Del penya-segat estant

Hi ha qui l’anomena museu a l’aire lliure, però sense ser totalment mentida, probablement seria més encertat considerar-ho un parc amb un recull de peces procedents de l'antic Egipte més o menys ben posades a l’entorn de l’edifici on hi ha exposada i ben guardada, per la pols, una estàtua colossal i de somriure enigmàtic de Ramses II.

Entre els fragments de columnes, escultures i les peces més diverses, hi ha diversos sarcòfags de pedra i una taula de les que s’emprava per dur a terme el procés de momificació del cos d’aquells qui s’ho podien pagar i d'aquesta manera assegurar-se que tant el viatge com l'estada  al regne dels morts fos d'allò més complaent.

Si la mòmia de Ramses II va estar a punt de patir un procés de descomposició, la dècada dels 70 del segle XX, no va ser per que, Anubis, deu de la necròpolis, deixés de protegir el cos del faraó, si és que mai ho va fer. Tampoc va ser per manca de  professionalitat dels embalsamadors de l’any 1224 A.C., més aviat va ser per la manca de condicions del Museu Egipci de El Caire.

Els embalsamadors eren uns mestres i els gairebé 3000 anys que Ramses II passà a la seva tomba del desert no varen malmetre ni un bri el seu cos mortal. Foren unes dècades a la sala del Museu Egipci, on era exposat, les que feren que estigués a punt de desaparèixer.

Lleuger com una closca d’ou i dur com una estàtua, així és com havia de quedar un cos momificat als ulls dels especialistes embalsamadors. I així havia de ser el cos etern per durar milions d’anys. Avui aquests vestigis físics ens enfronten a la precarietat de l’existència i al desig de superar-la. Els egipcis creien en la supervivència de l’ànima després de la mort, per tant, calia un lloc on poder retornar i per aquest motiu es momificava als difunts.

Originàriament els egipcis embolcallaven els seus difunts en una estora o en la pell d’un animal i els enterraven a l’arena. El calor i el vent del desert assecaven els cadàvers abans de la seva descomposició. Els embalsamadors intentaren aconseguir aquest mateix efecte de conservació natural a partir de mètodes artificials i ho aconseguiren amb un tractament que durava 70 dies i es duia a terme en uns espais allunyats de les vivendes, a la riba occidental del Nil.

Inicialment es treballava en tallers ventilats prop de l’aigua, doncs en calia molta per rentar els cossos i posteriorment treballar en condicions a les sales conegudes com de la puresa. En aquest indret eren molt importants les taules d’embalsamar que, previstes de reguerons i canals permetien recollir totes les visceres per dipositar-les als canopis, que acompanyarien el cos del difunt. No s'ha d'oblidar que per assegurar-se un bon viatge calia conservar tots els òrgans del difunt encara que estiguessin separats.   

Els treballs eren supervisats per sacerdots que oferien rituals al deu Anubis. Durant la cerimònia i el procés de momificació, aquests professionals, duien probablement una màscara amb l’efígie del mateix deu. Era una identificació amb la divinitat protectora però, al mateix temps, una lleugera defensa a l'hora de protegir-se de l’olor que desprenien els cossos a embalsamar. 

No han arribat documents escrits del procés i les tècniques que empraven per embalsamar, però al llibre II de les Histories Herodot explica que, després haver plorat el cadàver, els embalsamadors mostraven una selecció d’efígies de cadàvers en fusta per que la família triés el model i el sistema per embalsamar al difunt, d’acord amb el preu que podia pagar. Fet el tracte prenien el cos que tornaven acabat tot el procés per iniciar la festa que constituïa el funeral i els preparatius pel viatge definitiu al més enllà.

Les ciutats sicilianes són ciutats enormement barroques, però quan surts de les capitals la Magna Grècia o la Roma Imperial apareixen a cada cantonada, Taormina, Segesta, Selinute, Agrigento o Siracusa.

Visitar la Neopolis de Siracusa és passejar per una ciutat tan potent que arribà a derrotar Atenes en temps de Dionís el Gran, és caminar pels mateixos indrets que va recórrer Plató quan condemnat a mort Sòcrates, fugí d'Atenes temorós de ser perseguit per la seva condició d’amic i deixeble del filòsof.

Plató arribà a Siracusa per primera vegada després de viatjar durant uns anys per diverses ciutats de la Magna Grècia l'any 388 aC. En aquesta ciutat admirà al Tirà Dionís I i acabà havent de fugir d’amagat en una nau espartana i serà venut com esclau a l'illa d'Egina. Sembla que poc escarmentat, tornà a Siracusa el 367 aC., per assessorar al nou tirà Dionís II a l'hora d'aplicar diverses reformes polítiques, òbviament les reformes no es feren i Platò fou desterrat. Per acabar-ho d'adobar l'any 361 aC., és novament invitat pel mateix tirà, accepta la invitació i com era de preveure novament és empresonat, alliberat per darrera vegada, donà suport al dictador que havia fet caure a Dionís II però fuig cap Atenes i ja no tornarà a Siracusa. És obvi que les relacions amb tirans i dictadors, encara que ho siguin en el concepte grec dels termes sempre acaben malament.

               (Bust de Plató. Glypothec, Berlin) 

Però reprenent el fil del viatge, visitar Siracusa és visitar unes terres on als anys de tiranies, seguiren règims aristocràtics, breus períodes democràtics i noves tiranies. Visitar Siracusa és també traslladar-se al temps d'Hierò II qui, pactant amb Roma o amb qualsevol altra ciutat al mateix temps o de manera alternativa, aconseguí un llarg període de prosperitat fins que a la seva mort, la puixança d’un partit filo-cartaginès provocà la preocupació romana acabant amb  50 anys d’èxits i expansió.

Roma sotmetria la ciutat a un llarg setge de 2 anys. Aquesta defensa tan perllongada de la ciutat s'aconseguí, en bona part, mercès a la maquinària de guerra ideada per Arquimedes, però Roma era molta Roma i la ciutat fou finalment saquejada i el filòsof, matemàtic i enginyer assassinat. Amb tot, Sircusa seguiria sent la capital de Sicília fins els anys de l’ocupació sarraïna.

El parc arqueològic de la Neàpolis és immens en tots els sentits i el seu recorregut es fa en ordre cronològic invers.

A l’entrada hi ha l'església de Sant Nicolau dels Cordillers (s.IX), clarament romànica és d'una sola nau i construïda sobre una piscina rectangular, d'uns 30 metres de llarg per 7 d'ampla que havia servit per abastir d’aigua l’amfiteatre. romà Aquesta piscina dividida en 3 naus separades per uns enormes pilons permeten encara avui, que la volta de canó del sostre, sostingui el pes de bona part de l'església.

                (piscina romana sota sant Nicolau) 

Tot seguit i després d’un breu passeig per entre pins i sarcòfags grecs es fa cap a l’amfiteatre romà, construït el s. I a.C., és el més gran de tota l’illa i tingué plena activitat fins el s. IV d.C.

            (Amfiteatre Romà de Siracusa) 

Una de les zones que al llarg del recorregut crida més l’atenció és l’Ara d’Hieró II. Un tirà que dedicà aquest enorme altar probablement a Zeus Eleutherios, Zeus "alliberador". Un ara d'aquestes dimensions (19,8 x 22,6 metres) només es justifica per motius de culte. Es creu que a Siracusa es podien sacrificar en honor de Zeus uns 450 braus cada any. Actualment es conserva l’ara i part de la decoració lateral d’una de les rampes, doncs bona part de les restes foren destruïdes per les tropes de l'Emperador Carles V, el s. XVI, amb la finalitat d'emprar els blocs de pedra per les fortificacions castellanes d’Ortigia. 

                            (ara d'Hieró) 

Tot seguit s’arriba al monument més conegut de Siracusa, el Teatre Grec, construït i remodelat en diverses ocasions, el seu projecte inicial fou dut a terme segons el disseny de l’arquitecte Demoskopos, el s. V a.C., tot i que les restes que avui son visibles es corresponen a modificacions de l’epoca del tirà Hieron II. 

Aquest teatre fou excavat, en la seva pràctica totalitat, sobre la roca i diversos dels seus punts de les grades mai van ser coberts per cap altra material. Segons sembla, fou en aquest teatre on es representà per primera vegada "Els Perses" d’Esquil. Única tragèdia grega, de les que es conserven, basada en fets contemporanis doncs l'autor l'ambientà a la batalla de Salamina.

                            (teatre grec) 

El teatre és tot un complex que ultrapassa la cavea, el fossat i els espais vinculats estrictament a l'espectacle. No oblidem que era envoltat d'una zona d’esbarjo amb tavernes on poder menjar o veure durant les representacions però també en molts altres moments. El teatre tenia dues funcions socials més. Era el lloc que millor podia encabir a totes aquelles persones que tenien el dret de ciutadania, per tant, s'hi celebraven les assemblees i tenia encara una darrera funció, la religiosa, doncs a la part més alta hi havia el Mouseion o santuari dedicat a les Muses.

        (Orella de Dionisos) 

A l’oest del teatre hi ha les latomies, dues grans canteres de pedra explotades en poques successives i emprades també com a presó. En una d'elles, a la del Paradís, pràcticament sota mateix de les grades del teatre, hi ha la coneguda Orella de Dionisos, una cova artificial producte de l’extracció de la pedra.

La forma de l’entrada recorda la d’una orella i suposadament suggerí a Caravaggio, qui residí a la ciutat a començaments del s. XVII la popularització d'aquesta denominació. Això i les seves qualitats acústiques han donat origen a la llegenda que el tirà Dionís, l'emprava de presó per a certs presoners, doncs des de l’exterior  es podia escoltar allò que comentaven  mentre hi eren tancats. 

Llegendes al marge, avui és considera que bona part de les qualitats sonores que es donen al teatre tenen força a veure amb el vuit provocat per aquesta pedrera.

                       (Presumpta tomba d'Arquimedes) 

Al nord del teatre hi ha la Necropolis o  Grotticelli, una zona on s'hi conserven tombes protohistòriques, gregues i bizantines. Algunes, d'època imperial són excavades directament a la roca i disposen de nínxols interns per dipositar-hi les urnes amb les cendres del difunt. Una d’aquestes tombes, la coronada per un frontó i un timpà, és falsament atribuïda a Arquimedes, fet impossible ja que en realitat es tracta d’un columbari romà del s. I a.C.

Probablement per tot això i forces altres raons Syracusa és una de les ciutats italianes que més porta incorporat en el seu conscient el concepte de la Magna Grècia. Filla de Corint i situada a la Sicília oriental no ha d’estranyar que sempre hagi mirat més a Grècia que no pas a Itàlia.

Syracusa té una dualitat geogràficament força marcada, tant per la història com pel terratrèmol de 1693. En visitar la ciutat, hom s'ha de plantejar al menys dos itineraris: el del barri antic, on èpoques i estils es barregen fins l'actualitat, i el de la zona arqueològica on els corintis primer i després els romans hi deixaren petjada. Si s’ajunta les dues àrees es pot estar visitant una zona d’una trentena de quilòmetres quadrats. Avui, al bloc, ens referirem a una part del  casc històric, a l’antiga Ortygia.

Siracusa es va iniciar a l’illa d’Ortygia, “illa deles perdius”,  però ben aviat un terraplè artificial i posteriorment un pont la van unir a terra ferma afavorint la seva consolidació i posterior expansió. El fet disposar d’una deu d’aiguadolça pràcticament arran del mar  garantint l’abastament continuat d’aigua pel consum de boca afavorí l’assentament per part dels nous ciutadans procedents de Corint.  

(Font d'Aretusa, deu d'aigua dolça amb plantes de papir) 

El lloc on brollà aquesta deu va rebre el nom d’una ninfa, font d’Aretusa. Segons la mitologia aquesta nimfa per evitar els desitjos d’Alfeus va fer que la deessa Artemisa la convertís en font, però - els deus o semi deus gairebé sempre tenen les de guanyar - Alfeus es convertí en riu i des del Peloponesi la va seguir en un recorregut soterrani a través del mar fins Ortygia i així aconseguí d'unir-se a ella definitivament. Si seguim la tradició cal dir que cada vegada que es sacrificava un animal al llarg del riu Alfeo a Olympia, l’aigua de la font a Ortygia es tenyia de vermell.

A l’àrea septentrional de la ciutat s’hi troben les restes del Temple d’Apol·lo, dòric, de proporcions monumentals i caracteritzat per ser el primer temple fet completament de pedra. El temps el convertiria en església bizantina primer, mesquita després, posteriorment església normanda i encara esdevindria caserna de les tropes castellanes durant la seva ocupació abans d’esdevenir altra vegada església fins ser enderrocada a meitat del s. XVIII per intentar recuperar allò que fos possible de l’antic temple grec.

             (antiga defensa grega d'Ortygia) 

A la mateixa ciutat han aparegut i van apareixent nombroses restes, com el fragment de muralla entre dues torres, segurament del s. V a.c., localitzat al bell mig del carrer amb motiu, com és habitual, d’unes obres comunes.

(Clar exemple de l'actual decadència d'alguns palaus baix medievals)

Syracusa és una d’aquestes ciutats mediterrànies on val la pena perdre’s pels seus carrers i descobrir-la poc a poc. S’hi poden trobar palaus decadents, esglésies que només obren una vegada a l'any com la de Santa Llúcia, el palau dels Borgia, racons curiosos, balconades barroques i, lamentablement, aberracions arquitectòniques com el santuari de Madonna delle Lacrime que es veu empitjorada per la proximitat de la deliciosa església i cripta de Sant Joan Evangelista i diverses excavacions d'època romana.

Sigui com sigui, es vagi on es vagi, es miri com es miri, cada viatge té una troballa inesperada, en aquest cas ha estat a la plaça del Duomo, la catedral, dedicada a la Nativitat de Maria. La façana barroca de dos ordres superposats, si crida l’atenció és per ser força equilibrada. Tres obertures porten al vestíbul i aquest a l’església de tres naus. Òbviament res del que he descrit fins aquest moment la fa curiosa o especial, però resulta que aquest lloc ha estat sagrat des de la primera construcció, doncs esdevingué catedral en edificar-se sobre l'antic temple d'Atenea, com tants i tants altres, és ben cert, però aquest té una particularitat: al seu interior s'hi ha mantingut part de l'antic temple grec.

El temple fou construït el segle V A.C., a la part més elevada de l'illa d'Ortygia i en el moment de la cristianització, cap al s. VI D.C., l'antic temple no fou pas destruït. Algú, molt intel·ligentment, preferí la reconversió a la destrucció i d'aquesta manera, creant arcs a la cella interior i cobrint els espais entre les columnes, es conservà l'estructura original. 

   (Nau lateral esquerra amb columnes i capitell)

Posteriorment, els sarrains la convertiren en mesquita, els normands la cristianitzarien novament, l’absis és bizantí, el sostre lignari del s. XIV, el paviment del XVI i cada període aniria fent les seves aportacions - algunes obligades pel terratrèmol de 1693 -  se li afegí diverses capelles laterals, un campanar, el presbiteri, la façana..., però les naus laterals mantenen les columnes de fust acanalat i els capitells dòrics que avui aguanten part de la construcció normada. Altres restes romanen encara a l'interior procedents de l’antic temple d’Atenea o de la seva època, la font baptismal és una antiga gerra i la taula de l’altar fou obtinguda del monòlit de la cornisa del temple.

Veient la catedral val la pena recordar l'antic temple d'Atenea i la seva època. Un temple que, ben mirat, qui sap si va visitar Plató enyorant l'Atenes de la que havia fugit o deixar-se portar per la imaginació, tot esperant ensopegar amb Arquimedes qui creuarà corrent la propera cantonada tot cridant Eureka!, però la Syrcusa més arqueològica, de tirans com Dionisos, filòsofs com Plató o matemàtics com Arquimedes n'escriurem més endavant.

Passejant pel parc del Retiro a Madrid es fa inevitable recordar les guerres napoleòniques tot imaginant aquest espai ple de rases i arbres tallats, parets derruïdes, ermites enderrocades i l’Observatori Astronòmic convertit en polvorí mentre el que avui és el Museu de El Prado era emprat com a caserna de cavalleria de les tropes franceses que s'hi hostatjaren gairebé durant tota la guerra.

Es clar que els anglesos que acudiren aparentment per ajudar aprofitaren l'ocasió per destruir, per exemple, la fàbrica de porcellana del Retiro. L'explicació oficial fou per evitar que els francesos la reconquerissin però es fa difícil no sospitar que la competència amb les porcellanes angleses no hi tingués res a veure.

Probablement també el descans dels monarques, si és que mai algun monarca des dels àustries menors ençà s’ha cansat excessivament, hauria estat diferent sense aquest espai. Felip II va convertir aquell bosc aleshores a les afores de Madrid, però no massa allunyat de l’antic Alcasser, en un lloc de respòs fora de la cort. El convertí en un espai de retiro d’aquí li ve l'actual topònim. 

Seria el privat de Felip IV, Comte-Duc d’Olivares qui aconsellà al monarca de comprar més terrenys al costat del Monestir de los Jerónimos i transformar aquests espais coneguts, des de l'època dels reis Isabel i Ferran, com los cuartos, en un magnífic palau amb jardins on s'hi celebrarien festes i recepcions. Aquest espai de llacs, canals, jardins i una casa de feres, tant elitista va rebre el nom de Palacio del Buen Retiro.

Avui només en queda la sala de ball coneguda com el Casón del Buen Retiro. En aquest espai hi vaig veure per primera vegada exposat el Gernika, cuirassat darrera una gran urna de vidre per por d’algun atemptat, i una bona part tant d’esbossos com d’apunts de Picasso entorn d’aquest quadre.

Quan es va produir el foc que va reduir l’Alcàsser a gairebé res, El Retiro va deixar de ser un espai lúdic per esdevenir durant la construcció de l’actual Palau Reial de Madrid la residència oficial de la Cort de Felip V. Serien els borbons els qui afegirien al complex l’observatori astronòmic i la fàbrica de porcellanes, coneguda també com la fàbrica de la Xina. Amb tot, probablement el rei que més va tenir a veure amb el canvi d’utilitat d’aquests espais fou, el segurament sobrevalorat, Carles III, que l’obrí al poble i és amb els canvis que els temps han anat portant qui l’impulsà com espai públic.

Seria la regent Maria Cristina qui l’any 1901 va convocar un concurs per construir un monument en honor del seu marit Alfons XII vora el llac. El concurs va ser guanyat per l’arquitecte català Josep Grasés Riera, qui va presentar el projecte que avui s'hi veu, amb una gran columnata que rodeja l’estàtua eqüestre del monarca adornada i complementada per lleons i altres al·legories junt a una escalinata que arriba fins la mateixa aigua del llac.

Entre tots els elements de l’actual parc, n'hi ha dos de força interessants: un arbre que possiblement sigui el més vell de tota la ciutat, conegut com Ahuehuete, un exemplar que procedent de Mèxic fou plantat l’any 1633, quan encara s’hi estava construint el palau i En segon lloc una font coronada per una escultura de bronze dedicada a l'Àngel Caigut, obra de Ricardo Bellver i situada on hi havia l’antiga fàbrica de porcellana. Segons diuen aquesta escultura és inspirada en el poema romàntic The lost paradise de John Milton. 

Aquesta font - estàtua és situada en un lloc no excessivament concorregut però prou tranquil com per passejar-hi tant nadius com turistes buscant un bri d’aire els dies de calor de l’estiu. 

La fascinació exercida pels faraons encara roman avui en dia gairebé intacta, mercès als artistes i artesans que elaboraren fórmules pictòriques pròpies de la reialesa fins crear una autèntica estètica del poder on al marge de les insígnies, vestuari i altres atributs hi havia la colossalitat. 

A Egipte les estàtues colossals no son altra cosa que una metàfora del conjunt de la civilització. Una civilització les restes de la qual es va erosionant abans de tenir prou temps com per entendre-la i a El Caire, el Museu Egipci o conjunts com els de Gizeh, Saqqara o Menfis serveixen de resum per la història del país del Níl.

Al sud del Delta hi ha el poblat de Mit Rahina, a la zona de Menfis, antiga capital i centre econòmic del Baix Egipte. Encara que avui costi de creure, qui dominava Menfis dominava l’alt i el baix Egipte. En aquest indret s’hi conserva una figura colossal de Ramses II, un faraó que mort a la inusual edat de 80 anys, va tenir temps d’emplenar de propaganda tot el país deixant nombrosos testimonis de la seva persona, fos en qualitat de rei o de deu a partir de texts redactats per ell mateix o composats per la seva glòria; estàtues enormes, palaus en ruïnes i temples com el d’Abu Simbel.

Destre en l’art de la propaganda i la publicitat, es va saber fer representar sempre en els millors moments i si en algun cas, com a la batalla enfront dels hitites a Quadesh, es produïa una derrota o com a molt un empat, no tenia cap escrúpol per reconvertir-lo en una heroïcitat.

El colós que de Ramses II es pot contemplar a Menfis té un problema d’interpretació: fa una ganyota cínica o riu dolçament?

Si la imatge que tenim d'aquest faraó és que fou certament superb i despietat, és més probablement més per culpa de la literatura que no pas de la història. Aquesta imatge més tradicional ha perdurat mercès al sonet de Shelley, Osimandies, composat  quan es traslladà al Museu Britànic un magnífic bust del faraó que hi roman exposat. Tot i que alguns autors defensen que simplement era un egòlatra que al regnar en temps d’abundor es va poder dedicar a deixar rastres de la seva vanitat personal pertot el país.

Però no és només la figura colossal del faraó el que es pot visitar, si la temperatura ho permet, un museu a l’aire lliure envolta a Ramses II.

Una de les peces que potser crida més l’atenció és la interessant Esfinx d’alabastre, potser del temps de Hatshepsut. Aquesta Esfinx no impressiona com la de Gizeh però és perfectament abastable, dóna una idea de força apaivagada, reposada, en actitud majestàtica gairebé divina i dominada més per la intel·ligència humana que no pas per la força animal destructora d’enemics.

La resta de l’espai és ocupat per bases de columnes inabastables, escultures com les de Lameses II, sarcòfags, un llit on es duien a terme els processos de momificació, i altres restes que et porten a la observació i la reflexió sobretots aquests exemples de la producció humana.

Visitar un museu és sempre una excursió cap a la descoberta i si es disposa de prou temps, per fer-ho amb calma, es pot transitar cap a altres èpoques i sentir algunes de les  seves passions. Als museus vaticans és fàcil veure passar molta gent anant d’unes sales a les altres però si passeges poc a poc i et fixes en les estances on visqueren i tingueren alguns papes les audiències, tant públiques com  privades, la sensació és enormement diferent.

El papa Juli II volia abandonar els apartaments que havia emprat el seu aferrissat enemic, Alexandre  VI  Borgia. Per aquest motiu contractà a Rafael amb l’encàrrec de pintar uns frescs per decorar quatre sales que havien estat residència de dos papes anteriors, Nicolau III (1277-1280) i  Nicolau V (1447-1455).

Aquestes sales ja havien esta reformades i decorades a darreries del s. XV per pintors com Piero della Francesca, Luca Signorelli, Lorenzo Lotto, Perugino i alguns altres però, en arribar Rafael, Juli II feu enderrocar el que havien fet els seus antecessors per inaugurar en aquestes velles sales reformades el que amb el temps han esdevingut les conegudes Estances de Rafael, presentant un dels grans cicles del Renaixement, una meravella, tant per la composició pictòrica com per tot el significat que hi ha al seu darrera. 

L’estança d’Heliodor, situada immediatament després de la sala de la Signatura, era destinada a les audiències privades del pontífex. El seu programa pictòric es clarament polític, documenta diferents moments de dificultats per la cristiandat que sempre foren superats mercès a: la protecció concedida per Deu a l’església amenaçada en la fe (Misa de Bolsena), la protecció concedida per Deu en la persona del pontífex (Alliberament de Pere) la protecció concedida per Deu a la seva seu “El Vaticà” (Trobada de Lleó Magne iAtil·la)  i, finalment, la protecció concedida per Deu a l’església en el seu patrimoni (Expulsió d’Heliodor del Temple).

Aquest repertori fou escollit, segurament, per expressar el programa polític de Juli II (Papa de 1503 a 1513), entestat en alliberar les ciutats italianes de l’ocupació francesa i tornar al papat el màxim del seu poder temporal, aleshores enormement amenaçat.

La trobada entre Sant Lleóel Gran i Atil·la fou el darrer fresc realitzat en aquesta sala i fou acabat una vegada mort Juli II. Rafael va rebre en el mateix moment l’encàrrec de succeira Bramante com arquitecte de Sant Pere, per tant, sota la seva direcció, foren els seus alumnes Giulio Romano i Gianfrancesco Penno els executors de bona part d’aquest treball, concretament del fons, espais on desenvolupen un estil propi, i probablement d’alguns dels personatges secundaris.

El fet històric que posà fi a la invasió de les tropes d’Atila es va dur a terme, probablement, prop de Mantua però el fresc el situa a les portes de Roma (com es desprèn de la fàcil identificació del Coloseo).

Rafael havia donat a la figura del papa Lleó la fisonomia de Juli II, sent acompanyat pels cardenals Giovanni de Medicci i Paris de Gracci, però mort el papa Juli el març de 1513, el nou conclave va elegir el cardenal Medicci com a nou monarca de l'església, qui trià el nom de Lleó X. Fins aquí res a dir però, casualment, el fresc no era acabat del tot i algú feu posar a la figura de sant Lleó els trets del nou papa.

Així doncs, en aquest fresc, apareix Giovanni de Medicci retratat dues vegades, com a cardenal primer i com a Papa després. D'aquesta manera ens trobem, davant un episodi de la història, considerat exemplar pel fet de ser un esdeveniment polític i un esdeveniment de fe, on s'hi reflecteix al mateix temps l’egolatria poc dissimulada per part d'aquells qui exerceixen el poder.

La primera imatge de l’Antic Egipte és sempre Gizeh i les 3 piràmides, però no pas  massa lluny hi ha la primera piràmide que es va construir, la de Saqqara dins un complex que és una gran necròpolis plena d’edificacions subsidiàries, mastabes, temples, criptes, patis i una columnata on la piràmide graonada de Zoser sembla sortir de la terra.

Aquesta imatge lliga perfectament amb un dels mites egipcis sobre la creació del mon. Un d’ells explica que a l’inici dels temps no hi havia cel, ni terra, ni deus,  només hi havia aigua. D’aquest oceà inicial sorgí el fang que va configurar un turó i d’aquest turó va néixer la vida.

Òbviament l’espectacle de la terra emergent de l’aigua era quelcom molt familiar pels egipcis. Al cap i a la fi la seva supervivència depenia de l’enaiguament anual  de les terres provocat pel riu Nil i el seu posterior assecament. Per tant, les  piràmides els podia perfectament recordar la primera vegada que la terra s’aixecà sobre les aigües emergent del  caos primitiu però, metàfores al marge, quan els súbdits de Zoser van veure per primera vegada aquesta piràmide fa uns 4600 anys es devien espantar.

Probablement es va fer construir per imposar respecte a l’hora que impressionar amb la força divina representada pel faraó. De totes maneres, fos com fos, el cert és que era el primer monument d’aquest tipus que  es veia a Egipte.

Aquesta piràmide en realitat és una escala - no pas la seva representació - que  s’eleva uns 60 metres per damunt les arenes del desert egipci. La seva forma compacta proclamava  clarament una veritat divina que fins el més petit dels mortals havia de  conèixer: l’ànima del faraó pujaria per aquesta escala fins el cel per unir-se  als deus i esdevenint-ne un d’ells. A la terra hi deixava, en una cambra segellada a la piràmide, una escultura en  representació des d’on podria contemplar eternament els estels a través de dos forats que travessaven la paret de la cambra.

Les piràmides, des d’un punt de vista purament terrenal i pràctic, eren fortaleses destinades, sense èxit, a protegir del pillatge les restes embalsamades del deu - faraó i les ofrenes que l’havien d’ajudar en la seva vida del més enllà.

La construcció d’aquesta piràmide i les posteriors implicava la necessitat de dominar l’art i l’arquitectura però també obligava a tenir un gran domini de l’organització social. Al voltant de Saqqara hi havia tot un organigrama perfectament lligat format pel cos de funcionaris responsables de la sanitat, els arxius, els canals, el pa, la cervesa, l’oli i els pous de gra. Uns pous i  altres evidències de la vida de les persones que prengueren part en la seva construcció, que, més o menys debatut per historiadors i arqueòlegs, la  tradició i l’Antic Testament identifiquen amb els que feu construir l’estricte  administrador Josep, el dotzè dels fills de Jacob, per afrontar els 7 anys de  fam que havien de castigar Egipte.

Egipte, amb les piràmides, desenvoluparia una tradició funerària tant globalitzada i forta que religió, art i pensament acabaren sent quelcom únic al redós del culte als faraons fossin vius o morts.

Lamentablement però, els àrabs que governaren Egipte amb posterioritat a l’any 640 D.C., no sentiren cap respecte ni pel culte funerari, ni pels seus avantpassats, iniciant el comerç de mòmies, les dues primeres de les quals viatjaren de Saqqara a Roma  l’any 1615 i el posterior desinterès  d’algun que altre governador turc va contribuir enormement a que el s. XIX  museus com els de Londres, París, Berlín o Torí fundessin o ampliessin les seves col·leccions a l'hora que contribuïren enormement a la salvació i conservació de nombroses peces arqueològiques.

Seria també un europeu, Auguste Mariette, qui vetllà per que les peces més importants romanguessin a Egipte i no ho devia fer malament doncs l’any 1858 fou nomenat director d’antiguitats del museu de Bulaq, gènesi, origen i fonament del que avui és el  Museu Egipci de El Caire. Però reflexionar sobre la necessitat de retornar o no certes peces als seus llocs d’origen, és qüestió d’un altra article.

                

              

              

Lamentablement, tot fa pensar que el tarannà dels líders moderns és d’una tela inadequada, fins i tot, per tractar d’imitar-lo. Quin dirigent actual, amb responsabilitats de govern, s’atreviria a començar un discurs dient: La notícia que els donaré es molt dolenta. Això es una peculiaritat avui impossible de reproduir i si alguna vegada és produeix és quan el líder,  arraconat, no té cap altra sortida.

Churchill fou un personatge enormement peculiar, discutit i discutible. La seva biografia és plena de desencerts impulsius: com la defensa de la viabilitat del rei  Eduard VII o bé les solucions, tant agressives com intolerables, que prengué en fer cridar l’exèrcit per resoldre les vagues industrials de 1911 i 1926. Aquest darrer afer hauria pogut acabar amb el personatge i la seva carrera política d’una  manera letal.

Però el refús indignat i categòric tant l’any 1937 com 1940 de la proposta de  Ribbentropp, cortesia del Tercer Reich (defensada, per cert, pel ministre Lord Halifax) de deixar intacta la sobirania britànica i la del seu imperi a canvi d’una ma  lliure a l’Europa occidental, o la seva actuació al Raj Indi, permeten a Churchill ser mereixedor del mèrit que davant l’alternativa d’aferrar-se al poder i a les restes de l’Imperi o lluitar fins el final, fos quin fos el resultat a llarg termini, no dubtà ni per un moment de preferir la fi de la seva  glòria abans que la fi de la llibertat.

(Si us plau, comprengui que no hi ha depressions en aquesta casa i no estem interessats en les possibilitats d'una derrota, no existeixen). 

Vist el museu i també les anomenades sales de la guerra, al marge de possibles  recreacions, més o menys exactes, hom es pot fer una idea en la mesura del possible de la situació d’aquells moments i vist en el seu context global, es pot estar plenament convençut que Churchill no hauria estat primer ministre de  no ser per la Guerra Mundial doncs es mantingué o el mantingueren a una certa distància del lideratge del partit conservador recelosos de la seva lleialtat al principis del partit.

Les seves idees no eren gens allunyades del liberalisme antimarxista i favorables a  una reforma social promoguda per l’estat. Churchill i les seves idees eren una  anomalia política que es situava entre els principis del  conservadurisme tory i el laborisme dels wigs.

En sortir del museu ja era fosc i seguia plovent. Caminant direcció a Whitehall vaig recordar algun dels escrits de George Orwell, publicats l’any 1939, on desconfiava  de la retòrica bel·ligerant de Churchill i la seva increïble capacitat de conrear el culte cap a ell mateix. Deu anys desprès modificaria el seu  pensament i publicà una crítica enormement elogiosa del segon volum de les Memòries de la IIªGuerra Mundial titulat Their Finest Hour. És evident que la perspectiva permet valorar les grans obres deixant de banda el detall.

No sé si hi tindrà res a veure però fàcilment es pot sospitar què portà a Orwell, en escriure 1984, a no anomenar Winston al Gran Germà i reservar aquest nom pel darrer home de la novel·la. 

La meva Èfes, com la de tanta altra gent, no és pas a Turquia, és a l'Àsia Menor i la voldríem amb les restes jònies del mil·lenni abans de Crist i no pas només romana, però sigui com sigui, es tracta d’una ciutat força ben conservada dins el mon clàssic tot i haver estat abandonada el s. VI després d’un terratrèmol que sedimentà el seu port i emplenà el riu de restes al·luvials.

Aquest riu era el Caistre, probablement el riu d’Heràclit, filòsof peripatètic sense  escola, que ens feu anar de corcoll a COU amb la cèlebre cita “un home no es pot banyar dos cops en el mateix riu”. Enemic a parts iguals de la democràcia i de la tirania defensava el ser infinit, considerava que la llei de la identitat no tenia vigència, establia la irracionalitat del real i tenia passió per la dialèctica. Davant d'aquests plantejaments és evident que no tingué pas entre els seus  defensors a Plató, molt més partidari de la immutabilitat. Heràclit buscà un equilibri entre l’ànima humana i un cosmos que nega el caos, acceptà que l’Univers era fruit de la lluita de contraris i que en darrer terme hi havia un  principi d’unitat, una harmonia una síntesi d’aquests contraris que seria Déu.

La vella ciutat es troba a la vall d’un turó anomenat Koressos on et pots fàcilment fer una bona idea de com era l’urbanisme a l’Àsia Menor. No recordo exactament per on vagi entrar a la ciutat antiga però el primer que vaig veure o en tot cas em va cridar l'atenció, fou l’Odeon, més petit que un teatre, dedicat a la música, sovint cobert per un sostre de fusta per ajudar a retenir el so i on sovint era l'indret on es reunia el consell consultiu de la ciutat, un dels dos consells que la dirigien.

La font de Trajà, és un d’aquells edificis, que sovint t’obliga a consultar la guia per entendre les seves reconstruccions, el temple d’Adrià, en canvi, no requeria tan d’esforç. Baixant per la via dels Curets, la més cèntrica de la ciutat, camí sagrat que travessa tota la ciutat i et porta fins la biblioteca de Cels on diuen que s’hi guardaven un 14.000 pergamins. Al llarg del carrer s’hi troba la porta d’Heracles, les termes i algunes de les vil·les dels personatges més notables.

Segurament fou la ciutat més important de l’Imperi Romà a l’Àsia durant el període d’August, per aquest motiu, hi havia un teatre amb capacitat per unes 24.000 persones i la seva deessa protectora era Artemisa, una deessa amb els pits plens d’ous símbol de la fertilitat, que coneixem, desaparegut l'original, a través d’una còpia. El  seu temple era considerat una de les grans i variables meravelles de l’antiguitat de la que avui en quedat tot just una columna.

Segons la llegenda fou també en aquesta ciutat on passà els darrers anys de la seva vida la Verge Maria,en una casa que esdevingué posteriorment una petita esglesiola, probablement una de les primeres esglésies cristianes d’aquelles contrades, on suposadament sant Joan hi redactà el seu Evangeli i on s’hi celebrà el tercer concili ecumènic de la cristiandat.