Joan Clave Morell

Tal dia com avui la mare faria 100 anys, i tal com ho vaig fer amb el pare, fa deu anys, ara ho faig amb la mare: Assumpció Morell Cardona. Era la filla gran d’Anton Morell i Rosa Cardona que es van casar el 2 de maig de 1919 el mateix dia que els seus germans Cisco i Teresa. La mare va tenir tres germanes, la Maria Teresa (1922-2013), la Josepa (1924-25) i la Rosa (1926-27). Aquestes dues van morir amb poques setmanes de vida.

   La mare va viure la seva primera infància al si d’una família trigeneracional amb els pares, avis paterns Anton Morell (conegut com Antonet Ritu) i Sumpta Adserias, amb sa germana Maria Teresa. Habitaven la casa del carrer Major num. 15,i accidentalment compartien amb el mas de Bellveny del que eren parcers des de l’enfonsa-ment dels tallers familiars de teixidors de lli.

   En general tota la família i la mare especialment, mantenien un fort entroncament amb tot el nucli familiar, i ens el van inculcar a nosaltres  que havíem de man-tenir un estret vincle amb tots els oncles i cosins començant pels Cardona-Morell i fins el més allunyat, especialment els de Vila-seca, però també manteníem el contacte amb els de Reus, Constantí, la Canonja ...  i la mare també el tenia amb les seves amigues, començant per la Maria Rovira nascuda el mateixos dies que ella, a la casa del costat, seguint amb la Quimeta Malapeira, Trinitat Badia, Pilar Poblet, Maria Teresa Forasté, i alguna altra més que ara no recordo.

    El tronc que les aplegava era el Centre Joventut Catòlica per un costat i també el Col·legi de les Monges per altre. Al Centre perquè era la societat on anaven els pares i era el que feien tota la canalla del poble. A més  també feien teatre i més o menys totes hi participaven un o altre any.

   Altrament, la mare era més de missa que les cadires, feligresia que havia heretat més dels Morells que dels Cardones, i, una cosa portava l’altre. Per això va inculcar als fills la pràctica religiosa al màxim: misses, rosaris, processons, etc. etc. i pel que a mi m’afecta, un costum que no m’agradava gaire, que era el visitar el seminari i en concret el seu cosí Anton Morell els diumenges que obrien al públic. Sent en aquell centre al veure una criatura de nou o deu anys li plovien les preguntes de si li agradaria anar a estudiar allí, opció que jo sempre refusava i fins i tot em va fer agafar tal aversió a les sotanes, que va repercutir al poble, de manera que al contrari del que van fer tots els meus amics, jo no vaig ser mai ni escolà.

   La mare a casa, era el punt de referència de tota la família, tan la pròpia com la de tot el poble, i tots li consultàvem la postura a prendre així que s’apropava algun canvi en el desenvolupament de la vida familiar. Moltes vegades havia de fer de mitjancera entre la canalla i el pare o la padrina, i també entre la padrina i el pare.

   Naturalment vingué un dia en que sent del Centre, li va tocar pujar a l’escenari i participar als Pastoretes i va fer de Mare de Déu, paper que la descendència ha ratificat, l’any passat una neta, i encara en queden dues més per acabar de tancar el cercle.

   Per a mi, com estudiant, també era la consultora im-prescindible i sempre que se’m presentaven opcions de canvis, era el meu punt de referència.

   La mare va ser una pagesa amb molta dedicació. Com que a casa ja si quedava la padrina Rosa, que tenia cura de la canalla, ella podia anar al tros amb el pare i de fet li agradava força. En tot cas com a feines típiques de la dona en aquells anys, era força manyosa amb la punta de coixí, agulles de fer mitja i amb el ganxet. Amb aquests estris entrava a la roda de treballs que coordinava l’Ange-leta perruquera, i amb una retribució escarransida feia tasques a tant la peça: tires de punta de coixí, guants, barrets, etc. 

   Malgrat la seva curta vida, tingué molts combats amb les malalties. Potser la pitjor de totes fou la polio (o paràlisi infantil) del nostre germà Anton, malaltia alesho-res incurable però que el germà  Anton se’n va sortir i inexplicablement en aquells temps es va recuperar del tot, sense seqüeles però alguna cosa va quedar dins el seu cos que quan tenia dotze anys li va agafar una mena d’atac epilèptic i va morir en dos o tres dies de batzaca-des.

   Referint-me al seu propi cos,  va patir diferents embran-zides de úlceres a l’estómac amb considerables vessa-ments de sang, que motivaren la necessitat de fer-li transfusions, que en aquell temps a manca de reserves sanguínies el metge demanava que la família s’espavilés en cercar persones que li donessin sang, així que amb la incompatibilitat amb la del pare, ja tens als cosins Morell i Cardona fent cua per les transfusions. Al cap de poc temps i revisant-li els efectes duna caiguda de l’escala fent olives, li trobaren una afecció de càncer d’ossos i per aquest motiu, la internaven a l’Hospital de Reus.

    Quan se’n va donar compte, però,  com que aviat s’havia de casar Esteve, no era cosa de posar impediments al procés precasori i la parafernàlia pròpia del casament, així que no va dir res a la família de casa i només m’ho va dir a mi que l’acompanyava al metge, i nomes  aleshores ho vaig explicar al pare i mon germà. Com que havíem perdut molt de temps la cosa s’havia escampat i agreujat, i per això la van tornar a internar i a base de medica-ments li allaugeríen el patiment, però el càncer seguia endavant.

   Jo havia parlat amb el metge que la portava en el sentit de que no estàvem d’acord en mantenir-la en vida a base de connexions, de manera que arribà un dia que em va cridar per a dir-me que havíem arribat a aquell punt crític, i sent així li vaig dir que la desconectessin i cap a casa.

   A qui li va saber més greu, va ser a la Fina que era qui es passava més hores a l’Hospital al seu costat. Però el cert és que la vam prendre cap a casa al seu llit a la matinada del dia 18 d’agost, i a mig matí va morir.  

   Només arribar a casa i posar-se al seu llit em va demanar que li portés una imatge de la Mare de Déu de la Pineda assenyalant-me que volia un altre encàrrec. Sent a l’ermita de la Pineda el Dilluns de Pasqua anterior, em va recordar la seva devoció a la Mare de Déu, i per això volia que li demanés al senyor Rector que li deixés morir amb la imatge de la Mare de Déu al costat. Sabia que la imatge es guardava en una casa del poble pel que la petició no era massa difícil d’aconseguir. Això no obstant a Mn. Jordi no li va semblar be i... petició denegada. Cap a casa amb les mans buides. A la mare, a més de la seva devoció concreta a la Mare de Déu de la Pineda li donava força el record que tenia de quan el seu pare i l’oncle Josep, en temps de la guerra havien anat a l’ermita a buscar la imatge de la Mare de Déu i portar-la al poble, amagant-la al cup de ca el seu germà.

Finalment, encara vull fer un aclariment. A finals del passat mes de gener vaig patir un accident que em va lesionar el cervell, que ara, malgrat el temps passat i els tractaments fets, encara no em funciona bé del tot. Em costa recordar les coses que abans tenia presents, que també comporta la desconeixença dels canvis introduïts als enrevessats processos de la relació informàtica amb els documents bancaris. Ara he de comptar sempre amb l’ajut de la Fina, de l’Ester i de Jacint, gairebé per tot i a més, sovint han de patir els meus estirabots més que res perquè em costa reconèixer la meva mancança actual. Gràcies a tots.

13-04-2020

L’any que vaig néixer, a Vila-seca hi havien 24 carrers i 5 places amb un nom per a cada ú i un parell de corredors sense nom.  Avui, entre carrers i places tenim només al nucli urbà de Vila-seca n’hi han 171, sense comptar amb els 40 de la Pineda i els 16 de la Plana.

   Per això ara som una ciutat, segons diuen les nostres autoritats locals. Abans la categoria de ciutat, ja des del temps dels romans només les tenien els nuclis de població molt importants on, en un o altre nivell hi havia el govern o llurs delegacions. Més endavant s’anava considerant una ciutat, als nuclis de població, on l’agricultura i per tant la pagesia, havia deixat de ser una part important, passant a ser residual. També s’atorgava el títol de ciutat, als nuclis de població que destacaren per accions heroiques o molt rellevants o eren seus de institucions distingides. Ara, sembla ser, que es consideren ciutats, les poblacions que ultrapassen els 20.000 habitants.

   Amb una o altra qualificació, a Vila-seca hi havíem fa més o menys un segle, els carrers i places dels que avui considerem com a casc antic, i que quasi en sa totalitat està pavimentat de forma singular. Aquests carrers i places tenen el seu nom, que no sempre, amb unes minses excepcions, han tingut el mateix.

   A principi del 2011, al Facebook, es va muntar un “grup de treball” en el que hi vam participar el Pep Aleu, Josep Maria Roigé (a.c.s.) i jo, majoritàriament, i esporàdicament, alguns altres convilatants. El tema era parlar o escriure sobre els diferents noms que havien tingut alguns carrers del poble. Com que vaig ser qui hi va fer més aportacions, penso que val la pena recollir-les en un article, que és el que, faig tot seguit:

Plaça de l’Església, és el nom actual i el que ha durat més a través dels anys, compartint-lo amb el de plaça de Missa, i fins i tot plaça de l’Ajuntament. A finals del segle XIX es va retolar en castellà. El nom ve naturalment dels edificis principals que ubica. Hi ha constància documental que a la segona meitat del segle XIX  i entre 1924 i 1931 fou denominada plaça de la Constitució. Durant la segona República fou rebatejada amb el seu mateix nom, com plaça de la República, i amb l’entrada dels nacionals va passar a ser nominada “plaza de España” i a les acaballes del franquisme es retornà al nom clàssic de plaça de l’Església.

El Passeig, pot considerar-se com una part de la plaça de l’Església, però si tenim en compte la numeració de les cases es podria dir que ja és el carrer de Monterols, però en tot cas el Passeig és com era conegut. L’espai que ocupa ve del que a època medieval, hi havia l’antiga església, un cementiri al seu costat i una casa porticada coneguda com ca els Oller segons podem llegir al llibre de Josep Llop “El segle XVI a Vila-seca”. Que hi havia un cementiri era cosa habitual a l’edat mitjana. En aquest sentit recordo que quan a mitjans del segle XX, es va canviar la ubicació de la bàscula pública des de la proximitat de la carretera general, per a plantificar-la cap a la meitat del Passeig prop de les peixateries, al fer el sot necessari per la seva instal·lació, hi sortiren gran nombre d’ossos humans. Hom creu que el nucli primitiu de Vila-seca del Comú eren els esmentats edificis del passeig i la illa de cases de es complerta amb el carrer de Riudoms i la primera part del carrer Major.

Carrer de Monterols, era la continuació del Passeig fins a la sortida del poble, en una primera època fins el Portal de Riudoms que obria pas a la muralla i posteriorment fins arribar al cementiri vell, per això el primer nom que va tenir era Camí de Riudoms, però segons en Josep Llop, en el llibre esmentat abans, aquest no era el camí cap a Riudoms sinó cap a Reus, contradicció que hem de tenir en compte atès que és ben recent el “descobriment” de les restes del ara dit Portal de Riudoms.

   Als segles XV i XVI tingué el nom de carrer de Cappuig, que sembla no tenir sentit, al menys jo no n’hi trobo; posteriorment passà a ser denominat com carrer de Monterols, tot i que durant una part del segle XIX, cap a la segona meitat, fou dit Carrer dels Cantirers, perquè hi havia hagut un forn de ceràmica on feien càntirs. Ja al segle XX fou conegut com carrer del Fossar Vell, i durant el franquisme va ser la calle de Calvo Sotelo, tot i que popularment li dèiem carrer del Cementiri Vell, i fins i tot carrer dels Gitanos ja que hi vivia la única família gitana del poble. Al final de la dictadura li fou retornat el nom de carrer de Monterols.

Carrer de Riudoms. És un carrer atípic, ja que no és recte com la majoria dels carrers, sinó que té dos trams en forma d’un angle recte, que engalta per un costat amb el carrer Major i amb el Passeig per l’altra, i és per aquesta sortida on hi hauria l’inici del camí de Vila-seca a Riudoms, traçat que potser vindria a ser el que ara es coneix com camí de la Feredat. La illa de cases que forma amb el carrer Major i la plaça de l’Església és considera el pinyol del nucli urbà, i només té 13 cases.  Segons Josep Llop, en aquest nucli, al temps del naixement de Vila-seca del Comú, no hi havien carrers, sinó cases aïllades al voltant de l’Església i de les torres del Delme, de l’Abadia i de ca Poblet. Hi hagué un període de fou dit carrer dels Esgarradets, que deu venir de la invalidesa d’alguns dels seus pobladors, però el nom s’ha mantingut en el temps en el lèxic popular fins fa ben poc.

Carrer Major. Si hem posat com a títol, els carrers que han canviat de nom, aquest no hi hauria de ser ja que només ha estat traduït al castellà per imperatiu legal durant el franquisme.

   El nivell de coneixença dels convilatants canvia amb l’edat: a la infància coneixíem abans que ningú als companys de classe i amb els anys anàvem eixamplant el ventall, fins a fer el tomb, quan a les persones grans els hi costa conèixer de vista i identificar amb la fesomia a quina família pertany la criatura que té al davant.

   Llavors si és algú a qui li agrada conèixer a tothom, li pregunta al nen o nena: de qui ets tu? o, de quina casa ets? quan m’ho preguntaven a mi, si era un home, li deia: de Tonet Clavé, o si era una dona, de l’Assumpció Morell, i si em preguntaven per la casa, de cal Ritu al carrer Major. Amb això ja quedava identificat per part de l’interessat, talment con si li hagués ensenyat el carnet d’identitat.

   Tal com a mi m’agradava conèixer tothom, també hi havia qui no li importava gens saber qui era qui. Tot i que, volguessis o no, acabaves sabent-ho.

   D’aquest afany meu per a conèixer a la gent, recordo quan la pagesia local sembrava cereals i els portava a la màquina de batre del Sindicat, situada on ara si amunteguen les garrofes, i per això uns dies abans portàvem les garbes a l’esplanada davant del moll de descarrega del celler, on ara esmorzem per Sant Isidre. Desfèiem les garberes que havíem fet al tros i les tornàvem a fer al Sindicat esperant el torn per a batre, primer l’ordi i després el blat.  Per això, tots els socis que havien sembrat, calia que s’anessin a apuntar a l’oficina, on feien sengles llistes per ordre alfabètic dels colliters d’ordi i de blat per separat.

   Quan s’acostava la data de començar a batre, es feia un sorteig, posant en una bossa totes les lletres de l’abecedari, de la que se’n treia una i a partir les cognoms amb la lletra que havia sortit es feia una llista seguint per les lletres correlatives a la triada i acabant per la lletra anterior, si fa o no fa com al Parlament en les votacions nominals. Tot seguit es feia el mateix amb la llista del blat i ambdues es refeien per l’ordre dimanant del sorteig. Les llistes es penjaven al taulell d’anuncis a l’entrada de les oficines i també a les portes de fusta del celler, per a que tothom sàpigues quan li tocaria batre.

   De fet, ens havíem d’assabentar qui estava batent aquell dia per esbrinar quan ens podia tocar a nosaltres. Bé dons, d’aquestes llistes jo n’era un assidu lector, amb la única finalitat de comprovar si coneixia a tothom, i si no era així, ho preguntava a casa.

   Més endavant, quan ja era més gran vaig passar un parell de veremades treballant al celler pesant a la bàscula uns dies i fent el grau al moll de descarrega uns altres. Allí vaig arribar a conèixer el nom i dos cognoms de tots els colliters de verema que eren la majoria dels socis aleshores, que érem a principis dels anys seixanta, ja que a l’omplir les dades dels cartrons de la bàscula, hi fèiem constar nom i els dos cognoms del soci colliter. A la part del darrere del recinte de la barra graduada de la bàscula hi havia un caseller amb una casella per a cada soci, i al costat un llistat de tots els socis, és per això que encara que al principi podíem verificar els noms i cognoms, al cap d’un parell de dies, ja els teníem memoritzats.

   Així doncs, va ser com vaig aprendre els noms i cognoms de tots els vila-secans del món pagès que eren la majoria, noms que ara son de convilatans que ja han passat a l’altre banda de la vida.

Hi va haver un temps en que tots els habitants del poble (ara ciutat) de Vila-seca ens coneixíem. Aquest temps va, des que el poble existeix, fins a la nostra generació, que hem gaudit (o patit) la gran transformació, passant de conèixer a tothom fins a no conèixer la immensa majoria de la gent que et trobes pel carrer.

   Pels habitants de les ciutats grans, això és normal, fins i tot no s’arriben a conèixer la gent que viu a la mateixa escala, però per a nosaltres que hem crescut en un poble, això costa d’admetre, sinó per a tothom, sí que per una bona part dels vilatants antics.

   Des de ben petits anàvem coneixent progressivament els convilatants, començant pels familiars de fóra de casa, els veïns, els botiguers si la mare ens prenia a comprar... però, és quan començàvem a anar a l’escola que s’obrien de bat a bat les portes de la coneixença de la gent del poble. Naturalment ens relacionàvem amb els companys de l’escola, i ells servien de referència, per ampliar la coneixença.

   Si teníem, com jo tenia, un afany per a saber qui era qui, i preguntàvem a la mare que, qui era aquella dona que has saludat, la resposta solia ser que “és la Mercè, la tia d’en Ramon”, o aquell home vellet “és l’avi a la Maria Teresa”, quan el tornàvem a trobar, ja no calia preguntar. Quan deixàvem el parvulari de dona Manuela i passàvem a les classes de dalt, de seguida volíem saber qui eren els més grans que anaven a les altres classes i en quatre dies sabíem qui era tothom que anava a l’escola.

   Ara que he fet esment a “doña” Manuela, i la meva penosa experiència del primer dia d’escola, no vaig entendre mai, com és que tenia aquella mala “bacandí”. Ja sent molt més gran, vaig saber que se li havia mort un fill a la guerra, i això, naturalment fa molt mal i possiblement influeixi en el comportament.

   A l’escola nacional, en quatre dies ens coneixíem tots, i també els que anaven a cal senyor Bastida. A més, com que més enllà de l’escola també passàvem pel carrer la major part de les altres hores del dia, solíem relacionar-nos més amb els que vivíem més a prop. També en un altre nivell ens relacionàvem amb els nens, fills dels socis de cada una de les tres societats que hi havien, especialment els dies festius que no hi havia escola, que havia sigut el nucli de les coneixences i primeres amistats.

   Jo podria dir que ho vaig patir una mica, ja que a casa eren socis del Centre Catòlic, i en aquella societat no hi havia ningú que fos de la meva edat, els més propers per amunt i per avall, tenien un any i mig més o menys que jo, i això a l’edat dels primers contactes influïa força. Després al fer-nos grans aquestes distàncies s’escurcen i tenen menys importància, i com més grans, encara més.

   Però naturalment una cosa és la relació i una altra la coneixença, entesa com un saber qui és i on i amb qui viu, sense aprofundir en la seva intimitat. Pots conèixer a determinada persona i no haver-hi tingut mai cap mena de relació, la qual cosa no impedeix que quan la trobes pel carrer li diguis bona dia o bona nit, perquè saps que és la mare de la Pineda o el germà del Tonet.

   La coneixença duia sovint a una mena de relació, potser superficial, però relació. Si cadascú de nosaltres fem una rutina de recorregut pel carrer, i això fa que et trobis de forma habitual unes determinades persones. Si passen  dies, setmanes i mesos que no la veus, és costum que quan trobes algun familiar seu, li preguntis si en Lluís està malalt, o la Pepeta és fora del poble, i això no és tafaneria, senzillament és interès per mantenir la coneixença.

    A nosaltres, a nivell de vida de poble, anys enrere, ens semblava totalment impossible, compartir la vida amb la gent, sense tenir-hi un mínim de tracte, de la mateixa forma que a les ciutats passava i passa exactament el contrari.

   Avui, les nostres autoritats, quan es refereixen al nostre municipi, ho fan esmentat-lo com “ciutat”, abandonant el terme que havíem vist sempre de “poble”, com si el canvi hagués estat un progrés, donant per bo que la coneixença dels veïns és un fet irrellevant i que el més important és fer ciutat.

   Jo crec tot el contrari. 

A la nostra “ciutat” de Vila-seca” així com moltes altres del nostre entorn sembla ser que tenim un problema amb el manters, aquests nois, generalment senegalesos, que venen pel carrer, coses que tenen escampades per terra damunt d’una manta. He llegit recentment que a la Pineda, la policia local va fer una batuda, amb algunes detencions i requisa que material.

   Això ha anat passant en moltes altres poblacions, especialment a la costa, i més encara a Barcelona, on hi ha un permanent debat entre els polítics locals, sobre si es fa quelcom o no es fa res, per a prohibir o permetre això que en diuen “top manta” per diferents indrets de la ciutat. Aquesta activitat fa molt de temps que dura. Recordo que els anys d’estudiant, que hi vaig viure, ja n’hi havien de senegalesos venent coses escampades damunt d’una manta, i també que de tant en tant, algú cridava “agua” i tots els que ho sentien arreplegaven l’escampall i fugien corrents, ja que aquest crit, era l’avís de que s’apropava la guàrdia urbana.

   Han passat molts anys i el problema subsisteix. La qüestió bàsica rau, en que aquesta gent, fa una activitat comercial sense permisos, ni impostos, en competència amb el comerç tradicional, generalment perquè venen objectes de marques falsificades. Tanmateix s’atribueix a aquest entorn, un comerç de drogues.

   Uns coneguts, que la setmana passada eren a París, m’explicaven que als voltants de la Torre Eiffel, hi ha una infinitat de manters, però molts, molts. En canvi, en altres indrets on hi ha concentració de guiris com a les vores del Louvre, o del Sacre Coeur, o a Versalles, no ni ha cap, o en tot cas només els que venen ampolles d’aigua fresca. Això vol dir que la presencia o absència de venedors “top manta” està regulada, al menys així ho sembla.

   Per cert, també em deien, que a les zones on hi ha aplegament de turistes com a les esmentades, i també als trens, metro i autobusos, son constants els avisos per megafonia, de que la gent estigui al tanto dels pispes. Però aquest, és un altre aspecte del que per cert, també se’n parla també molt aquests dies.

   Tornant als manters, val a dir que perjudiquen per una banda als comerciants estables a qui els hi fan la competència i també a l’administració local, en tant que no paguen impostos. En canvi a la gent del carrer, siguin o no turistes, no els hi fan cap mal, al contrari; si es posa a ploure i et venen paraigües a cinc euros, et fan un favor, com si et venen barrets o gorres si transites per descampats soleiats o si et va bé comprar qualsevol andròmina de record d’una visita, doncs mira, et faciliten la feina de buscar-ho, ja que, com s’ha establert el costum de que, quan un surt de viatge, ha de portar coses per la família i amics, que quan ho reben ho solen qualificar de “pongo” per la seva manca de utilitat o d’interès, per això, com més barat, millor.

   Ara bé, per aquells que consideren que la seva presencia i activitat és il·legal o irracional, crec que haurien d’anar a la cerca i captura de qui ho organitza, i es val, d’aquesta munió de senegalesos sense papers, que malviuen pels nostres pobles i ciutats, els que els hi faciliten el material per a vendre i se n’aprofiten, i segurament s’enriqueixen.

   Posats en aquest entendam, però en un nivell molt més seriós en tant que son moltes les vides que si juguen i sovint se’n perden, hauríem de fer esment als trasllats pel Mediterrani des de les costes africanes a les europees, que tant sovint esdevenen tristes notícies, sobretot quan hi ha pèrdues de vides humanes, com també quan les ONG que es dediquen al rescat de nàufrags que després no poden portar-los a ports de salvament del Mediterrani europeu.

   S’ha dit a bastament, que aquests viatges o expedicions s’organitzen per màfies dels països d’origen, cobrant elevades quantitats de diners, per entaforar en barcasses de mínima qualitat i cap garantia de viabilitat, sia per la manca de qualitat del vaixell o perquè està carregat en excés, i que sovint, acaben en naufragi. No crec que sigui gaire difícil escatir qui son els que es dediquen a aquest negoci tant brut, i enxampar-los per a que no hi tornin mai més a organitzar aquestes expedicions, i que justifiquin el perquè s’han enriquit a costa dels il·lusionats passatgers. Així es tindria la opció d’acabar-se amb aquestes expedicions tan perilloses.

   I encara diria més, amb el risc de semblar un fatxenda, que crec que no sóc. Fa unes setmanes que hi havien dos vaixells de dues ONG, que havien rescatat un nombre considerable de nàufrags, que no els hi deixaven atracar als ports on volien arribar, ni a Lampedussa ni a Maó, ni en cap altre. Aleshores, perquè no anaven al port més proper al punt de sortida de sengles expedicions. Potser així els viatgers frustrats anirien a trobar els qui els van embarcar, i els denunciarien a les autoritats dels països d’origen. Es possible que arribat en aquest punt, trobarien que eren les mateixes autoritats o llurs col·laboradors els qui s’enriquien amb el trasllat de conciutadans amb el màxim risc de perdre la vida.

   De no ser així, és inexplicable que passats tants anys, el negoci de les màfies del “top manta”, i de trànsit de persones humanes pel Mediterrani, no hagi estat resolt. 

Ahir va morir Andrea Camilleri. La seva mort, per a mi, no és com la que qualsevol altre escriptor a qui llegeixes. Sempre he tingut una empatia especial amb els seus llibres, dels que, si no recordo malament, en tinc més de 40. Segurament deu ser de l’autor que en tinc més. Això no es degut només a que m’agrada el que escriu i com ho escriu, sinó que sento una atracció cap a la seva persona i el seu pensament.

   Fa uns anys que vam anar a Sicilia i m’hauria agradat molt anar a Porto Empedoce, el seu poble, però com que hi anava amb un grup organitzat, va ser impossible, l’únic que vaig poder fer, trobant-nos a Catania, l’indret més proper a la seva residència, va ser anar a una llibreria i comprar el seu darrer llibre publicat, que era “i racconti di Nené”.

   Igualment, quan vingué a Barcelona amb motiu de recollir el premi Pepe Carvalho, es va organitzar una trobada amb els seus lectors o fans, al teatre Barts. Hi vaig anar i vaig poder gaudir en directe de les seves respostes a les preguntes que li anaven fent els presents. Tot seguit i abans de marxar, es va brindar a signar i/o dedicar els llibres que li portessin.

Aquesta fal·lera jo no la tinc pas, no se m’ha ocorregut mai de demanar-ho a ningú. Ni tant sols ho he fet amb autors que han vingut a casa.

   Hi ha una excepció. Tinc un llibre amb dedicatòria i dibuix, com ho feia sempre en Jesús Moncada. Va ser a “La galeria de les estàtues”, perquè de lo Jesús, també tinc i he llegit tots els llibres que ha publicat, i ha estat un dels pocs autors del que en soc fervent seguidor, amb qui he tingut ocasió de passar-hi una bona estona.

   Mitjançant un amic de Jacint, de Torres de Segre, vam concertar passar una tarda amb l’autor de Mequinença, on hi passava els estius. Ens va rebre molt amablement i sense cap pressa vam anar passejant per la vila nova, fins anar a veure el que es podia escatir del poble inundat pel pantà de Riba-roja.

   Vam parlar del poble ofegat i de la seva gent, que era l’eix de les seves novel·les, contes i narracions que tant ens ha fet gaudir als seus lectors.

De tot el que vam parlar, hi ha dues coses que no oblidaré mai. Una referida al començament de la seva vida, quan de ben petit, com que els seus pares no els agradava l’ensenyament oficial del règim nacional-sindicalista, el varen enviar a fer l’ensenyament primari i el batxillerat per lliure, a una acadèmia de Saragossa, que regentava el pare del cantautor i diputat a les Cortes, José Antonio Labordeta.

   L’altra cosa de record impactant, va ser quan el vam felicitar per la concessió de la Creu de Sant Jordi, feia un parell d’anys, del qual guardó ens digué que serviria perquè a la seva mort, sortirien esqueles  a tots els diaris de Catalunya. Ni Jacint ni jo ho sabíem, però “lo Jesús” ja devia tenir el corcó rossegant-lo d’un càncer que se’l va emportar d’aquest mon al cap d’un parell d’anys.

   Trepitjar en companyia de Jesús Moncada, els escenaris de les seves narracions va ser una experiència inoblidable, quelcom semblant a les vivències de la setmana passada que vaig poder rondar pels carrers d’aquell poble la Pulla del sud d’Itàlia, on comença “La maledicció dels Palmisano” de Rafel Nadal, de qui també he llegit tot el que ha publicat i de qui soc un fervent admirador, entre altres coses perquè els personatges de totes les seves novel·les son reals, al menys els principals, cosa que fa reviure al lector, amb major intensitat tots els fets que amb rigor històric l’autor ens va explicant.

   Quan vam arribar a Locorotondo (Bellorotondo a la novel·la) no tenia altre dèria que veure el monument als caiguts de totes les guerres, per veure les llistes de víctimes. Però, oh sorpresa! el monument estava envoltat per una tanca de tela metàl·lica folrada amb un teixit de malla de plàstic com el de les borrasses, perquè si feien obres de restauració. Casualment hi vaig anar al migdia, tot sol, aprofitant que la resta del grup estava distret en veure altres coses. Com que no hi havia ningú treballant ni cap persona que hem pogués veure, em vaig enfilar al pedrís i amb cura, vaig entrar al recinte tancat i fer unes fotografies on es pot veure la llista dels 20 Palmisanos morts durant la primera Guerra Mundial. Menys mal que no em van veure ni la Fina ni els amics.

   Al tornar al grup li vaig explicar al guia la meva malifeta i em digué que ja li estranyava que havent-hi catalans al grup, no li haguessin parlat dels Palmisanos. Per cert –em digué- no m’enviis cap llibre de Rafel Nadal que ja en tinc tres.

   No cal dir que, tant bon punt vam triar aquesta destinació, vaig anar a buscar el llibre que feia quatre anys que havia llegit, per rellegir-lo sobre el terreny, i així ho vaig fer, mentre anava passant per Alberobello, Martina Franca, Matera ... i naturalment Bari. És impagable poder gaudir un tros de la teva vida rememorant les pàgines d’un llibre que t’ha impactat tant.

   Llegir és viure, però si pots afegir-hi el coneixement de l’autor o els escenaris, això és viure doblement.

Avui, 15 de juny de 2019, s’han constituït els nous Ajuntaments sorgits de les eleccions a les que feia referència a l’article anterior. A Vila-seca com era previst, ha resultat elegit alcalde en Pere Segura Xatruch.

   Quan fa un parell de mesos, l’anterior alcalde, va anunciar que ja no es tornaria a presentar, i que proposava com a substitut al que avui ha resultat  escollit, en una de les tertúlies matinals de les poques que queden al poble, ara ciutat, a les quals pràcticament tots els seus membres passen de la seixantena, i que només tenen en comú, que son vila-secans de tota la vida, algú va comentar: “per fi, hi haurà un alcalde que no és del Centre Catòlic”. Algú li va respondre sense massa convicció: “ja era hora”, altres van fer comentaris intrascendents i la cosa no va anar més enllà. Anys enrere l’afer hauria donat més de si, perquè el fet, aleshores, era rellevant.

   Deixant de banda el valor real de l’afirmació, que és ben discutible, i segurament no és cert, ja que crec no faltar a la veritat, si dic que jo, vaig ser l’últim alcalde de Vila-seca que era soci del Centre Catòlic, i cap dels dos que en van succeir, n’eren, o com a màxim ho havia estat el pare de Josep Poblet.

   Aprofito per a dir que, ja sent alcalde, només vaig anar un sol dia a aquesta Societat, només per a copsar que malgrat haver-m’hi fet gran en aquell casalot i haver-ne sigut fins i tot president, aleshores ja no era ben rebut per tots aquells que jo havia tingut per amics. Només hi he tornat per anar al teatre, especialment quan hi actuaven els meus fills i nets a qui mai vaig inculcar cap menysteniment pel que jo havia patit. Naturalment que sempre he respectat el que pensen i com actuen els demés, encara que m’hagin perjudicat  ... o beneficiat, ves a saber.

   Posant com a fita o punt de partida, el final de la guerra civil, la seqüència d’alcaldes ha estat: Josep Forasté Sauné (1939-1949), Pau Gran Ballvé (1949-1950), Antoni Ballvé Gran (1950-1952), Antoni Clavé Samsó (1952-1953), Joan Farriol Salvadó (1953-1955), Joan Morell Jansà (1955-1960), Pere Molas Saladié (1960-1967), Ramón March Miquel (1967-1973), Josep Malapeira Xatruch (1973-1979). I ja en democràcia, Joan Clavé Morell (1979-1983), Joan M. Pujals Vallvé (1983-1992) i Josep Poblet Tous (1992-2019).

   Ser del Centre segons ho entenien els vila-secans de les generacions passades volia dir que eren “de missa” i de dretes. Tot i ser cert el primer qualificatiu i bastant encertat, però no del tot, el segon, això volia dir que tenien un posicionament polític proper a la dictadura franquista, i per aquest motiu, els governs civils de la província nomenaven els alcaldes a Vila-seca, coincidents amb aquesta realitat socio-política, fet que discriminava a tots el demès, fossin del Casino o de l’Ateneu.

   Per tant, una gran part dels homes (aleshores les dones només manaven a casa seva) es sentien discriminats, ja que no solament no els nomenarien  mai com alcaldes, sinó que ni tant sols podrien ser regidors o concejals com en dèiem traduint del castellà. No va ser fins després de la nostra guerra dels metges, que es va obrir l’aixeta només pel que fa als regidors, però aleshores es produïa una altra discriminació: els socis de Las Vegas tampoc van poder accedir al Consistori gairebé fins l’arribada de la democràcia, o el que sigui aquest règim que tenim.

   Si ens remuntem una mica més en el temps, i en concret durant el règim republicà, els discriminats podríem dir que havien estat els del Centre, i fins i tot, alguns socis, només pel fet de ser-ho, foren detinguts i amenaçats de mort,  cosa que no va anar més enllà, degut a l’aferrissada defensa que en va fer l’Ajuntament republicà aleshores amb l’alcalde Anton Llunas Garcia, com ja vaig explicar temps enrere.

   La conversa esmentada, que dona peu a tot el que he escrit després, avui només és possible entre la gent vella, que van conèixer de prop el tarannà polític d’aquells temps i, m’agradaria que no fos així, que la gent més jove del poble (o de la ciutat si ho voleu) poguessin sentir-se hereus de les generacions anteriors, per aprendre sobretot, que pel damunt de tot som persones que volem viure en pau i concòrdia i respectant el que pensen i creuen els altres veïns. 

   Repassem les candidatures començant per la guanyadora:

   Els convergents, ja fa molts anys que, quan es tracta de municipals, personalitzen la marca en el cap de llista, i “amaguen” la denominació del partit o coalició que li dona suport. Una altra característica pel que he pogut copsar només pel carrer, és que Vila-seca Segura, ha fet una despesa en material de propagamnda, molt més elevada que totes les altres juntes. El mateix podríem dir dels actes promocionals amb sopars inclosos. Un altre element a destacar, és el suport institucional de l’anterior alcalde i president de la Diputació, al cap de llista que el substitueix. Altrament, hem sentit dir que des de l’Ajuntament (?) es feia una enquesta electoral, de la que no se n’ha sapigut res, ni al carrer, ni els altres partits.

   En certa mesura aquesta dicotomia entre el nom de la candidatura i el partit que l’aixopluga també el trobem a Decidim, que els més aveçats, naturalment, els identifiquen amb l’Esquerra Republicana de Catalunya, però que als més desentrenats, per dir-ho d’alguna manera, se’ls hi escapa. Potser per aquest motiu han tingut alguns vots més a Europa que a l’Ajuntament. En canvi, malgrat aquesta manera d’enfocar la nomenclatura, contrasta amb que, els de Decidim, son els únics que han penjat cartells dels companys que concorrien a les eleccions europees. Cap altra candidatura ho ha fet, és a dir, només hi ha hagut cartelleria europea de ERC.

   També hi ha una altra diferència entre ambdues candidatures, i és que mentre a ERC/Decidim, tenen un nombre semblant de vots a les dues eleccions, el que vol dir, que els votants identifiquen la marca “Decidim” amb el partit, i les mateixes persones voten en una i altra urna les candidatures d’ERC i Decidim.