Del penya-segat estant

Segons sembla el temple de Debod formava part d’una ruta de santuaris dedicats a la deessa Isis, tot i que en aquest temple a qui s’adorava era al deu Amon, doncs és aquest deu qui apareix als relleus amb escenes rituals i  les referències epigràfiques, interpretades ja per Champollion.

El concepte de Temple a l’antic Egipte era diferent al que es té actualment. Un temple egipci no era un lloc estrictament de peregrinació i adoració pública. El faraó l’erigia, en primer lloc,  com un altar dedicat a la divinitat i en segon terme com un monument a ell mateix. El poble no podia accedir a certes partes de l’edifici reservades als sacerdots per guardar-lo de qualsevol impuresa exterior que pogués atenuar el caire diví o incitar la divinitat a allunyar-se del lloc.

 

El santuari era una expressió simbòlica del Cosmos i reproduïa el moment del primer dia de la creació a partir de la celebració de diversos rituals de permanència i la renovació de la creació original de la vida tant dels deus, com dels homes i de tot allò existent al cel i la terra. Així doncs el temple era el lloc de residència de la divinitat.

La UNESCO feu l’any 1959 una crida per la salvaguarda dels monuments de la Baixa Nubia que havien de quedar negats per la construcció del llac artificial d’Assuan. Quatre temples serien regalats als països que col·laboraren en la salvaguarda de la riquesa arqueològica d’aquesta manera el Temple de Debod arribà a l’estat espanyol.

L’estudi d’aquest temple però, fou dut terme pels mateixos egipcis i una missió arqueològica procedent de Polònia. Seria desmuntat precipitadament, pedra a pedra quedant les restes davant la ciutat d’Asuan l’any 1961 i no seria fins abril de 1970 que s’embalaren les restes i arribarien a Madrid el mes de juny del mateix any.

Lamentablement amb les restes només s’adjuntà uns croquis, una col·lecció de fotografies i una numeració dels blocs, bona part incorrecta. això feu  molt complexa les tasques de reconstrucció. Finalment a la muntanya del Príncipe Pio, diverses vegades pintada per Goya, és on, al final, els deus egipcis han estat instal·lats per mirar la ciutat i a ells els miren de reull l’Almudena i  San Francisco El Grande, tot proper al Mazanares i ben allunyat de Nil en tots els sentits.  

                                      (Teatre romà d'Alexandria)

Dissortadament molts dels llocs que la història i la literatura ens han permès conèixer de la ciutat avui han desaparegut i el que en queden són poques restes o alguns vestigis com la columna de Pompeius, les restes del teatre romà i el Serapeos, on es pot baixar a alguns dels seus túnels i criptes.

                           (Columna de Pompeius al Serapeo)

Halicarnàs, l'actual Bodrum, era una ciutat costanera de l’Àsia Menor, actual Turquia, pertanyia a la lliga dels Doris, de la qual fou expulsada segons sembla per mor d'un conflicte religiós, s'explica que un esportista es va quedar amb el trofeu que havia guanyat en lloc de dedicar-lo al deu Apol·lo com era tradicional. Si bé aquesta llegenda tant tradicional pot ser interessant, la història ens explica que les raons foren estrictament polítiques, la ciutat començà a tenir masses afinitats amb la competència, és a dir amb els jònis.

Cornològicament la ciutat fou sotmesa al regne de Lídia, depengué del sàtrapa de Sardes primer i del tirà Lidgamis després, lluità al costat de Xerxes a la batalla de Salamina per passar a deprendre de Pèrsia, amb diversos nivells d’autonomia segons el moment. Amb tot, culturalment sempre va ser un territori clarament hel·lenístic per on passà Alexandre el Gran, els romans i posteriorment els bizantins, els turc seljúcides, els cavallers de les ordres militars, i finalment els Otomans abans d'esdevenir una ciutat turca. 

                 (Restes arqueològiques a l'esplanada del Mausoleu)

El seu sàtrapa més conegut fou Mausol, recordat popularment per que la seva muller Artemisa II, li va fer construir un monument funerari prou important com per ser considerat una de les 7 meravelles del mon antic. D'aquí bé que posteriorment i fins avui, les edificacions funeràries rebin el nom de mausoleus. Artemisa germana i esposa del sàtrapa li retia una gran veneració i es diu que barrejava les cendres del seu marit amb la beguda i mantingué el seu dol fins el moment de la seva mort.

                  (Restes a l'emplaçament del Mausoleu d'Halicarnàs) 

El Mausoleu va patir un terratrèmol però les seves restes es mantingueren a la vista fins que  l’any 1522 els cavallers de l’ordre de Sant Joan decidiren convertir el monument i les seves restes en una pedrera font de materials per la construcció de la fortalesa emmurallada coneguda amb el nom de Sant Pere, per defensar-se dels exèrcits turcs.

             (vista de l'actual Bodrum amb la fortalesa de Sant Pere)

                  (Gravat d'una suposada representació del Mausoleu) 

La tomba ocupava una esplanada de 33 metre d'amplada per 39 de fons i es creu que tenia una alçada de gairebé 50 metres. S'hi accedia pujant 5 esgraons que al mateix temps servien de reforç als murs de la base, per tant d'aquest gravat només s'aproxima a la realitat la part superior. Sobre la plataforma de la base hi havia pròpiament el sepulcre, en una sala voltada de columnes amb una coberta esgraonada coronada per una quàdriga gegant conduida per Mausolo i la seva muller. 

(Museu Britànic. Cavall procedent d'Halicarnàs) 

Actualment a Bodrum es conserven de l'antigua Halicarnàs les antigues muralles, unes miserables restes del Mausoleu i algunes fonts. De l'altra gran monument de la ciutat, el temple d'Afrodita, considerat un dels mes bonics de l’antiguitat, no en queda res. El Mausoleu era decorat amb nombrosos relleus i escultures, alguns d'ells de l'escultor Escopas, bona part dels quals s'han perdut però sortosament, algunes de les més de 400 que suposadament decoraven el mausoleu són avui dia molt ben guardades, conservades i exposades al Museu Britànic de Londres.

              (Museu Britànic. Lleó de marbre procedent d'Halicarnàs) 

Si parlem de superposicions i d’adaptacions en el camp de la història, la ciutat d’Efes és un exemple perfecte. Dels seus orígens en parla Estrabó, Pausanies..., aquesta ciutat fou alliberada dels perses per Alexandre el Gran, aquí mateix es trobaren Cleopatra i Antoni i dels seu port sortí la flota a la batalla d’Actium (la del final del film de Elisabeth Taylor). Éfes fou una de les grans ciutats del món pagà i després ho seria del cristià. Si per fer-nos una idea més real establim comparacions, es podria dir que només era superada per Atenes en el món clàssic i per Jerusalem en el món cristià.

(Via Arcadiana, unía el port d'Èfes amb el Teatre, hi feu l'entrada triomfal Cleopatra a la ciutat) 

A la llista de les meravelles del Món Antic només hi ha un temple i és el dedicat a la deessa Artemisa, el conegut Artemision, aqui es veneraba i rendia culte d'una manera especial en aquesta ciutat, posteriorment substituiria el seu culte per un altra, el de la Verge Maria, on després de les prèdiques de Joan i de Pau hi establí la seva casa fins el moment de la dormició.

Però si la suposada casa de la Verge Maria ens ha arribat gairebé sencera del temple d’Artemisa en queda una columna i poca cosa més. El seu promotor fou el sobirà de Lídia, Creso, qui el pagà amb els seus fons privats abans de veure’s arruïnat quan el seu regne fou conquerit pel rei persa Cirus el Gran.

(L'Artemison, uns blocs de marbre que recorden on era. Darrera, restes de la mesquita sel·lúcida d'Ali Bey i al fons la ciutadella Bizantina Ayasuluk) 

L’Artemision d’Efes fou encarregat a l’arquitecte Quesifront l’any 550 aC., sembla que hi treballaren i esculpiren estàtues pel seu frontó Fidies, Policlet i Crèsil·las, però desgraciadament sabem tant poc d’ells com de les seves obres que, en el millor dels casos, ens han arribat a partir de còpies d’època romana.

El temple d’Artemisa, la Diana Romana, sembla que tenia 127 columnes jòniques de marbre i l’altar era adornat per escultures de Praxítel·les, així doncs, cal suposar que seria un indret tant interessant pels creients com pels amats de l’art. Filò de Bizanci, citat abastament en altres articles d’aquesta sèrie, era entusiasmat en parlar del temple.

Aquest temple fou destruït per primera vegada en un incendi provocat per un tal Erostratos qui, segons va confessar, ho feu per obtenir fama eterna, precisament per aquest motiu, es decretà a la ciutat la prohibició de citar elseu nom. Posteriorment el reconstruí l’arquitecte Dinocrates a instancies d’Alexandre El Gran. La seva fama fou prou important, com per desvetllar l’enveja de Neró qui feu saquejar el seu tresor. Els Gods l’arrasarien novament l’any 263 dC i fou reconstruït en més petit quedant ja en desús a partir del momenten que Teodosi prohibí les religions paganes.

                   (Maqueta de com podia haver estat l'Artemison d'Èfes)

Les diverses restauracions del temple fan pensar en l’arrelament que devia tenir el culte a la deessa Artemisa. Familiarment era filla de Zeus, germana d’Apol·lo, deessa de la caça i posteriorment ampliaria les seves responsabilitats esdevenint també deessa de la terra i la fecunditat, fins el punt que els artistes de l’Àsia Menor la representen amb un gran nombre de pits. Les festes que es celebraven en el seu honor a Efes, anomenades efesies, tenien caràcter orgiàstic com les de Cibeles. 

       (Reproducció de l'estàtua de la deesa Artemisa) 

Dissortadament però el temple d’Artemisa seria, amb el temps, emprat com a cantera per diverses construccions com la basílica de Sant Joan a la mateixa ciutat d’Efes o la catedral – mesquita - museu de Santa Sofia a l’Istambul d’avui.

                 (Basílica de Sant Joan a Èfes, al fons la ciutadella Bizantina)

Com totes les troballes importants l’Artemision també es troba envoltat del seu relat. John Turtle Wood era un enginyer britànic que treballava en la construcció del ferrocarril entre Ayadin i Esmirna, afeccionat a l’arqueologia aconseguí que el museu Britànic financés l’excavació i després de diversos intents localitzà el lloc de l’emplaçament de l’antic temple, recuperant alguns tambors de les columnes i fragments amb pigments de colors brillants que adornaven l’interior de l’edifici.

En tot cas, avui, una sola columna recorda la petjada d’un passat esplendorós.

El mur de l’aspra Babilònia per on circulen els carros son les paraules que utilitza Antipatros de Sidó en el vers on es refereix a la meravella del món antic envoltada d’un alè més llegendari.  

(representació idealitzada dels jardins i el passeig de les Procesons de Babilònia) 

Amb tota seguretat els autors grecs i molta gent actualment segueix pensant que es tractava d’uns jardins literalment sospesos. Probablement el Tractat de les 7 Meravelles, atribuït a Filò de Bizanci parla del Jardí sospès, amb les seves plantes per damunt la terra que creixen sobre l’aire i explica que les arrels dels arbres formen una teulada sobre el terra. Així mateix segueix dient que sota la terra hi ha enormes columnes de pedra que suporten el jardí.

 Segurament que el jardí creat per Nabucodonosor II cap el segle VI aC., era disposat sobre terrasses, envoltades per la muralla, on el rei ordenà plantar-hi tota mena d’arbres fruiters regats per un sofisticat sistema d’aqüeductes.

                    (representació idealitzada dels jardins i les muralles de Babilònia) 

Aquests jardins porten afegit el problema de la seva localització. Segons les fonts gregues eren molt propers al riu Eufrates i formaven part del complex del palau de Babilònia i com hem escrit formats per terrasses esgraonades suportades per columnes, voltes i arcs sobre els que hi creixeria el jardí. Curiosament però les conegudes taules cuneïformes, emprades per nombrosos historiadors del mon babilònic, on es descrivien minuciosament les estances, les sales, els diversos edificis i les muralles, no citen en cap moment els tan suposadament famosos jardins i les excavacions arqueològiques no han pogut situar-los en el plànol al seu lloc. 

(fragment porta d'Ishtar al Pergamonmuseum de Berlin) 

Nabucodonor II, com tots els màxims responsables de les meravelles de que parlem han estat dirigents polèmics, és considerat el gran reconstructor de Babilònia, la Babel bíblica, ha estat considerat el dissenyador dels jardins, el restaurador d’un gran nombre de temples i tradicions però seria també l’implacable conqueridor dels territoris de Síria i Palestina, per la qual cosa l’Antic Testament i més concretament al Llibre de Daniel, no és un personatge de qui es faci gaires elogis.

En tot cas i seguint la tradició si bé Nabucodonosor II fou un militar sanginolent, feu construir els jardins per amor, per evitar que la seva esposa meda Amitis, no sentís enyorança dels paisatges enormement verds de la seva terra. Però com tot a la història, aquesta explicació té també altres versions, doncs Diodor de Sicilia escriu a la seva Biblioteca Històrica que,  l’anomenat jardí sostingut fou construït per un rei Siri posterior per una de les seves concubines en trobar a faltar el turons i els prats de casa seva. Una explicació amb la mateixa base però amb personatges diferents.

En definitiva, als espais on hi havia d’haver el jardins avui en dia hi ha el vuit, poques restes o reproduccions d’alguns originals. Poc podem saber i menys veure dels jardins. Si avui volem conèixer i emocionar-nos davant peces dels inicis de la nostra història cultural cal visitar les sales d’antiguitats orientals al British Museum, al Louvre o al meravellós Pergamon de Berlin.

(fragment de la façana de les Porcessons al Pergamonmuseum) 

I si d’aquí uns anys ens atrevim a viatjar fins Bagdad, cal ser conscients que el seu Museu arqueològic fou saquejat i amb el seu espoli no han robat simplement or, plata i pedres precioses. Robaren quelcom més que la Dama de Waka o la Màscara de Sargon,  molt més que les tauletes d’Ur o de Nínive, molt més que milers de segells babilonis. Ens robaren el valor de la nostra memòria escrita, els primers records de la humanitat, del paradís, del diluvi, dels primers deus, de les primeres oracions i probablement dels primers poemes d’amor. El saqueig del Museu Nacional de Bagdad va permetre que robessin els primers contractes i els primers traços escrits sobre tauletes de fang.

(altra fragment d'Ishtar al Pergamonmuseum de Berlin) 

A Bagdad, als territoris que hi ha entre el Tigris i l'Eufrates, tinguin ara el nom que tinguin, amb jardins o sense, cada fragmentde fang és un fragment d’història, però no pas de la seva història, és la història dels orígens de la nostra civilització.  

La cultura hel·lènica ha destacat per nombroses qualitats, entre elles i d’una manera especial pel detall i el refinament de les pròpies creacions. Així ens han explicat que una altra de les meravelles del mon antic és l’estàtua de Zeus instal·lada a la cel·la, el lloc més sagrat del temple  a Olimpia. Aquest temple dòric fou el més gran i perfecte de tot el Peloponès.

                        (Reconstrucció del temple de Zeus) 

Aquesta escultura crisoelefantina quedarà per sempre lligada a la destresa del seu constructor, l’atenenc Fídies, autor de l’Atenea Partenos, escultura també desapareguda custodiada al Partenon d’Atenes.

                        (Restes del Tempe de Zeus a Olimpia) 

De l’estàtua de Zeus no sabem gran cosa, desaparegué en un incendi al palau de Constantinoble, la brillant capital de l’Imperi Bizantí, on havia estat traslladada cap al segle V amb moltes altres obres de l’antiguitat i no n’ha quedat ni un fragment original.

           (Reconstrucció de l'estàtua de Zeus)  

Amb  tot, sabem que Fidies, discret en l’expressió dels seus afectes gravà en un dels dits del Deu la inscripció “Pancrates és bell”. Qui sap si l’escultor, ja madur, implorava amb aquesta frase al seu Deu poder sublimar la passió que sentia per aquest jove atleta olímpic. Qui sap si, d’aquesta manera,  implorava la comprensió de Zeus, al cap i a la fi, ell mateix sent el pare dels deus havia sentit una gran devoció per Ganimedes.

De l’estàtua no n’ha quedat més que algunes misèrrimes reproduccions, però les excavacions del santuari ens han ofert detalls sobre la seva construcció. Entre les runes del taller, situat a l’oest del temple, s’hi ha localitzat una petita gerra de la seva propietat on hi diu “sóc de Fidies”. Així mateix s’ha localitzat motllos per la decoració de la roba de l’escultura, espàtules, tenalles i altres instruments que semblen demostrar que fou al mateix complex olímpic on l’escultor creà l’escultura.

Fidies treballà l’estàtua cap a l’any 440 aC., a partir d’un bastiment de fusta sobre el que s’hi afegien les làmines d’or i les peces d’ivori. Segurament que l’escultor el·laborà les diverses peces de l'estàtua al taller i les uní a l’interior del temple.

Malgrat se considerada una de les meravelles de l’antiguitat, no deixà de ser criticadacom ho demostra aquest fragment traduit de l’historiador Estrabó:“aunque el templo en sí es muy grande, el escultor sería criticado por no haber tenido en consideración las debidas proporciones. Él nos muestra a un Zeus sentado, pero con la cabeza casi rozando el techo, así que tenemos la impresión de que si Zeus pudiera levantarse, rompería el techo del templo".

Estrabó tenia raó, les mides eren excessives però precisament això és probablement el que la feia meravellosa, la idea que el pare del deus fos capaç de destruir el sostre del seu temple si es posava dret, devia fascinar tant als poetes, com als historiadors. La base de l’estàtua feia 6’5 metres d’amplada i 1 metre de alt. L’estàtua amidava 13 metres, gairebé el que faria avui un edific de 4 plantes.

La descripció que fa de l’escultura és : “En su cabeza está esculpida una corona de hojas de olivo. Sobre su mano derecha sostiene una figura de la Victoria hecha de marfil y oro. En su mano izquierda agarra un cetro con incrustaciones de todas las clases de metal, con un águila posada sobre el mismo. Las sandalias están hechas de oro, los mismo que su toga. Sus ropajes están labrados con motivos de animales y lirios. El trono está adornado con oro, gemas preciosas, ébano y marfil”.

En tot cas, sigui com sigui, la visita a Olimpia és la visita a un paisatge que ens parla dels deus i els deus en parlen de l’home. El complex visitat a primera hora, quan el gruix d’autobusos de turistes encara no ha arribat, és un lloc que impressiona. El paisatge pacífic i silenciós, voltat de bosc i natura no te res a veure amb la costa no gaire llunyana i molt poc amb el moviment i les tensions que s’hi devien produir els dies de competició, quan els atletes vinguts d’arreu de l’Hel·lade es reunien al redós de l’altar de Zeus abans d’iniciar la competició i aconseguir la glòria.  

La popularitat de les 7 obres de la llista d’Antipatros de Sidó, marcà una sèrie d’indrets que serien recordats milers d’anys després, a l’hora que probablement sense saber-ho, inclouria noves accepcions a algunes paraules. Així doncs, gràcies a la popularitat de la llista, es defineix com a colossal, quelcom de dimensions gegantines, allò grandiós amb unes mesures desproporcionades.

Probablement les seves mesures impressionants i la seva suposada bellesa deurien captivar la mirada dels historiadors i segurament atraparen la imaginació dels seus lectors. Realment es tractava d’una representació del déu Helios, el sol, en commemoració de la victòria dels rodis sobre l’exèrcit de Demetri.

Es sap que l’estàtua del Colós de Rodes, era de bronze i fou obra de Cares de Lindos, un alumne destacat de Lísip, autor del conegut Apoxiomeneo, però a part d’aquestes dades, tot allò que envolta l’escultura és en el mon del misteri i s’ignoren la majoria dels detalls, l’aspecte físic i fins la seva situació real.

La imaginació popular representa el Colós d’uns 30 metres d’alçada amb un peu en cada una de les rescloses de les dues dàrsenes d’entrada al port, rebent els vaixells que hi entraven passant per entre les seves cames.

Sigui com sigui, aquest Colós ha estat una més de les meravelles que han acabat completament  arruïnades o desaparegudes. En aquest cas fou destruït l’any 227aC per un terratrèmol, tot just una cinquantena d’anys després d’haver estat aixecat. Les seves restes quedaren escampades per l’indret fins que l’any 654 dC., amb l’illa sota control musulmà, foren venudes a un mercader d’origen sirià qui desmuntà les peces de bronze que quedaven i se les emportà en una caravana de més de nou-cents camells, sense que mai més s’hagi tingut cap altra notícia de les restes d’aquesta escultura.

 Malgrat totes aquestes peripècies, el Colós roman a l’illa com un fantasma fins esdevenir el seu símbol més conegut. Avui, cap turista ni viatger pot evitar de fotografiar-se a l’entrada del port, a l’indret on es creu que era situat. Ho recorden dues columnes venecianes que sostenen una parella de cérvols de coure, mascle i femella, mirant al mar.

Aquesta construcció era impossible si es pren en consideració tant les mides que els clàssics proporcionen com les tècniques escultòriques de l’època. Aquesta imatge romàntica del Colós sorgí a darreries de l’edat medieval. Segons sembla ha quedat el testimoni d’un pelegrí italià que cap el 1394 afirmà que un dels peus del Colós, reposava on hi havia una petita església rodona anomenada Sant Joan del Colós.

Segons Plini no fou la única estàtua monumental de l’illa, doncs es creu que n’hi havia moltes altres, de les que tampoc en tenim cap exemplar sencer. En tot cas, avui es creu que l’estàtua del deu Elios, era situada a terra ferma, amb les cames juntes. No era una escultura massissa, sinó que les plaques de bronze cobrien el bastiment d'una estructura que en el seu exterior donà forma al Colós fins que el terratrèmol el destruí.

És habitual llegir a la premsa llistes on es qualifica de millor a pitjor, o a l’inrevés, tot allò que pot ser qualificable amb qualsevol objectiu sigui o no lloable. Doncs bé, aquesta carrera, segurament sense saber-ho la va inaugurar Antipatros de Sidó l’any 125 A.C., quan, en tot just vuit línies d’un poema, cità el que considerava les meravelles del mon que coneixia: Els Murs i Jardins de Babilònia, l’estàtua de Zeus a Olimpia, el Colós de Rodes, les Piràmides de Gizeh, el Mausoleu d’Halicarnàs, i el temple d’Artemisa a Efes. Aquest poema originàriament també citava la Porta d’Ishtar però en algun moment, es va substituir pel Far d’Alexandria.

La llista respon óbviament a una concepció del mon totalment hel·lènica, al cap i a la fi de les 7 meravelles, només en son alienes els Jardins de Babilònia i el complex de Gizeh. l com que les terres entre el Tigris i l'Eufrates, ja eren representades pels Jardins es canvià la Porta d'Ishtar pel Far de la ciutat d'Alexandre, un macedoni que feu realitat l'únic imperi panhel·lenic.  

         (Fragment porta d'Ishtar al Museu Pergamon. Berlín)                 

És prou conegut que anteriorment ja s’havien fet altres llistes, tot i que només es disposa de referències escrites, com la del meu admirat Herodot, la de l’enginyer Filò de Bizanci o la de Calímac, bibliotecari d’Alexandria. Segles després anirien apareixent altres aportacions com la del poeta Marcial, qui afegiria a la llista el Coloseo de Roma, a Filò de Bizanci (s. V) se li atribueix el llibre De septem mundi miracolis, i encara amb dates posteriors Gregori de Tours (s. VI) o Beda el Venerable (s VIII) publicaren escrits discutint les excel·lències de cada monument. Durant el Renaixement, aquests mites serien inspiració pels artistes més diversos i es podria seguir citant autors i llistes diverses fins arribar als nostres dies.

Sembla bastant clar que realitzar llistes d’aquesta mena no és altra cosa que mantenir un mite que transcendeix el temps. Triar 7 elements d’una sèrie ha estat una constant a la història, set foren els savis de Grècia, set els turons de Roma, set els pecats capitals, etc., i seguim valorant una llista de meravelles de les quals només les Piràmides, malgrat el pas del temps, romanen al seu lloc, la resta han desaparegut, desconeixem la seva localització exacte, desconeixem els detalls tècnics de com es construïren i ni tan sols sabem com eren en realitat.

Probablement per aquest motiu amants de l’art, la història, viatgers i també turistes busquem, de tant en tant, indrets on sense la necessitat de veure gairebé res, seguint noms i paraules intentem alliberar dels sentits per poder arribar a imaginar quelcom del que pot haver-hi concentrat en les poques pedres d'questes indrets. Així doncs, com férem amb els grans monestirs de Catalunya, iniciem una sèrie d’articles sobre les presumptes meravelles del mon antic o el que queda d'elles. 

La Campania i els terrenys a la vora del Vesubi són coneguts per ser una terra amb bons vins. El vesuvium, era molt ben considerat d’antic i el poeta Marcial li va dedicar algun epigrama. El Vesubi no havia entrat en erupció des d’abans de la fundació de la mateixa ciutat de Roma, per tant, pels habitants de la zona no era altra cosa que una muntanya més. 

El coneixement d’aquests fenòmens geològics, sense ser totalment desconegut, es reduïa a nuclis de naturalistes i intel·lectuals, pel poble el seu coneixement devia ser ínfim. La mateixa paraula volcà, no té un equivalent llatí. A nosaltres ens ha arribat procedent del nom del deu del foc que segons la mitologia tenia la seva forja a l’Etna. L’únic volcà que en aquells moments s’havia vist en erupció i que probablement es devia considerar una curiositat excepcional.

Per tant, eren les vinyes dels costers del Vesubi el que distingia aquella muntanya de qualsevol altra. Però el 24 d’agost de l’any 79 es produiria una tragèdia que marcaria la memòria molts segles després. L’erupció del volcà va provocar la primera destrucció de Pompeia i altres pobles del voltant com Erculà, Stabia i Oplonti amb les explotacions agrícoles corresponents. La segona desfeta, la provocaren els bombarders durant la IIª Guerra Mundial.

Del que va succeir a Pompeia ja vaig escriure un post fa unes setmanes Pompeia 24 d'agost. Un militar i naturalista anomenant Plini va morir intentant saber més d’aquell fenomen i un nebot seu, Plini el Jove ho mirava tot de lluny per escriure després unes epístoles descrivint com un silenci de pedra va cobrir, cases,veus, terres i gairebé la memòria.

Fou molts segles després quan un Borbó relativament il·lustrat, (l’excepció sempre confirma la regla) es va fer un palau a Portici i va pensar en excavar el volcà. El nobles napolitants, desitjosos de ser prop del manaies suprem, van crear entre el volcà i la mar tot un seguit de mansions que esdevindrien segurament un dels primers “triangles d’or” amb la corresponent bombolla immobiliària de l’època.

En tot cas la pluja de cendra, gasos verinosos, rius de lava i els moviments sísmics que acompanyaren el desastre crearen el caos. Quedaren soterrats sota tones de lava i molts segles després ha permès retrobar una ciutat que havia estat oblidada i els cossos de persones i animals reduïts al no res, a una bombolla d’aire al mig de la lava freda que ha permès mercès a la injecció de guix veure el calc d’un realisme gairebé obscé davant els comentaris d’alguns visitants però útil per historiadors i arqueòlegs.

Pompeya fins el segle XVII no era res més que alguna cita erudita en els escrits de les elits més preparades o els esperits més il·lustrats o inquiets fins que es començà a seguir el seu estel. Fou Goethe qui va escriure referint-se a Pompeia: “Mu­chas desventuras han acaecido en el mundo, pe­ro pocas han procurado tanta ventura para la pos­teridad”. Probablement pensava en el tresor d’escultures, retrats, mosaics i altres estris que tenia davant però també al fet de poder passejar per una ciutat aturada al mig de la seva quotidianitat. Això és el que hauríem de saber veure els visitants.

Les guies, els manuals indiquen el més rellevant, el forum, cor de la ciutat, els temples, el macellum o mercat, els hórrea omagatzems. Els indrets d’oci on hi havia per triar i remenar: el Gran Teatre, l’Odeón, l’amfiteatre on s’hi desenvolupaven els espectacles de masses: gladiadors, feres, les competicions esportives on alguns enfrontaments generaven batalles campals, a l’estil de les que veiem sovint als telenotícies i les pintades i enfrontaments que es produiren entre els hooligans locals i els del Nocera, l’any 59, que va provocar que el Senat clausurés el recinte per un període de 10 anys.

Aquelles persones passaven també el seu temps a les termes o als banys públics, al costat  de les Terme Stabiane o en un dels vint i cinc bordells de la ciutat, atesos per dones de classe baixa o immigrants, les de luxe no rebien aquest nom i eren lligades amb les elits – certes coses no han canviat gaire -.

Pompeia és una caixa de sorpreses, si tenen l’oportunitat no es perdin les Termes del Plaer, un establiment fora muralles, amb pintures dels serveis molt especials que s’hi oferien, unes escenes que deixen el bordell interior a l’alçada d’un internat de noies semidecents en plena adolescència.

Fora muralles també hi ha la Villa dei Misteri, amb uns murals de significat encara desconegut però amb unes imatges de color fauvista i tant abstractes que podríen haver estat copiades per alguna de les avantguardes del segle XX.

Però el més important no és el que es veu tot passejant pels carrers, el que cal destacar són les emocions d’aquest passeig per una ciutat que podria ser qualsevol altra un dia d’estiu a l’hora de la migdiada.

A Pompeia només trobes a faltar un parell de carros encaixats a les roderes i algun vianant a les passeres creuant el carrer. En entrar a les cases hauria d’aparèixer un sentiment de culpa per enterbolir la intimitat sense permís. En alguna entrada encara es pot veure com si fos una estora un hola, benvingut o vigileu amb el gos i més a l’interior, on hi ha l’ellarium, altar dedicat als avantpassat, m'agrada pensar en travessar algun pati solitari, cosa cada vegada més difícil, que em sortirà algun habitant per fer-me fora de la casa. 

Però a Pompeia ja no hi ha ningú que respiri, ningú que vagi al metge, ningú que voti als candidats, el nom d'algun dels quals encara es llegeixen en alguns murs. Els únics que respirem som nosaltres, segurament ben astorats en veure com aquelles vides s’assemblaven tant a les nostres.