Del penya-segat estant

És el títol del CD solidari que Xavi Martín i Josep Mateu amb el suport de l’Ajuntament de Reus han editat recentment. Desconec l’origen del projecte però és evident que ha  sorgit d’un conjunt d’inquietuds recollides en idees coincidents a les que s’han sumat com granets de sorra Jordi Vendrell, Xavi de la Salud, Aleix Bové i la veu de Núria Besora.

Resulta complicat encertar si es tracta d’un sol anhel o una passió en mig del cel que romandrà al camí per recordar..., en tot cas és un treball on la feinada de triar els ingredients, arranjar-los apropiadament i posar-ne la quantitat adequada per casar-ho amb les lletres abans de treure’l del forn s’hi veu reflectit des del primer moment.

Tampoc sé si en aquest disc s’hi ha treballat molt o poc temps, ni si ha estat un procés lent i costós, però tot fa pensar que hi ha més qualitat que no pas velocitat i si s’han adonat que l’àngel de la guarda ja no els salva de tots els perills, és evident que hom ha de saber buscar-se el camí on ser feliç. Aquest disc no s’ha fet esgarrapant segons als minuts, ni minuts a les hores doncs tot fa pensar que els autors han fet allò que calia per que música i lletra sonés com cal.

La tendresa musical amb que presenten la cançó més dura del conjunt La nena soldat, no és una composició enganyosa mes aviat fa adonar-te, una vegada més, que per dir certes coses no cal cridar. És un tema dedicat a les grans oblidades dels processos de reintegració, si és que mai es pot arribar a tenir, això que alguns anomenen, vida normal després d’haver estat forçat a participar en el drama de la guerra. Un drama on s’augmenta la situació de summa vulnerabilitat a les fèmines en països musulmans.

La duresa del tema es veu compensada en el text i la música següent: on cal tenir la mirada d’ocell fonedís, els ulls oberts plens d’encís per poder veure tot un mon ple de colors, contes i cançons, per recordar-nos que si no ens fem com els infants no entrarem en el regne dels grans, lamentablement però, les portes no sempre s’obren encara que piquis fort.

Diuen que les certeses són eines de doble caient, en aquest disc, esdevenen armes unidireccionals doncs les reiteracions de la realitat no treuen màgia ni certesa a les afirmacions, li donen seguretat i permeten caure en el vertigen de les emocions.

Aquest disc no es pas per sentir amb l'oida, és més aviat per escoltar-lo amb el cor. És un disc per recordar tots aquells nens i nenes que haurien de tenir unes mans delicades per la caricia, el joc i aprendre les primeres lletres i no pas per agafar un fusell, per recordar aquells infants que moren en silenci per no acusar, que moren en silenci per no recordar, que callen petits i dèbils amb uns llavis inventats per somriure.