Xavier Sabaté Ibarz

El diputat del PSC Xavier Sabaté aconsegueix que el Parlament demani al Govern de la Generalitat ser part activa en la prórroga de les concessions a les centrals nuclears catalanes de Vandellòs i Ascó

També que es demanin els fons d’ENRESA per poder tenir una política pròpia de residus nuclears i els de l’IDAE per incidir més en promoció de les energies renovables

El diputat del PSC per Tarragona Xavier Sabaté ha justificat les seves iniciatives, discutides ahir dimarts a la tarda en el si de la Comissió d’Ocupació i Empresa, pel fet que després de l’accident de Fukushima ” tots els governs seriosos han plantejat debats i reformes sobre les instal.la ions generadores d’energia nuclear menys el català que “passa olímpicament del tema amb l’excusa que ha encomanat un nou Pla d’energia de Catalunya que en principi volia acabar a l’estiu de 2012 i que des de l’oposicio hem forçat que acabi la seva redacció el 31 de desembre. ”

Pero això no vol dir que haguem d’estar quiets, ha dit Xavier Sabaté. Per això hem presentat i seguirem presentant un seguit d’inicatves parlamentàries en la direcció de :

1 – Fer que la Generalitat demani ser part activa a l’hora de decidir la prorroga de l’autorització del funcionament de les nuclears i en aquest sentit literalment es va aprovar “Establir amb el Consejo de Seguridad Nuclear un conveni de col.laboració que permeti a la Genralitat participar activament en la revisió i el contingut dels criteris de concessió de les autoritzacions d’explotació de les centrals nuclears que operen en territori català “ ( cal recordar que la pròrroga d’Ascó 1 s’ha de decidir a l’octubre )

2 – Fer que Catalunya sigui, com va argumentar Xavier Sabaté “ un país com els més avançats I responsables del món en matèria de residus nuclears perquè Fukushima ens ha ensenyat que un dels aspects més problemàtics són els residus que tenen , com a les centrals nuclears catalanes, en dipòsits que no disposen de les mesures de seguretat com les que podrien tenir. En en aquest sentit literalment es va aprovar “ Sol.licitar al Govern de l’Estatel traspàs de la part correspondent dels fons que els generadors de residus radiactius paguen I han pagat a ENRESA per tal que des de Catalunya es pugui fer una polñítica pròpia de residus radiactius actuals, els que es van acumulant dia a dia I, en el seu moment, de desmantellament de les centrals nuclears “

3 – Vigilar mes aquest tipus d’inatal.lacions i més si tenim en compte que les nuclears catalanes són les que mes incidents acumulen. En en aquest sentit literalment es va aprovar “ El Parlament de Catalunya insta al Govern de la Generalitat a fer públiques en temps real les dades de la incidència radiològica a Catalunya d’acord amb el Consejo de Seguridad Nuclear ( CSN ) “

Sabaté ha valorat molt positivament aquests acords del Parlament que inauguren una nova etapa a Catalunya perquè es tractava “ d’augmentar la capacitat de decidir sobre energia a Catalunya i que el Govern ” es posi les piles ” en un tema com el de l’energia en que el Govern del Sr Mas ha passat fins ara olímpicament amb l’excusa d’un nou Pla d’Energia del qual encara no sabem res “

Per últim, Sabaté ha recordat que divendres tornarà a ser present la qüestió nuclear al Parlament català al Plenari amb una moció de Solidaritat Catalana. Sabaté ha declarat que l’esmena del Grup Socialista que defensarà va en la direcció d’esperar a les proves que s’estan efectuant a totes les nuclears abans de decidir sobre la prórroga de la Nuclear d’Ascó 1. I que, en quealsevol cas, si les proves resulten positives, la prórroga no excedeixi els 5 anys en lloc dels deu habituals, donat que aquesta central ja compta amb molts anys, la prudència avui dia aconsella pròrrogues més curtes i cal començar a preparar les nostres comarques amb plans de reactivació econòmica per quan la vida de les nuclears hagi acabat

Avui fa cinc anys que els catalans van aprovar l’Estatut d’Autonomia en referèndum amb un inqüestionable resultat a firmatiu: tres de cada quatre catalans que vam votar vam dir que sí a l’Estatut. El 2006 vam decidir democràticament i majoritàriament. Però la participació del 50% de l’electorat va ser el punt feble: tots n’esperàvem més, tant els que defensàvem el sí (CiU, PSC i ICV) com els que propugnaven el no (ERC i PP). El 5% de vot en blanc també va marcar ja una tendència notable que després s’ha mantingut en altres cites electorals.

L’Estatut era i és la nostra llei de lleis. La nostra eina més important per a l’autogovern de Catalunya. Una llei d’obligat compliment per a tothom. I, en especial, per a totes les forces polítiques i totes les institucions.

És cert que el llarg procés estatutari va desgastar bona part de l’energia política que va fer possible l’impuls reformador que inspirava el procés. Un desgast en el qual va incidir notablement la irresponsable ofensiva del PP contra l’Estatut, alimentant la catalanofòbia i presentant, injustificadament, un recurs al Tribunal Constitucional per preceptes sovint idèntics a altres reformes estatutàries no qüestionades.

Finalment, la injusta, desproporcionada i provocadora sentència del Tribunal Constitucional va deixar un regust amarg i decebedor en bona part de l’opinió pública catalana i entre els que apostàrem afirmativament per l’Estatut. Aleshores els indignats eren el conjunt de la nació catalana, com va demostrar la històrica manifestació del 10-J, encapçalada pels presidents Pujol, Maragall i Montilla, la immensa majoria de les institucions socials, econòmiques i polítiques del país i amb un extraordinari protagonisme de la societat civil. Segurament aquest trajecte explica el silenci i l’oblit de la societat catalana en una data significativa, la del cinquè aniversari del referèndum. D’aleshores ençà, hem exercit el nostre dret a decidir en diverses ocasions en les eleccions generals, europees, autonòmiques i, finalment, municipals. Però el cert és que avui, lamentablement, l’Estatut sembla ja no estar present en la memòria de la majoria de ciutadans.

Alguns fins i tot l’ignoren o els fa nosa. D’altres en parlen com d’una etapa superada i proposen camins no sempre certs. N’hi ha que continuen negant el nostre dret i el compliment i desplegament d’aquesta llei en el marc d’una segona ofensiva harmonitzadora contra l’autogovern. També se sent la veu d’aquells que consideraven -ja abans i més encara ara- que l’etapa reformadora ha tocat sostre. Sigui quina sigui la posició de cadascú, el cert i inqüestionable és que l’Estatut és, encara, l’instrument legal més important per garantir el nostre autogovern. Per això no és acceptable renunciar-hi, com tampoc ho és donar per perdut allò que la sentència va retallar o qüestionar, si existeixen altres vies polítiques i parlamentàries per aconseguir els objectius referendats pel poble de Catalunya.

És cert, però, que alguns objectius han estat i quedaran parcialment incomplerts; un dels més sensibles és la voluntat de reconèixer la nostra realitat nacional.

Necessàriament, doncs, el final accidentat i en part frustrat de la reforma estatutària ha obert amb força un nou debat sobre les possibilitats de l’encaix Catalunya-Espanya. Miquel Roca, en converses amb Felipe González, es planteja en un recent llibre si ¿Aún podemos entendernos?

Jo defenso que sí, que encara és possible si tothom entén tres coses: primera, que el marge per als intents d’entesa és molt menor avui que ahir. Segona, que el que ha passat ha de tenir conseqüències en el futur: tot nou pacte haurà de ser més garantista. I tercera, que Catalunya no es conforma només amb respecte i reconeixement.

Abordar aquesta nova, complexa i alhora imprescindible etapa no és possible menystenint, ignorant, no defensant i no desplegant l’Estatut, per càlcul polític i electoral. La història ens ha ensenyat que no podem renunciar a res que pugui ajudar-nos. I l’Estatut és avui, encara que no tingui massa defensors en aquesta terra, la millor defensa de Catalunya.

Article de Laia Bonet publicat avui al diari Ara

Intervenció de la portaveu econòmica del Grup Socialista, Rocío Martínez-Sampere, per defensar l’esmena a la totalitat del Projecte de Llei de Pressupostos de la Generalitat

No cal que destaqui fins quin punt la situació econòmica general condiciona el pressupost. Totes i cadascuna de les seves partides. I al seu torn, està clar, el pressupost influeix sobre el conjunt de l’economia. I més un pressupost que decideix com gastar 39354 milions d’euros, com repartir-los.

D’aquesta discussió important, de com l’economia condiciona el pressupost i com el pressupost a l’economia, n’ha fet vostè avui una argumentació reduccionista, de volada curta. No hem tingut accés als seus coneixements macroeconòmics i ens hem quedat amb un pur exercici comptable que passa per sobre discussions de fons que no és
que siguin importants des del punt de vista intel•lectual, que també, sinó que són rellevants per entendre, per avaluar i per jutjar aquests pressupostos i sobretot per trobar un relat compartit dels sacrificis que demanen i que imposen els moments que vivim. El professor Fuentes Quintana deia que la política no va bé si l’economia no va bé,
de la mateixa manera que no hi ha bona economia sense una bona política. I vostè avui n’ha parlat molt poc de política, s’ha fet molt poques preguntes i per tant ens ha donat –necessàriament, a base de no ser formulades- molt poques respostes. Respostes que són necessàries conseller, per la discussió que avui pertoca que és la dels
pressupostos, no ho oblido, però que per jutjar-los de debò necessitem entendre primer perquè estem on estem, on volem anar, com ho podem fer. Si no sabem això, no sabrem si els pressupostos són una eina útil per fer el que volem fer. Per fer el que és urgent però també el que és important.

M’agradaria que hagués parlat més de la crisi, conseller, dels seus orígens, de les seves lliçons, dels reptes d’Europa. Fixi’s, res de les caixes, res de la necessitat de regulació financera. Res. I en clau catalana, jo ja no li dic que ens passem hores parlant de la inflació com es feia abans, però ni mencionar-la conseller? I el pitjor, no ha
parlat gens de la que és la màxima de les preocupacions, els 726.600 aturats, el 43% d’atur juvenil. Això és inacceptable Conseller.

Vostè només respon subtilment a una pregunta que és molt important: és el dèficit la causa dels nostres mals o és
la conseqüència? I plantejar exclusivament l’exercici pressupostari amb l’única ambició de reduir el dèficit -com vostè ha dit en reiterades ocasions- és un mal negoci col•lectiu conseller, perquè els negocis sense ambició de futur no són bons negocis per definició; és tant com tractar a l’economia com al drac de Sant Jordi, com un monstre que
està darrera la porta i s’ha d’anar alimentant, constantment, amb resignació, sense horitzó. Quina confiança vol que tinguem? Quina aposta per les nostres bases econòmiques, que són sòlides però s’han de cuidar ens està avui donant?

I la resposta a aquestes preguntes no és la reducció de dèficit i prou. I ja se que vostè em pot dir que això és d’obligat compliment. Ja ho sé. Però jo li pregunto si a més d’una política imposada és també una política adequada. Li pregunto. Perquè aquesta estratègia de reducció dràstica i accelerada dels dèficits pressupostaris que va ser iniciada fa un any i avui es planteja com a dogma, molts economistes seriosos, molts, l’han discutit i la discuteixen. Per les mateixes raons que va ser un error de Roosevelt equilibrar el pressupost sobtadament l’any
1937, o més recentment al Japó.

Nosaltres pensem que la solució a la crisi no la trobarem en aquesta rigidesa fiscal: passa molt més per activar el creixement que per escanyar les economies. Però el nostre europeisme ens porta a assumir les polítiques traçades pels òrgans legítims de la Unió Europea. Una Europa que, sí, es pot equivocar en la seva estratègia però de la que volem continuar formant part i defensant el seu model social.

I per tant que quedi clar. No serà el grup socialista qui no reconegui les dificultats que ens imposa el context de crisi i la necessitat de reduir el dèficit al mateix temps. No serem nosaltres qui menystinguem el difícil exercici de fer aquest pressupost. Però la dificultat ni es supera amb passivitat, ni es supera assumint retalls estructurals que no tindran marxa enrere. Aquesta falta de perspectiva és el que fa equivocar les prioritats d’aquest pressupost.

No els hi estem dient res contra l’austeritat, ni contra l’estalvi, ni contra la major eficiència dels instruments públics. És obligada. Però sí que trobem arguments i molts per rebatre no aquesta austeritat, insisteixo, sinó el perquè vostès creuen que serveix i sobretot per com la reparteixen entre els ciutadans. El problema no és l’austeritat sinó la utilització que en fan. Perquè la reparteixen malament només ajustant el dèficit pel costat de la despesa, retallant serveis i retallant ingressos. Aquest és el nostre desacord. I és en aquest desacord que
rau l’esmena a la totalitat que hem presentat des del grup socialista. No en l’austeritat obligada sinó en convertir-la en una retallada injusta i desproporcionada, i sense més. Perquè és el que toca, perquè sí…i fins i tot el meu fill de 3 anys em diu quan em pot la impaciència que perquè sí mai és un motiu, ni una raó suficient.

I això és el primer que li demanem. Les raons de ser on som i saber on volem anar. I no confongui la demanda. És obvi que els Pressupostos no trobaran respostes definitives ni universals. Hi ha masses qüestions que nomes poden afrontar-se en altres taules i amb altres interlocutors, però sí que un pressupost és suficientment rellevant per començar a definir quines son les prioritats, les estratègies, els nous equilibris rellevants per la construcció d’un nou
paradigma econòmic i social que ens permeti sortir enfortits de la crisi. Aquest pressupost, Conseller, ni apunta les respostes ni troba els equilibris que considerem justos per la governació de Catalunya.

Son uns Pressupostos RESIGNATS contra la crisi i la lluita contra l’atur.

De fet, ni la paraula crisi, ni la paraula ocupació, surten a la presentació lliurada pel Govern. A quin nou model productiu per l’economia catalana ens empeny el govern? Quins nous objectius sectorials per la industria, per l’augment de les exportacions, per la consolidació dels nous sectors basats en el coneixement? No hi ha
cap resposta a aquestes preguntes. No hi ha cap justificació, ni mitja, per fer caure les polítiques d’ocupació un 16%..de 12300 cursos a 300 en aquest pressupost. L’Acord Estratègic que l’anterior Govern va deixar preparat i acordat cau un 21.24%. La despesa en innovació cau en un 51%. Un desastre econòmic després dels esforços que
s’havien fet i mantingut. Uns Pressupostos que prefiguren l’anul•lació de la Llei de Barris una política amb clares sinèrgies econòmiques, socials i territorials. Cultura i creativitat. Uns pressupostos que confien tota l’aposta econòmica a l’ICF, capitalitzant-lo en 85 milions després de dir que els 240 de l’anterior pressupost eren altament
insuficients. En definitiva conseller, ens podem permetre perjudicar econòmicament al país d’aquesta manera?

Perquè a més aquests pressupostos no tenen cap programa nou, cap proposta diferent, cap ni una: i sincerament conseller una cosa és no tenir diners, l’altre, pitjor, és no tenir idees. Son uns Pressupostos INSOLIDARIS, perquè contenen un relat inassumible en termes de cohesió social. Consoliden la doble retallada que consisteix en fer regals fiscals als mes rics mentre s’imposen sacrificis als que menys tenen i pateixen més la crisi. I perquè fan barbaritats que perillen el nostre bé més preuat, la convivència, la cohesió. Una cohesió que s’ha de preservar més en temps de crisi que és quan és més fràgil. La llista és llarga conseller: renda mínima d’inserció, la meitat de beques menjador, es carreguen les polítiques de família, i són lesius amb la qualitat dels serveis públics. Amb el nostre estat de benestar fan com si tinguéssim un esquelet d’aquells que es veuen als museus: treu-li una peça, cau a trossos i després costa molt remuntar, molt.

I també són imprudents en la gestió de les finances públiques.

Sí, imprudents. Doblen el dèficit establert. El doblen. I fins i tot si haguessin inclòs el fons de competitivitat del que hem parlat abastament i tots tenim posicions prou conegudes, tampoc no complirien amb el 1.3% exigit. Es planteja en termes de confrontació allò que ha de ser el resultat d’una negociació. No hi ha claredat de les xifres que es donen en el Pla de reequilibri, ni en com es pensen assolir (1.200 M€ de Lleialtat Institucional i 200 M€ en Alienació d’Inversions) pel que entenem que la possibilitat d’aconseguir autorització per endeutar-se, i per tant de poder fer una gestió racional de l’endeutament, no és la òptima. Ens diu si us plau Conseller com pensa aconseguir autoritzacions per endeutament a llarg termini? I ens diu si us plau en aquesta tribuna quin és el cost pels catalans de no aconseguir-les?

I en aquest punt, torno al que li deia al principi, saber perquè estem on estem en el tema de les nostres finances públiques. I aquesta pregunta només la respon assenyalant culpables. Podem o no podem desfer el gran malentès en el que basen la seva política? La seva coartada a les retallades? Pot explicar que el dèficit era proper a zero
l’any 2007 i que el 3.9% del 2010 s’explica sobretot per la davallada sense precedent dels ingressos? Pot explicar que la crisi va començar el 2008, no ara aquest 2011, i que tots, tots els països van fer dèficit per salvar les nostres economies del desastre? Renyarà a tots els economistes de les principals administracions i institucions financeres que van decidir fer polítiques anticícliques? Pot reconèixer que Catalunya era la tercera CCAA en termes de dèficit el 2003 i la vuitena el 2009? Pot explicar que tot i la crisi i l’augment brutal de població es va poder parar el cop, evitant la depressió econòmica i la fractura social? Pot explicar que la inversió en equipaments socials i
infraestructures econòmiques ens agafa amb els deures millor fets que altres i que això és bo per Catalunya? Pot o no pot reconèixer els fets? Perquè sinó ens embranquem en un camí que no porta enlloc i pel qual jo li hauria de preguntar a vostès quin dèficit tindríem si negant el sistema de finançament com el van negar vostès ens
haguéssim quedat amb el del 2001..li hauria de preguntar perquè es van negar als ajustos de despesa que vam fer com la retallada de sous? Li hauria de preguntar perquè totes les seves iniciatives – estudiades i calculades- estaven destinades a gastar més i a ingressar menys, li hauria de preguntar per una llei de morositat que
ara incompleixen, li hauria de preguntar per la seva negativa a uns bons minoristes que ara utilitzen, li hauria de preguntar com feien a la gestió del SOC i només al SOC responsable dels aturats d’aquest país. I ens hauríem d’estalviar aquestes preguntes conseller, si entenguéssim que una mirada honesta al passat, al que es va fer bé i al que no, és la millora manera per enfocar el futur immediat. I no tant per reconeixement, ni per generositat, no per res d’això. Sinó per motius menys prosaics però més necessaris. Perquè no ens podem permetre els efectes negatius d’aquest alarmisme que vostès practiquen. No ens els podem permetre socialment, perquè sap què
passa? Que els governs passen i les persones també, però les institucions romanen, i preservar-les és el que dóna contingut a la nació…no aquesta política de terra cremada. I tampoc ens ho podem permetre políticament sap? Perquè el seu alarmisme només dóna ales i força a aquells que volen excuses per justificar les seves temptacions recentralitzadores. I això és el que fan vostès, donar arguments a la caverna mediàtica que acaben, sempre, anant en contra de Catalunya.

Per tant i com li deia Conseller, no els hi podem donar suport per aquests motius. No són els millors per Catalunya. Ni per arreglar el seu present, ni per preparar el seu futur, ni impliquen una política mínimament enraonada que enviï un missatge d’esperança a la gent que ens escolta.

En tot cas però, deixi’m dir-li que la nostra posició contrària s’allunyarà del NO pel NO que ha caracteritzat la normalitat democràtica dels últims 31 anys. Perquè mai un partit de la oposició ha votat sí o s’ha abstingut en uns pressupostos. Una pregunta Conseller? Em pot dir a quants pressupostos CIU s’ha abstingut aquí, a Madrid? Em pot dir quin va ser el suport de CIU al decret de retallades del mes de Maig? Jo li dic. CAP. ZERO.

Però nosaltres no ens volem fer forts aprofitant les dificultats sinó ensenyant com hi ha oportunitats; no ens volem fer forts criticant sinó confrontant, per això estem disposats a demostrar que hi ha una altra manera de fer les coses. Que es pot fer diferent. Que això que vostès plantegen com a imponderable, és modificable. Que hi ha una
alternativa, que sempre hi ha una alternativa.

Una alternativa que passa per marcar uns objectius clars en els pressupostos. Objectius de recuperació econòmica i de preservació de la cohesió social perquè només així serà un pressupost amb sentit. I centrar-ho tot en complir aquests objectius, essent conscients dels condicionants però explorant totes les vies possibles, totes, No confiant-ho tot a la retallada en la despesa, també explorant quins ingressos es poden habilitar de manera extraordinària per fer front a una situació excepcional com la que tenim. Perquè aquí s’ha de triar, no entre lo fàcil i lo difícil, sinó entre el que és difícil però és menys perjudicial. Hem d’esmorteir algunes retallades que són inacceptables, fent Major austeritat en certes partides, i invertint més en certes polítiques claus. Perquè és important que alliberem més recursos per la innovació, les polítiques d’ocupació, i la recerca. Per ajudar a les famílies amb especial vulnerabilitat. Per no fomentar la fractura social. Perquè és important que la contenció en salut i educació sigui de com a màxim 5% que és el que és assumible per preservar la garantia de servei públic de qualitat per tothom. I si hem de fer això que crec és la prioritat, doncs sí conseller, haurem de parlar d’una major austeritat en altres partides (la reducció de la despesa d’alta direcció cau un 11,5%, un valor sensiblement inferior al 19,4% en que es redueixen les despeses de funcionament de les institucions i l’administració general) i parlar també de la lluita contra el frau, l’economia submergida i els ingressos. No fer-ho dogmàticament però sí com una alternativa a la retallada sense retorn. Ens podem plantejar pujades selectives, temporals i moderades de conceptes com la fiscalitat verda o la taxa a les nuclears? En vol parlar de tot això? Perquè el grup socialista ho té treballat i hi està disposat, li asseguro. Crec que, a més a més, seria convenient.

He començat parlant de política i vull acabar també parlant de
política. El 28 de Novembre els ciutadans de Catalunya van parlar.
Van dir que volien, majoritàriament, un govern de CIU. I no hi ha res
més sagrat que la voluntat de les urnes. Per això ens vàrem abstenir
en la investidura, per això vostès estan asseguts a les bancades del
govern, amb el vot socialista. I per això veiem amb estupefacció que
l’exercici més constant d’aquest govern, que es diu nacionalista, no
és debatre sobre Catalunya i el que vol ser, i el que fa per
aconseguir-ho, no, d’això no en parlen gaire, van fent amb la boca
petita però no en parlen gaire i en canvi gasten tota la seva energia
en buscar culpables: tot és culpa del tripartit. Volen viure d’aquest
judici constant que ja va ser fet a les urnes. I quan no és el tripartit,
és clar, aleshores és Madrid. O Madrid o el tripartit..i d’aquí no ens
movem, aquesta és la gran excusa, la gran coartada. Sempre buscant
culpables, mai assumint els reptes. Negant-se a entendre que les
urnes ni els hi han donat dret a la rebequeria ni els hi han donat
impunitat, sinó bàsicament la responsabilitat de governar aquest país
dient què volen i com ho volen fer. i aquí no caben, ho sento molt, ni
culpables recurrents, ni plans de govern fantasma com els que vostès
aproven, ni abaixar els braços i lamentar-se constantment.

I el que tampoc s’hi val es pensar-se que les urnes els hi han donat
l’exclusivitat de representar Catalunya i de decidir quines son les
fronteres del debat. Perquè jo estic a punt d’agrair-li al Conseller fins
i tot que vingui en aquest parlament, que menystenen constantment.
Ens pot explicar conseller com explica el pla de privatitzacions, de
2350 milions d’euros, a 321 inversors internacionals abans que als
135 diputats del Parlament? I lo mateix podria dir del pla de
sanejament i tot plegat. No és aquest un tema important pels
pressupostos? Ens neguen el dret a debatre amb un cert rigor, amb el
màxim coneixement…

I tot això, increïblement, d’un govern que no te majoria
parlamentaria. D’un govern que diu que vol ser ajudat quan el que
vol és ser obeït i a l’hora aplaudit. Un govern que vol aquesta
combinació impossible. Parlem d’això? O parlem d’un govern que
aquesta ajuda que reclama només la ofereix a qui li interessa? A mi
em sembla que més això últim. Perquè avui es constata el que el
grup socialista fa temps que ve dient: que demanen ajuda al grup
socialista des del faristol però pacten amb el PP des dels despatxos.

Avui, Senyores i Senyors diputats aixequem acta d’una realitat:
acaba de néixer un altre tripartit a Catalunya: el de convergència,
unió i el Partit Popular. Del tripartit d’esquerres, al tripartit de dretes.

Això és el que tenim. Hem sortit del Majestic, passat pel notari, i
acabem on sempre. Aquesta és la seva elecció. I és, deixi’m afegir,
una elecció legítima, democràtica, d’un país normal, on s’ajunten els
que tenen més afinitats. Però és la seva elecció. No perquè ningú els
ho obligui no, sinó perquè vostès ho trien..com han triat sempre.
Trien i remenen, hauria d’afegir. Perquè el que ens hauran d’explicar
també aquest canvi de cromos, la diputació, García-Albiol… sí, sí,
canvi de cromos, exposat amb tota la seva cruesa per Duran i Lleida:
hem ofert una oferta atractiva de pactes locals com per ser
compensada amb l’abstenció als pressupostos. Aquesta actitud de
mercadeig, perdoni’m és la mesura de lo en serio que se’ls prenen.

I jo vull insistir en aquest punt conseller després de les demandes
reiterades al grup socialista. Que som el botxí dels pressupostos va
dir el Sr. Homs. Que els ens empenyen a pactar amb el PP. I que
quedi clar un cop més: jo no vull esgrimir la por al PP ni menystenir
el respecte que em mereix com qualsevol partit democràtic, faltaria
mes, però si vull deixar clar que tenim un rebuig frontal i una
alternativa a les seves polítiques i als valors que inspiren els seus
projectes socials i nacionals. Hi ha diferents maneres d’entendre i de
governar el país. I vostès haurien de tenir l’honestedat d’explicar la
seva: les seves eleccions, les seves accions i també, també les seves
contradiccions. Perquè en parlaven molt de les contradiccions de la
coalició explícita, transparent, de les esquerres. Podem avui parlar de
les seves contradiccions, dels pactes a tres que lliguen el que no
hauria de ser lligat: el PP que interposa el recurs al nostre Estatut,
Convergència que vota la independència al carrer, mentre Unió revela
els seus vots en contra. Aquesta és la casa gran del President Mas?

La casa gran del catalanisme és tant i tant gran com per conviure
amb la catalanofòbia? El sobiranisme i l’autonomisme reduccionista
conviuen en aquesta casa gran? Mansió de Hollywood més que una
casa gran. I si vostès no fan explícita aquesta elecció, serà impossible
el debat seriós, amb rigor, sobre el rumb, sobre aquesta carta de
navegació del Sr Mas.

I jo ja acabo Sra Presidenta. Resumint el que els hi he intentat dir,
explicar i argumentar al llarg de la meva exposició: que tenim les
raons, que tenim els arguments econòmics, socials i polítics per dir
que no aquest projecte de llei de pressupostos que ens presenta el
govern. Perquè creiem que no és el millor pressupost per Catalunya,
per fer front a les dificultats del present i al que haurien de ser les
potencialitats del nostre futur. És un no a un pressupost que és tou
amb la crisi i dur amb els febles. No és un no per un no, no és un no
contra el govern de convergència i unió, no és un no sustentat en
aquesta visió reduccionista i poc constructiva del paper de la oposició
a la que ens tenien acostumats (i en la que segueixen instal•lats
perdonin: diumenge mateix Duran i Lleida dient NO a uns
pressupostos de Madrid que encara ni es vislumbren!!). És un no
basat en la convicció que hi ha una altra manera de fer les coses, una
manera que al nostre entendre és millor pel conjunt de ciutadans de
Catalunya, una manera que no aprofita les dificultats, que hi son,
sinó que les intenta convertir també en oportunitats. Un pressupost
que es preocupi per tots i sobretot pels que més pateixen sinó que
instal•la la política del s’espavila qui pot i desfà el que ha costat tant
construir i és patrimoni de tots –o així hauria de ser. És un no basat
en el realisme però no en el catastrofisme que vol aprofitar la crisi
com a excusa per retrocedir i desaprendre les lliçons del que està
passant que ens haurien de convidar a una mínima reflexió col•lectiva
enlloc d’actuar com si aquí, i a la resta del món res no hagués passat.

Per tant Presidenta, crec que hem expressat les nostres raons i les
nostres conviccions profundes. Però no vull ni puc acabar sense parlar
també de quelcom que és fins i tot més important: les nostres
obligacions. I la nostra obligació continua essent respondre a
l’exigència dels catalans i catalanes. És la obligació del grup
socialista, certament, però és la obligació i estic segura que la
voluntat i la intenció de tots i cadascun dels que estem avui asseguts
en aquests escons, dedicant-nos al més noble dels oficis: la política.

Per això tenim la obligació d’alçar una mica la mirada, de parar millor
les orelles, d’escoltar el que ens reclamen: el que ens reclamen els
ciutadans, els que s’expressen o els que ja estan cansats de fer sentir
la seva veu. A tots ells els hi devem avui fer l’exercici honest, no de
buscar culpables, sinó de posar-nos d’acord per superar les
dificultats, d’entendre’ns en els temes que són clau per plantar cara a
la crisi. I en un debat com el d’avui, que és de totalitat i no
d’aprovació dels pressupostos, tenim la obligació de treballar a fons
aquest mes que queda per teixir ponts i acostar posicions. Vostès
porten setmanes apel•lant a la responsabilitat, a la nostra, la dels
socialistes. Doncs parlem de responsabilitat. Però fem-ho en serio, no
com a coartada, no com a recurs retòric. Els convido a exercir-la
aquesta responsabilitat, vostès i nosaltres, aquí, ara, al Parlament, a
l’espai públic per excel•lència. No als despatxos, on només s’han
reunit amb el PP; no davant dels micròfons, on a vegades només es
dilucida la confrontació política. Els convido a fer-ho aquí, a la vista
de tothom. Nosaltres estem disposats a cedir, a negociar, a
arremangar-nos i a debatre totes i cadascuna de les polítiques que
desgranen aquests pressupostos, a deixar-nos convèncer però també
a poder convèncer, estem disposats a no renunciar al que uns i altres
volem pel futur, que és obvi que és diferent, però també a prioritzar
ara, en el present, el que és més urgent. Estem disposats conseller,
sincerament. Estem disposats a retirar l’esmena a la totalitat en
aquests pressupostos. De fer-ho ara mateix, avui mateix, depèn de
vostè. Estem disposats a parlar de com es gasta cada euro dels
39354 amb la única condició sensata de no renunciar-ne a cap que
depengui de nosaltres. Li diem el mateix que li hem dit sempre, fa
setmanes, fa mesos, i li tornem a dir davant de tothom: tenim la
voluntat de parlar i de parlar en serio i però demanem també una
proba de voluntat per part de vostès: no renunciïn als ingressos de
l’impost de successions i donacions aquest any almenys ( i això es
pot fer, via una esmena a la llei de mesures per exemple). Aquesta
és la condició. La mateixa que li imposa el Partit Popular, per cert, tot
i que de signe contrari. Una condició ens sembla que indispensable
per qui vulgui moure’s en el terreny de la moderació, d’un relat social
mínimament assumible. Una condició que els hi implica poder
treballar amb aquells que creuen en el nostre autogovern i en la força
de Catalunya. Vostè tria Sr. Conseller. Vostè Molt honorable president
té, com sempre, el dret a decidir i ara, a més a més, l’obligació

Hi ha motius per la indignació. Jo hi estic i em rebel•lo contra aquesta situació d’injustícia social que patim i que s’ha vist incrementada en els darrers temps. De fet, quan ahir vaig explicar davant de la premsa la meva dimissió com a 1r secretari de la Federació XVII del Camp de Tarragona, vaig dir que dissabte passat al Saló de Plens de l’Ajuntament de Tarragona, en agluns moments sentia més el soroll dels “indignats” que no pas alguns discursos que s’estaven pronunciant al Saló de Plens. I no em referia al nivell auditiu sinó que al fet que em sentia més interpel.lat per les demandes de les persones que pateixen l’atur i la falta d’atenció que les impedeix desenvolupar els seus projectes vitals.

Però faran un flac servei a la causa si acaben predominant en el seu si les persones que sota l’argument que volen la democràcia “real”, rebutgen la que fins ara ens ha servit per organitzar la convivència i resoldre els conflictes i que tants esforços, sacrificis i fins i tot morts , ha costat.

Sóc dels qui penso que la democràcia té graus i anar a votar cada periòdicament no és ni molt menys el grau superior. Hem de canviar moltes coses, lleis entre altres per perfeccionar-la i han de contribuir uns d’una manera i uns altres d’una altra de manera que els esforços siguin equitatius. Però impedir amb violència física l’assistència dels representants del poble de Catalunya al Parlament és el pitjor favor que poden fer a la causa que defensen i a la democràcia que reivindiquen

Intervenció, de la Portaveu del Grup Municipal Socialista, Begoña Floria, al ple de constitució de l’Ajuntament de Tarragona, l’11 de juny de 2011

Molt bon dia tothom

Alcalde, companys regidores i regidors, els que ho són i els ho han estat, diputats, senadora, vicepresident del Parlament, autoritats, senyors i senyores, molt bon dia a tothom.

El passat dia 22 de maig, Josep Fèlix Ballesteros va obtenir una àmplia confiança dels tarragonins i tarragonines. El suport va ser majoritari en vots i en regidors, i així ha estat expressat també  de forma amplia a través d’opinions diverses de la societat de Tarragona, al llarg de les darreres tres setmanes.

Qualsevol altre opció, millor o pitjor explicada perquè les paraules ho aguanten tot, hagués estat legal, però, hagués estat legítima?

Així doncs, s’ha produint un aval sòlid, molt sòlid, a la feina feta i l’encàrrec de seguir treballant per millorar Tarragona. Certament, malgrat 12 regidors és un aval ampli i una majoria suficient, som conscients que no és una majoria absoluta absoluta. En aquest sentit, des del Grup Municipal Socialista hem fet una lectura molt atenta i responsable de la voluntat dels tarragonins i tarragonines, i entenem que la ciutadania ens demana que en aquest període que avui iniciem, hem de fer un esforç encara més gran de diàleg i de consens. Ho hem de fer des de les paraules, però sobretot demostrar-ho amb els fets, dia a dia.

Hem de reforçar els mecanismes de confiança i complicitat entre totes les forces polítiques posant els interessos de Tarragona per damunt de tot. De del Grup Municipal Socialista ens comprometem a fer-ho a partir d’avui mateix.

Des de fa quatre anys, Tarragona viu una etapa marcada per l’estabilitat, pel manteniment d’un rumb ferm en temps difícils i per la recuperació dels valors amb una determinada manera de fer política.

L’Alcalde Josep Fèlix Ballesteros ha encarnat i encarna el lideratge que Tarragona necessita. Un lideratge sòlid i conciliador a la vegada, que ha sabut construir consensos en els grans temes de ciutat, que ha posat allò que era bo i convenient per la nostra estimada ciutat per damunt de qualsevol altra consideració.

Un lideratge fonamentat en la honestedat, la humilitat, la proximitat, i la voluntat de treballar per tal que els tarragonins i tarragonines veiessin en els seus representants a l’Ajuntament un motiu d’orgull.

 Per això li hem renovat la nostra confiança i el nostre vot en aquest plenari.

Des del Grup Municipal Socialista, continuarem treballant al costat de l’alcalde amb convicció per superar els difícils reptes que tenim per davant. Les nostres preocupacions son les mateixes que les de la majoria de ciutadans i ciutadanes, continuar amb mesures per reactivar l’economia i generar llocs de treball, garantir els serveis bàsics com l’educació, la salut o l’atenció social per tothom, mantenir una ciutat amb un espai públic i equipaments de qualitat, i treballant amb convicció per projectar i impulsar  l’autoestima col·lectiva a la nostra ciutat, capital de Catalunya.

És important també estar atents als moviments com el de la casserolada que estem sentint a la plaça de la Font, moviments com el 15-M ens marquen també un camí per treballar. Hem de restablir la credibilitat de la política com a instrument per defensar l’interès general. El compromís dels regidors i regidores del Grup Municipal Socialista és treballar per aconseguir-ho, ens hi hem de posar tots. I hem de fer-ho pensant en tothom, amb dedicació i esforç.

Tenim per endavant una tasca ingent però il·lusionant, i estarem en tot moment al teu costat, alcalde, donant el millor de nosaltres mateixos en aquest projecte al servei de Tarragona.

Endavant alcalde i enhorabona!

Visca Tarragona!

Senyor alcalde, vull començar felicitant-vos , molt sincerament,  i també a tots els meus companys regidors i regidores.
I abans d’explicar el meu vot, he d’agrair a totes i cadascuna de les 2.602 persones que amb el seu vot van permetre que ICV- EUA tornés a tenir representació a l’Ajuntament de Tarragona la seva confiança.
Tornem a l’ajuntament, després de quatre anys de no ser-hi, amb els mateixos principis i els mateixos propòsits:  ser la veu del carrer, la veu d’una esquerra que a Tarragona sempre ha existit, des dels moviments socials, els sindicats, els col·lectius i les persones anònimes que treballen cada dia per construir una societat més justa.  Una esquerra que aposta per la cohesió social, pels drets, pel benestar, i també per la felicitat de tots els ciutadans i les ciutadanes, de tots aquells que són veïns de la nostra ciutat, sense cap excepció.
M’estreno com a regidora gràcies al suport de persones que, com jo, sabem que la política no es fa només des de les institucions, però que no renunciem a fer-la també des de les institucions, perquè estem convençuts que tenir representació  institucional és un dret, que com tots els drets ha costat molt d’aconseguir, un dret al qual no podem renunciar… i sobretot ara, que amb l’excusa de la crisi ens els estan retallant.
Us agreixo que malgrat tot, continueu pensant que val la pena votar i que el dia 22 de maig votéssiu la llista que encapçalava jo… tenim poca força, és cert,  no som decisius, no servim per fer majories ni per decidir alcaldes… estic sola, però m’hi sento molt acompanyada per tots vosaltres, per tots els que heu fet que tornem a tenir veu a l’Ajuntament.
I sé que sóc fidel als meus votants oferint també aquest petit grup municipal per recollir la veu de les forces d’esquerra que no han aconseguit representació, i de la gent que se sent d’esquerres, de la gent alternativa, de la gent rebel de Tarragona que va creure que no valia la pena anar a votar. Us ofereixo ser la vostra veu a canvi, naturalment,  de res, que és com crec que s’han de fer les coses que importen, i des del convenciment que és necessari portar a les institucions una altra manera de fer política on els ciutadans siguin protagonistes cada dia de l’any, no només cada quatre anys.  
El dia 22 de maig estaven cridats a votar per triar els seus representants a l’ajuntament de Tarragona  89.216 tarragonins i tarragonines.  D’aquests, 17. 826 van triar com a alcalde el senyor Ballesteros, 9.920 van votar la llista de CiU i 3 menys la del PP.
I 42. 650 conciutadans no van anar a votar. I alguna cosa va molt malament si tanta gent passa del que estem fent nosaltres aquí avui.  Els vots no són xecs en blanc perquè els partits els interpretin després segons les seves conveniències. Aquest dies he sentit parlar de governabilitat i en realitat es parlava  d’estabilitat, de tenir governs còmodes.  Malament rai si la governabilitat ha de dependre de majories còmodes…  on queden els ciutadans?  Tots, també els que no voten. La governabilitat passa pels ciutadans, per ser capaços de construir una democràcia participativa, i uns ajuntaments transparents, amb les parets de vidre, on no hi hagi res que no es pugui explicar.  
Crec que atesa la situació, el més racional, i el més proper a la voluntat popular expressada el dia 22, és que el senyor Ballesteros formi un govern en minoria. Si comptem tots els vots un per un, hi ha una majoria de votants d’esquerres.
Si de nosaltres depengués, si la majoria de vots d’esquerres s’hagués pogut traduir en una majora d’escons en aquest plenari, que ningú no dubti que ICV-EUiA hauria posat la seva força al servei d’un govern d’esquerres a Tarragona.
M’he abstingut, alcalde, no t’he votat. No necessitaves el meu vot perquè ets el més votat,  amb diferència.
Ets l’alcalde que han triat la majoria dels ciutadans i ciutadanes de Tarragona, i celebro que siguis tu l’alcalde.
I tot i que no t’he votat, i tot i que no em necessites per ser alcalde, et vull demanar moltes coses. I a més sóc molt exigent:
Vull un alcalde que planti cara a les retallades, que combini adequadament l’austeritat amb l’equitat.
Vull un govern municipal que no es resigni a aplicar les polítiques d’ajust pressupostari i  que sigui protagonista d’una sortida de la crisi socialment justa i ecològicament sostenible 
Que lluiti per una Tarragona justa, verda, orgullosa del seu patrimoni, però també dels seus barris,  que aposti per relligar la ciutat, ajuntant el que la dreta sempre ha separat, com? Amb polítiques socials i amb transport públic. Que aposti pel transport públic, pels vianants i per les bicicletes.
Que sigui capaç de cooperar amb les ciutats veïnes per trobar solucions  a les necessitats comunes dels ciutadans.
Que s’impliqui en la lluita pel tancament de les centrals nuclears que són una hipoteca per al futur de tot el territori.
Vull un Ajuntament que fomenti la participació dels ciutadans .
Vull un ajuntament laic.
Aquest dies he sentit parlar d’unitat, de consens… són paraules molt boniques… seria perfecte en una societat d’iguals. Però no vivim en una societat d’iguals, i no tothom té la mateixa capacitat per fer-se sentir, per posar damunt de la taula les seves reivindicacions i els seus interessos i convertir-los en tema de discussió. I en una ciutat com aquesta, on sempre han manat els mateixos, voler acontentar tothom es deixar que continuïn manant els mateixos en nom del consens. Nosaltres volem un alcalde que prengui partit: que prengui partit pels aturats i pels treballadors precaris, que prengui partit pels desnonats per una llei hipotecària injusta, que prengui partit pels joves, que veuen com s’utilitza l’excusa de la joventut per amagar adults precaris, per les persones grans, pels xiquets, pels treballadors i les treballadores, vinguin d’on vinguin, independentment del seu origen, per la gent vulnerable, pels exclosos.
I sé que és difícil, que la correlació de forces no ajuda.

Però per tirar endavant  tot això que et demano sempre ens tindràs al costat. A canvi de res.
l sempre que l’interès públic es posi en qüestió, sempre que les polítiques restrictives apuntin als més desafavorits, sempre que es vulgui carregar el pes de la crisi i de les retallades sobre les esquenes dels veïns i les veïnes, els que ho vulguin fer que sàpiguen que ens trobaran a l’oposició, i que no farem una oposició complaent, sinó ferma, serena, decidida i contundent.

Et desitjo, alcalde, molta sort en aquest nou mandat que ara comença perquè la teva sort va en benefici de Tarragona i espero que posis sempre les persones i les seves necessitats al capdavant de totes les polítiques municipals.  
 
 

Dijous 9 de juny de 2011

RESOLUCIÓ DE L’ASSEMBLEA SOCIALISTA DE TARRAGONA 

Ara fa quatre anys, el 2007 Tarragona iniciava una etapa marcada per l’estabilitat, pel manteniment d’un rumb ferm en temps difícils, i per la recuperació dels valors en la manera de fer política. L’Alcalde Josep Fèlix Ballesteros ha encarnat i encarna el lideratge que Tarragona necessita. Un lideratge que ha sabut construir consensos en els grans temes de ciutat, que ha posat allò que era bo i convenient per Tarragona per damunt de qualsevol altra consideració. Un lideratge fonamentat en la honestedat, la humilitat, la proximitat, i la voluntat de treballar per tal que els tarragonins i tarragonines veiessin en els seus representants a l’Ajuntament un motiu d’orgull.
 
El projecte que representa la candidatura socialista continuarà tenint les idees clares, continuarà treballant amb convicció per recuperar l’ambició i l’autoestima col·lectiva a la nostra ciutat. És en aquesta clau que els tarragonins i tarragonines van votar el passat 22 de maig. Per aquests motius l’Alcalde Ballesteros va aconseguir una victòria àmplia, gairebé doblant en vots a la segona i tercera forces polítiques.
 
Des del diumenge 22 de maig, l’Agrupació local del PSC ha donat tot el seu suport a les gestions i negociacions que l’Alcalde ha dut a terme. Unes negociacions llargues, difícils, i que únicament han tingut com a objectiu no un interès partidista sinó les necessitats dels tarragonins i tarragonines i amb unes clares les línies vermelles que no podien ser sobrepassades: el respecte a la voluntat majoritària dels ciutadans.
 
Tenim per endavant una tasca ingent però il·lusionant. Les nostres preocupacions són les preocupacions de la ciutadania: l’atur; garantir els serveis bàsics d’educació, salut i atenció social; i sobre tot, restablir la credibilitat de la política com a instrument per defensar l’interès general.
 
Els i les socialistes treballarem des del govern de la ciutat per complir els compromisos vers els nostres conciutadans adquirits en les passades eleccions. Per fer-ho demanem als partits polítics presents a l’Ajuntament de Tarragona la seva col·laboració en la gestió dels nombrosos reptes que la nostra ciutat té plantejats.
 
Les nostres prioritats pels propers anys són clares: reactivar la nostra economia i crear llocs de treball; modernitzar el funcionament de l’Ajuntament i gestionar amb austeritat; i per fer-ho estem disposats a arribar a grans acords amb la resta de forces polítiques i a explorar vies de col·laboració que garanteixin la màxima estabilitat, tal i com ens demanda la ciutadania i els actors socials i econòmics de Tarragona.