Ara que he mirat les produccions de verema al llibre del Centenari de la Cooperativa, he comprovat com la primera collita que va entrar al celler va ser l’any 1920, i la darrera el 1985, és a dir, que la vida útil del Celler ha estat només de 66 anys, molt curta per un edifici tan gran i costós.

   Amb la llista a la mà també es veu com hi va haver un increment considerable de la producció coincidint en gran part amb els anys després de la secada, i segurament per això, és va haver d’ampliar la cabuda del celler.

   Considerant que des del 1920, als anys que jo recordo, no hi devia haver gaires canvis, segurament que només es devia canviar alguna premsa. Crec haver sentit dir que n’hi havia unes de la marca Mercedes però jo les recordo del Nicolau Barberà de Reus.

   La nau gran tenia 37 tines d’obra en quatre fileres i una de fusta i 20 cups en dues rengleres. Tant les tines com els cups tenien aproximadament una cabuda de 300 cargues (121,6 litres), això vol dir que el volum d’emmagatzematge era d’uns 20.000 Hl.  A partir de l’any 1953 l’estiba disponible es va quedar curta, i per això es va endegar el primer canvi important, la construcció d’un conjunt de 16 cups al pati del darrera, que entre tots tenien una cabuda d’uns 8.000 Hl., i  tot i que algun any quedava curta la cabuda, en general ja es sortia del pas. Aprofitant aquesta obra i a planta baixa adossada a la façana del darrera es van instal·lar unes premses hidràuliques per repremsar la brisa, que dubto que vagi tenir rendibilitat.

   A la nau d’entrada de la verema hi van haver molts canvis. El moll de descàrrega tenia cinc portes on hi aculaven els carros, un a cada porta. El pagès descarregava les sis o nou portadores, (excepcionalment un o dos carros en portaven dotze), les hi treia el bosset, i el personal, quan li tocava, les anava abocant a una vagoneta, i un cop buides les portadores, feien córrer la vagoneta fins a la bàscula, i l’encarregat la pesava i mentre les abocaven al cassal, amb un cassó prenia mostra del most i li feia el grau. Als cassals si acumulaven les successives descàrregues, i un home amb unes graupes anava fent passar la verema cap a la xafadora (en dèiem estrujadora), que hi havia sota el fons dels cassals i just damunt de les premses. Si s’acumulava verema o s’espatllava la maquinaria, es posaven una o varies tremuges per regular el buidat dels cassals.

   El pes quedava imprès per pressió, a un cartró on si posava el nom del soci i el grau. (De fet el que es mesurava era la densitat del most, amb un aeròmetre que tenia una escala que feia una equivalència amb el percentatge d’alcohol que tindrà un cop fermentat).

   Un altre canvi relatiu a la descarrega, va ser quan l’any 1957, l’Ajuntament va treure la bàscula pública que hi havia a la plaça de l’Església, i va fer un conveni amb la Cooperativa, per a posar la que ara tenim, amb el compromís de que, encara que la gestió la faria la Cooperativa, també faria pesades a tothom que ho demanés, talment com es feia a la bàscula pública.  Així doncs, a la bàscula es pesava amb el carro carregat i es feia la tara un cop lliurada la verema.

   Al moll, es van suprimir les vagonetes i les bàscules, i les portadores s’abocaven directament a la xafadora (que en dèiem estrujadora) i la verema xafada ja no s’acumulava al cassal com abans sinó que mitjançant un canal amb “bisenfí” es portava a la tremuja de la premsa. La nova bàscula va permetre facilitar el transport amb els tractors, que en aquells anys, ja es començaven a veure.

   Finalment hi hagué l’últim i definitiu canvi en el procés de descarrega de la verema, i fou la introducció dels envelats o entoldats, que van suprimir l’ús de les portadores i el transport es feia a granel. Això va anar majoritàriament lligat amb l’inici del transport amb tractor, tot i que també hi van haver carros amb l’envelat posat pel damunt dels empostissats. La implantació va ser gradual, i de moment es va improvisar una tremuja de descarrega a nivell del fons dels cassals, o del carrer, i a la dreta de l’entrada al recinte. Aviat es va generalitzar, i el moll de descarrega va deixar de ser-ho perquè els tractors (i els carros restants) abocaven directament a les tremuges de ciment, al cul de les quals hi havien les xafadores i les premses.

   Malgrat les adaptacions a les realitats canviants, a partir dels anys de la secada, no vam ser a temps a arribar a l’època daurada de la vinya i el vi, amb la introducció de noves varietats i nous processos d’elaboració del vi. El celler de la Cooperativa va tancar després de la collita de 1985.