El bloc d'en Climent

No he pogut anar al concurs de castells de Tarragona d'avui dia 3 d'octubre. Però l'he pogut seguir per la ràdio i, de tant en tant, per internet. Una primera constatació és que no se m'ha fet molt pesat, és clar que dir això des de casa és molt fàcil, però m'ha semblat que ha transcorregut amb certa agilitat, cosa que és d'agrair. Diria que en general les coses han anat molt semblants al que ens havíem imaginat. El primer lloc, avui per avui, segueix essent indiscutible, segons la meva opinió. Només una atzagaiada dels Castellers de Vilafranca pot fer-los perdre el primer lloc. I, ara per ara, aquesta possibilitat sembla prou lluny d'esdevenir una realitat. (Segueix)

Em dol en l'ànima la polseguera que ha aixecat el pregó que el poeta Joan Margarit ha pronunciat en la inauguració de les festes de la Mercè de Barcelona. La misèria nacional del nostre país apareix dia rere dia, ja sigui alimentada per uns pocs o bé per molts. El representant del PP a l'Ajuntament de Barcelona es va escandalitzar de les paraules de Margarit. Altres també ho han fet i asseguraria que s'han posat a opinar sobre la qüestió sense ni tan sols haver escoltat o llegit el pregor del poeta. El pepero, com a mínim, era present al Saló de Cent i va sentir les paraules de Margarit. Que s'escandalitzés o no, només depèn de la seva talla intel·lectual i de la seva creença en els principis democràtics o no. Però a banda d'aquestes petiteses, el que trobo patètic és que el nostre país debati sobre el contingut del pregó, format esssencialment per uns quants poemes i per una breu introducció on, des del meu punt de vista, el poeta va estar brillant. (Segueix)

Des que els sindicats van convocar la vaga general a començaments d'estiu, el govern espanyol i els poders mediàtics de tota índole van iniciar una campanya per desincentivar la ciutadania a participar en la mobilització. En aquesta companya s'ha utilitzat tot tipus d'arguments, molts d'ells carregats de la més pura demagògia. La primera onada va anar dirigida a desprestigiar els sindicats. Que si eren organitzacions subvencionades que vivien de l'erari públic, que si no es preocupaven dels problemes reals dels treballadors, que si no pensaven en els que no tenien feina, que si eren organitzacions antiquades, etc. Curiosament, quan algú tenia interès a que es convoqués una vaga general per desgastar el govern socialista espanyol, utilitzaven els mateixos arguments, però per justificar que no tenien pebrots per mossegar la mà que segons ells els alimentava. Sobre aquesta qüestió ja n'he parlat en altres ocasions i no em repetiré. Els comptes de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya són públics i són dels pocs que audita la sindicatura de comptes de Catalunya. (Segueix)

Reprodueixo aquí un comunicat de la Secció Sindical de CCOO de Lear sobre la participació en la pròxima vaga general del dia 29 de setembre per l'interès que m'ha despertat.  (Segueix)

Habrá un día en que todos al levantar la vista, veremos una tierra que ponga libertad. También será posible que esa hermosa mañana ni tú, ni yo, ni el otro la lleguemos a ver; pero habrá que forzarla para que pueda ser. (J. A. Labordeta, 1935-2010) (Segueix)

Que ningú s'espanti. No parlo de l'arc romà, sinó de la distribuïdora de llibres en català. De fet, la majoria de lectors no devien ni conèixer l'existència d'aquesta distribïdora. És normal, els lectors no tenim perquè conèixer el funcionament del món editorial, del procés que segueix una obra des que ha estat adquirida per un editor fins que arriba a les nostres mans a través de la llibreria. No tenim perquè conèxer tot aquest procés, però els lectors ens podem veure afectats directament quan una baula d'aquesta cadena s'esquerda. I la distribució és una d'aquestes baules. Més d'un centenar d'editorials catalanes es veuran afectades pel tancament de la històrica distribuïdora. Alguna, potser, fins i tot, no ho superarà. Cal no oblidar que algunes editorials, bastantes, tenien posades en l'Arc de Berà totes les fases del procés de distribució, això és la comercialització, la logística i la facturació. (Segueix)

Avui, sortint de la feina, he tingut la mala idea d'anar a la llibreria. Avui era un mal dia. Demà comença el curs escolar, mai no he entès perquè no comença el dilluns i sempre ho fa a mitja setmana o a finals de setmana, i la llibreria semblava el mercat de Calaf. Tot això m'ha fet caure unamica més en el pessimisme que fa dies que em regira respecte al nivell cultural del nostre país. Les llibreries s'omplen quan s'obliga a la gent a anar-hi. El començament de curs obliga les famílies a visitar les llibreries per a fer les compres obligades de llibres de text, material escolar i papereria. La resta de l'any no hi ha pas cues per a comprar llibres. Això s'ha esdevingut després d'un estiu en què el país mostra encara més clarament la pobresa cultural que ens aclapara. La gent que llegeix no és gaire al nostre país, i a la nostra comarca sembla que encara estem pitjor que el conjunt del país. (Segueix)

Aquesta setmana hem sabut que el ministre Corbacho retorna a Catalunya per formar part de les llistes del PSC en les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya. És un símptome més que el socialisme espanyol ha decidit enterrar d'una vegada per totes el PSC. Si en els darrers moments de la dictadura i els primers anys de la transició el socialisme espanyol va acceptar fusionar-se amb el socialisme català, ara fa marxa enrere i ha decidit menjars-se i fer desaparèixer el socialisme nacional català. És un procés que va començar ja fa alguns anys i que culmina ara amb aquest nou moviment. Els corrents catalanistes del PSC han vist com any rere any perdien influència dins el partit i cada vegada s'han vist més arraconats per deixar pas a un sol socialisme, el més espanyolista, el que posa davant de tot els interessos espanyols per damunt dels catalans. És un procés de fagocitat. (Segueix)

Em fa una certa gràcia aquesta tendència humana de l'època contemporània de catalogar tots i cadascun dels fenòmens que les persones passem. Ja sigui des d'un punt de vista mèdic, o bé des d'un punt de vista sociològic, psicològic, etc. Tots els estadis de la nostra vida han de pertànyer a una categoria o altra. Avui molts mitjans parlen de la síndrome postvacacional. Com si això de les vacances i la tornada a la feina fos cosa de quatre dies. Es parla del temps que els homes i dones que tenen la sort de poder mantenir una feina necessiten per a readaptar-se al ritme de treball i tot el que comporta acollir-se de nou a una disciplina social que marca el ritme de la nostra vida. Que si no comencem a rendir fins al cap de no sé quants dies, que si necessitem un temps d'adaptació al ritme horari pel què fa a llevar-nos, anar a dormir, etc. Tot ho hem de tenir estudiat i ben estudiat, detallat i persignat. (Segueix)

Ara que s'ha resolt feliçment el segrest del dos cooperants de BCN Acció Solidària s'ha obert un debat que fins ara tothom mantenia en stand by, per evitar males interpretacions mentre els dos cooperants eren en mans dels seus captors. Com exercir la solidaritat envers les persones i els països necessitats d'ajut  material i humà? Durant molts anys fou l'església catòlica qui va capitalitzar l'ajut als necessitats de l'anomenat tercer món. Primer va ser amb la colonització, que duia aparellada la tasca proselitista dels primers missioners que anaven a convertir pagans. La tasca missionera va evolucionar amb el pas dels segles i els missioners, ajudats per l'aire fresc de, per exemple, la teologia de l'alliberament van iniciar una tasca social irreemplaçable i que va donar i segueix donant els seus fruits. A l'Amèrica Llatina, a l'Àfrica, entre els pobres, els malalts de SIDA o malària, etc. Els missioners cristians, van més enllà de les doctrines oficials del Vaticà perquè trepitgen la realitat de cada dia de la gent d'aquests països. (Segueix)