El bloc d'en Climent

Jo no sóc pas purità, però dues imatges que s'han pogut veure recentment per les televisions em deixen perplex davant la indiferència amb què la nostra societat permet alguns tipus d'espectacle. Una imatge fa referència a les imatges que el govern francès ha difós per tot el món en què es veuen cinc persones a la sortida d'un supermercat i que són presentades com a presumptes terroristes autors de la mort d'un gendarme francès. Se suposa que el que volien transmetre les autoritats franceses és que van per feina i que no s'estan d'hòsties. Sort que en aquells moments no hi devia haver cap policia per allí, perquè sinó potser els hauria passat el que li va passar a aquell pobre noi brasiler que va ser abatut per un policia britànic al metro poc després d'un atemptat terrrorista a la capital londinenca.

Resulta que els cinc joves captats per les imatges difoses són bombers catalans que estaven de vacances per aquella zona i que s'havien anat a proveïr en un supermercat. Potser van difondre les imatges perquè eren catalans? Potser les van difondre perquè eren bombers? Bomber ve de bomba, però, és clar, hi ha molts tipus de bombes. Les bombes que utilitzen els bombers són de pressió, per impulsar aigua per a apagar foc, per salvar vides. Error imperdonable. Patinada magistral francesa, però ja se sap, en nom de la seguretat ens han acostumat a que tot és justificable.

L'altre imatge denigrant que una cadena espanyola ha passat per antena és la d'un programa que sortosament no he vist mai, ni veuré. És un d'aquells xous de persones tancades en un casalot i del qual no en sé veure l'interès. Però la nostra societat, sembla que va de mal en pitjor. En les imatges es veuen dos joves masclistes tenint una actitud denigrant envers una noia. Tots ells s'han prestat a participar en el xou, clar. Però l'espectacle és barroer. Un dels joves escampa per la boca de la noia un producte que té l'aparença d'esperma i en fan broma. Després, en un llit, els dos nois sembla que es treuen els seus òrgans sexuals de la seva roba i els refreguen pel cos de la noia. He vist les imatges per un mitjà de comunicació digital en el que explicava que l'Institut de la Dona havia denunciat la cadena en qüestió. A casa meva no mirem aquests canals, tanta TDT per a què? Passarà alguna cosa? La nostra societat rebutjarà de ple aquestes cadenes que fan programes d'aquest tipus? De moment sembla que no, ja que aquestes cadenes funcionen exclusivament per criteris d'audiència, o sigui, de caràcter econòmic. Si un programa funciona l'aguanten, si no funcionen, els defenestren ràpidament. 

Tant en un cas com en l'altre, es demanaran responsabilitats jurídiques, civils, penals o de l'ordre que sigui? Una part de la nostra societat està malalta. Començant pels individus, seguint pels mitjans de comunicació i acabant per les administracions que sembla que no tenen clars els criteris que han de guiar les seves actuacions per a discernir el que és acceptable del que no ho és. La responsabilitat és de tothom. Aquestes coses no passarien sense la connivència de totes les parts. Si algú no talla el cercle, anem de mal en pitjor. En una societat civilitzada, potser hauríem de començar els ciutadans.    

Els toros, les curses de braus, estan de plena actualitat en les pàgines dels mitjans d'informació, en els mitjans audiovisuals, arran de la iniciativa legislativa popular que s'està debatent al Parlament de Catalunya i que demana de prohibir-les al nostre país. És un debat que aixeca passions, tant entre els defensors de mantenir-les, com en els detractors i partidaris de suprimir-les. A part del debat al carrer, hem pogut sentir arguments d'autoritat entre les diferents personalitats que han comparegut a la comissió que debat la ILP. Des del meu punt de vista, unes amb més autoritat que unes altres. Hi hem vist intervencions de part interessada directament, gent relacionada amb el món del toreig, i de personalitats del món de la filosofia, la ciència, etc. (Segueix)

En els darrers dies s'ha publicat que diversos fabricants han cridat milions de cotxes a revisió per defectes de seguretat en alguns dels seus models. S'hi han vist implicats fabricants com Toyota, Honda, PSA i altres. Avui mateix, també, he pogut llegir a la premsa que Toyota, el fabricant japonès, estava reclamant als seus proveïdors rebaixes en els preus del 30%. Déu n'hi do! (Segueix)

El govern espanyol sembla que va una mica perdut en la qüestió de la Seguretat Social i les prestacions de jubilació. Bé, de fet, a mi em sembla que va perdut en moltes coses. En els darrers dies hem vist com s'han llençat a l'opinió pública diverses propostes amb la intenció, al menys ho sembla, de copsar com rep la ciutadania aquestes propostes. Després de cada proposta i després de veure que no rebia cap mena de suport, ni polític, ni sindical, ni empresarial, ha hagut de matisar cascuna d'aquestes propostes. El govern socialista, des del meu punt de vista, no para de fer trampes. Intenta confondre la població barrejant crisi econòmica i reforma de la seguretat social. (Segueix)

Avui dia, qui més qui menys, té la sensació que al llarg del dia falten hores per poder fer tot el que voldríem. En algunes ocasions són sensacions, en d'altres sí que sembla que ens manca alguna hora més. Pot ser que concentrem massa coses per fer en un mateix dia, pot ser que no sapiguem organitzar massa el nostre temps. Això ens passa als adults, però també s'hi troben els nostres fills.

Quan nosaltres érem petits no teníem aquesta pressió del temps damunt nostre. No teníem tantes activitats extraescolars i féiem una vida menys estressada i amb molta vida al carrer. No teníem, tampoc, tants béns materials, electrònics o no, i per tant, la nostra inventiva potser era més gran que la d'ara. Particularment, no recordo haver-me avorrit mai. Ara, en general, segurament hi ha un excés d'oferta. Joguines a dojo que els nostres fills obliden al cap de ben poc temps. Sembla que només interessa la novetat.

Ara, els nostres fills tenen una oferta d'activitats extraescolars que ningú de nosaltres hagués pogut imaginar anys enrere. Teatre, anglès, música, natació, atletisme, etc. Tot d'activitats que per si soles ja són positives. Hi ha una classe mitjana més àmplia que a empentes i rodolons pot satisfer aquestes necessitats. El que no tinc tan clar és si totes elles plegades són tan beneficioses per als nostres fills. Segur que el que els pares els oferim és una barreja d'interessos, els dels nostres fills i els nostres propis. La seva formació integral i la necessitat de col·locar-los en alguns moments perquè nosaltres estem ocupats en altres coses, ja sigui la feina o qualsevol altra ocupació. No és fàcil saber el profit que de tota aquesta activitat ells en poden treure. Hi ha el risc de saturar-los massa.

No tenim altre remei que parlar amb ells i escoltar-los. Com se senten, què els agrada, com canvien els seus interessos, el seu compromís, etc. No dubto que tots actuem amb la major bona voluntat, però en els temps actuals en què ja de ben petits porten una agenda a l'escola, una agenda per a les activitats extraescolars, etc, els exposem a una saturació excessiva. A l'agenda potser també hi hauríem d'incloure el temps per a no fer res, badar, passejar, jugar amb nosaltres, etc. Cessar en l'activitat i gaudir cadascú en el que li plagui.  

Que la informació no és mai neutre és una cosa prou acceptada. Generalment, aquesta no es vol limitar exclusivament a informar i prou. Em fa pensar en això el fet que quan apareix als mitjans que la vacuna contra la grip A està resultant un fracàs en no superar el 10% les persones pertanyents als grups de risc recomanats que s'han vacunat, apareix, també, la informació que aquesta setmana que acaba s'ha cobrat unes poques vides més. Una vida és prou important per si mateixa, però la coincidència informativa, si més no, fa mal pensar. A una notícia del fracàs de la vacuna l'acompanya una altra que recorda que encara hi ha gent que es mor. Sembla que hi ha temor a donar una notícia que denota el fracàs de l'administració en la gestió de la vacuna. Per això, cal acompanyar-la amb una notícia que faci una mica de contrapès. (Segueix)

L'església espanyola sembla no tenir aturador i és, cada dia que passa, més papista que el papa. Martínez Camino, bisbe auxiliar de Madrid, o el que és el mateix acòlit de Rouco, segueix endavant amb la seva diatriba contra els diputats que recolzin la nova llei de l'avortament. El portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola, que engloba les diòcesis catalanes frustrades del passat concili provincial tarraconense, segueix la seva croada pública contra el conjunt de la societat. Sense gaire èxit, sortosament. (Segueix)

Avui, després d'uns quants apunts que destrempen m'ha semblat adequat relaxar-me una mica amb música angelical. Espero que faci el fet i que us agradi.

Acabo de veure el programa de TV3 "Banda ampla" que ha debatut sobre l'actualitat de la Grip A. Seré molt breu. He sentit tot tipus d'arguments. Jo, amb risc d'equivocar-me, segueixo conservant el meu pensament sobre tota aquesta qüestió. He setit persones amb arguments sòlids, evidentment segons la meva opinió, com la Teresa Forcades, el Dr Laporte, i l'alergònec del qual sento no recordar el nom. Per altra banda, entre els especialistes he sentit moltes indirectes acusant la Teresa Forcades de demogoga, però ni un sol argument que contradís els dubtes exposats per la Dra Forcades. En el fons, m'ha semblat detectar una punyetera enveja d'alguns d'aquests especialistes envers la benedictina. Enveges de l'epidemiòleg, del pediatra, del farmacèutic, del ... (Segueix)

L'església espanyola segueix la tradició carcavetònica en ple segle XXI. Sembla que l'església espanyola, la seva jerarquia, a mesura que els segles avancen va accentuant el seu fonamentalisme. Enlloc d'acostar-se a l'església primitiva, cada vegada s'adhereix més i més als millors temps de la Inquisició. El portaveu de la seva conferència episcopal, un senyor amb cara d'emprenyat que és bisbe auxiliar de Madrid, ha amenaçat els catòlics que votin a favor de la llei d'avortament no podran combregar perquè es situaran fora de l'església, o sigui, seran excomunicats. Ostres, vull ser diputat per un dia perquè es veu que és la manera més ràpida perquè et bandegin d'aquesta organització que cada vegada s'assembla menys i menys a la seva versió original. Amb tantes ganes d'excomunicar com tenen, no sé perquè posen tan difícil la cosa quan hom vol apostatar. (Segueix)