Avui he estat sentint el conseller d'Educació de Catalunya, l'honorable senyor Ernest Maragall, comentant els resultats de les proves que es fan als alumnes de sisè de primària per a avaluar el seus coneixements al final de l'ensenyament primari obligatori. Ha comentat vàries coses però la més important, des del meu punt de vista, és la que fa referència a les deficiències detectades pel què fa a les habilitats lecto-escriptores dels nostres fills. Aquesta observació no em ve de nou i l'he assenyalat més d'una vegada com una mancança molt important que jo mateix he observat en l'educació de la nostra mainada. O sigui que les paraules del conseller no m'és cap sorpresa. Més aviat el contrari. És la confirmació i constatació d'un fet que fàcilment podem observar en la mainada del nostre país. Bé, en la maminada i no tan mainada. Jo diria que aquesta deficiència no és pas nova. Fa ja molts i molts anys que es produeix. Només cal estar atent i escoltar les converses dels nostres joves. Les seves aparicions a la ràdio o a la televisió. Aquesta deficiència s'arrossega pràcticament tota la vida. Molts dels nostres universitaris també en fan gala. Per aquests joves que arrosseguen aquestes deficiències els serà molt difícil al llarg de la seva vida d'adquirir aquestes habilitats que el nostres sistema educatiu no els va saber donar a l'edat adequada. El fenomen no és exclusiu de Catalunya. Cada dia podem veure joves espanyols en els mitjans de comunicació amb la mateixa deficiència. (Segueix)
El constitucional ha acabat la seva reunió sense resultat conegut. Alguns diuen que l'estratègia catalana ha donat el seu fruit en haver ajornat novament una sentència. Particularment penso que això no és cap estratègia avantatjosa. Més aviat els partits catalans semblen més preocupats per no tenir una sentència que els contamini les seves campanyes electorals. Aquesta estratègia però només serveix als seus interessos, al país no l'afecta el quan, sinó el què. Jo penso que el tribunal sentenciarà com sigui abans de les eleccions al Parlament de Catalunya. Saben que la immediatesa de les eleccions fa més difícil una resposta política unitària. Ens coneixen prou bé. I no deixaran d'aprofitar-la. Ens segueixen faltant líders clarividents i que sàpiguen recollir les ànsies de llibertat de bona part de la ciutadania. Tampoc en sabran. Ja hem vist com ha anat la tramitació de la ILP per a la convocatòria d'un referèndum per a la independència convocat pel nostre parlament. CiU l'ha aprovat sabent i esperant que el govern espanyol la freni. Els interessa més que s'evidenciï la dependència de la nostra llei de consultes que no pas fer un referèndum de debò que no volen. Els interessa més desgastar el govern català que no pas que poguem decidir sobre la nostra sobirania. (Segueix)
El govern municipal de Valls ha decidit retocar salaris dels càrrecs públics de la ciutat i dels treballadors municipals. No ha estat una decisió autònoma, sinó una decisió imposada. Fins ara, el govern s'havia oposat a la petició de l'oposició, sobretot d'Esquerra Republicana de Catalunya, de retocar a la baixa els salaris dels càrrecs electes i del personal de confiança. En cap moment esparlava dels treballadors municipals. La petició anava encaminada als salaris més alts que són precisament les persones a les que he fet referència. El govern municipal, CiU i PSC, sempre s'hi havien mostrat contraris. Ara ho han hagut de fer obligats pel decret del govern espanyol. I ara es queixen que se'ls imposi una mesura com aquesta. (Segueix)
Ara, després de les primeres retallades governamentals sobre diversos aspectes de l'estat social, el govern apressa a empresaris i sindicats a pactar una Reforma Laboral profunda. Si no ho fan així, amenaça amb fer la Reforma Laboral unilateralment. Jo no sóc cap expert per valorar si l'ordenament jurídic espanyol necessita una reforma laboral o no, però sí que tinc la meva opinió sobre moltes de les coses que es diuen i sobre aquella expressió catalana de "fer passar bou per bèstia grossa". Ens estan mentalitzant que la reforma laboral, la reforma del mercat treball, ha de tenir unes virtuts, unes conseqüències, que no crec que tinguin. Sembla que aquesta reforma hagi de resoldre els grans problemes de l'economia o del mercat de treball a Espanya i Catalunya. (Segueix)
M'assabento per la premsa que l'Ajuntament de Valls no tindrà representació a la setmana de Catalunya que es durà a terme durant aquesta setmana a l'Exposició Universal de Xanghai. S'ha fet pública una nota en què es diu que l'alcalde i dues regidores no aniran a aquest esdeveniment perquè la situació econòmica que estem vivint recomana reduir despeses dels organismes públics. Els responsables polítics de la ciutat tenien previst acompanyar l'expedició de la Colla Vella dels Xiquets de Valls que estarà actuant a la ciutat oriental durant tota la setmana. (Segueix)
Després d'alguns apunts no massa engrescadors, ni optimistes, em ve de gust penjar un petit video amb música. Aprofitant que en Rufus Wainwright ha visitat Barcelona per oferir un recital al teatre del Liceu, m'ha semblat adequat penjar algunes interpretacions del cantautor estatunidenc-canadenc d'algunes cançons del gran Leonard Cohen. Espero que us agradin.
Ha aparegut a la premsa un nou cas d'abusos sexuals a la ciutat de Còrdova. Hi hauria dos presumptes implicats, ambdós membres de la congregació religiosa dels Franciscans de la Creu Blanca. No vull parlar ara del tema dels abusos, ja n'he parlat més d'una vegada en aquest bloc i, algun dia, en parlaré una mica més amb aportacions de caire personal. Això, però serà en una altra ocasió. El cas que ha aparegut aquests dies als mitjans de comunicació té, des del meu punt de vista, un altre agreujant. Ja és prou greu l'abús exercit sobre un menor, però en aquest cas s'hi afegeix que estem parlant de persones discapacitades.
El que m'ha cridat l'atenció, però, és la congregació a la que pertanyen els dos presumptes imputats. Aquesta congregació la vam tenir per Valls durant uns anys fent-se càrrec de la Casa Montserrat Cuadrada, una institució que s'ocupa de persones amb graus de marginació importants i que són acollides en aquest centre. Durant uns anys, com deia, els Franciscans de la Creu Blanca van portar la gestió d'aquest centre. La seva gestió va ser molt comentada per tota una sèrie d'irregularitats de caire econòmic. No voldria insinuar que els membres d'aquesta congregació tenen tots un comportament no gaire ètic, però sí que m'ha cridat l'atenció que tornessin a aparèixer davant meu arrel d'un cas d'abusos i maltractaments.
M'agradaria conèixer en profunditat el cas de Valls, però no en tinc els detalls. L'únic que sé és que van haver de fugir de Valls cames ajudeu-me, com qui diu. Segur que algú en coneix els detalls, però aquests no han estat mai gaire publicitats.
Penso que aquesta congregació no és gaire nombrosa, ni crec que estigui molt escampada pel món. De fet, sé que estan sobretot per la geografia peninsular i a Reus gestionen una casa similar a la que tenien a Valls. Doncs, no res, que la creu que arrosseguen no sé si és gaire blanca, potser està una mica ennegrida i, segons sembla, tindran una mica de feina a fer-la neta.
Bé, tothom ja s'ho temia. Les tisores han començat a funcionar. Fins ara eren a ca l'esmolet, però ara ja estan en mans del govern espanyol. I molt em temo que amb les tisores no s'acontentarà. Penso que, un cop gastada la fulla de les tisores, treurà la màquina de segar. La de segar als nostres peus. (Segueix)
El món està sota l'imperi d'unes quantes companyies multinacionals que semblen està per damunt del bé i del mal i que escapen al control de governs i organismes intenacionals. Em vénen al cap noms com Union Carbide, l'empresa química que va causar la mort de milers de morts a la ciutat índia de Bhopal als anys 80. Aquesta companyia va causar aquest desastre del qual encara no s'han responsabilitzat. Em ve al cap la companyia Shell, petrolera que va causar un desastre ecològic al país d'Ogoni a Nigèria i que entre altres coses va comportar la mort de l'escriptor Ken Saro-Wiwa defensor dels drets del país del Delta del Níger. Ara és actualitat una altra petrolera, causant del major desastre ecològic als Estats Units, concretament al delta del Mississipí.
Sembla que les societats desenvolupades i les del Tercer món són incapaces de posar fre a l'avarícia d'aquestes companyies. Sembla que som incapaços de demanar-los, d'exigir-los les responsabilitats que pertoquen.
La setmana passada hem assistit a les conseqüències nefastes dels poders econòmics que especulen amb la riquesa dels països. Són els mateixos poders econòmics que en bona mesura han portat el món a una de les majors crisis econòmiques que hem patit. Aquests poders financers que restaran intactes perquè els governs de les nacions i els estats són incapaços d'implantar regulacions fermes i eficaces basades en l'ètica i la moral que impedeixin i posin fre a les seves ànsies de riquesa. En canvi, assistim a retallades en drets socials que els governs i organismes internacionals sí que es veuen en cor d'imposar. Grècia i altres països en són l'exemple, com d'altres que vindran.
Els ciutadans són, com sempre, els que acaben pagant els plats trencats dels desastres que aquests poders causen. Els ciutadans i el planeta. És trist veure els grans governants mundials doblegant-se davant aquests poders. Passant per l'adreçador que a aquests els interessa. La gran despesa econòmica que amb recursos públics hem dedicat a salvar molts d'aquests poders ens han fet i ens faran a tots, a la majoria, una mica més pobres del què érem. Tot un trist panorama.
I no hi podem fer res per a aturar-los? Doncs amb l'actual sistema econòmic tot sembla indicar que no. Ens reformaran el mercat laboral que no crearà ni un sol lloc de treball, que no incentivarà l'economia, ni dels països, ni del món en general. Però que sí que ens deixarà a tots, encara més, més vulnerables a aquests especuladors i financers sense escrúpols que el lloc que els correspondria seria una presó. Els hi haurem dedicat recursos econòmics públics que el que faran serà deixar-los més ben posicionats per a seguir-nos fent mal a tots plegats. Al final, ho haurem tocat tot, menys a ells. I el pròxim cop que es posin d'acord, ens faran més miserables. I anar fent i anar aguantant. Què hi farem.
Avanço abans d'escriure aquestes ratlles que omplo de lletres la pantalla de l'ordinador amb un estat d'ànim baix, força baix. Potser sóc massa sincer, potser sí, però, malgrat el que alguns creuen, és el que acostumo a ser. Seria discutible si és convenient o no despullar-se massa davant de tothom, però, cadascú és com és. Malgrat aquest baix estat d'ànim, estic segur que demà tornarà a sortir el sol i, com que em conec mínimament, recuperaré un nivell moral adequat. (Segueix)
