Doncs, ja està, adéu a la Champions d'enguany. Era una de les possibilitats. L'any que ve hi tornarem, ho tenim assegurat. Ha estat un partit estrany. Jo l'he viscut, també, d'una forma estranya. Parlava en l'apunt anterior que l'Inter posaria totes les seves armes damunt el terreny de joc. Les ha posat i ha vençut, no el partit, però sí l'eliminatòria. El Barça ho ha intentat. La idea del futbol del Barça és la nostra. Creació, espectacle, enginy. Aquesta és la voluntat. La voluntat, però, a vegades no és suficient. Una defensa ordenada, un futbol que no ens agrada, que implica una renúncia a intentar el futbol que ens agrada, també pot ser eficient. Però no és el nostre futbol. Tant si Mourinho ens cau simpàtic, com si no, hem de felicitar l'Inter. Qui guanya al Barça, qui ens elimina, ha de ser felicitat.
Nosaltres no hem de renunciar al nostre futbol, la majoria de vegades ens donarà la victòria, així ha estat durant força temps. I així continuarà essent. Si som fidels als nostres principis, als nostres valors, els èxits tornaran. El cap de setmana que ve ja. Avui anirem a dormir tristos, és clar, és natural. Però demà tornarà a sortir el sol i tornarem a mirar endavant. Si ho fem així, donarem un exemple de maduresa. De gent que accepta el joc i totes les seves possibilitats. Guanyar, perdre, és important, molt important, però ho és tot? No ho sé. Jo sé el que jo sento. Orgull, orgull malgrat l'eliminació. Orgull ben portat. Això ens fa grans, molt grans. Felicitats, doncs, Inter, el vostre futbol ha donat resultat, però, jo estic orgullós, molt orgullós del meu equip i no és un orgull fingit. És sincer. I ara a lluitar per la lliga. El cap ben alt i amunt. Aquest fracàs no ennuvola res, el nostre estil ens donarà, segur, altres èxits esportius i altres èxits com a club. Dissabte pit i amunt.
Ja ha arribat el dia. El Barça afronta avui un dels seus reptes. És un més dins el recorregut exitós dels darrers anys, però en aquests moments, avui, és el més important. Als que ja tenim una certa edat, l'etapa actual del Barça, la dels darrers anys, és de les millors de les que la nostra generació ha viscut. Per als més joves l'etapa actual és, sens dubte, la més exitosa. De fet, només han viscut èxits. Quan la vida es sargeix d'èxit rere èxit, hom no té referents del fracàs. Això és un risc. Per mi, com per tants d'altres, la història culer està bastida de fracassos importants, d'anhels no assolits. Vist des d'aquest punt de vista, podria dir que estem vacunats contra el fracàs. Tenim els anticossos per a processar-lo i assumir-lo. Pels que no en tenen l'experiència la cosa els pot resultar una incògnita, si més no. (Segueix)
Aquesta setmana passada ha mort Juan Antonio Samaranch, expresident del CIO. La polèmica ha sorgit arran de la instal·lació de la capella ardent, quin nom més curiós, al Palau de la Generalitat de Catalunya. El senyor Samaranch hi tenia dret. Encara que a alguns de nosaltres ens hagi causat un cert escàndol, la família tenia dret a demanar d'exposar el fèretre a la plaça de Sant Jaume. El dret es va generar quan algú, ja fa força anys, li va concedir la Medalla d'Or de la màxima institució catalana. Qui li va concedir sabrà en base a quins mèrits el senyor Samaranch era digne de tal menció. Però en tot cas, la raó que la família tingués el dret a exposar-lo allí rau en aquest fet. Per tant, no són els que ara manen a la Generalitat el sque li han atorgat el dret, sinó que van ser uns altres. (Segueix)
Demà és Sant Jordi, la diada en què els catalans celebrem la festivitat del nostre patró. Un dels sants més celebrats al continent europeu. Al Principat de Catalunya, a més a més, sense ser dia festiu, celebrem el dia de la rosa i el llibre. Tal dia com avui van morir dues personalitats de la literatura universal, William Shakespeare i Miguel de Cervantes. Ja vaig parlar un any sobre la història d'aquesta tradició tan nostra. Per tant, no em repetiré. Demà, però, és un dia molt especial per a mi. Fa 16 anys que vaig decidir lligar la meva vida a la que avui és la meva dona. Aquesta expressió no m'ha fet mai el pes, això de la meva dona, com si hom parlés d'una possessió. Però, bé, és una expressió prou estesa. Jo més aviat tinc la sensació de ser la seva posssessió. (Segueix)
Aquest matí m'he posat a arrencar males herbes del jardí. L'hivern generós en pluja i la primavera humida que ens acompanya ha facilitat una creixença esponerosa de tot tipus d'herbam. Ara toca triar una mica i gestionar la creixença herbàcia. En un petit repòs, he anat a mirar la bústia i he trobat una cosa que no m'ha agradat gens. Vaja, que de tan poc que m'ha agradat he desinfectat la bústia per no quedar contaminat. Un fullet propagandístic de Plataforma x Catalunya s'havia colat a la meva bústia. Una foto del feixista Josep Anglada al bell mig del full. A l'extrem dret superior hi diu: Controlem la immigració. A sota el seu nom i una inscripció: Una veu necessària al Parlament de Catalunya - Una voz necesaria en el Parlamento de Catalunya. Així, català i castellà. (Segueix)
Estem a una setmana justa de la nova onada de consultes sobre la independència de Catalunya. L'onada més nombrosa de les realitzades fins al moment. L'onada en què el meu poble serà cridat a manifestar-se sobre aquesta qüestió per la societat civil. Hem deixat enrere una setmana en què tres dies d'abril van protagonitzar un nou esperpent del tribunal constitucional espanyol, incapaç de manifestar-se sobre quina és la millor manera de retallar una mica més les ales del nostre poble, el poble de Catalunya. (Segueix)
S'ha jugat un altre derbi entre Espanyol i Barça i res no ha canviat respecte els darrers anys. Com ja és costum, l'Espanyol sembla un altre quan juga contra el seu ex-rival ciutadà, perquè ara suposo que ja no és un equip barceloní sinó que l'hem de considerar un equip conellanenc. Com deia, a l'Espanyol no hi ha ningú que el motivi tant com el Barça. Els dies que juga contra els culers els de Cornellà es transformen. Deixen de ser aquell equip gris de tota la temporada i es converteix en un equip numantí, capaç de treure el que no treu davant altres rivals. No hi tinc res a dir contra això. El que m'estranya és que no tregui aquest nervi durant tota la temporada, sinó que només el reservi per jugar contra el Barça. Aquesta mentalitat és la que els fa patir bona part de la temporada per assegurar-se any rere any la salvació a la primera categoria. Potser els convindria un canvi de mentalitat, penso que els seria positiu. Però les mentalitats no es canvien fàcilment i any rere any ens demostren que segueixen atrapats en el passat. Recorden una mica el munt d'anys en què el Barça només pensava en el Madrid i així anava perdent lliga rere lliga. (Segueix)
Ha finalitzat la nova entrega del serial "TC, els dubtes de l'imperi". Tres dies més de vergonya institucional espanyola. El sistema democràtic impedeix que el pes de l'imperi caigui implacable sobre un petit poble peninsular de l'extrem nord-est de la península ibèrica. Els deu magistrats del TC, i com entomen la fletxa enverinada que els va enviar el PP i el Defensor del Pueblo, donarien per un serial de primera categoria. Felip V, el Comte Duque de Olivares, o en Cisquet, es deuen està estirant els cabells des de la ultratomba. Tan fàcil que ho van tenir ells, no deuen entendre com els deu magistrats són incapços d'anar pel dret i dir a aquesta tribu nord-oriental peninsular que "naranjas de la China", que nosaltres som i serem el que ells decideixin. Ara les coses no són tan fàcils, però és clar, aquests tres personatges no ho entenen això. (Segueix)
Que el Tribunal Constitucional espanyol està donant un espectacle en tota regla, és una realitat que avui dia ningú discuteix. Amb l'Estatut de Catalunya, el TC és el paradigma de la justícia. Lent, generador de polèmica, esclau dels seus amos i de la seva ideologia. Després de tres anys de dilacions en la seva decisió sobre l'Estatut i amb els tres dies que aquesta setmana haurà dedicat a l'estudi de la hipotètica sentència, no sé si es pot permetre que les sessions d'aquesta setmana finalitzin amb un nou fracàs. (Segueix)
Valls, com altres ciutats del Principat, es prepara per ser el centre del món el proper 25 d'abril. La plataforma Vallsdecideix està treballant fort i bé per a que així sigui. Mireu el video.
