Del penya-segat estant

L’amic Josep Gomà-Camps Reboltós va tenir la delicadesa d’obsequiar-me el 23 d’abril amb un llibre esplèndid El paper de la Riba dins el primer clúster industrial català: Gomà-Camps (1758-2008).Editat per aquest grup empresarial amb motiu del 250 aniversari de l’escriptura fundacional de l’empresa paperera a la Riba.

Es tracta d’un llibre per mirar, llegir, remirar, rellegir i encara tornar-ho a fer en diverses ocasions i periòdicament, no pas per la dificultat o complexitat dels textos de Ramon Gavarró i Ramon Balasch, o per establir-hi un duel dialèctic entre l’escriptura i les nombroses fotografies, algunes d’elles inèdites i totes prou interessants, sinó que cal rellegir-lo per aprendre, recordar i mirar al futur. 

Aquestes planes preserven la memòria de 10 generacions d’una nissaga que s’ha dedicat de manera ininterrompuda a la fabricació del paper, motiu prou important en ell mateix, però fa quelcom més, posa en suport àgil, clar i entenedor els darrers 250 anys de la Riba i de bona part de la seva gent. Poques, per no dir cap, deuen ser les famílies de ribetans o ribetanes, on un o diversos dels seus membres no han treballat o s’han jubilat en un vell molí primer, en una nau després o en qualsevol de les fàbriques del grup paperer.

Llegir aquest llibre ofereix un exercici de coneixement i de divulgació del nostre passat, del passat de la vall del Brugent, de bona part de la vall del Francolí, del passat de la gent, del passat del poble. Diem sovint que la civilització comença quan tenim consciència dels records i aquestes planes transpiren memòria, no pas en el sentit poètic de la paraula, sinó com una clau on analitzant el passat, des del present se’ns envia cap al futur, al cap i a la fi qualsevol futur només és seriós si s’arrela en el passat.

En un moment tant crític com l’actual, aquesta publicació ajuda a reflexionar. Fa veure com durant dos segles i mig, 10 generacions d’una nissaga familiar en el sentit més ampli del terme, han instal·lat a la Riba el seu nucli principal, ampliat posteriorment a altres llocs la producció han generat treball i fet evident que en el controvertit món de l’empresa i l’empresari, si aquest és arrelat a la terra, ens adonem de la persistència en el cànon que no es fuig a la primera sotragada i, cal no oblidar que és el producte del treball el que dona tranquil·litat i genera riquesa substancial.

L’acurada combinació de text i part gràfica permet descodificar, pensar, associar, combinar, comprendre i especialment tenir consciència de la importància de l’esforç del treball establert per 10 generacions de persones que han passat de produir paper de barba i d’escriptura fet a base de draps, cotó, cànem o qualsevol altra fibra aprofitable al molí del Bessó a convertir-lo en una indústria paperera amb un ampli catàleg de productes mercès a una estratègia global. S’han passat d’una fabricació on es parlava de moles, piques i ventanes a una on els pols de producció, l’estratègia i el know how són tant necessaris com imprescindibles.

Fullejant una i altra vegada textos i fotografies és fàcil adonar-se que certes actituds trenquen fins i tot amb els clàssics, destrossant l’afirmació de Cicerò quan escriví: “corren mals temps, els fills han deixat d’obeir als pares...”, trenca amb el mite del Senyor Esteve on més o menys ens diu que l’avi crea, el fill amplia i el net dilapida, Val la pena tornar a considerar que, després del que reflecteix aquest llibre algunes afirmacions, per més venerables que siguin qui les han escrit, trontollen, en tot cas pretenent imitar a Torres i Bages es pot escriure que la Riba serà paperera o no serà.

Quan llegint la premsa o escoltant les notícies cada dia em retorna a la memòria una imatge on caminem sense cap, en direcció a un túnel on al final hi ha una llum i aquesta és la de l’abisme, prendre consciència que des de la Riba, el cognom Gomà, el cognom Camps o tots dos junts i ampliats de 1750 ençà han mostrat passió per la fabricació del paper i per l’empresa creant treball i riquesa, fa pensar que la llum del final del túnel pot ser diferent mercès a la gent emprenedora. És com si la força del Brugent present a tantes planes del llibre impulsés moles i nissaga a seguir treballant, creixent i donant vida. 

Tan bon punt com els nostres rebesavis els micos varen decidir baixar de l’arbre es varen trobar voltats de bèsties per totes bandes. Això resulta bastant exacte tant si seguim la Bíblia com a Darwin. Si optem per la primera opció, foren els mamífers, els rèptils i després l’home, si seguim la segona primer foren els virus i els llangardaixos. En tot cas, sigui com sigui, l’home presumptament sapiens fou el darrer. Així doncs no ha de resultar estrany que la realitat animal hagi impregnat la nostra cultura i sovint el nostre comportament.

(Sant Jordi, escultura de Pere Joan) 

El tema de la lluita de l’home contra un animal tipus la serp o un lleó és una constant en la mitologia universal i ja s’hi dedicaren, Apol·lo o Samsó, tot i que el gran professional fou Heracles qui va haver de matar el lleó de Nemea, el senglar d’Erimant i l’hidra de Lema, també feu fugir els ocells del llac Estímfal i capturà la daina de Cerinea, el bou de Creta, les eugues de Diomedes, els ramats de Gerió i el gos Cèrber.

(Capella de Sant Jordi. Santa Maria de Poblet) 

Entrats però en la mitologia èpica medieval, l’estrella era el drac i es dedicaren a matar-ne Thor, Sigurd, Sigfrid fins que en uns textos manuscrits del segle XIV i XV conservats a la Biblioteca de Catalunya i gràcies a una transcripció Ramon d’Alòs-Moner ens trobem amb la Llegenda Auria on ens diu que, Jordi, un cavaller vingut de la Capadòcia es dedicà a salvar donzelles que havien de ser sacrificades i morir a les urpes d’un drac per poder salvar el seu poble.

Aquest cavaller, acabats els dracs i degudament santificat, esdevingué protector de les hosts catalanes en els bregues de conquesta contra els territoris ocupats pels sarraïns i força afició que li va agafar! doncs el trobem esmentat en les Cròniques de Sant Joan de la Penya, del rei Jaume, de Pere III, de Ramon Muntaner..., i la fama el portà a aparèixer en consuetes Mallorquines, al Curial e Güelfa, a l’Espill de Jaume Roig..., posats doncs, davant d'un personatge de les seves característiques, no ha d’estranyar que el rei Pere “el Gran” incorporés com a divisa la creu llisa de Sant Jordi, que Pere “el Cerimoniós” intentés convertir-lo en patró de Catalunya i la Generalitat, l’any 1436, demanà a les Corts reunides a Montsó que fos declarat el 23 d'abril dia de precepte, és a dir, festiu al principat de Catalunya.

(Jaume I i sant Jordi lluitant a la batalla del Puig de Santa Maria

Taula d'Andreu Marçal de Sax, 1237. Victoria & Albert Museum. Londres) 

Espanya ha deixat de ser catòlica. Aquesta frase prou coneguda i pronunciada per Manuel Azaña volia manifestar que sobre el paper s’acabava la sempiterna oficialitat de la re­ligió i la seva permanent imbricació en la vida pública, posteriorment la Guerra Civil i la dictadura, sembla que oficialitzaren novament les creences fent-les arrelar en la societat fos de grat o per força.

El temps però, ha demostrat que el sentiment religiós i la seva pràctica individual ha vehiculat sovint una certa solidaritat a partir de confraries o associacions que integrades, generalment, per laics però sota un patronatge religiós, foren creades amb finalitats pietoses, benèfiques o assistencials i en alguns casos, durant la dictadura, la seva vinculació a la jerarquia eclesiàstica era la única manera de mantenir un cert associacionisme legal que era aprofitat tant entre els catòlics confessos, convençuts i practicants com entre els més heterodoxes.

(fotografia col·lecció de Jaume Guillamat) 

Les confraries naixeren a la baixa edat mitjana, vinculades al món gremial i corresponien als diferents oficis. Més tard aparegueren les confraries vinculades a una devoció específica: un sant o una santa, una advocació de Crist o la Mare de Déu. Si, d’una part, com a realitat que vivia la gent, s’estava davant d’un espai de trobada que donava la possibilitat de connectar amb els valors i sentiments del poble, de l’altra, podria haver-se obert a un nou escenari d’evangelització amb el necessari procés de creixement cristià, viscut en comunió d’Església.

Fins a quin punt es sentia o es practicava la religió a la Riba? Fins a quin punt s’assumia la catolicitat i la religiositat popular per part dels ribetans? Les preguntes són diverses i es poden formular de manera contundent o discutible, per tant, qualsevol resposta és susceptible de matisacions.

(fotografia col·lecció de Jaume Guillamat)  

A la Riba, a partir del s. XVIII, es té notícia de la celebració de processons i del cant de goigs en honor de la mare de Deu del Roser, el 18 de maig i els dies de les dues fetes majors. En aquells moments la processó transcorria de l’església fins la desapareguda plaça de l’Om.

En aquest mateix sentit és sabut que amb anterioritat al segle XVIII es veneraven les figures de Sant Abdó i Sant Senén, la Mare de Déu del Roser, Sant Nicolau i Sant Andreu. Una devoció manifestada en les confraries que funcionaven exercint funcions tant pietoses com socials. Per tant, la religiositat popular era i és quelcom oscil·lant entre el sentiment, la creença, la necessitat i el costum.

(fotografia col·lecció Jaume Guillamat)  

És però a partir del segle XVIII amb la mecanització dels molins i l’augment  demogràfic quan s’amplien les manifestacions religioses apareixen a la Riba noves devocions com la de Santa Esperança, Sant Antoni de Pàdua o Sant Francesc Xavier i encara un segle després tindran altar a l’església amb la corresponent confraria que en serà responsable la Verge dels Dolors i Sant Isidre. 

L’associacionisme religiós el formaven voluntàries i voluntaris laics que units amb una finalitat concreta i diversa manifestaven la seva fe i mantenien tradicions com l’ofrena del pa beneït, tradició perduda, però si calia també organitzaven balls, com consta en les relacions d’activitats i comptes de les confraries dels  sants Abdon i Senen  i la de Andreu.

El segle XX i de manera especial a partir de finals dels anys 40 i primers 50 aparegueren a molts pobles i amb força les Filles de Maria i manifestacions, oficials revestides de popularitat com la Santa Missió. 

(fotografia col·lecció de Jaume Guillamat) 

En tot cas sempre s’anava una mica més enllà, tot i participant-hi un nombre més reduït de persones que no pas en els actes vinculats a rituals de pas com el bateig, la comunió i la confirmació o als de força jurídica com el matrimoni. Sigui com sigui però hi ha una evidència simptomàtica, religió, fe i devoció, són conceptes col·loquialment propers, marcats a la pràctica per components diferenciadors però que en les societats numeralment reduïes també servien per aglutinar i socialitzar als seus membres indistintament de la quantitat, qualitat i intensitat de la fe.

La societat, qualsevol societat es mostra sovint contradictòria i indistintament al marcat pels diversos ordenaments jurídics i al marge de la vida oficial, la tradició o la creença individual acostumen a estar per sobre de la sovint manipulada memòria col·lectiva bastida sota qualsevol règim i la religiositat més popular, sovint definida com ordinària, ha anat a vegades oscil·lant, altres evolucionant de manera més o menys lenta al llarg del temps però sempre arrelada.

Aquesta setmana no he sabut localitzar o he perdut, sense sortir de casa, el Comte Arnau de Maragall i la Critica de la nació pura d’en Mira. Calia urgentment posar en ordre, la biblioteca i ahir dissabte era un bon dia. Vaig optar per començar espigolant per les prestatgeries i com era d’esperar, alguns llibres van aparèixer on mai els hauria buscat i altres presents a la memòria, almenys de moment, no són on haurien de ser.

La primera sorpresa apareix quan localitzo al costat de l’edició bilingüe de les Historias d’Herodot l’estudi de Milà i Fontanals De los trovadores en Espanya, junt al facsímil de la Haggadah de Poblet editada gràcies a Agustí Altisent i després una edició crítica del Libro del Buen Amor de Criado del Val i Eric W. Naylor.

En una altra habitació surten els 20 poemas de amor i una canción desesperada de Neruda, entre Tiempo de Silencio de Luis Martín Santos i El misterio de la cripta embrujada d’Eduardo Mendoza. A dues prestatgeries de distància i per aquest ordre localitzo les Sàtires de Guerau de Liost amb il·lustracions de Xavier Nogues, Sonetos de la Intemperie d’Alfredo Gavin, els Diàlegs de cortesanes de Pierre Louys, El Banquete de Plató i Florència de David Leavitt. Coherència? Poca, com que sóc una mica irreverent li se veure entre Plató i Pierre Louys. Com hi han fet cap? No ho sé, és evident que els hi vaig posar.

Obro a Neruda, Cuerpo de mujer, blancas colinas, muslos blancos / te pareces al mundo en tu actitud de entrega. Mi cuerpo de labriego salvaje te socava..., la data escrita segurament amb bolígraf bic punta normal, tinta blava, 30-XII-1980, quina vergonya! Em resisteixo a creure que no l’hagi rellegit, ni tan sols fullejat en quaranta-dos anys. No és el millor, però és el més popular i és Neruda.

Segueixo remenant i faig cap on hauria d’haver-hi tots els llibres de poesia que no pertanyen a cap col·lecció sencera. Llegir poesia no és fàcil, cal dedicar-li temps. Quan ens hi apropem com a lectors, primer hem de sentir-la i després intentar comprendre-la. Els poetes ens creen imatges inoblidables com Walt Whitman, Ezra Pound, T.S Eliot, els meus estimats Salvat-Papasseit, Jorge Guillen, Celso Emilio Ferreiro, Vicent Andrés Estellès, Brossa, Gerardo Diego, o més recentment Goméz Valero, Begonya Pozo o Jordi Llavina.

Tots ens expliquen el mon i no és pas un mon estrany creat per ells i per a ells, és el nostre, simplement el transformen a base de metàfores per convertir-lo en formes verbalment harmonioses i ben mirat l’expliquen molt millor que no pas la premsa. El diari d’avui demà és vell i demà passat serà rònec en canvi Virgili, Dant, o Espriu cada dia son nous. Borges considerava un error creure que la prosa es més propera de la realitat que la poesia, per mi que tenia tota la raó i encara hi afegiria l’afirmació d’Eliot quan va escriure que no hi ha una divisió entre els vers conservador i el vers lliure, hi ha versos bons, dolents i el caos.

He escrit unes línies abans que llegir poesia no és fàcil, així doncs, escriure-la encara és més complicat. Un poeta ha de llegir tot el millor que s’escriu, ha d’escriure constantment i cal que conegui la realitat que el rodeja. Doncs la poesia és tant en un retaule d’Huguet com en una escultura de Giacometti, en un film de Pasolini com en l’arquitectura de Gaudí, en un paisatge de la Toscana com a la vall del Brugent.

La poesia és arreu i veient la premsa tot em fa pensar que cal obrir-nos a la bellesa, a la calma i buscar què dona sentit a la vida. Crec que posaré ordre als llibres un altra dia, avui m’he passat bona part del dia llegint anàrquicament versos i alguns poemes. 

No és excessivament habitual trobar en el mon de l’art medieval masses artistes que hagin reflectit a la seva obra l’estima pels llibres, no em refereixo als brillants miniaturistes que crearen joies universals, estic pensant en la representació de persones llegint.

Dues peces importants són però l’escultura sepulcral d’una de les reines que sempre m’han cridat l’atenció mercès a les explicacions d’Agustí Altisent i a la lectura de la biografia publicada per Regine Pernod, llegida a Austral, és tracta d'Elionor d’Aquitania.

A l’abadia de Fontevraud, sota la cúpula central de l’església hi ha quatre monuments funeraris: el d’Enric Plantagenet, comte d’Anjou, el del seu fill Ricard Cor de Lleó, el de la seva jove Isabel d’Angulema, muller del rei Joan Sense Terra i una de diferent, tallada en fusta i encara avui molt policromada, la d’Elionor, reina de França i d’Anglaterra, muller d’Enric i mare, entre altres dels dos reis citats.

A l’escultura funerària Elionor és estirada sobre una llosa, probablement com ho estigué durant la cerimònia dels seus funerals. A la cara té els trets d'una puresa excepcional, els ulls tancat i un llibre obert entre les mans. Davant d’aquesta cara i d’aquest cos la imaginació pot volar lliurement.

Probablement ni el cos, ni la cara tenen a veure amb la realitat, Elionor morí amb més de 80 anys i l’escultura es modelà posteriorment, ni tant sols sabem si l’escultor la va conèixer mai, però l’estàtua és admirable. En la mirada serena l’artista expressa allò amb que hom es convertirà el dia de la resurrecció i qui sap si l’escultor interpretà un lligam entre el goig celestial que ha de provocar la presència de Déu i el plaer de la lectura en silenci.

No és una ocurrència estrambòtic, segles després Simone Martin representarà a la Verge Maria, com una dona culta i profunda que és, sorpresa per l’àngel de l’Anunciació quan és llegint probablement un Llibre d’Hores, considerats a finals de l’edat medieval com a devocionaris privats i eren també emprats per ensenyar a llegit als nens.

En un primer moment sembla que l’Àngel ha espantat a Maria, s’agafa el mantell sota la barbeta representant una actitud com a mínim de sorpresa, mentre a la ma esquerra té un llibre vermell, símbol del coneixement, fins, d’una manera clarament domèstica, té el dit polze dins el llibre per no perdre el punt.

En ambdues obres Elionor i Maria, Maria i Elionor són representades com dues dones intel·ligents que busquen i practiquen el noble art de la lectura silenciosa.

Si fins fa poc les referències bibliogràfiques per la història contemporània universal i la política internacional passaven per dos llibres que calia conèixer: Historia contemporanea de Palmer i Colton i Historia de las relaciones internacionales de Pierre Renouvin, ambdós llibres publicats per Akal ara cal afegir el darrer treball de Josep Fontana que, al meu entendre els supera: Por el bien del imperio: Una historia del mundo desde 1945.

Si tots els llibres, articles i publicacions del professor Fontana han estat importantíssims, aquest resulta imprescindible, demostra com l’historiador intel·ligent  fa entendre el  present i des del present ens permet comprendre el passat, en aquest cas, més immediat, quelcom força complicat.

Es tracta d’un llibre de 1223 pàgines, de les quals més de dues-centes són bibliografia, documentació i fonts diplomàtiques recentment desclassificades, aquest gruix et fa prendre el llibre amb respecte, però tant el llenguatge emprat com el discurs narratiu el fan d’una lectura agradable que et sorprèn i atrapa quan vas descobrint informació que havia estat amagada i t’adones de les nombroses manipulacions informatives a les que els ciutadans estem sotmesos.

En un mon desorientat com l’actual, Josep Fontana ens fa veure una vegada més com la història i d’una manera especial la del s. XX, no es pot explicar parcialment, exactament com passa a la crisi actual que, sent global només amb una visió general es pot analitzar i mirar de solucionar.

Por el bien del imperio explica què ha passat amb la il·lusió que generà el suposat nou ordre mundial, que després del desastre de la IIª Guerra Mundial havia de ser guiat per la democràcia i havia de portar el progrés col·lectiu. En aquest llibre ens explica els motius que portaren a aquesta frustració, que ens han introduït a l’actual desordre econòmic i financer i que pot provocar serioses dificultats per que la democràcia no s’extingeixi.

En un mon desorientat com el nostre cal reflexionar, i Josep Fontana ho fa de manera intel·ligent i amb una base intel·lectual enormement sòlida, sobre què ens ha portat on som i la manera d’argumentar amb cites com les de Krugman, Stiglitz o Soros, per citar-ne només algunes impressiona. Al mateix temps, permet adonar-nos d’una manera encara més cruel a la imaginada, de la realitat de la discrepància que existeix entre les raons amb les que els polítics justifiquen els seus actes i els motius reals que els provoquen.

L’any 1941, per exemple, es signà la Carta Atlàntica on un dels seus principis era:  consolidar las bases de una paz que proporcionase a todos los hombres de todos los países una existencia libre, sin miedo ni pobreza. Doncs bé, mentre es signava aquesta Carta els documents citats per Fontana procedents de la CIA, KGB, els departaments d’estat nord americà, el Foreing Office britànics, etc., ens permeten conèixer el rerefons del que passava i entendre les causes profundes del cataclisme actual.

El professor Fontana explica i permet comparar les versions dominants que ens han arribat i arriben, dels esdeveniments dels darrers 70 anys a través dels medis de comunicació habituals i l’argumentació avalada per les fonts documentals que responen a uns interessos econòmics, financers, polítics i sociològics ben clars.

De la lectura del llibre es pot despendre que la gran recessió actual s’explica a partir dels errors comesos durant la Guerra Freda (sempre i quan fossin errors), que animaren a crear pors com el bloc soviètic, allargaren la divisió d’Europa i tractaren d’imposar l’hegemonia del mon anglosaxó.

Aquests errors iniciats per Truman i el seu secretari d’estat Dean Acheson, seguiren amb de Gaulle, després amb Reagan i Thatcher, no pararen amb Clinton ni Blair, i els diversos eixos franco-alemanys han fet que s’implanti un futur d’allò més negre.

El cert és que encara avui, 70 anys després  de la IIª Guerra Mundial, ni la pau, ni la democràcia, ni la prosperitat han estat massa esteses arreu del mon, més aviat podríem dir que les desigualtats s’accentuen fins on eren menys desiguals. 

El professor Fontana ens diu  Buena parte de las concesiones sociales se lograron por el miedo de los grupos dominantes a que un descontento popular masivo provocara una amenaza revolucionaria que derribase el sistema. Vista la frase resulta d’una evidència transparent i s’ajusta estrictament a la realitat, doncs les classes dominants sempre han tingut por segons l’època, als jacobins, als carbonaris, als anarquistes, a la maçoneria, als comunistes i vist els plantejaments de la política internacional, resulta que aquestes amenaces, sense ser falses, no eren més que pantalles utilitzades necessàriament per exercir el domini en el repartiment de les àrees d’influència.

Ara que no hi ha un enemic, ara que els poders reals han perdut la por i s’està produint l’empobriment global amb una crisi desigual que fins ara afectava a les classes més pobres, ara ja afecta a les mitjanes i segueix l’enriquiment dels conglomerats dels grans grups econòmics i financers, sembla que, de moment, a Europa allò que no va aconseguir ni el feixisme, ni el comunisme, ni el terrorisme, que era frenar les concessions de l’estat del ben estar amb mesures d’assegurances socials i llibertats civils ho està aconseguint el capitalisme financer que explotada Europa ja mira cap al sud-est asiàtic.

En definitiva, Josep Fontana, ens ofereix mercès als seus enormes coneixements un treball profund on interpreta i reflexiona d’una manera sobradament documentada, sense especulació ni apriorismes, per ajudar-nos a entendre on som. 

Per la Festa Major de qualsevol poble sempre ha estat tradicional trobar-se, voltant pels carrers i les places, els gegants i els nans acompanyats del so de la gralla, però a la Riba no ha estat així. Hi sortien uns nans dissenyats uns amb una certa gràcia i altres sent caricatures de personatges populars, fos com fos, gairebé sempre voltats de canalla, mentre sota els caps de cartró hi havia uns joves que, seguint la tradició, marcaven els passos de la dansa apressa que en cap cas anaven acompanyats dels gegants.

Fou a partir de l’any 1989 quan aparegueren Guillem i Puculula, els gegantons d’Amics de la Riba, i per diversos motius, fa anys que els Nanos no passegen pel poble, falta gent per portar-los, diuen.

(Fotografia Amics de la Riba, 1989)  

Els dos gegantons de la Riba no personifiquen muntanyes, rius, verges prudents o majestats de llegenda, estan inspirats en els primers avantpassats dels quals no coneixem la fisonomia. En Guillem de Vilagrassa i la seva muller Puculula són una parella estètica que obeeixen a la sensibilitat i a un toc de dialèctica vinculada al pensament, al cap i a la fi representen els propietaris del primer molí paperer que es va construir al poble.

En aquests gegants hi ha l’imaginari col·lectiu representat en el treball d’en Guillem i la continuïtat en Puculula. A la Riba, els gegants no porten armes, els seus atributs són un pergamí que recorda la llei i unes flors que perfumen la vida. No els calen vestir els colors de la terra ni els del cel, ni el blau del dia ni el negre de la nit, no són prínceps de conte de fades que vesteixen de sol i lluna, ni recorden països llunyans o civilitzacions exòtiques.

(Fotografia Amics de la Riba)

Guillem i Puculula són uns gegants molt del país, d’un país acostumat a rutllar en paral·lel a l’administració. Són d’un país on la societat s’havia acostumat a anar per davant de gairebé tot, un país on quan fallava l’administració procurava encertar el poble. Així doncs no ha d’estranyar que el gegants siguin una obra coral, elaborats per David Ventura, els vestits i altres complements foren dissenyats i realitzats per tot un seguit de senyores del poble coordinades per Mercè Ribera (epd).

Amb aquests antecedents no és estrany doncs que siguin del poble, pel poble però propietat d’una de les associacions que perduren actives més antigues, Amics de La Riba, una de les entitats que, sorgides de la societat civil han fet poble anys i panys vorejant la legalitat quan el bròquil encara no es floria i així segueix fins avui, l’entitat, no pas el bròquil.

(Fotografia Amics de la Riba)

Cada cert temps es produeixen notícies que provoquen una reacció immediata, de cert nacionalisme decimonònic espanyol, reclamant Gibraltar. Sovint s'entèn aquesta possessió territorial britànica, com una resquitllada o una permanència del dret de conquesta, fórmula, per cert, habitual d'ocupar territoris al llarg de la històrira.  Lamentablement però, en aquest cas la realitat és molt diferent, la Pau d’Utrech o per ser més exactes els tractats d’Utrech i Rastadt, en plural, doncs es tractat d’una sèrie de tractats multilaterals, signats entre 1712 i 1716 per França, el Regne Unit, les Províncies Unides, Brandemburg, Portugal i el ducat de Saboia, donaren a lloc a diversos pactes. 

Com balanç global d’aquests tractats un dels acords fou que Gran Bretanya prenia Menorca i Gibraltar que havien estat cedides i no pas presses per les armes, de la mateixa manera que, se li cedia Nova Escòcia, la Badia de Hudson, França, per exemple, cedia Terranova, també se li donava San Cristóbal al Carib o el que s’anomenava asiento de negros, un monopoli de 30 anys sobre el tràfic d’esclaus negres amb l’Amèrica hispana, o el derecho de asiento.

Però més que no pas fer un resum d’aquest fets que, sempre es pot considerar tendenciós, probablement sigui més explícit transcriure sencer i sense manipulacions, a excepció feta de l’actualització gramatical al castellà actual, de l’article 10 del tractat signat el 13 de juliol de 1713 i que casualment fa referència a la cessió de Gibraltar a Anglaterra.

"El Rey Católico, por sí y por sus herederos y sucesores, cede por este Tratado a la Corona de la Gran Bretaña la plena y entera propiedad de la ciudad y castillos de Gibraltar, juntamente con su puerto, defensas y fortalezas que le pertenecen, dando la dicha propiedad absolutamente para que la tenga y goce con entero derecho y para siempre, sin excepción ni impedimento alguno. Pero, para evitar cualquiera abusos y fraudes en la introducción de las mercaderías, quiere el Rey Católico, y supone que así se ha de entender, que la dicha propiedad se ceda a la Gran Bretaña sin jurisdicción alguna territorial y sin comunicación alguna abierta con el país circunvecino por parte de tierra.

Y como la comunicación por mar con la costa de España no puede estar abierta y segura en todos los tiempos, y de aquí puede resultar que los soldados de la guarnición de Gibraltar y los vecinos de aquella ciudad se ven reducidos a grandes angustias, siendo la mente del Rey Católico sólo impedir, como queda dicho más arriba, la introducción fraudulenta de mercaderías por la vía de tierra, se ha acordado que en estos casos se pueda comprar a dinero de contado en tierra de España circunvencina la provisión y demás cosas necesarias para el uso de las tropas del presidio, de los vecinos y de las naves surtas en el puerto.

Pero si se aprehendieran algunas mercaderías introducidas por Gibraltar, ya para permuta de víveres o ya para otro fin, se adjudicarán al fisco y presentada queja de esta contravención del presente Tratado serán castigados severamente los culpados. Y su Majestad Británica, a instancia del Rey Católico consiente y conviene en que no se permita por motivo alguno que judíos ni moros habiten ni tengan domicilio en la dicha ciudad de Gibraltar, ni se dé entrada ni acogida a las naves de guerra moras en el puerto de aquella Ciudad, con lo que se puede cortar la comunicación de España a Ceuta, o ser infestadas las costas españolas por el corso de los moros. Y como hay tratados de amistad, libertad y frecuencia de comercio entre los ingleses y algunas regiones de la costa de Africa, ha de entederse siempre que no se puede negar la entrada en el puerto de Gibraltar a los moros y sus naves que sólo vienen a comerciar.

Resulta molt difícil comprendre a qualsevol personatge històric sense posar-li una cara, fa uns anys calia buscar el retrat en una enciclopèdia, avui resulta molt més fàcil a través de sant google gloriós. En la mateixa mesura resulta complicat entendre certs episodis de la història sense consultar un atles o el seu equivalent actual, santa google earth.

De totes maneres no és fins que es coneix amb una certa profunditat la biografia de la persona que pots aproximar-te als seus retrats d’una manera més profunda i sempre acabes identificant-lo amb un quadre ben concret que, pot coincidir o no, amb algun dels més coneguts.

L’Emperador Carles V fou retratat per Bernhard Stigel, Jakob Seisenegger, van Orley, Rubens, Tiziano esculpit pels Leoni, pare i fill i encara es podria anar afegint totes les altres peces perfectament catalogades on ha estat dibuixat o gravat. Vist en la distancia una identificació d'ell que s’ajustés a la imatge de l’època i del personatge podria ser el Carles V a la batalla de Mühlberg de Tiziano o l’escultura de Leone Leoni, Carles V i el furor.

L’obra de Tiziano és una al·legoria al mite i a allò que hauria de representar Carles: al Cèsar, al cavaller, al príncep cristià, al defensor fidei, al milites Christi que lluita contra els protestants i els infidels. Tot i que, sovint, entre la propaganda i la realitat apareix quelcom més que uns simples matissos. Doncs com mana la política a Mühlberg, l'any 1547, malgrat representar la derrota temporal de l’heretgia luterana, les tropes de l’emperador no feren escarafalls en rebre el suport del duc de Saxonia, per cert, luterà i l’any 1527, el defensor de la cristiandat, havia saquejat a l’amic cristià de Roma, mantenint assetjat al Papa Climent VII al Castell Sant’Angelo fins que pagà 400.000 ducats i lliurà la ciutat de Mòdena a les tropes de l’Emperador.

Això si, les cròniques expliquen que un temps després, Carles demanà disculpes al Papa pels estralls que havien fet els seus exèrcits durant el saqueig de la ciutat, vestí públicament durant un temps de negre en senyal de dol pels morts i óbviament no retornà ni els diners ni la ciutat conquerida.

Però tornant al quadre, Tiziano ens planteja la imatge d’una majestat guerrera a l’hora que cavalleresca, és la imatge del poder que dona una victòria militar, però en cap moment hi ha derrotats, al cap i a la fi, no fou una batalla de conquesta fou una batalla ideològica i els perdedors seguiren sent els seus súbdits. Carles és presentat com l’emperador, com el Cèsar, que té auctoritas amb tota la força moral que li dona guanyar batalles i guerres però també per ser hereu i cap d’una dinastia com la dels Habsburg.

La seva mateixa no expressió de la cara, molt semblant a la de l’escultura, és un signe de la majestat que exerceix el poder per que li pertoca, amb tota naturalitat, molt diferent a la imatge que transmetrà el seu fill Felip, en bona part dels seus retrats.

Sovint davant de tot un recull de quadres de l'Emperador, resulta molt més fàcil imaginar-lo manant per convicció que no pas donant ordres. Fins, per mor de la seva personalitat, resulta més normal imaginar-lo dient "sosegaos pues..." a un súbdit neguitós per la seva presència més que que no pas llençant un exabrupte.

L’escultura Carles V i el furor és comparable al quadre de Tiziano, és solemne i plena de detalls enormement refinats. L’emperador dret, vestit a la romana, si porta l’armadura o calçant unes sandàlies quan apreix totalment nu.

Si vesteix la cuirassa al pit sempre hi ha una banda i l’ordre del Toisón de oro, aquí es pot veure un relleu representant a Mart, déu de la guerra. A la ma dreta la llança, a l’esquerra un bastó o una petita espasa amb l’àguila al puny que es transforma en treure-li l'armadura i als peus el furor vençut, voltat d’armes i estris de guerra.

El seu significat artístic, simbòlic i polític és comparable en ambdues obres. El quadre i l’escultura tenen molts punts de vista, el primer interpretatiu, el segon real però en ambdues el Cèsar és un personatge que pren decisions reposat, probablement per aquest motiu no va voler que ni al quadre de Tiziano ni a l’escultura de Leoni aparegués cap província vençuda, per aquest motiu en un el complementa un paisatge i a l’altre el furor.

L’emperador a l’escultura es mostra en una imatge clàssica i cristiana al mateix temps. La imatge nua és molt d’acord amb la construcció de la imatge imperial que es volia donar de l’emperador. La nuesa es refereix tant a l’heroïcitat clàssica com a un símbol de virtut i en ambdues Carles V es presenta com un emperador, estoic, contingut, virtuós i vencedor però no pas triomfalista.

La base literària de l’escultura l’explica Leoni en un carta el desembre de 1550, en al·lusió als versos de la Eneida de Virgili Saeva Sedens super arma, és a dir, en el moment en que Eneas pacifica el Lazio i declara la pau empresonant al furor al temple de Jano.   

En tot cas per acabar-ho d’entendre totes dues obres foren encarregades després de la victòria imperial a Mülhberg, en el moment de màxima puixança del poder de Carles V i en un breu període de pau carolina a Europa.

Es tracta de dues obres que convenien als panegiristes imperials que plantejaven una imatge intel·lectual i artística de Carles com un resum del sentit moral i la ideologia clàssica que havia de transmetre, una imatge en tot cas, que s’ajustava molt més a la realitat del fill de la reina Joanna que no pas la que donarà posteriorment Felip II.

(Bouguereau. Dante i Virgili a l'Infern)

Hi ha versos que per un motiu o altra han quedat gravats a la memòria i per més anys que passin difícilment oblidarem. És relativament fàcil recordar Arma virumque cano el primer vers de l’Eneida que estudiarem els anys de batxillerat o Al bell mig del camí de nostra vida que és com Josep Maria de Sagarra, comença la traducció de la brillant Divina Comèdia, que Dante Alighieri va escriure a començaments del segle XIV i en certes ocasions, com avui, apareix degudament subratllat i en negreta l’escopiu sobre la closca pelada dels cretins, de Joan Salvat - Papasseit.

Llegeixo a la revista Sapiens que l’organització Gherush92 proposa prohibir els tres cants de la Divina Comèdia — Infern, Purgatori i Paradís — per antisemites, antiislàmics, homòfobs i racistes, demanant eliminar-los dels programes d’estudi de les escoles o suggerint de presentar-los en una versió “neta” de tot el que pugui resultar malsonant o retrògrad.

S’ha de ser imbècil, o ignorant o cretí, o senzillament totes tres coses al mateix temps per fer aquesta proposta.

Aquest Gherush92 i els individus que la formen semblen ser una ONG amb l’estatus de consultor al Consell Econòmic i Social de l’ONU. Segons la seva presidenta, una tal Valentina Sereni, laureata in Lingue e letterature europee e americane all' Università degli Studi di Roma, considera que l’obra de Dant és ofensiva i discriminatòria envers minories de la seva època, com els jueus, els musulmans i els homosexuals.

(Valentina Sereni, segons Google)

Tot sembla indicar que aquesta senyora tan laureata no ha llegit la Comèdia sencera o si ho ha fet, ha estat només de manera parcial, doncs se li ha de reconèixer que té tota la raó però només en part. 

Dante a l’Infern sotmet a les més diverses tortures a tots els condemnats que pertanyen a aquests grups citats, començant pel mateix Mahoma, però sembla no haver llegit o almenys no recorda que també és sotmet als patiments més cruels de les profunditats infernals a personatges cristians, com els papes Anastasi II, Nicolau III, Bonifaci VIII i Climent V, a l’arquebisbe Ruggieri Ubaldini, al monjo dominic fra Alberigo, a l’emperador Frederic II Hohenstaufen, al rei Enric II el jove, i altres personatges que van d’Elena de Troia a Cleopatra passant per filòsofs com Cavalcante di Cavalcanti i una bona llista de personatges que podria complementar aquesta relació. 

(Representació de l'Infern de la Divina Comèdia)

La proposta de Gherush92, evidencia l’incoherència d’analitzar els personatges del passat amb els ulls i la mentalitat del present. Dante seguia un sistema de pensament propi de l'edat medieval que només pot sobtar analitzat fora de context. Dante Alighieri va participar en les lluites polítiques del seu temps, fou desterrat de Florència i va ser capaç amb la seva obra d’enfrontar-se als poderosos i denunciar els seus abusos en uns versos que, diguem-ho tot, son plenament actuals.

Prohibir Dante, censurar-lo o pretendre modificar-lo, és un absurd en nom de la cobardia del políticament correcte que, afecta la sensatesa humana i es pot estendre perillosament com una taca d’oli a totes les capes de la cultura occidental.

Si seguim així quan tardaran en prohibir-nos llegir l'Antic Testament o faran modificar els versicles on la jueva Judit assassina al general asiri, Holofernes? Quan prohibiran la lectura de El mercader de Venècia de Shakespeare o en faran una edició on Shylock sigui un broker de Wall Street? el Quixot de Cervantes es podrà seguir llegint tal com el coneixem o canviarem fragments, com el capítol 9 de la 2ª part, on apareix un presumpte filòsof maometà anomenat Cide Hamete, que segons l'estudi del professor De la Puente vol dir "el senyor que venera l'albergínia", això es considerarà un fragment insultant a rectificar?

Si seguim per aquesta línia quan ens prohibiran escoltar la tetralogia de l’Anell de Wagner?. Quan de temps falta per que dessin al fons d'un magatzem o destrueixin obres amb nus com els de Portici de Fortuny o els pintats a les platges valencianes per Sorolla amb l'excusa que poden induir a la pederàstia? Clar que sempre queda l'opció de tornar als temps en que Pius V encarregà a Daniele da Volterra, més conegut com Il Bragettone a cobrir els cosos nus que Miquel Àngel havia pintat a la Capella Sixtina. 

Però quina passió té el personal en quant arriba a qualsevol estament de poder per  censurar? Quina obsessió per controlar on han de ser els límits de la política, la moral, l’estètica i les arts? Aquí si hi ha alguna cosa subversiva, repugnant i moralment indesitjable és mantenir en el càrrec als qui han nomenat aquesta banda i subvencionar als qui pretenen incorporar la Divina Comèdia o qualsevol altra obra d’art a un Index Librorum Prohibitorum d’aquesta nova Inquisició per més laica que sigui.