Del penya-segat estant

La Iconografia fa que identifiquem Florència amb l’espectacular cúpula de Brunelleschi però per altres, la icona florentina per excel·lència és la plaça de La Signoria. En aquesta plaça és on s’ha desenvolupat segle darrera segle la vida quotidiana d’una ciutat activa i emprenedora, per tant, ha estat el centre de la vida del comú, en front el centre religiós que gira òbviament entorn la catedral.

Aquesta plaça és la mostra de l’alternança del poder, entre els governs de la República, el de la Signoria i el Gran Ducat. Els seus palaus i les seves obres d’art, fan que puguis passar-hi dies i dies descobrint constantment detalls de la història.

Ha estat escenari de l’execució de Girolamo Savonarola, qui fou penjat i cremat després d’haver sotmès a la ciutat a la una república teocràtica el 23 de maig de 1498. Una llosa commemorativa ho recorda però en aquesta mateixa plaça el s-XVI era també un lloc d’espectacles, reunions i torneigs i amb els anys els gonfaloniers de la república, ducs i altres senyors, han enriquit aquest espai amb meravelloses obres d’art convertint-lo en un excepcional museu a l’airelliure.

L’edifici principal és el Palazzo Vecchio o de la Signoria, un edifici d’arquitectura austera, seu del govern i caracteritzat per la seva torre plena de merlets, superada en alçada només per la cúpula de la catedral.

Lamentablement en el seu interior mai hi veurem el que hauria pogut ser el més important acarament entre els dos grans, no tant sols del renaixement sinó de la mateixa història de l’art. Leonardo i Miquel Àngel varen rebre l’encàrrec per part del primer gonfalonier nomenat després de l’expulsió dels Medicci, Piero Sioderini, de pintar a la Sala dels Cinc-cents dos episodis fonamentals per la història de la ciutat, la batalla d’Anghiari el primer i la batalla de Cascina el segon.

Miquel Àngel posaria, davant l'entrada del Palau el seu David, l’any 1504, al seu costat Donatello hi posaria el grupes cultòric de Judit i Olofernes i una mica més enllà l’Hèrcules i Caco de Bandinelli, és evident que avui al seu lloc hi ha reproduccions. 

Amb la caiguda de la República i el retorn dels Medicci, Cosimo encarregà a Vasari una gran remodelació del palau i a l’habitació verda, la que fou cambra d’Elionor de Toledo, al segon pis, s’hi feu un pont que lligà el palau amb els Uffizi.

És en aquest mateix moment quan converteix la galeria privada dels Lanzi, en un espai a l’aire lliure on hi feu construir al segon pis un jardí i a la part inferior s’hi hostatjaven els seus mercenaris, al mateix espai on avui s’hi potveure el Perseo de Cellini i dues obres mestres del manierisme, el Segrest de les Sabines i Hèrcules lluitant amb el centaure Neso, ambdues de Gianbologna.

S’explica que el Perseo va aixecar tanta expectació que durant diversos dies els ciutadans dipositaven als seus peu papers amb frases d’admiració. És d’aquesta remodelació quan s’hi posa la font d’Annati i una mica després l’estàtua eqüestre de Cosimo I, de Gianbologna.

Amb tot l’obra arquitectònica més important a nivell urbanístic és el que es va dura terme a l’espai que quedava entre la plaça i el riu, Vasari fou l’encarregatde construir-hi les oficines dels principals magistrats de la ciutat el que ha esdevingut els Uffizi. Al poc temps acabades les obres,  Cosimo encara encarregaria a Vasari un darrer treball, fer un passadís entre el palau Pitti i el palau de la Signoria, el corredor Vasari, la qual cosa asseguraria als membres de la família Medicci anar de casa al despatx sense haver de sortir al carrer, no pas per por de la pluja.

Fou el fill de Cosimo, Francesco I qui encarregà a Buontalenti de crear als Uffizi la Tribuna, un espai que seria el primer lloc on s’hi exposarien obres d’art i l’origen del que ha esdevingut una de les pinacoteques més importants del mon. 

Al prepirineu d’Osca, a uns 10 quilòmetres d’Ayerbe hi ha el poble de Riglos, situat en una comarca físcament plana, d’on, de sobre, emergeix l’enorme rocall que configura els Mallos. Unes roques altives,vermelloses, dominants gairebé semblen tallades a pic i pala tot i que l'escultor ha estat l’erosió de l’aigua i el vent al llarg de milions d’anys.

Aquest acomarca avui a la província d’Osca pertany a l’antic regne de los Mallos. Territori, que oferí el rei d’Aragó Pedro I a la seva segona muller Berta, quan es casaren a la recent consagrada catedral d’Osca l’agost de 1097.  La dot incloïa aquest territori del prepirineu amb els llocs d’Agüero, Murillo, Riglos, Marcuello, Ayerbe i alguns bens a la coneguda Hoya de Huesca com Sangarrén i Callén.

Aquest antic petit regne s’establia amb el règim de tinences i mort de Pedro I sense descendència, el seu germà Alfonso “el Batallador” el mantingué per la seva cunyada, la reina vídua fins l’any 1111.

És als peus del Mallos, atrapat entre el riu, els diversos camps d’oliveres i la dimensió de les roques que les cases del poble i la mateixa església, semblen un escenari de maqueta més que no pas un indret real. És en aquest punt d’on surt el camí per les nombroses excursions que es poden dur a terme per la zona.

Un senderó de poc més de cinc minuts et porta del poble al peu del massís,a partir d’allí es quan els escaladors desafien la gravetat per les seves parets verticals i els excursionistes hi pugen per un sender circular molt més assequible que recorre la base del roquerol endinsant-s’hi per gorgues excavades a la roca. Un altra opció és seguir la ruta que puja fins el punt més alt de les crestes del Puro i del Fire.

Riglos disposa de diversos punts de mirador que ajuden a comprendre la grandiositat del seu conjunt. És a primera hora del matí i de la tarda quan els raigs del sol donen força al vermell de les roques i és també aquesta hora quan es pot veure, més fàcilment, volar en cercles enormes voltors, àguiles reals i altres aus mentre al fons el riu Gàllego va fent camí fins l’Ebre.

Els més afortunats expliquen que és també cap aquesta hora quan, de tant en tant surt la Geganta de Riglos. Una senyora que viu amagada a Escalete, darrera mateix dels Mallos. Aquesta geganta és una filadora que en sortir de l’amagatall, acostuma a posar un peu a Peñarrueba de Murillo i l’altra a Riglos per poder-se inclinar a remullar el lli que treballa al riu Gállego. Altres expliquen que l’han vist filant assentada sobre la cúpula del Pisón i quan ha de mullar el lli o el cànem, no ho fa amb saliva sinó que s’ajup tot posant els dits al riu.

Com totes les llegendes segurament és veritat doncs hi ha una roca que per la seva semblança hi qui l’anomena Puro però altres l’anomenen Huso com l'estri per treballar el lli.

Fins no fa pas massa en anar de viatge, hom acostumava a preparar-lo a partir de llibres que parlaven de la ciutat, de guies turístiques més o menys pràctiques i gruixudes, de llibres d’història o de la informació que s’anava arreplegant a partir dels més diversos focus d’informació. Més recentment a través d’internet han anat creant-se forums de debat i a les planes web han anat apareixent cada vegada més audio guies, algunes comercials, altres gratuïtes, normalment promocionades per agencies deviatges, empreses privades, col·lectius diversos o les mateixes àrees de turisme d’alguns municipis i grans ciutats.

Les audio guies son una eina còmode a l’hora de fer un recorregut per les ciutats o comprendre qualsevol altra centre d’interès. L’aparició i popularització dels reproductors que inicialment eren emprats per escoltar música ha anat ampliat enormement la seva funció per esdevenir uns magatzems d’informació de tot tipus.

Recentment vaig descobrir l’adreça guia de Roma , aquells que seguiu aquest bloc sabeu que és una de les ciutats que mes vegades he visitat i probablement de la que més articles he escrit i seguiré escrivint. A priori em va semblar una web més on es podia accedir a informació sobre la ciutat, el fet de conèixer-la amb una certa profunditat permet valorar la utilitat i veracitat de la informació d’utilitat turística que ofereix.

Així que l’anava consultant va resultar una web amb una informació i un producte interessant, diferent i pràctic. És evident que al mercat n’hi ha altres però, en alguns casos, són molt simples o excessivament carregoses.

En aquest cas al marge dels consells més pràctics o útils que poden anar des de la informació del metro de Roma, busos, com comprar bitlles, relació de museus, restaurants, hotels, etc., ofereixen un CD i una guia impresa molt visual amb plànols, fotografies ireconstruccions que facilita enormement tant la localització com la comprensió de les explicacions d’audio. El format de la guia impresa és molt pràctica i manejable però precisament aquest disseny fa que s’hagi d’anar en compte per evitar que es malmeti.

El Cd, permet passar molt fàcilment el contingut als reproductors personals i escoltar la gravació que contextualitza cada racó d’un itinerari mentre l’estàs veient, et permet descobrir nous detalls sense la necessitat d’anar constantment llegint i observant que, era el que estàvem la majoria acostumats a fer. Com audio guia entenc que et permet un plaer particular, doncs vas recorrent tots els indrets més notables i atractius de Roma, permetent-te observacions de racons carregats d'encant i dels quals la història ha anat deixant empremta.

Les explicacions s’agrupen per zones i són força detallades, dividides en més de 90 fitxers, de manera que en cap cas es fan gens carregoses. La durada de les explicacions va dels 3 minuts les més breus fins els més de 80’ que seria la suma de tots els arxius referits a Sant Pere del Vaticà, però el fet d’estar dividits en diverses pistes evita el fet de convertir l’escolta en massa pesada.

En aquest aspecte es pot destacar que la dicció és força agradable lligant fàcilment dades, anècdotes i personatges, sense menystenir el rigor que es pot observar en altra mena de guies semblants, per tant es pot afirmar que estracta d’una guia molt didàctica.

La web disposa de l’índex complert de l’audio guia permetent escoltar una mostra reduïda de cada pista i la demo porta un exemple més detallat i complert d’una de les pistes de la plaça de sant Pere.

En contra del que acostuma a ser comú, al meu entendre, sigui per la divisió del temps de les pistes o per l'interès que sempre he tingut per la ciutat, ha evitat amb molt de rigor i bon gust certes observacions de retòrica inútil sense voler dir que no sigui erudita. Permet gaudir d'una forma directa i plena el passeig per la ciutat.

Al marge de les nombroses pistes que abracen els nombrosos atractius turístics de Roma, es disposa d’una vintena  de pistes més, amb un contingut complementari on es dona informació d’episodis de la història que va dels inicis de Roma fins l’edat contemporània passat per episodis històrics com la Roma en temps del Cisma d’Occident, més conegut com el període del Papat d’Avignon, el saqueig de Roma per part de les tropes de l’Emperador Carles o perfils biogràfics que van de Juli Cèsar a Caravaggio passant per altres emperadors o genis de l’art com Miquel Àngel, Rafael o Bernini, entre altres.

Així mateix es pot accedir al bloc destí Roma amb articles i altra informació sobre la ciutat i la seva història. Cal esperar que aviat es pugui gaudir d’aquest servei i es puguin adquirir audioguies en aquest format d’altres punts d’interès turístic com la que ja es disposa de Roma. 

Vaig visitar Pompeia després de baixar del Vesubi a primera hora del matí d’un xafogós dia del mes d’agost de fa uns anys i, com molta altra gent, no vaig poder deixar de pensar en el que devia passar el dia 24 d’agost de l’any 79 dC., quan bona part dels ciutadans més rics de l’Imperi es devien estar relaxant a les seves vil·les vora la badia de Nàpols. Altres eren probablement comprant el pa en algun dels forns de la vila, o prenent un vas de vi en una taberna, observant els frescs que decoren les termes Stabianes, o bé deleitant-se amb els dels lupanars tot esperant el servei d’alguna meretriu. Mentrestant, Plini el vell erudit i comandat de la flota Imperial era a una trentena de quilòmetres de la ciutat.

Els carrers amples, tenen voravies molt còmodes i passeres suficientment amples com per creuar el carrer en dies de pluja, al costat: cases, botigues i vil·les en un estat de conservació molt raonable. Les conduccions d’aigua, el sistema de clavegueram ens parla de la tècnica i el refinaments d’aquesta ciutat, fins el punt que en alguns indrets, una mica d’imaginació permet pensar que la ciutat encara respira. 

Però tocant al Forum i al Temple de Júpiter hi reposen els cossos, blanquinosos o ennegrits d’alguns dels milers de cadàvers localitzats en les diverses prospeccions arqueològiques. Morbositats a part, resulta interessant poder entendre què va passar al voltant del Vesubi a partir del migdia d’aquell 24 d’agost, què va matar als seus habitants?

És sabut que la lava del Vesubi no va cobrir les ciutats del seu voltant de manera immediata ni sobtada. Els cadàvers s’han localitzat en diversos estrats i molts més en els superiors que no pas en els més inferiors, indicant que anàvem morint així com avançaven les hores i el procés d’erupció volcànic.

A les excavacions anaren apareixent en els estrats de lava cavitats buides en l’espai on havien estat els cadàvers, els teixits dels difunts s’havien descompost i quedaven alguns esquelets i en alguns casos estris que portaven els difunts. Es decidí injectar guix en aquests vuits i s’aconseguí una impressió del cos que havia retingut, els resultats foren sorprenents.

Dels poc més de 1000 cadàvers localitzats fins aquest moment (Pompeia tenia uns 20.000 habitants)  pocs presenten símptomes d’haver mort atrapats, apletats o lesionats. Es creu que la lava va tardar una setmana en cobrir l’enorme àrea que deixà soterrada i per tant, la població hauria pogut fugir caminant i salvar-se en la major part si ho haguessin fet des del primer moment. Llavors la pregunta és per què no fugiren?

Sembla que el volcà explotà llençant material a milers de metres d’alçada (podien oscil·lar entre 25 i 30 quilòmetres d’alçada) per caure posteriorment en formade “pedra pómez”  incandescent, per tant, no començà a produir destrosses a les cases fins que foren molts quilograms els que s’acumularen als sostres. Això fa pensar que en un primer moment la població es devia espantar i anà a buscar refugi a les cases pròpies o d’amics.

S’explica que el mateix Plini “el jove” va romandre a casa seva llegint “ab urbe condita”, de Titus Livi, fins que li comentaren que el seu oncle havia desaparegut i calia fugir, ell s’embarcà mar endins.

No es pot pensar en desconeixement del que era un volcà i dels seus efectes devastadors doncs ja havien escrit sobre el tema Vitrubi i segles després, el mateix Plini “el vell” havia explicat els efectes de les erupcions de l’Etna. Segons la carta que Plini el Jove envià a Tàcit explicant l’erupció del volcà i la mort del seu oncle, sembla que cap a les 4 de la tarda, les explosions de gasos, la velocitat de la lava incandescent i la tempera encara pujà més.

Sobre les cases ja s’hi acumulava cap a un metre de gruix de restes del volcà i algunes construccions començaren a cedir, per tant, cal suposar que fou a partir d’aleshores quan la població buscà refugi fora de la ciutat.

Probablementla primera reacció fou prendre els objectes de valor i tancar la casa amb laintenció de tornar, doncs junt als esquelets i restes de cadàvers han aparegut nombroses joies, altres objectes i molt sovint la clau de la casa.

Les causes de la mort de la població foren diverses òbviament, però tenint present que bona part dels cadàvers localitzats fossin humans o animals tenien la boca oberta tot fa pensar que fou la falta d’oxigen provocada per l’asfixia i la inhalació de gasos tòxics el que els la provocà.

A partir de la tarda d’aquell dia d’agost i la matinada del següent es produïren diverses onades tòxiques de gas i cendres incandescents. El mateix Plini el vell intentà portar la flota romana al port de Pompeia per socórrer la població però només pogué arribar a Stanias, allí anà a refugiar-se a casa d’un amic Pomponià, on valorant si quedar-s’hi o fugir optaren per la segona opció, localitzant-se el seu cos mor a la platja.

És Plini el jove qui escriu que a Stanias queia foc del cel i l’aire pudia a alè verinós de sofre. Cal suposar que eren onades de pols, gas, cendres i material incandescent que podia anar fins a uns dos-cents quilòmetres per hora. Així doncs les víctimes morien en un huracà de pols i gas bullent que quedarien soterrades paulatinament en un mateix nivell de pedres i altres materials que en refredar-se s’anaren solidificant. 

Dels prop de 20.000 habitants de Pompeia es creu que podrien haver-se salvat la meitat, a les excavacions s’ha localitat 1044 cadàvers, on son els que resten? Probablement al sud de Pompeia, zona molt densament poblada i on la via et portava cap a zones més allunyades. De tota l’àrea devastada pel Vesubi que abraçava Herculà, Oplontis, Pompeia, Nuceria i Stabia s’ha excavat tot just un 2%, per tant, és molt el terreny que queda inèdit per una recerca que difícilment es produirà.

Segurament que els qui sobrevisqueren es desesperaren enormement en veure les seves ciutats desaparegudes i només els devia quedar el recurs de la desesperació o buscar l’ajut dels deus si, en mig d’aquell desastre de malvestat i desesperació, no creien que fins i tot ells devien haver desaparegut. 

La teoria de l’evolució plantejada per Darwin fa 150 anys va patir crítiques i encara avui pateix atacs. Les crítiques científiques no afecten el nucli central del plantejament en tot cas permet matisar-lo o avançar en el coneixement científic generant la teoria sintètica o neodarwinista, els altres es desenvolupen en l’àmbit social, filosòfic i religiós o sovint en tots tres a l’hora, quan criticant el laïcisme i el materialisme s’intenta impedir l’ensenyament dels principis evolutius a les escoles tot negant que l’ésser humà és un producte en procés d’evolució iniciat fa un 4.000 milionsd’anys. 

De tant en tant apareixen llibres, força ben escrits a mig camí entre la divulgació i el que es pot considerar estrictament científic, aquest tipus de texts combinació d’entreteniment i coneixement semblen esplèndids. A països com el Regne Unit n’hi ha forces col·leccions i els seus títols es poden trobar fins en edició de butxaca, lamentablement aquí són menys habituals. Caldria un esforç important de les editorials per saber encarregar-los a qui escrigui de manera concisa, assagística i amb un estil més narratiu que no pas erudit.

Llegir un assaig explicant la gestació de la teoria de la selecció natural i l’evolució de les espècies, explicant què fatan perillosa la teoria de l’evolució i plantejant-se com encaixen els darrers descobriments de la biologia en la teoria evolutiva a partir de la combinació del rigor i la narrativa hauria de ser quelcom fàcil d’aconseguir i caldria tenir-ho a l’abast doncs sovint quan busques literatura científica trobes un vuit entre els textos acadèmics especialitzats i els llibres anecdòtics dirigits aparentment al gran públic.

Actualment estan apareixent alguns llibres on, veient la dificultat de posar el creacionisme per davant de l’evolucionisme, posen en dubte el comportament moral de Darwin. És evident que abans de publicar aquesta teoria hi devia haver molts motius tant personals com circumstancials que justificaven la tardança però és evident que portava anys fent anotacions i explicant els seus plantejaments en cartes a col·legues.

Segons aquest llibre, del qual no penso fer cap mena de propaganda, Darwin endarreriria la presentació de la seva teoria per culpa dels convenciments religiosos de la seva muller i de no tenir-la prou elaborada. Dos arguments fluixos, Darwin havia estudiat medicina tot i que abandonà els estudis i per passar-se a la biologia però al mig estudià teologia a Cambridge i es feu pastor de l’església anglicana, per tant, costa creure que la religiositat de la muller fos un motiu central i si és cert que l’any 1858, Darwin va rebre una carta d’Alfred Wallace, un jove científic que en aquell moment es troba a l’arxipèlag malai recollint mostres, on li explica algunes de les idees cabdals de la teoria evolutiva en cap cas implica que Darwin li plagiés.

Si es vol reivindicar la figura de Wallace i posar en dubte la de Darwin, fonamentant-ho en que sigui aquesta carta el que va empènyer el científic a escriure un resum de cinc-centes pàgines amb tots els aspectes de la seva teoria sembla una justificació excessivament simple i encara ho és menys quan la presentació de la seva teoria a la Societat Linneana fou rebuda inicialment amb untotal indiferència. Aquest fet diu també molt poc de la capacitat dels assistents doncs, tot i que les bases de la ciència s’havien esfondrat sota els seus peus, no n’eren conscients o se n’havien adonat.

Vaig tenir l’oportunitat de visitar al Natural History Museum de Londres l’exposició commemorativa dels 150 anys de la publicació de L’origen de les especies. Una exposició molt interessant plena dels objectes més diversos: llibretes de notes, esbossos d’animals i plantes, la maqueta del Beagle, fotografies de Lamarck qui va formular la primera teoria de l’evolució biològica, de Cuvier promotor de l’anatomia comparada, els retrats d’un jove Darwin quan emprengué l’aventura de la seva vida i els més coneguts d’anys posteriors, amb la llarga barba blanca, exemplars d’un parell de llibres de Humbolt que va prendre al viatge i l’objecte que més va cridar-me l’atenció:

En una vitrina hi havia el famós Quadern B sobre la Transmutació de les espècies, obert per la plana 36 on es llegeix perfectament manuscrit I think (jo penso) damunt el primer esborrany d’un arbre de la vida.

Darwin no podia atribuir l’herència de pares a fills a la genètica, doncs començà el seu quadern l’any 1837 i Mendel no publicà les seves lleis fins l’any 1865, per tant, la manca d’aquests coneixements fa que la seva personalitat sigui més interessant, doncs amb mancances fou capaç d’imaginar i fer-se preguntes malgrat no tenir de moment possibilitats de trobar les respostes.

Com he dit les idees de Darwin no van tenir un èxit rotund i ràpid fins el desenvolupament de la biologia, la genètica i d'altres branques científiques, que la teoria de l’evolució de les espècies va anar assentant-se. Si les resistències a l'evolucionisme que comporten la idea que l'home descendeix dels primats es podria entendre el segle XIX és lamentable que el segle XXI continuï viva entre alguns grups.

I com que de Darwin ençà l’evolució no ha parat suggereixo la lectura de l’assaig L’evolució, de Darwin al genoma, de Fernando González Candelas. Col·lecció: Sense Fronteres, 29 Editorial Bromera. València, 2009. Un text de divulgació científica sòlid on la lectura no es veu entorpida per espesses notes a peu de pàgina ni d’incursions constants al text, és al final del llibre on s'hi inclou la bibliografia recomanada, un glossari, les fonts i un índex onomàstic.

Llibres com aquest haurien de ser més habituals ila seva mancança sembla ser una mera qüestió de rendiment econòmic que ha delluitar contra certs llibres que es poden qualificar d’assaig – fastfood.

És coneix com la matança dels Infants, el relat que apareix a l’evangeli de Mateu 2,16 on Herodes ordenà assassinar a tots els infants nats a Betlem menors de dos anys, culminant amb l’anada de la Sagrada Família a Egipte. El castell d’Herodes acostuma a disposar del seu espai als pessebres casolans seguit de la fugida a Egipte, però la realitat sovint no va lligada amb la ficció o a vegades la supera.

                           (Duccio di Buonisegna. Matança dels innocents. 1308)

Herodes el Gran fou un rei que va cometre un gran nombre d’atrocitats però no es disposa de cap base sòlida com per creure en la veracitat de l’existència d’un edicte donant l’ordre d’assassinar als innocents. El mateix historiador Claudi Josep, enemic declarat d’Herodes, explica fil per randa els episodis de la seva vida i no fa cap referència a un esdeveniment com aquest.

                           (Bruegel el vell. Matança dels innocents. 1565) 

La repetició d’aquesta escena recorda molt la matança dels primogènits quan Moisés intenta alliberar el seu poble d’Egipte, o bé hi ha enormes semblances quan el  naixement d’Abraham és marcat per una estrella que es reconeix com l’auguri de l’arribada d’un futur governant i el rei Nimrod fa executar a set mil nens innocents. Així mateix la mitologia greco-romana és plena d’escenes on davant la notícia del naixement d’algun infant que ha de ser més poderós que el governant de torn, s’organitza una matança, sigui quirúrgica o generalitzada, per avortar la profecia.

                    (Giotto Matança dels innocents 1302-1305)

                            (Giotto. La fugida a Egipte 1305) 

Herodes esdevingué rei de Judea per un cúmul de circumstàncies: No era jueu sinó  Palestí, fou anomenat governadorde Galilea per Pompeius i posteriorment tetrarca amb l’ordre de dirigir les relacions de Roma amb els jueus però hagué de fugir davant l’atac dels resistents contra la dominació tant política com cultural d’Occident representada pel domini romà.

L’any 40 a.C., el senat de Roma el nomenà Rei dels Jueus amb el suport de Marc Antoni, recuperà els territoris de Judea i la seva capital Jerusalem “manu militari” tot fent decapitar la reina Antígona i els seus seguidors, especialment els macabeus que li donaren suport. Políticament fou hàbil, evità la participació a la batalla d’Actium d’aquesta manera, derrotat Marc Antoni, August el mantingué al tron amb una autonomia política gairebé total.

                   (August. 29 d.C., Museus Vaticans. Roma) 

Òbviament fou un rei imposat en tots els aspectes. Per legitimar la seva posició es casà amb Marianma, una jueva però la seva impopularitat i l’oposició dels religiosos ortodoxes (fariseus) l’obligà a establir un règim basat en el terror i la persecució de qualsevol opositor a la seva persona o pretendent al tron.

Com gairebé tots els dirigents de l’època tingué diverses personalitats totalment antagòniques. Fou enormement cruel, feu assassinar a diversos dels seus fills, fins el punt que la tradició posa en boca del mateix August que preferiria ser un porc abans que un fill d’Herodes, cal interpretar que l’emperador creia que sent un porc tenia més possibilitats de sobreviure?.

Un altra episodi que deixa molt clara la seva manera de fer es produeix quan malalt i conscient de la seva mort propera, ordena la seva germana que reunís tots els notables de la ciutat en un teatre i que en arribar la noticia de la seva defunció els fes massacrar amb l’objectiu d’aconseguir que l'aniversari de la seva mort no fos recordat com un dia de festa sinó de dol.

Sortosament aquest episodi no es va acomplir però contrasta enormement amb altres actuacions com el fet que vengués part del seu tresor personal per comprar blat a Egipte en temps de fam i malvestats. Impulsà la construcció de fortaleses i ciutats, fundant i convertint Cesarea en una metròpoli i un dels principals ports comercials de la Mediterrània. Impulsà la reconstrucció del segon Temple de Jerusalem, escenari de diversos episodis de la vida de Jesús i fou durant el seu regnat quan es produí el període més llarg de Pau en aquests territoris. Però en cap cas aconseguí ser respectat sinó temut.

A la seva mort repartí el regne entre els fills que li quedaven, també protagonistes de la història i de diversos episodis evangèlics: Judea, Samaria i Idumea la deixà a Arquelao, destituït dos anys després pel governador Ponç Pilat. Galilea i Perea la deixà a Herodes Antipas qui, segons els Evangelis, eludí jutjar a Jesucrist quan Ponç Pilat es rentà les mans. El net d’Herodes, Herodes Agripa I, fou el darrer rei que governà la totalitat de Palestina i apareix als Fets dels Apòstols fent empresonar a Pere i condemnant a mort, Santiago el Major i seria en temps del seu fill Herodes Agripa II quan esclatà la rebel·lió dels jueus que portaria a la destrucció de Jerusalem per Titus i l’annexió de Palestina a Síria com a província Romana. El 70 d. C.

Aquests dies celebrem les festes Nadal que, creients o no i al marge de la discutible historicitat de la data, han esdevingut un dels pilars fonamentals de la nostra cultura i la nostra història.

 El primers dies o setmanes de la vida de Jesús s'han arrelat en el nostre passat i en el nostre conscient col·lectiu, a partir de tot un seguit de tradicions que amb una mateixa base s'han anat adaptant als temps i per comprendre-ho cal conèixer en quin context es va instituir i com es va desenvolupar.

El Nadal, històricament, no reflexa el naixement de Jesús. La història utilitza com eines d’investigació les fonts siguin escrites o arqueològiques. De fonts arqueològiques sobre l’inici de la vida de Jesús no n’hi ha i les fonts escrites es redueixen a les cites del conjunt dels evangelis, canònics i  apòcrifs, referides als primers dies i anys de la vida de Jesús que afegint-hi les fonts romanes ens permet considerar-lo un personatge no sols fruit de la fe sinó que també històric.

És el conjunt de les fonts analitzades amb una visió global les que ens ofereixen prou indicis com per fonamentar l’existència històrica de Jesús. Resultaria complicat i surrealista explicar-nos com el cristianisme que ha marcat bona part de la història de l’antiga Roma fins l’actualitat sense l’existència real de la figura històrica de Jesús.

     (Fra Angelico. Fresc de l'Anunciació 1450 convent de Sant Marc. Florència) 

És ben cert que, dins el conjunt de les fonts romanes, la única que citat a Jesús és Flavi Josep, però observat amb deteniment resulta que el nucli de la cita té més arguments raonables per assumir la seva certesa que no pas la falsedat. Així mateix, cal tenir present que ho fa dins un context històric negatiu, de calamitats del poble jueu, per tant, si l’explicació es reduís estrictament a una qüestió de fe no tindria cap mena de sentit, per part d’un creient,  fer-ho negativament.

Als evangelis hi ha dos Jesús diferents: el d’origen diví reflectit en la doctrina de l’església i un altra que hi topa moltes vegades frontalment, per tant, si hagués estat un personatge circumscrit estrictament a la mitologia o la llegenda, és a dir totalment inventat, hauria estat més fàcil i efectiu crear un personatge d’una sola peça i sense fissures.

Es conegut que el primer evangeli en ser redactat fou el de Marc, posteriorment,uns 30 anys després de la mort de Jesús, escrigueren Mateu i Lluc i finalment Joan redactà el seu cap a l’any 100 D.C. Els documents originals de que es disposa són, però, de les acaballes del s. I i posteriors.

Pel que fa als evangelis no hi ha cap mena de dubte que van ser escrits a partir de tot un conjunt de fets, alguns reals i altres prenent tradicions orals o si més no, tradicions de les que malgrat no disposar dels textos, cap la possibilitat que fossin només fruit de la imaginació. Això parteix de l’anomenada font Q. Aquesta font consisteix en tot un seguit de cites de Jesús que apareixen en els evangelis de Mateu i Lluc, però que no són al de Marc tot i ser perfectament sabut que els dos evangelistes eren coneixedors de l’evangeli de Marc quan escrigueren el seu i resulta també que, disposaren d’una font que compartida per tots dos, no era coneguda o no va ser emprada per Marc. Ha estat la investigació comparada el que ha permès malgrat no disposar d’aquest original poder-la reconstruir prenent els fragments corresponents dels dos evangelistes.

                   (Fra filippo Lippi. Adoració 1453 Uffizi Florència) 

Jesús parlava arameu i els texts més antics del Nou Testament, tot i mantenir alguna paraula o frase original,  són grecs. Amb aquesta base el perfil biogràfic de Jesús, sense assumir els Evangelis com una font històrica certa, permet concloure que té dades certes i, més certes són, així com el text s’allunya de la doctrina de l’església.

La data suposada i tradicional del naixement de Jesús el 25 de desembre de l’any 0 és simplement una adaptació de la festa de les Saturnalies romanes i l’any un convencionalisme, no oblidem que pels creients ortodoxes la data del naixement és el dia 6 de gener. Si Jesús va néixer, com coincideixen Mateu i Lluc, durant el regnat d’Herodes el Gran i aquest va morir el IV A.C., és evident que Jesús va néixer algun any durant dels darrers del regnat d’Herodes.

Igualment és dubtós que nasqués a Betlem. Si es prescindeix dels evangelis de Mateu iLluc, no es disposa de cap testimoni que permeti acceptar-ho, tota la resta de textos ens parla de Jesús de Natzaret, lloc on probablement va transcórrer pràcticament tota la seva vida. La raó que explica el suposat naixement en un pessebre de Betlem l’hem de valorara partir de qüestions de fe. Si Jesús ha de ser i és el fill de Déu es fa necessari que sigui de la nissaga de David, per aquest motiu calia fer-lo néixer a Betlem. Per tant, podria ser perfectament cert que Jesús home hagués nat a Natzaret i la localització específica del seu naixement als evangelis fos afegida a partir de textos posteriors, fruit de mans que necessitaven enfortir els aspectes espirituals del personatge i no pas els històrics.

No és cap novetat la foscor entorn els primers anys de la vida de Jesús. Els evangelis i especialment el de Mateu, assenyalen diverses escenes però tot té un regust de mite. La idea és clara, el fill de Deu és també és un ésser diví i per transmetre aquest missatge cal emprar un llenguatge que la gent entengui i a tot l’arc Mediterràni qualsevol infant per ser diví havia de complir amb uns trets característics: el naixement s’havia de produir en circumstàncies especials (Gea donà llum a Urà sense ajut masculí), haver estar en perill de mort (Orus a la mitologia egipcia, Zeus a la grega, Ròmul i Rem a la Romana, el mateix Moises d’acord amb l’Antic Testament), i tenir un secret d’infantesa (Gabriel anuncia el naixement del fill de Déu, Josep i Maria ho saben però sembla que se’ls oblida, doncs al Temple el mateix Jesús els recorda: No sabíeu que jo havia d’estar a casa del meu pare? No sabeu que havia d’ocupar-me de les coses del meu pare? Lluc. 2,49).

En definitiva, en un present com l’actual, configurat pels principis de la contemporaneïtat i convençut d’haver superat el pensament mític, cal ser prudent i veure fins a quin punt les creences cauen enfront la realitat dels fets i fins a quin punt els fets donen suport a algunes creences.

El dimarts dia 21 de desembre de 2010 a les 14:00 al restaurant de l'Hotel Peralta de Renau, el poble més petit del Baix Gaià, Pilarin Bayés i jo mateix varem presentar l'Auca de les terres del Baix Gaià. Uns indrets amb restes romanes, castells medievals, tradicions populars i paisatges per descobrir.

A Pilarin Bayés, els qui ja comencem a tenir una edat, la varem descobrir a través del Cavall Fort, a partir d'aquell moment l'hem anat trobant en nombroses publicacions i bona part de les generacions més recents l'han descobert amb el Zoo d'en Pitus.

Els dibuixos de Pilarin Bayés son perfectament identificables mercès al seu estil propi. Un estil que ha deixat empremta en qualsevol de les seves feines, papereria, roba, contes, posters..., si vostès agafen la sèrie de llibres Petita història de.... o qualsevol altra col·lecció en la que ha participat, amb un simple cop d'ull a la portada endevinaran si ha estat dibuixat per Pilarín o no.

Els dibuixos, els ninots de Pilarin tenen en les galtes rosades dels seus personatges un tret característic, però a mi em sembla que hi ha molt més, els seus dibuixos miren pel forat del pany, veuen la realitat i la plasmen amb els ulls d'una innocència plena d'imaginació. Probablement per aquest motiu porta cinquanta anys dedicant-se a aquesta feina en els formats més variats, dibuixant el mon amb clau de passat, present i  futur. Aquesta innocència, aquesta frescor, no és però al meu entendre fruit de la improvisació, és més aviat fruit d'una reflexió que encara que no ho sembli està enormement treballada. 

El dia que visitarem algun dels espais que surten a l'auca, varem fer a la tarda una llarga sobre taula que es va convertir en sessió de treball. No em va fer cap observació sobre el contingut del text però va voler saber gairebé fil per randa el motiu de tot allò que hi figurava, no diré paraula per paraula però si els termes específics o el seu raonament. Aquesta curiositat no és al meu entendre una curiositat frívola, té un rerefons amb una forta solidesa intel·lectual.

Tenint present l'abast del seu treball, tenint present la seva participació en nombroses exposicions en aquest país i també arreu d'Europa, Havent-se exposat obra seva a Centres com el George Pompidou de París i havent rebut els premis de que disposa, tenint present la funció divulgativa dels seus treballs, no entenc com cap universitat li ha reconegut la seva obra. Crec que la seva personalitat i el conjunt de la seva feina són mereixedors d'aquest reconeixement. El fet de treballar fora de qualsevol convencionalisme, amb aquest ingenuïtat madura, sensata i fora de qualsevol protocol no hauria de ser inconvenient per aquest reconeixement.

Treballar amb Pilarin Bayés ha estat un plaer i en cap cas reflexa aquella imatge que molts teniem de la Ciutat dels Sants, que al cap i a la fi és la seva, estic segur que avui, Miquel Llort l'escriuria d'una altra manera.

I si ara us ve de gust, podeu llegir aquesta Auca que us presentem. 

Entre Europa i Àsia, Orient i Occident, dibuixada per grecs, bizantins i musulmans, arribar a Istambul travessant el mar de Màrmara i l’estret del Bòsofor per veure a l’horitzó el dibuix de tot un cúmul de minarets, barris i espais verds il·luminats per un sol lluent és sense cap mena de dubte la millor manera d’entrar a la ciutat i és probablement la millor entrada a qualsevol de les ciutats amb port d’Europa.

Amb una part europea i una d’asiàtica, Bizanci, Constatinoble o Istambul et reben amb aires carregats d’història i encant. La Constatinoble bizantina fou hereva de Grècia i de Roma, baluard de la cristiandat i punt d’inflexió entre la història antiga, medieval i moderna. El costat europeu de la ciutat, és el de la vella Constantinoble, capital de l’imperi Romà i capital de l’Imperi Otomà, és la ciutat de Constantí el Gran, de Justinià, de Teodora, de Mehemet II i d’Attaturk, de Santa Sofia, de l’Hipòdrom i de la universitat.

Quan el 29 de maig de 1453 va morir la capital de l’imperi Romà  d’Occident, va néixer la nova capital de l’imperi Otomà que en unes desenes d’any superaria el poder de l’anterior. A partir d’aleshores la catedral de la Divina Saviesa es va convertir en la principal mesquita del nou imperi que era dirigit des d’un bellíssim palau del segle XV situat sobre un turó a la riba on conflueixen la Banya d’Or i el mar de Marmara.

Ara, 1500 anys després de la construcció de Santa Sofia al barri de Sultanahmet i cinc-cents de l'edificació del palau a la punta del Serrallo, però molt propers l’un de l’altra, ambdós han deixat de tenir la seva funció per esdevenir dos museus, dues llegendes, dos símbols d’ostentació i de poder.

Santa Sofia, és un edifici bizantí aixecat sobre una catifa verda d’herba fresca que contrasta amb la verdadera metàfora històrica que representa. Inaugurada com església per Justinià, Mehmet II la convertí en mesquita i Attatürk en museu, per tant, no és església ni mesquita és verdaderament una relíquia històrica.

Santa Sofia té absis, naus, galeries, biblioteca, columnes dels marbres més diversos, l’entrada imperial feta, segons la llegenda, amb fusta procedent de l’Arca de Noé, una cúpula de més de 30 metres de diàmetre, nombrosos mosaics originals amb la Verge en Majestat o l’emperador Lleó VI agenollat davant Jesús, immensos medallons amb els noms d’Ala, Mahoma i diversos califes o el mihrab que indica on és la Meca.

Tot això ho podem veure mercès a Mustafà Kemal Atatürk, pare de la laica República deTurquia i a que fins aquest moment no ha obtingut el poder cap integrista paranoic que s’hagi posat neuròticament al costat de cap deu però hi quelcom més important, aquest espai traspua una pau interior que va més enllà de les oracions cristianes o musulmanes que romanen suspeses en qualsevol de les seves naus.

No gaire lluny amb vistes al Bòsofor hi ha el majestuós palau de Topkapi Sarayi. El seu exterior amb aparença de fortalesa força aspre no te res a veure ambl’interior. Habitat a partir e 1465 acollia al redós de 5000 persones, disposava de la part de serveis, i diversos patis interiors, la zona denegocis, l’escola on es formaven els alts càrrecs de l’imperi, els reservats a la família del sultà i fou el segle XVI quan Soleimà el Magnífic es va fer construir  l’harem amb les més de 300 habitacions privades on residia el sultà, la seva família i uns centenars d’odalisques i concubines, sempre ben vigilades i suposadament protegides, per si de cas, per un exèrcit d’Eunucs Negres.

L’harem, acostuma sempre a cridar l’atenció, el recinte reservat al plaer del sultà i potser, de tant en tant, a alguna de les seves concubines, però cal no oblidar que era també l’indret reservat a les intrigues polítiques. Ningú recorda, ni segurament imagina els nombrosos espasmes que contemplaren els seus sostre, espasmes no tant de plaer com d’aquells qui eren estrangulats sense pietat. Habitualment els assassinats eren fills del sultà pretendents al tro, això si, l’eina que s’emprava era sempre un cordó de seda doncs la sang real mai havia de ser vertida.    

L’atmosfera a l’interior és la d’entrar en una ciutat prohibida. El recorregut pels diversos patis, jardins, sales i habitacions permet fer-se una lleugera idea de com es podia viure a la cort otomana. Com que també es pot visitar les sales del tresor, la sala del vestuari imperial, la de les armadures, la de les miniatures, manuscrits, rellotges i tantes altres, resulta difícil ni tan sols poder considerar en la distància com vivien el soldà i la seva família. 

En tot cas acabarem la visita a la terrassa de nom gairebé impronunciable a l'extrem nord oest del palau, Mecidiye KösKü. És un finestral en un racó encantador i unes vistes privilegiades, on el Bósfor ofereix una panoràmica de l'Istambul Oriental, aquesta visió, sortosament o no, és el que més proper ens pot fer sentir dels grans mandataris de l'Imperi Otomà.

El castell Nou de Nàpols rep el nom per diferenciar-lo dels ja existents, Castel dell'Ovo i Castel Capuano. Malgrat el nom oficial, popularment és conegut amb el nom de Maschio Angioino (Mascle Angeví), fent referència als orígens angevins de Carles d’Anjou però també a la convenció tant napolitana com típica de la majoria de països mediterranis, on qualsevol mostra de poder ha de ser necessàriament masculina.

Carles d’Anjou, nomenat rei de Nàpols i Sicília, traslladà la capital de Palerm a Nàpols, per tant tenia la necessitat de disposar d’un castell força impressionant tant per motius de defensa com per hostatjar-hi la cort. Tot i la ràpida construcció sota la direcció de Pierre de Chaule, només tardaren 3 anys en edificar-lo (en porten molts més actualment fent-hi obres de restauro), però la revolta de les Vespres Sicilianes endarrerí la seva utilització fins l’any 1285. 

En aquest castell hi va abdicar el papa Celestí V i es va elegir el seu successor, Bonifaci VIII. Embellit i saquejat en diverses ocasions s’hi hostatjaren al llarg del s. XIV, literats com Petrarca i Bocaccio va escriure entre les seves parets bona part del Decameron, i Giotto fou contractat per pintar-hi uns frescs avui perduts.

Lamentablement d’aquest període no en queda gaire bé res, doncs el rei de Alfons el Magnànim decidí instal·lar la cort al castell ordenant nombroses obres de reforma. Feu reforçar les muralles per defensar-se de la nova artilleria, feu obrir un accés directe del castell al mar, i encarregà l’arc de marbre commemoratiu de la seva entrada a la ciutat el 26 de febrer de 1443.

La posició estratègica dels territoris napolitans a la Mediterrània han estat històricament molt preuats per totes les potències que volien tenir el control de les rutes comercials, tant cap al Magrib com a l’Orient. Per tant, qualsevol crisi successòria a la corona de Nàpols encetava una vegada darrera l’altra un problema de pugnes pel seu domini obligant a l’exercici de la diplomàcia o als sovint inevitables enfrontaments oberts.

Els protagonistes d’aquesta situació sempre eren els mateixos: les corones d’Aragó i de França com actors principals. El Papat, florentis, venecians i milanesos com a secundaris de luxe i vertebradors dels eixos Nàpols – Milà d’un costat i Venècia – Florència de l’altra. Roma, reclamava individualment la seva sobirania sobre els territoris del regne de Nàpols i es mostrava independent partidaria d’un dels dos bàndols segons les necessitats del moment. Amb tot, tradicionalment, el papat era güelf, per tant partidari dels angevins francesos. Aquesta situació amb molt poques variants la trobem gairebé fotocopiada en temps de Pere “El Gran” el segle XIII, en temps d’Alfons el Magnànim el segle XV, en temps dels Reis Catòlics i així es pot anar seguint fins Carles III qui hi regna abans d’heretar la corona hispana de mans del seu pare, Felip V.

El castell té 5 torres com a punts d’unió del gruix de les muralles (Torre di Guardia, Torre di Mezzo, Torre di San Giorgio, Torre del Beverello i Torre dell'Oro). La sala central és la Sala dei Baroni on hi foren arrestats, l’any 1487, els barons que conspiraren contra Ferrante I de Nàpols, bastard del rei Magnànim.També fou aquí on Gonzalo Fernández de Córdova, “El Gran Capità” exercí de virrei fins ser desposseït del càrrec per Ferran “El Catòlic”  (sembla ser que per problemes de diners, un en devia tenir masses i el rei massa pocs).  

El punt artísticament més rellevant de tot el castell és l’arc triomfal de l’entrada, molt més sòlid que el que li feren de fusta el dia de la seva arribada a la ciutat. Òbviament l’entrada d’un conqueridor a qualsevol ciutat ha estat històricament molt celebrada, al marge de coincidir o no amb la voluntat de la població. En tot cas, sembla que aquesta vegada l’entusiasme general no era excessivament dirigit. Tenia certa espontaneïtat i s’hi afegiren els humanistes que redactaren escrits i inscripcions diverses  en honor de llur mecenes.

L’arc fou encarregat al taller del mallorquí Guillem Sagrera però la nòmina d’escultors és força més àmplia, Francesco Laurana, Domenico Gagini i Pietro di Martino da Milano, entre els més coneguts. La seva construcció s'inicià en temps d’Alfons el Magnànim i s'acabaria entre 1465-1466 durant el regnat del seu hereu, fill bastard, Ferrante.

Havent-hi treballat mans tan diverses el resultat final va ser una interessant barreja d’escultura renaixentista amb reminiscències gòtiques filtrades per gustos florentins, romans i lombards.

En aquest alt relleu hi apareix el rei Alfons entrant a la ciutat sobre un carruatge de 4 cavalls blancs. S'hi veu la flama, símbol de virtut,  i cobert per un pal·li, element simbòlic relacionat amb la volta celestial i associat al poder. Per acabar de lligar-ho tot, el rei és acompanyat d’una corrua de patges i guerres precedits per trompeters. No hi ha cap mena de dubte que es tracta de la representació de l'entrada triomfal legitimadora del poder del Príncep que assumeix una tradició que s’origina a l’antiga Roma i de la qual, l’arc de Constantí, podria haver estat la font inspiració.

L'arc de mig punt dona accès, a la porta franquejada per columnes adossades i dos magnífics relleus d'éssers mitològics amb mig cos d'aliga i mig de lleó que aguanten l'escut amb les "Quatre Barres". Sobre d'ells la inscripció "Alfonsus, rex Hispanus, Siculus, Italicus, pius, clemens, invictus" que ens podria fer plantejar el caràcter i les intencions polítiques del Magnànim, unes intencions molt poc romàntiques i excessivament imperialistes que en paraules de Ferran Soldevila, "arruïnarien Catalunya d'una part i Nàpols de l'altra, abocant-les a guerres civils en temps de Joan II i Ferrante respectivament".  

Al marge de l’habilitat de l’execució dels marbres, és la idea d’arc de triomf el que fa que sigui considerat una peça excepcional. És l’accés al castell entre dues torres que manifesten la voluntat del poder i al mateix temps desenvolupen un programa humanista que uneix arquitectura i escultura donant unitat al conjunt i convertint-lo en l’exaltació del rei que té unes virtuts comparables a les suposades als antics emperadors romans. Així doncs, en aquest sentit, aquest arc fou exemplar tant pel que fa a la seva concepció com per les dates inicials dins l’esperit de l’humanisme renaixentista.

Crida enormement l’atenció, en aquest context de recuperació dels valors artístics i el culte per l’antiguitat, l’enorme capacitat de revolució que significà el Renaixement i que en cap cas es pot considerar conservador. És igualment significatiu que fos a partir d’aquest moment quan es recupera la utilització de l’arc de triomf com element propagandístic, serà  del s. XV ençà i fins el segle passat que nombrosos el reis, monarques, emperadors i dictadors de manera estable o de tramoia han emprat l’arc de triomf com element ornamental per difondre el seu poder.

Alfons el Magnànim serà un emperador de la Mediterrània i de Nàpols, ja no tornarà a Catalunya. Abans d’anar a Itàlia tenia ja un esperit enormement refinat. L'inventari de la seva biblioteca, per exemple, era ple de texts clàssics, i a partir d’ara, la seva amistat amb Llorenç de Medici, net del gran Cosimo, explicaran perfectament l’afluència d’artistes florentins a la cort de Nàpols.

Així doncs, aquest rei es sentirà plenament identificat amb els corrents intel·lectuals del moment i ben a gust es convertirà en un príncep italià d’esperit, decidit a protegir les idees del Renaixement però sense adonar-se que el Principat de Catalunya, pal de paller de la Corona d’Aragó, ja no era el que havia estat i la seva política Mediterrània era avocada al fracàs.

General