Del penya-segat estant

Mestres Quadreny en música, Joan Miró en pintura, Brossa i la seva poesia visual, Moisés Villélia com escultor, son noms que van necessàriament lligats a l’avantguarda. Al centre d’Art Santa Mònica és a punt de tancar l’exposició sobre Mestres Quadreny una exposició que havia de donar a conèixer i aprofundir en l’obra d’un dels més destacats compositors contemporanis i poder contemplar la seva col·laboració amb els artistes citats o altres com Perejaume o Manuel Jimeno.

La seva primera obra Sonata per a piano de l’any 1957 ja era força agosarada i renovadora, la Suite Buffa amb Brossa fou una acció musical i no és una composició fàcil.  i fou un dels primers a fer treballs electroacústic com la Peça per a serra mecànica (1965) o a emprar l'ordinador amb Ibèmia (1969) o sempre intentant repicar el clau, la peça electroacústica aleatòria composta precisament per aquesta exposició el Trànsit Boreal (2010).

No vaig conèixer la música de Mestres Quadreny fins que em va arribar a les mans el CD que va gravar l’any 2007 el Barcelona Modern Project sota la direcció de Marc Moncusí, per tant, la primera relació amb aquest compositor no fou precisament fàcil, més aviat es pot dir que va ser força dura, però vist amb perspectiva, no crec que ho fos més que la primera vegada que hom escolta a Schomberg, Gerhard, Weill, Berg o Enric Palomar, tots han creat músiques impactants i segurament fins i tot visuals.

Mestres Quadreny és segurament l’equivalent a Miró per la música. Apassionat d'arts plàstiques, de ciències, d’arquitectura ha ampliat el camp de les investigacions formals, estructurals, melòdiques i harmòniques.

La seva música precisa amb ferocitat una interpretació que requereix personalitats extremes i sembla impossible deixar-ho tot a la fantasia de l’intèrpret i de l’oidor. No es troba en les seves composicions res clàssic, potser ni tant sols una melodia però sí un laberint de melismes adornats d’actituds, de recorreguts instrumentals que probablement expliquen la història de la seva memòria viva, generadora de sons gruixuts escampats com si fossin trames acolorides.

L’exposició ha valgut la pena tot i que m’ha semblat manifestament millorable. Si es el Centre d’Art Santa Mònica ha de ser un referent de contemporaneïtat no n'hi ha prou amb la tria dels noms, el contingut també ha d'estar a l'alçada.