Del penya-segat estant

Vaig visitar Pompeia després de baixar del Vesubi a primera hora del matí d’un xafogós dia del mes d’agost de fa uns anys i, com molta altra gent, no vaig poder deixar de pensar en el que devia passar el dia 24 d’agost de l’any 79 dC., quan bona part dels ciutadans més rics de l’Imperi es devien estar relaxant a les seves vil·les vora la badia de Nàpols. Altres eren probablement comprant el pa en algun dels forns de la vila, o prenent un vas de vi en una taberna, observant els frescs que decoren les termes Stabianes, o bé deleitant-se amb els dels lupanars tot esperant el servei d’alguna meretriu. Mentrestant, Plini el vell erudit i comandat de la flota Imperial era a una trentena de quilòmetres de la ciutat.

Els carrers amples, tenen voravies molt còmodes i passeres suficientment amples com per creuar el carrer en dies de pluja, al costat: cases, botigues i vil·les en un estat de conservació molt raonable. Les conduccions d’aigua, el sistema de clavegueram ens parla de la tècnica i el refinaments d’aquesta ciutat, fins el punt que en alguns indrets, una mica d’imaginació permet pensar que la ciutat encara respira. 

Però tocant al Forum i al Temple de Júpiter hi reposen els cossos, blanquinosos o ennegrits d’alguns dels milers de cadàvers localitzats en les diverses prospeccions arqueològiques. Morbositats a part, resulta interessant poder entendre què va passar al voltant del Vesubi a partir del migdia d’aquell 24 d’agost, què va matar als seus habitants?

És sabut que la lava del Vesubi no va cobrir les ciutats del seu voltant de manera immediata ni sobtada. Els cadàvers s’han localitzat en diversos estrats i molts més en els superiors que no pas en els més inferiors, indicant que anàvem morint així com avançaven les hores i el procés d’erupció volcànic.

A les excavacions anaren apareixent en els estrats de lava cavitats buides en l’espai on havien estat els cadàvers, els teixits dels difunts s’havien descompost i quedaven alguns esquelets i en alguns casos estris que portaven els difunts. Es decidí injectar guix en aquests vuits i s’aconseguí una impressió del cos que havia retingut, els resultats foren sorprenents.

Dels poc més de 1000 cadàvers localitzats fins aquest moment (Pompeia tenia uns 20.000 habitants)  pocs presenten símptomes d’haver mort atrapats, apletats o lesionats. Es creu que la lava va tardar una setmana en cobrir l’enorme àrea que deixà soterrada i per tant, la població hauria pogut fugir caminant i salvar-se en la major part si ho haguessin fet des del primer moment. Llavors la pregunta és per què no fugiren?

Sembla que el volcà explotà llençant material a milers de metres d’alçada (podien oscil·lar entre 25 i 30 quilòmetres d’alçada) per caure posteriorment en formade “pedra pómez”  incandescent, per tant, no començà a produir destrosses a les cases fins que foren molts quilograms els que s’acumularen als sostres. Això fa pensar que en un primer moment la població es devia espantar i anà a buscar refugi a les cases pròpies o d’amics.

S’explica que el mateix Plini “el jove” va romandre a casa seva llegint “ab urbe condita”, de Titus Livi, fins que li comentaren que el seu oncle havia desaparegut i calia fugir, ell s’embarcà mar endins.

No es pot pensar en desconeixement del que era un volcà i dels seus efectes devastadors doncs ja havien escrit sobre el tema Vitrubi i segles després, el mateix Plini “el vell” havia explicat els efectes de les erupcions de l’Etna. Segons la carta que Plini el Jove envià a Tàcit explicant l’erupció del volcà i la mort del seu oncle, sembla que cap a les 4 de la tarda, les explosions de gasos, la velocitat de la lava incandescent i la tempera encara pujà més.

Sobre les cases ja s’hi acumulava cap a un metre de gruix de restes del volcà i algunes construccions començaren a cedir, per tant, cal suposar que fou a partir d’aleshores quan la població buscà refugi fora de la ciutat.

Probablementla primera reacció fou prendre els objectes de valor i tancar la casa amb laintenció de tornar, doncs junt als esquelets i restes de cadàvers han aparegut nombroses joies, altres objectes i molt sovint la clau de la casa.

Les causes de la mort de la població foren diverses òbviament, però tenint present que bona part dels cadàvers localitzats fossin humans o animals tenien la boca oberta tot fa pensar que fou la falta d’oxigen provocada per l’asfixia i la inhalació de gasos tòxics el que els la provocà.

A partir de la tarda d’aquell dia d’agost i la matinada del següent es produïren diverses onades tòxiques de gas i cendres incandescents. El mateix Plini el vell intentà portar la flota romana al port de Pompeia per socórrer la població però només pogué arribar a Stanias, allí anà a refugiar-se a casa d’un amic Pomponià, on valorant si quedar-s’hi o fugir optaren per la segona opció, localitzant-se el seu cos mor a la platja.

És Plini el jove qui escriu que a Stanias queia foc del cel i l’aire pudia a alè verinós de sofre. Cal suposar que eren onades de pols, gas, cendres i material incandescent que podia anar fins a uns dos-cents quilòmetres per hora. Així doncs les víctimes morien en un huracà de pols i gas bullent que quedarien soterrades paulatinament en un mateix nivell de pedres i altres materials que en refredar-se s’anaren solidificant. 

Dels prop de 20.000 habitants de Pompeia es creu que podrien haver-se salvat la meitat, a les excavacions s’ha localitat 1044 cadàvers, on son els que resten? Probablement al sud de Pompeia, zona molt densament poblada i on la via et portava cap a zones més allunyades. De tota l’àrea devastada pel Vesubi que abraçava Herculà, Oplontis, Pompeia, Nuceria i Stabia s’ha excavat tot just un 2%, per tant, és molt el terreny que queda inèdit per una recerca que difícilment es produirà.

Segurament que els qui sobrevisqueren es desesperaren enormement en veure les seves ciutats desaparegudes i només els devia quedar el recurs de la desesperació o buscar l’ajut dels deus si, en mig d’aquell desastre de malvestat i desesperació, no creien que fins i tot ells devien haver desaparegut.