Del penya-segat estant

El País de Gal·les és una terra on els principals referents són Cardiff al Sud i les terres d’Snowdonia prou ben retratades en els paisatges del Senyor dels Anells. Un país amb una llengua, el gal·lès, amb una sonoritat tant especial i misteriosa que inspirà Tolkien a l’hora de recrear el llenguatge dels elfs del bosc.

No massa lluny d’Snowdonia, al nord est del país, allunyat de les grans ciutats, hi ha una zona plena de petits pobles rodejats de boscos, rius i castells tant cuidats com aparentment salvatges. Un d'aquests pobles és Llangollen, capital d’una vall que sobreviu a la riba del riu Dee, sota un turó coronat per les ruïnes vigilants del Dinas Brân Castle.

Es pot dir que he estat una setmana en un poble envoltat de natura, en un camp on els ramats d’ovelles passegen per les pastures enormement verdes i fresques, on les nuvolades i la pluja són abundants i on la repetició relativament constant de més de cinc ullades de sol que superin els tres minuts justifiquen escoltar als nadius afirmant que el bon temps ha arribat.

Aquest temps meteorològic és, tant de canvi com d’inseguretats, igual com la primavera que, a la vall del riu Dee, aquests dies no s’ha permès d’exhibir cap mena d’esplendor persistent. A Llangollen l’únic que roman és el canvi cíclic natural, els corbs han fet els seus nius, volen cercant el moviment de petites peces menors amb les que alimentar-se i els ramats de xais campen a la seva amb una relativa llibertat, limitada per les tanques on passegen els ramats veïns. 

Gal·les ha estat doncs, un país de sols esporàdics, pluges lleugeres, vents intermitents i un fred relatiu. En definitiva té un temps d’abril tant canviant i insegur que es passa de la bellesa del sol a una nuvolada en qüestió de segons, de la mateixa manera que en uns minuts surts de la inseguretat per entrar a l’esplendor de la natura que es prepara per explotar amb la primavera. 

Aquesta inseguretat d’abril ha estat just a les acavalles de la Setmana Santa i l’Easter Monday m’ha permès veure un Llangollen amb aquella mena de turisme que busca poc soroll i excursions tranquil·les. 

Arribar al castell de Dinas Brân, és un passeig, costerut però còmode, en poc més de mitja hora el camí et porta a un dels nombrosos indrets vinculats a la llegenda del rei Artur i el Sant Graal. Una llegenda que, real o no, fonamentada o no, podria ben bé haver estat, tant per la seva situació com per les seves restes, una ubicació molt encertada pels passejos de Merlí i situar-hi alguns dels escenaris de Camelot.

El poble és també lloc de pas pels amants del turisme fluvial que a bord de les barcasses van recorrent el país travessant i enllaçant diversos canals. Aquest és un dels atractius de la zona, recórrer el canal imitant les barcasses que fins l’aparició del  ferrocarril  eren el medi de transport, de subsistència i residència de moltes famílies del país. Aquestes embarcacions comercials avui desaparegudes, s’han mantingut com a patrimoni i dotades d'algunes comoditats han esdevingut un atractiu turístic més. 

Llangollen no és només punt de pas, és també punt d’inici i final de petites excursions en unes barcasses arrastrades per un cavall, les que es dirigeixen al nord oest i a motor les que et porten fins l’aqüeducte de Pontcysylite un magnífic exemple de l’enginyeria sorgida de la revolució industrial que s’eleva uns 35 metres d’impressió sobre  el riu.

Molts son els temes i els llocs que ens fascinen a qui ens agrada viatjar i probablement pel misteri, per la grandiositat, per les imatges cinematogràfiques, per les fotografies i els reportatges, l’Egipte dels faraons és un d’aquells llocs on més aviat o més tard s’acaba fent un salt en el temps per veure, entre altres coses, com s’inclina el sol davant la planura de Gizeh, la darrera de les meravelles de l’antiguitat.

Intentar definir la ciutat de El Caire és pretendre definir la complexitat que representen 7000 anys d’història. És casar la civilització faraònica amb una capital contemporània, és definir un garbuix on al llarg dels darrers dos mil anys  coptes, jueus, musulmans, otomans, francesos, anglesos i egipcis moderns han  creat una ciutat complexa de molts milions d’habitants.

A les afores de El Caire es produeix la inevitable visita a les piràmides, unes piràmides admirades per Herodot, Alexandre el Gran, Napoleó i l’espia-viatger Domènec Badia, més conegut com Ali Bey.

Resulta curiós i sorprenent de camí cap a Gizeh observar com les tres grans piràmides han estat gairebé engolides per la capital. La piràmide de Keops, la del seu germà Kefren i la del fill d’aquest, Mikerinos, són probablement, encara avui, bona part de l’ànima d’Egipte, un Egipte que contrasta entre dunes i edificacions contemporànies, uns espais que han configurat els paisatges dels llibres d’escriptors com Pierre Loti, escenaris de novel·la d’Àgatha Christie o films com Terra de Faraons, de Howard Hawks.

Si es disposa de prou temps, val la pena evitar les excursions amb camell, allunyar-se de la carretera asfaltada i buscar la perspectiva de les 3 grans piràmides que situen Keops, Kefren i Mikerinos com unes peces de trencaclosques que, segons a quin costat et situes, tenen de fons el desert o la ciutat de El Caire. Sigui com sigui, aquest conjunt, tingui o no la pedra calcària amb la que es cobrien les piràmides, segueixen impressionant.

L'Imperi Antic, com gairebé tots els temps, fou un període d’austeritat i ascetisme per alguns mentre unes selectes minories es dedicaven de ple als plaers i altres excessos. Una llegenda recollida el s.V A.C. per Herodot al segon llibre de les seves Històries, es refereix als excessos d’aquest imperi. Segons sembla, un oracle va predir al  faraó Mikerinos, net de Keops i constructor de la tercera piràmide, que només li quedaven sis anys de vida. Segons Herodot, a partir d’aquell dia el faraó feu construir un gran nombre de llànties arreu, i en enfosquir es posava sota d’elles per continuar amb tot tipus de diversions, sense parar ni un sol moment. El propòsit era convertir la nit en dia fins allargar de 6 a 12 anys la vida que li quedava i d’aquesta manera condemnar a l’oracle per mentider.

Malgrat tot aquest hedonisme la vida per la majoria d’egipcis era dura i avorrida. La societat s'havia construït sota una única preocupació: la immortalitat dels faraons. Aparentment costa entendre què portava als ciutadans d’aquell regne a adorar tan fidelment al seu sobirà considerat de natura divina. Probablement, la raó era que a través del rei s’expressava la natura divina de tota la societat i per aquest motiu els egipcis es creien verdaderament la importància de construir una piràmide. Al cap i a la fi és exactament el mateix que succeïa durant l’edat medieval quan en un petit poble d'Europa es construïa una catedral, es servia o s'emprava l’estímul de la fe.

A la planura hi ha el camí que et porta a l’enigmàtica Esfinx de Gizeh, guardiana i protectora de les piràmides. Una figura enterrada i desenterrada de les arenes del desert diverses vegades al llarg de la seva existència. Una figura desproporcionada, esculpidaa la roca, amb cap de faraó i cos de lleó que perdé el nas a l’edat medieval i  té la barba, ben guardada, al British  Museum.

Aquesta esfinx egípcia ha estat model per civilitzacions posteriors, com la grega que afegint-li unes ales i uns pits es dedicà a plantejar enigmes als viatgers i devorar als qui no els resolien. Així doncs passà de guardiana a saltejadora i de protectora a enemiga recurrent. 

Després d'haver reviscut, encara que només fos per unes hores, algunes realitats de fa 5000 anys, després de viatjar per aquest mon antic, tornar a la carretera i entrar novament a El Caire fou com fer novament un salt de gegant en el temps  sense tornar completament a l’actualitat. 

Setmana Santa es repeteix variablement cada any però la celebrem invariablement la  setmana del primer diumenge després de la lluna plena que segueix a l’equinocci de primavera, per tant, coincideix sovint amb la bonança climatològica i això, potser, ajuda a exterioritzar sentiments.

Pel calendari litúrgic recorda la passió i mort de Jesucrist però especialment la  seva resurrecció, el retorn a la vida. Exactament com el cicle natural que es reviu a partir de la primavera. Pot ser per aquest motiu, durant la Setmana Santa és produeixen les manifestacions religioses que es mantenen més vives pel que fa a la participació popular. 

A Reus, tot i que el nombre de processons ha anat variant al llarg dels anys, són la del Silenci, el Dijous i la del Sant Enterrament, el Divendres Sant, les més espectaculars. Sigui per la participació de les diverses confraries, amb les vestes de seda o vellut dels colors més diversos, o pels conjunt de misteris, bona part d’ells joies escultòriques com l’Oracióa l’Hort de la confraria de La Salle del segle XVII, o el Davallament de la Creu de la confraria de Sant Isidre i Santa Llúcia, més coneguda com els dels “pagesos” (datat de començaments del segle XVIII) o altres de més contemporanis, com el Crist de la Sang de Modest Gené, l’Ecce Homo de Joan Rebull o El  petó de Judes de Ramon Ferran.

Amb tot, la processó més emotiva és sense cap mena de dubte la de les Tres Gràcies, quan el Crist de la Sang retorna de la Prioral de Sant Pere a la seva parròquia, després de la Funció de l’Agonia travessant els carrers tant  estrets com històrics del Barri Vell. En aquesta processó, el Crist és precedit per  l’escolania i acompanyat, a dreta i esquerra, pel Bon i el Mal Lladre, vestits amb armadures del segle XVI.

La plaça de la Sang es sempre plena a vessar de gent amb el soroll propi d’una aglomeració que habitualment no s’interromp fins que el Crist, procedent del carrer de l’Hospital, entra a  la plaça, moment en que les notes del toc de Silenci fa que els armats aturin el repic de les llances i l’escolania canta el Vexil·la Regis,  exaltació del misteri de la Creu.

En arribar a la porta de la Sangel Capità Manaies ha trucat amb la seva llança i aquesta s’ha obert perdonar pas al Crist que, portat pel Clavari de la Sang, abans d’entrar a l'església, es gira solemnement cap  alpoble produint-se el moment de les Tres Gràcies que segons la tradició són concedides a aquell qui les implora amb fe. 

El silenci es manté fins que un espontani  crida Visca Crist Rei!, contestat per  la plaça amb un Visca seguit d'un fort aplaudiment que, d’uns anys ençà, és interromput  pel cant del Credo que, lamentablement a l’entendre de molts reusencs devots d’aquesta tradició, trenca la màgia del moment abans d’entrar el Crist definitivament a l’església i poder passar, aquell qui ho desitja i té prou paciència, a adorar la venerada imatge del Sant Crist de la Sang. 

Segesta i el seu temple es troben a la siciliana provincia de Trapani. No estic segur que sigui el temple millor conservat, ni el més bonic, ni el més perfecte, però és el més impressionant, més que el Temple E a Selinute i més que el Temple de la Concòrdia a Agrigento. Hi arribes per carreteres secundàries i de sobte, darrera un tomb, apareix sobre un turó un edifici hieràtic, amb les columnes dòriques intactes que t'omple de perplexitat, Especialment si uns dies endarrere havies estat recorrent les  terres de l’Argòlida i l’Èlida sense haver aconseguit de veure res ni tan sols semblant. 

El temple de Segesta (V ac.)­ es presenta solemne, solitari. L'entorn dur del paisatge que el rodeja lliga perfectament amb la solidesa de les columnes llises, poc habituals en l’arquitectura grega i t’ajuda a prendre aquesta presència d’un espai que ha estat devorat per la natura, el temps i els homes però que al mateix temps permet entendre el concepte de la Magna Grècia.

Pujant pel camí que et porta al temple el silenci et posa en contacte amb el temps i apropant-te a les 36 columnes del peristil és fàcil creure que els deus van  viure algun dia per aquí, sense poder assegurar que hagin marxat. La mitologia  explica fets transcendentals, naturals i representen el mateix fonament d’una organització social, per tant, també per a Segesta hi ha un origen mitològic amb les seves variacions.

Lycofrone,  poeta del segle III ac., fa a Sagesta filla d’un deu transformat en gos (això  si, amb molt de pedigrí), altres autors la fan filla d’una nimfa i el riu  Crimís però en temps dels romans neix una nova exigència, la necessitat de  connectar el orígens de Segesta (com la mateixa ciutat de Roma) amb Troia, i Virgili al cant Vè de l’Eneida (vid.710 i ss enl’edició de la Bernat Metge) ho lligarà gairebé tot en explicar que  Eneas, fill d’Anquises i Afrodita, navegant per la Mediterrània a la recerca d’una nova pàtria, arriba a Sicilia i el rei d’Erice, Acestes, filld’una  troiana i del riu Crimís, per tant de llinatge diví, l’acull amb una gran  amistat i Eneas abans de partir cap al Laci funda la ciutat d’Acesta actualment  coneguda com Segesta.

...et his habeant terris sine  moenia fessi:

Urbem appellabunt permisso  nomine Acestam.

Però  al marge dels clàssics ja citats i de Cicerò, Tucídides i tants altres, més  recentment Goethe i després Maupasant, han escrit sobre ella. Goethe, al seu Viatge a Itàlia, explica que va ser-hi el dia 20 d’abril de 1787, quan va escriure “Sobre los cardos floridos revoloteaban incontables mariposas. Del hinojo silvestre aún quedaban del año pasado los tallos secos ... El viento soplaba entre las columnas como en un bosque y sobre el entablamiento planeaban graznando unas aves de rapinya”.

Aquesta imatge literària era massa trista, sortosament, el 13 de maig de 2009, el  sol i la xafagor eren massa fortes, fins i tot per qualsevol au, i el cel serè no deixava anar ni un bri d’aire. Allunyat del mar, que en aquest punt només  esveu lleugerament, et podies concentrar i escoltar el reso d’alguna rialla, d’un  cant o de l’esclat passional dels deus d’altres èpoques mentre assumia  com a l’arquitectura grega de la simplicitat sortia  sovint la genialitat. 

Cada 1 de gener fins que a la sala de la Musikverein no es fa el silenci i el televisor emet les primeres notes d’un vals d’Strauss, sembla que no tot hom assumeix que comença l’Any Nou al temps que es ratifica, una vegada més, l'aureola de la ciutat de Viena. 

Viena és una esplèndida ciutat on una màquina imaginària et transporta en pocs minuts de l’antiga Vindobona, on morí l’emperador Marc Aureli, fins les calaveres de la tomba de l’Arxiduc Carles. Del recarregat palau Hofburg, amb Francesc Josep I i Sisí, al museu Leopold, amb els poc convencionals retrats d’Egon Schiele. De la Cripta dels Caputxins a cafeteries com la de l’Hotel Sacher. De la música de Mozart a Mahler. Del clàssic museu d’Història Natural, on resideix, en una vitrina especial la petita figureta de la Venus de  Willendorf, a l’esplèndida “Casa de la Música” on el visitant es pot sentir per uns instants Riccardo Muti o Daniel Barenboim dirigint des d’un faristol interactiu la versió filmada d’un concert de cap d'any.

Així doncs, Viena es un exemple de convivència entre tradició iavantguarda. Del tradicional i fastuós cerimonial introduït a la cort imperial al poc convencional comportament a les tavernes de Grinzing.

Viena patí una febre arquitectònica una vegada allibera  dels turcs, però fou una febre constructora  al servei de la noblesa i els Habsburg. Era l’època del gran barroc, del rococó  on arquitectes italians i austríacs es dedicaren a construir palaus i esglésies convertint la ciutat en una capital estrictament cortesana, sense burgesia. El  comerç es deixà en mans dels bavaresos i dels italians i pels locals es constituí un artesanat de luxe que visqué de maneragairebé exclusiva satisfent les comandes de la família imperial i la noblesa que la seguia.

La tradició arquitectònica s’arrela a les façanes dels edificis del Ring, una lleugera transició la representa l’edifici de la Caixa Postal d’Otto Wagner fins  arribar a l’agosarat i aleshores trencador edifici Hundertwasser.

No obstant costa abandonar l’aura de Maria Teresa, la del contrarevolucionari Metternich, la de l’exaltat romanticisme de Mayerling o el record de les sales del palau Schönbrunn, on Mozart, nen, devia córrer pels passadissos en acabar un concert, els mateixos passadissos on va viure Maria Antonieta i on Sissi va passar la nit abans del seu casament amb Francesc Josep.

Canviar tot això per la renovació en el concepte de l’harmonia que feren Schomberg  i Alberg per la pintura d’avantguarda de Klimt i Kokoschka, o la revolució que  significà el psicoanàlisi de Freud i el positivisme de Wittgenstein, en obliga  a canviar necessàriament la idea de la Viena imperial i contra revolucionaria del segle XIX per la d'una ciutat de l’art i l’avantguarda actual, sense fer escarafalls.

Recórrer el lander de Baviera és veure un espectacle constant de la natura mentre gaudeixes de la història, l’art i la cultura. Lluís II, un rei de gustos arquitectònics una mica extravagants, va poder fer realitat part de les seves fantasies artístiques inspirant la construcció o remodelació d’uns castells que han esdevingut posteriorment unes  de les rutes més atractives d’Europa.

En molts pocs kilòmetres de distància es pot visitar: el castell de Hohemschwangau, enfilat damunt el llac, el castell de Neuschwanstein, construït sobre un congost impressionant, i Linderhof una residència edificada sobre un antic pavelló de caça, tots tres girant entorn la  figura de Lluís II de Baviera. 

La personalitat sensible i l’apassionament pel romanticisme portà a Lluis II a llegir Schiller amb veneració, a escoltar Wagner fins el punt de protegir-lo molt més enllà dels límits del mecenatge. Però políticament poc preparat i un comportament aparentment homosexual, el  portaren a ser un rei poc estimat per la cort bavaresa plena d’intrigants i conspiradors.

Va néixer al palau Nymphenburg de Munic, el més barroc i més gran d’Alemanya. Als 16 anys, un 2 de febrer de 1861, assistí a la representació de l’opera Lohengrin on trobaria la realització de tots els seus somnis. Mantingué una gran relació amb la seva cosina Sisí i ambdós es veieren afectats per l’herència perniciosa de la família Wit­telsbach, propensos a malalties vinculades amb la depressió i la bogeria, com el seu germà, Otto I, qui acabà en un manicomi, creient-se un gos. Lluís II no arribaria a aquest extrem però el fet de refugiar-se en fantasies artístiques li proporcionaren aquest adjectiu i seria l’excusa que el  portà a la mort.

Lluís II es retirà de la cort després del seu trencament amb Wagner, un trencament forçat pels seus ministres que  l’obligaren a triar entre el compositor i el tro, a partir d'aquest moment, la seva apatia el portà a  tancar-se cada vegada mes en els seus coneguts castells. 

Hohenschwangau és el primer castell on Lluís passa la major part de la seva infantessa acompanyat dela seva mare i els criats, gent del mateix poble. Un castell d’estil neogòtic, sobri, amb una decoració interior plena de murals fantasiosos inspirats en  llegendes medievals que no devien deixar indiferent al jove Lluís que anà  creant la seva personalitat i prenent un sentit de la vida plenament romàntic.

Mentre passejava per aquests boscos i aquestes valls, la seva atracció per aquestes terres fou tant forta que no l’abandonarien fins la seva mort. Seria en alguna cavalcada d’esbarjo que es devia sentir atret pel lloc de Schwanstein, la Pedra del Cigne, on sobre les runes de dos antics castells hi manà construir el castell de Neuschwanstein,  el més opulent i el que gaudí menys temps. Fou aquí on el dia 10 de juny de 1886 va rebre la comissió amb l’ordre de recloure’l per incapacitat mental al castell de Berg, a poc més de 20 quilòmetres de Múnic i, per tant, molt proper de la cort i el govern del que ell es volia allunyar.

Aquest castell s’eleva sobre un penyal, rodejat d’estrets poc accessibles. Construït emprant treballadors i materials exclusivament bavaresos, les obres foren supervisades personalment pel rei  configurant-lo amb una barreja d’estils preferentment neogòtic i neoclàssic.

El següent lloc no era un castell, ni  tampoc exactament un palau. Linderhof, era un antic pavelló de caça on anava de petit amb el seu pare Maximilià II i que Lluís II transformà representant-hi una altra de les seves dèries. Si a Neuschwanstein hi manifesta la seva admiració pel romanticisme a Linderhof hi plasma la seva admiració pel rei Sol  i tot allò que representa.

Converteix l’antic pavelló de caça en un petit palau d’inspiració rococó, on posa la divisa de Lluís XIV de França  "nec pluribus impar" al sostre d'un vestíbul presidit per una estàtua del rei francès a cavall. L’escala principal és una reducció de la coneguda Escala de l’Ambaixador de Versalles, i el símbol del Sol és present en nombroses sales així com retrats de Madamme la Pompadour, Maria Antonieta i el mateix rei Lluís XIV.

Així mateix el palauet és rodejat de  magnífics jardins d’estil francès, amb fonts que ofereixen jocs d’aigua i una cova artificial que esdevingué el millor escenari, pel rei, a l’hora d’escoltar les operes de Wagner. Aquest petit palau fou l’únic dels que feu construir que pogué veure totalment acabat en vida i fou probablement el seu  preferit, doncs en ell hi va viure 8 anys. 

Aquí es podria acabar la ruta però si es retorna cap a Munic, encara es pot visitar el castell de Berg a la riba del  llac Starnberg. No fou construït ni reformat per Lluís però és el darrer lloc on va dormir. En aquest castell fou pràcticament empresonat procedent de Neuschwanstein quan els seus ministres el tancaren per incapacitat mental. Un dia durant la  seva reclusió va demanar permís per anar a passejar amb barca pel llac, l’acompanyà el seu psiquiatre i mai més tornaren al castell. El dia següent ambdós aparegueren ofegats. Va matar Lluís II al metge i després es va suïcidar o van  ser tots dos víctimes d’un complot? 

En tot cas on trobaren el cadàver del rei  s’hi ha construir una capella on cada 13 de juny hi ha bavaresos que encara  recorden a aquest rei.

Si a Suècia gairebé mai saps si ets davant el mar o un llac, quelcom semblant li succeeix a Estocolm, una ciutat que es reparteix entre 14 illes del llac Mälaren i el mar Bàltic. En tot cas, si tenim present que el bitllet del transport públic és polivalent per autobusos, tramvies i transbordadors, resulta francament complex saber en  cada moment quines aigües mires.

Sigui travessant el mar, el llac o un barri es va veient les torres de la catedral, el Palau Reial i una mica més lluny la torre de l’ajuntament. És a dir, passa davant teu tot un seguit de places, museus i conjunts arquitectònics prou interessants.

Més que visitar el centre de la ciutat, a Estocolm es visita els seus orígens a Gamla Stan, la ciutat vella, on els víkings fa més de mil anys que hi fundaren un punt per poder controlar el trànsit de persones i mercaderies del mar Bàltic  cap als llacs de l’interior. De la primera fortalesa Biger Jarl, no en queda res i la torre del mateix nom fou feta construir per Gustav Vasa uns segles més tard.

Fou mercès a la lliga haseàtica que Gamla Stan esdevingué el que més es pot assemblar al centre de la ciutat on esglésies, palaus i monestirs es barregen amb les cases i els edificis de vivendes.

A Estocolm la monumnetalitat cal buscar-la al Palau Reial, contruït el segle XVIII, després que un incendi de l'any 1697 destruñis l'anterior, per tant, no es pot visitar les sales on la reina Cristina de Suècia - la de veritat no pas Greta Garbo - va fer morir de pulmonia al seu tutor Renè Descartes. 

A pocs metres hi ha la catedral on hi destaca una escultura baix medieval feta amb fusta de roure representant a Sant Jordi i el drac, d’una força expressiva exorbitant. Travessant el pont de Riddarholmen hi ha el monestir dels monjos franciscans, panteó dels reis suecs des de Gustav Adolf II.

Sent amables es pot afegir en l’entorn dels edificis monumentals i històrics l’ajuntament, inaugurat el 1923, on cada 10 de desembre s’hi fa el sopar de lliurament dels premis Nobel.

Però Estocolm té a l’illa Djurgärden un museu impressionant, el Vasa, un museu que rep el nom d’una nau de guerra, construïda al llarg de tres anys, que esdevingué la més cara, més equipada i més guarnida que mai havia tingut l’armada Sueca. Fou varada el diumenge dia 10 d’agost de 1628, segons les cròniques, un dia clar i de vent molt dèbil, on malgrat tot, havent navegat uns pocs centenars de metres, s’escorà i es va enfonsar gairebé al mateix port de la capital sueca.

Després  de nombrosos intents de reflotar-la, la seva recuperació i la seva memòria quedà en l’obliti restà soterrada en el fang d’unes aigües molt pobres en oxigen, per la qual  cosa es va salvar de l’erosió del pas del temps.

Redescobert per la memòria l’any 1958 es va aconseguir recuperar-la l’any 1961, construint-se  un museu expressament i únicament per la seva exhibició, junt a la gran quantitat d’objectes que s’hi localitzaren. D’aquesta manera el museu Vasa ha esdevingut quelcom més que un museu representatiu de l’art naval del seu segle. Les copes, les eines, els vestits, els objectes personals de la tripulació i tot allò que s’hi exposa ha fet que el Museu Vasa sigui un museu d’art, d’arqueologia, d’història, d’antropologia, de medicina..., és a dir, un museu atractiu i original que ajuda a entendre la forma de vida quotidiana de la marina de guerra escandinava de fa uns segles. 

Cap a finals de l’Imperi Romà es va produir un important augment de l’activitat dels demagogs. Entre ells un personatge, tant astut com amic dels àmbits més suburbials del poder, anomenat Clodius, va aconseguir un lloc de gran importància. En realitat aquest Clodius s’havia mogut sense massa èxit entre les petites engrunes del poder local a la perifèria del territori fins que al mig de la crisi de l’Imperi Romà occidental i en moments d’inestabilitat, va abandonar definitivament qualsevol resquitllada de dignitat i, tot dissimulant la seva situació personal, es posà al costat d’un candidat al Senat que deia defensar els interessos dels ciutadans romans. A partir d’aquí va aconseguir tenir accés a les cúpules de poder.

En termes de realitat quotidiana Clodius es dedicava a conspirar pels carrers de Roma, a fer córrer falsedats, a amenaçar ciutadans honrats, a pervertir, si era possible, certs processos electorals i a emprar totes les argúcies fossin legals o alegals (quan eren il·legals ho feia fer al seus sequaços) en contra dels seus adversaris polítics, o de qualsevol senador que intentés actuar amb una mínima honestedat. Per descomptat que amb tot això va aconseguir enormes beneficis tant econòmics com polítics per ell i la seva família més directa.

Malgrat la imatge de seriositat que l’Imperi pretenia donar a l’exterior, la manca de rigor en el control interior, la despesa en obra pública acompanyada de la manca de diner en efectiu i el funcionament del govern en camarilla era de tanta magnitud, que l’emperador es veia obligat a pagar els serveis dels seus fidels, no pas donant-los-hi terres per treballar, com havia estat el costum de premiar als lleials servidors al llarg de tot l’Imperi, sinó que donant privilegis personals i anomenant familiars directes d’aquest personatge com a funcionaris de l’Imperi. És el període històric que el professor Arthur Ferril en el seu llibre Imperio Romano anomena De la prepotent seguretat al caos del s. III.

Sortosament això només passava a la Roma decadent de fa molts centenars d’anys. Poc o res ens pot fer pensar que avui trobem deixebles d’aquest personatge en els àmbits de poder contemporani més propers. La societat actual sortosament ha canviat molt i es fa molt difícil trobar cap Clodius o algun deixeble seu que posi per davant els interessos personals als del conjunt de la ciutadania. Si ho fessin i els ciutadans no reaccionéssim seria com si permetéssim donar classes de moral al marques de Sade, o veure a Jack l’Esbudellador dirigint un seminari de dissecció anatòmica mentre a nosaltres ens semblés fantàstic i a més aplaudíssim.

El 2 de maig de 1807 les tropes franceses arriben a Madrid. Un aldarull fa caure un soldat francès del cavall i la turba gairebé el linxa. Murat ordena afusellar a tot aquell qui vagi armat -en una època on ningú sortia de casa sense almenys un ganivet-. Uns 400 ciutadans, artesans, pagesos, clergues i pobres de solemnitat que es troben al mercat són empresonats i executats el 3 de maig.

Goya, es manté al marge. No es sap que va veure i que no va veure però, com tots els pares de família, va haver de jurar fidelitat al nou rei José Bonaparte i seguirà guanyant-se la vida retratant la nova monarquia i la no tan nova alta societat que, cortesana, s’ha adaptat perfectament.

Goya reacciona amb la sèrie de 82 estampes, Los Desastres de la Guerra, a l’odi, l’assassinat, la tortura i la violació que produí la Guerra del Francès. Amb tot, no sembla que prengui partit. En alguns dels seus gravats no és fàcil veure en quin bàndol es mata i en quin és mor. Deu ser de les primeres vegades que una representació de guerra no és feta per encàrrec del vencedor, per tant, no ha d’honorar un bàndol.

Els desastres representen una guerra de guerrilles, una guerra especialment cruel, però al marge de cadàvers, de ferits i de morts de gana, Goya no va veure res, per tant, representava les seves pors més enllà de la realitat. A les estampes les dones són assaltades, lligades i assassinades però les mutilacions i les tortures de caire sexual són reservades als homes Esto es peor o Que hay que hacer más?.

El 1813 torna Fernando VII, el “no tan desitjat”. S’aboleix la Constitució de 1812, es torna a instaurar la Inquisició, l’absolutisme i s’exigeixen purgues. Uns 50.000 ciutadans han d’anar a l’exili i els intel·lectuals detinguts són empresonats amb la resta de delinqüents comuns.

Goya es queda a Madrid, declara amb testimonis que rechazó con decisión cualquier relación con los miembros del gobierno usurpador. Seguirà sent el pintor de cambra del rei, mantenint el sou i la protecció. La Inquisició el cità però no pels Desastres, ni tant sols per Que se rompe la cuerda sinó per la Maja Desnuda.

Goya escriu al rei dient-li que sentía el deseo ardiente de eternizar con el pinzel las escenas más honrosas de nuestro alzamiento contra el tirano i com a resultat, la corona li paga totes les despeses, a més dels honoraris com a pintor de dos quadres de grans format que lliurarà l’any 1814. Aquest quadres seran El 2 de Mayo i  Los fusilamientos del 3 de Mayo, als que afegirà, com obsequi de l’autor, 6 retrats del nou monarca.

És a dir, crea 2 quadres brillants a tots nivells, que semblen realitzats com a reacció immediata a un esdeveniment, foren pintats 6 anys després dels fets. Dos quadres on es canonitza la resistència del poble resulta que han tingut una gènesi molt menys heroica. Uns quadres de resistència contra l’opressió han estat emprats per guanyar-se la confiança del nou tirà absolutista, mantenir la pensió i quedar-se a Madrid, almenys de moment.

Sembla ser que l’oportunisme pràctic formà part de Goya, com ho fan avui els bons cortesans que, rebels per les cantonades, es posen al costat del poder tant bon punt els criden. Al cap i a la fi la sublimació de la raó no és compatible amb el poder remunerat.

(Aquest article, revisat, es va publicar al setmanari EL PATI el dia 3 d'abril de 2009)