap de les maneres un fet folklòric és una eina de coneixement que porta implícites moltes altres coses.

Parlar castellà no es pot equiparar a ballar el xotis, parlar francès no és un valor afegit de la mateixa categoria que saber fer una bona boullaveise o parlar alemany és molt més que saber-ho tot sobre Frau Holle.  Dominar una llengua és un enriquiment personal, per tant, resulta complex entendre com persones aparentment cultes reaccionen de manera visceral i sense cap raonament consistent quan es parla de la importància de conèixer i aprendre segons quina llengua que no és la seva.

Defensar el coneixement d’un idioma, de la llengua de qualsevol país hauria de ser per deducció lògica un tema que despertés més unanimitats que no pas divergències. Tant pel fet d’augmentar el coneixement i la sociabilitat com pel fet que conèixer una llengua no és simplement canviar una paraula per una altra sinó saber canviar conceptes, és a dir, comporta saber raonar i desplaçar el pensament respecte de tot el que es parla, fins i tot, és saber estar en el mon d’una manera molt més plural que no pas dominant-ne una de sola.

Parlar llengües és poder-se comunicar a escales diferents. Remei Margarit ens va fer adonar de la importància de tot això amb un exemple molt interessant. La paraula castellana adiestrar té un equivalent català ensinistrar, en castellà l’arrel té a veure amb la dreta diestro mentre que l’arrel de la mateixa paraula en català té a veure amb l’esquerra sinistra. Casualment per dir el mateix s’ofereixen dues perspectives ben diferents.

Una llengua és quelcom viu, és la forma en que els qui la parlen comuniquen allò que fan i allò que senten, potser per això a Europa s'han respectat moltes llengues, unes més que altres, però sovint han estat vistes com un patrimoni de tots. Lamentablement, hi ha estat europeus on les llengues es jerarquitzen i, enlloc de veure-les com un patrimoni enriquidor les veuen com un atac possiblement per culpa de la manca de coneixements o de la prepotència vingui del costat que vingui.

Desgraciadament a Europa hi ha algun estat on masses persones no es creuen ni tan sols en l'obligació d'haver de complir amb les seves lleis. Dissimulen enormement quan s'ha de fer qualsevol pas per tornar la normalitat a unes llengües i per tant a unes cultures que per no ser estrictament castellanes, la intolerància, la ignorància i la rancúnia han marginat. Ara en el millor dels casos ho argumenten per raons econòmiques i en el pitjor pretenen que la llibertat i el dret a emprar una llengua que no sigui la seva ha de ser un fet gairebé per criminalitzar.