Després d'uns dies sense donar la tabarra en el bloc ja tornem a ser aquí. Enguany estic fent unes vacances una mica peculiars. En podríem dir que les gaudeixo a glopades. Els calendaris laborals condicionen, i molt, el plantejament d'unes vacances. Enguany no teníem previst d'anar enlloc ja que la família no gaudeix d'un període de vacances perllongat. Bé, la canalla sí, però a nosaltres aquest període ja ens ha passat. Però a vegades la planificació se'n va en orris. És ben veritat que no dominem massa les circumstàncies futures. De no tenir previst d'anar enlloc ens va sorgir l'oportunitat d'anar uns dies al Pirineu. Una bona amiga ens deixava la seva casa durant uns dies i després de valorar la possibilitat vam acceptar amb molt de gust l'oferta generosa. A tres dies d'anar-hi, però, les coses van donar un tomb inesperat. Inesperat i fulminant. En un dia vam decidir que podríem anar a Venècia. El mateix dia en que aquesta idea ens passava pel cap vam concertar el vol pels quatre membres de la família i vam llogar un apartament. Tot molt ràpid. Si no hagués anat així em sembla que no hauríem marxat. El plantejament que ens vam fer va ser el d'oblidar-nos per un moment de la raó i deixar-nos guiar pel cor. L'any que ve qui sap on serem i com estarem. Doncs aprofitem-ho ara que ens ve de gust. (Segueix)
Acabo de llegir un llibre que m'ha apassionat. L'autor és en Philippe Claudel i el seu títol "L'informe de Brodeck". Estigueu tranquils i tranquil·les que no l'explicaré pas, per si alguna persona el té pendent de llegir en un moment o altre. M'ha fet rumiar una mica, la novel·la. La memòria dels fets, dels pobles, de les persones. La culpabilitat o la innocència de l'actor de la història o del que ha restat passiu davant dels fets. Qüestions que se'm plantegen en els moments actuals del nostre país. (Segueix)
Escriu l'editorial de The Economist que Catalunya és el país de les prohibicions. Ho escriu el seu corresponsal ubicat a Madrid i empapat del millor espanyolisme, el més castís. Serà que Anglaterra no conté prohibicions en el seu ordenament jurídic! Per això alguns dels seus joves ciutadans vénen a pixar-se i a emborratxar-se pels carrers de Salou o qualsevol altra ciutat de la costa. Potser els de The Economist han trobat el desllorigador de legislar sense prohibir. Sembla estrany que un anglès, per molt que estigui establert a Madrid, oblidi que el seu país ha dominat mig món i que han fet i desfet al seu criteri. Deu ser que encara no han paït la traïció de la seva soberana nació cap als catalans del segle XVIII a qui van deixar a mercè de les tropes castellanes i franceses. El corresponsal de Madrid no signa el seu article, només ens indica que el va escriure des d'allà. El Senyor en qüestió no deu recordar les polèmiques caceres de la guineu, o les lluites de gossos que al seu país eren prou cèlebres. De fet, hi ha una bona mostra canina anglesa de races creades per a aquesta finalitat. El corresponsal de The Economist tampoc deu recordar la prohibició del govern de la seva soberana majestat prohibint als colonitzats indis d'agafar sal, cosa que va estimular la marxa de la sal de Gandhi. La memòria sembla que és curta quan es consulta des del centre de la península ibèrica. Imagino que l'esmentat senyor també sap els requisits que es demanen per a adquirir la nacionalitat britànica. Bé, deixem al corresponsal de The Economist en pau i donem-li algun argument més per a queixar-se que els catalans no parem en les nostres ànsies de prohibició. (Segueix)
L'estiu és un temps en què les persones anem més aviat lleugeres de roba. D'uns anys ençà, fins i tot, ens ha arribat la moda del Japó on als alts executius se'ls permet treure's la corbata i l'americana per a estalviar en aire acondicionat i de pas llençar una mica menys de merda al nostre medi ambient i fer-lo una mica més sostenible. A l'hivern hem de protegir una mica més el nostre cos de les inclemències del temps i com que cada vegada fem més vida amagada, el nostre cos es vesteix amb roba més formal. L'estiu ens convida a la informalitat. (Segueix)
Menys beneficis, més acomiadaments
La reforma laboral aprovada avui pel Congrés de Diputats d'Espanya amb l'abstenció de CiU i PNB és un clar exemple de la perversió del sistema econòmic. Ens hem habituat en els anys de vaques grasses que les empreses han de tenir cada any més beneficis que l'any anterior. La reforma aprovada avui a Madrid permet que es pugui acomiadar de forma més barata davant d'una expectativa de pèrdues econòmiques o davant d'una previsió de menys beneficis empresarials. És igual si després aquestes hipòtesis es concreten o no, els treballadors ja hauran estat acomiadats per quatre rals. (Segueix)
Els independentistes catalans estem vorejant el ridícul. Aviat sortirem al llibre Guinnes de l'estupidesa. Un país on creixen com bolets els ciutadans que desitgem la independència de la nostra nació, batrem el rècord d'organitzacions, capelles i capelletes que diuen defensar aquest objectiu. Al pas que anem, tindrem una organització per ciutadà. Resultat, una persona un vot, una organització un vot, amb la qual cosa mai el Parlament de Catalunya haurà tingut tan poca representació independentista a l'hemicicle. Deixem de fer el ridícul, si us plau. No hi ha ningú en aquest país que vulgui la independència i tingui seny? (Segueix)
De savis és rectificar. Com que jo intento aproximar-me a la saviesa, i per molt que no ho aconsegueixi, no defalleixo en aquesta recerca. Fa mesos, quan es va aprovar la tramitació de la ILP per prohibir les curses de toros a la nostra nació, vaig pronosticar que els nostres parlamentaris es cagarien a les calces a l'hora de ser conseqüents amb el seu pensament. No ha estat així i per tant me'n felicito i admeto que em vaig equivocar. Estic content i satisfet d'haver errat en el meu pronòstic. (Segueix)
Dimecres, Parc de la Ciutadella. El Palau del Parlament de Catalunya obre les portes de bat a bat. "Curro" entra pausadament, els Mossos de la porta presenten armes. Amb cautela puja les escales nobles del Palau. Ell està acostumat a córrer per camps messetaris amb llibertat. El terra del parlament no és gaire adecuat per les seves peülles, però avança amb determinació. "Pepo", un germà seu, li va explicar que un dia el van carregar en un camió i el van deixar junt amb altres companys en una sala fosca, diferent de tot el que havia conegut fins llavors. Havia fet el viatge amb altres companys que ja no van tornar. Ell sí que va tornar, ferit, extenuat. Enmig d'un cercle d'arena l'havien torturat clavant-li tota mena de punxons que l'havien fet sagnar molt. La seva bravura, però, sembla que va decidir als centenars de persones que cridaven embogits que podia tornar al seu país d'origen. Ho va fer sol, els seus altres cinc companys no van tornar amb ell. Pepo no sabia que havien mort lluitant en una lluita desigual, després de patir molt. (Segueix)
El govern espanyol ha decidit suspendre la construcció de l'A-27 en el seu tram de Valls a Montblanc. Una infraestructura que ja va començar amb mal peu i que ara veu truncada l'essència de la seva raó de ser. Tothom pot recordar les viscissituds que el projecte ha tingut, les polèmiques del traçat, les picabaralles vallenques, etc. Tot plegat ha endarrerit molt la construcció de la infraestructura que semblava imprescindible per al desenvolupament econòmic del Camp de Tarragona. Ara tenim una N-240 pèssima entre Valls i Tarragona i tindrem una autovia entre Valls i Tarragona que ha acabat de trinxar el territori i que perd la seva raó de ser en morir a Valls. (Segueix)
Tribunal Internacional de Justícia
El TIJ de la Haia acaba de sentenciar que la proclamació unilateral d'independència d'un territori no contravé el dret internacional. Per a mi que, ja em perdonareu la pedanteria, vaig treure matrícula d'honor en Dret Internacional Públic, no ha estat cap mena de sorpresa l'opinió del Tribunal Internacional. Les declaracions d'independènci dels estats al llarg de la història s'han fet per dues vies: De facto o de iure. Des d'Estats Units, passant per les repúbliques bàltiques, l'Índia, Kosovë, Txèquia o Eslovàquia, tots han passat per un d'aquests dos camins. Per tant, que la declaració d'independència d'un país no violava cap legislació internacional ja ho sabíem. Ara, gràcies a Rússia, Xina o Espanya, ha quedat palès per un organisme internacional de Justícia que això ha estat sempre així, des del punt de vista del dret internacional. (Segueix)
