Del penya-segat estant

Fa uns anys, professionalment parlant, es va exiliar a Antoni Bassas al EE.UU, com que era un bon periodista, ha sabut fer-se un forat important i sovint esperem les seves cròniques, nord americanes, clares i entenedores. Fa uns anys es deia que calia jubilar el personal per permetre la incorporació del jovent al mon del treball. Ara sembla que amb l’excusa de la crisi econòmica, els nostres benvolguts i mai prou ben elogiats dirigents, no tenen cap mena de capacitat per reaccionar i mentre avui negocien com jubilar-nos a partir dels 67 anys, ahir vèiem com es torna a posar en marxa això de les prejubilacions que si en alguns casos poden ser  útils en altres fa que desapareguin referents.

Al mon del periodisme això de jubilar el personal abans d’hora ja ho va posar en pràctica televisió espanyola fa un anys, recorden la desaparició de la pantalla, entre altres, de Rosa Maria Calaf. Ara li toca el torn a Martí Anglada, desconec si estava content o no amb la feina a TV3 però les seves cròniques eren impressionants. Sembla que ara la moda és que les empreses animin als seus treballadors, a partir d’una certa edat, a deixar la feina independentment que siguin uns bons professionals i estiguin o no en el seu millor moment.

És aquesta la lògica del capitalisme en crisi?. En una època on cada vegada l’esforç i una certa preparació cultural està més desprestigiada tots en sortim perdent. Perquè periodistes que acumulen prou experiència com per fer unes anàlisis de gran valor i tenen prou capacitat de síntesis com per fer les cròniques televisives que, necessàriament, ha de ser curtes i atractives són substituïts per altres que, amb tota seguretat, encara no tenen ni l’experiència, ni la preparació intel·lectual (en cap cas discuteixo l’acadèmica, almenys a priori).?

Martí Anglada ara, Rosa Maria Calaf, en el seu moment, i tants altres son periodistes que saben explicar les coses de manera convincent, amena, amb un to adient, didàctic i rigorós, sense quedar-se en la teoria ni en els conceptes abstractes.

Periodistes que et poden fer una crònica on et queda molt clar per que als països centre europeus, els museus, en cap de setmana, son plens de canalla acompanyats dels pares, t’expliquen i raonen el motiu pel qual no hi ha controls a l’entrada del metro ni al tramvia i l’endemà et fan una crònica sobre el backestage de la reunió entre el ministre d’afers exteriors del Regne Unit i el d’Alemanya o de qualsevol altra afer de política internacional que, tot i ser un tema enrevessat, aconsegueix que l’entenguessis, no en sobren de cap manera en aquest país.

Aquesta habilitat per ser clar, concís, amè, convincent, didàctic i no caure en l’anècdota intranscendent, la tenen molt pocs periodistes però segurament que això és valorat per una part mínima del públic general, més preocupat per l’enllitament de tot un seguit de personatges que al marge de cridar com histèrics o histèriques, destrossar el seu idioma i gemegar públicament si això els augmenta la caixa, no aporten gaire més. 

La seriositat i el rigor, en el mon del periodisme audiovisual sembla cada vegada menys necessari, probablement pel fet de no tenir una connexió directe amb l'audiència ni amb els valors empresarials. Si s’ha aconseguit que els avions low cost no caiguin i siguin emprats pel gran públic, perquè s’ha de valorar que un periodista sàpiga explicar-se en una televisió on els telenotícies i els informatius, no son precisament els programes de més audiència més enllà dels presentats per algú que s'hagi incorporat a l’star system intern?

El nostre univers es va empobrint cada vegada més, estem en temps de crisi, però no de crisi estrictament econòmica, estem canviant d’era com es passà d’una època històrica a l’altra. Estem en un període on les darreres batzegades dels qui tenen el poder i la força arrasen amb tot per sobreviure ell mateixos, però també aquests desaparegueren en el trànsit de a l’edat medieval, a la moderna i de la moderna a la contemporània.

Estem substituint l’experiència contrastada per la il·lusió a bon preu, en el millor dels casos o pel servilisme menys intel·ligent en el pitjor. Mal negoci, tot i ser malauradament el més habitual en temps de crisi.