Fa uns dies, un reduït grup d’amics de Vila-seca, vam tenir ocasió de visitar entre altres, les dites repúbliques bàltiques:

Estonia, Letonia i Lituania. A més de la qualitats de la seva població, val a dir que son educats, nets i polits, ordenats i... no tenen gossos.

   Però el que més em va enganxar, va ser que amb motiu d’una visita a l’entorn de la ciutat de Tallin, a la vora del palau de Kadriorg, (una de les visites obligades pels guiris), vam passar per un ampli descampat envoltat de boscs, al mig del qual hi ha un auditori, amb una mena d’escenari parcialment cobert fent com una conxa on hi poden cabre un miler de cantaires, encarada cap a una mena d’amfiteatre sense bancs, ni cadires, ni cap altre mobiliari, més enllà d’una rampa de gespa, com si els espectadors haguessin d’estar-hi ajaçats o com a mínim asseguts al terra.

   En aquest auditori, a partir de l’any 1985, si feien concerts de les cançons tradicionals eslovenes, i que els soviètics ocupants, els hi tenien prohibides. Era l’inici de “la revolució cantant”, que també fou adoptada per les altres dues repúbliques.

   Estonia, Letonia i Lituania havien estat ocupades i sotmeses durant molts anys pels prussians i polacs primer i pels russos més recentment, des del segle XVIII, i fou precisament, ara fa justament 100 anys, que van aconseguir la primera independència dels russos, centenari que precisament enguany commemoraven. Els hi va durar poc, ja que des del 1940, els soviètics els varen tornar a ocupar, i van ser tres més de les moltes repúbliques socialistes soviètiques que conformaven la URSS.

   Va ser doncs d’aquesta ocupació, de la que, el 1985, es van començar a rebel·lar totes tres repúbliques, emprant entre altres accions reivindicatives, la coneguda com “la revolució cantant” amb el segell de la inequívoc de la no-violència en el moviment conjunt dels tres estats. Accions que van culminar amb la gran cadena humana coneguda com la “Via Bàltica” de 600 quilòmetres que unia les tres capitals, des de Vilnius a Tallin, passant per Riga, el 23 d’agost de 1989, amb dos milions de participants que mantingueren unides les seves mans simultàniament.

   La Via Catalana del 2013 des del Pertús fins a Vinaròs, amb 1.600.000 participants l’11 de setembre del 2013 en va ser una rèplica, perquè tenia la mateixa finalitat, i de fet existia una sintonia entre ambdós col·lectius humans. Ens explicaren que en aquell auditori vora Tallín, en diverses ocasions hi havien actuat cantaires catalans.

   Hi havia doncs una empatia bàltica cap a la independència de Catalunya, manifestada en diverses ocasions i per diferents estrats socials i polítics. Per això, es diu que, el ministre Margallo, volent guanyar-se l’estimació dels governs bàltics cap a Espanya, va fer que una facció de l’exèrcit aeri espanyol, s’ajuntés a les forces de l’OTAN per a impedir una nova invasió russa, i van ser uns d’aquests avions guerrers espanyols que el passat 8 d’agost, diuen que per error, va disparar un míssil en una zona al sud-oest d’Estònia, cosa que va provocar la indignació dels governs bàltics. Es a dir que els hi va sortir el tret per la culata. Mai tant encertat.