Xavier Sabaté Ibarz

• Salutacions: autoritats, diputats i diputades, senyores i senyors, bon dia.

• En primer lloc, vull agrair l’amable invitació organitzadors Fórum Europa Tribuna Catalunya a pronunciar aquesta conferència, que serà seguida d’un col.loqui.

• En segon lloc, vull agrair el Lluís Bassets, periodista de pensament profund a qui admiro molt, que hagi acceptat presentar-me i, sobretot, les seves paraules tan amables. Moltes gràcies, Lluís

Fa gairebé dos mesos i mig, en una conferència a la Cambra de Comerç de Barcelona, vaig explicar aquelles coses que, en la meva opinió, sabem i les que no sabem sobre l’evolució de l’economia els propers anys.

Concretament, vaig analitzar (1) les causes essencials de la crisi econòmica, la Gran Recessió, i les perspectives a curt i mig termini; i (2) els factors de fort impacte econòmic sobre els quals el nostre coneixement és bastant limitat: el volum gegantí de deute, la política monetària ultra-laxa i no convencional, la reforma del sistema financer, la possibilitat que els països avançats s’instal•lin en un llarg període d’estancament econòmic, i les desigualtats.

Avui em centraré en el darrer d’aquests factors: l’extraordinari augment de les desigualtats des de la dècada de 1980 en gairebé tots els països del món, fenomen que s’està convertint en un problema social, econòmic i polític de primer ordre. Però no només els parlaré de desigualtats: també subratllaré la necessitat d’abordar reformes estructurals, com per exemple una reforma fiscal. I finalment, per contrast amb aquesta peremptòria necessitat d’anàlisi i d’acció política, conclouré denunciant la inquietant paràlisi en què està instal•lat l’actual Govern de la Generalitat de Catalunya.
Em temo que el cas de Catalunya és certament original entre els països de més de 30.000$ per càpita: en la resta de societats amb una elevada renda per càpita en termes relatius, els partits polítics, els intel•lectuals i la societat civil estan dedicant una part del temps a analitzar i debatre públicament els grans reptes del segle XXI, com l’explosió de les desigualtats. Però, incomprensiblement, a Catalunya aquests necessaris debats no formen part de l’agenda pública.

Amb l’objectiu de reforçar la claredat de les idees que els vull transmetre, he articulat la meva intervenció en torn a vuit reflexions.

1. Primera reflexió. Les xifres sobre l’augment de les desigualtats són contundents i haurien de fer saltar les alarmes.

• Les 85 persones més riques del món posseeixen la mateixa riquesa que el 50% de la població mundial més pobre, és a dir, que 3.500 milions de persones.

• A EEUU, en el període 1977-2007, ¡l’1% de ciutadans més rics ha absorbit el 60% del creixement de l’economia nordamericana!

• Actualment, el primer executiu d’una gran empresa té una retribució 354 vegades superior a la d’un treballador mig a EEUU; 127 a Espanya; i 48 a Dinamarca.

2. Segona reflexió. L’augment de les desigualtats és un problema ètic i polític… però també és un problema econòmic.

• ¿Per què són importants les desigualtats? Les societats democràtiques modernes consideren que determinades desigualtats estan justificades, sobretot aquelles relacionades amb el talent i l’esforç per aquesta raó, en general, hom accepta que el Barça pagui Lionel Messi 20M€ nets a l’any.

• El problema es produeix quan (1) augmenta pronunciadament el número de rics en poc temps; i (2) la diferència entre els que més tenen i els que menys tenen s’eixampla molt en pocs anys assolint cotes de difícil interpretació en termes de talent i d’esforç.

• Convé no oblidar alguns dels principis de la Il•lustració sobre els quals s’edifica el sistema democràtic i el “contracte social”: el progrés personal, la meritocràcia i la igualtat de drets. Actualment, molts ciutadans consideren que el fortíssim augment de les desigualtats vulnera aquests principis i això és un gravíssim problema perquè erosiona la legitimitat de les nostres democràcies.

• D’altra banda, les desigualtats també afecten l’eficiència de l’economia en la meva opinió, des de la dècada de 1980, la desigualtat ascendent ha contribuït decisivament a incubar l’actual crisi econòmica, una crisi que té arrels financeres:

o L’augment de recursos dels més rics ha propiciat una gran injecció de capital al sistema financer, contribuint així a l’extraordinari increment del seu tamany.

o Les classes mitjanes i populars han vist com els seus salaris reals s’estancaven malgrat els forts augments de la renda per càpita i han recorregut a l’endeutament de forma massiva.

3. Tercera reflexió. Thomas Piketty és l’economista i l’intel•lectual del moment.

¿Quines són les principals conclusions de la monumental obra de Thomas Piketty “El Capital en el segle XXI”?

• Els països industrialitzats van experimentar una important reducció de les desigualtats des del final de la Segona Guerra Mundial fins al 1980 (l’Edat daurada del capitalisme). Però aquesta reducció de les desigualtats es va produir per raons diferents a les que hom suposava: (1) la gran destrucció de riquesa causada per les dues Guerres Mundials; (2) la imposició d’una molt elevada tributació a les persones amb més recursos; i (3) el fort creixement econòmic.

• Des de 1980, desigualtats als països avançats estan creixent amb molta intensitat i s’estan aproximant a les etapes més extremes de la segona meitat del segle XIX.

• Als països anglosaxons, sobretot a EEUU, assistim a un fenomen nou: l’eclosió d’executius de grans empreses amb unes remuneracions estratosfèriques a l’alçada dels artistes i els esportistes més famosos del planeta.

• És a dir, expressat en altres paraules: des de la Revolució Industrial i el naixement del capitalisme, no ha existit una tendència natural vers una major igualtat econòmica. Ans al contrari, l’augment de les desigualtats sembla la tendència inherent al capitalisme perquè històricament la taxa de retorn del capital ha estat significativament més gran que la taxa de creixement de l’economia.

• Per a Piketty la solució per revertir l’ampliació de les desigualtats és un substantiu increment dels tipus marginals dels tributs a les rendes més altes i la instauració d’una taxa progressiva sobre la riquesa d’àmbit geogràfic global.

4. Quarta reflexió. Hi haurà un abans i un després l’obra de Piketty.

• Insòlitament, el llibre de Piketty és número 1 de vendes a Amazon (incloent la literatura de ficció). En la meva opinió, “El Capital en el segle XXI” esdevindrà un dels llibres de la dècada.

• ¿Per què és tan rellevant el treball de Piketty?

o Situa definitivament el problema de les desigualtats rampants en el centre del debat econòmic i polític.

o Els resultats empírics obtinguts són d’una gran solidesa tècnica.

o Assenyala un greu problema probablement consubstancial al capitalisme: l’augment de les desigualtats.

o Qüestiona l’element meritocràtic de les remuneracions exorbitants dels executius de les grans empreses anglosaxones.

o Reivindica la importància que les decisions polítiques han tingut històricament per combatre les desigualtats.

o De manera tàcita, el llibre de Piketty treu la pols a la desgastada díada dreta – esquerra. En la meva opinió, el tret distintiu de les opcions polítiques d’esquerra és la permanent voluntat de reduir les desigualtats i, per tant, l’obra de Piketty insufla una potent dosi de vitamines als partits socialdemòcrates.

5. Cinquena reflexió. Piketty no és infalible.

Tres exemples:

• No analitza algunes causes profundes de l’augment de les desigualtats que cal adreçar, com l’impacte advers dels processos d’automatització i l’envelliment de la població en els treballadors amb nivells més baixos de qualificació.

• No estudia amb profunditat els països emergents, que en els darrers trenta anys han reduït molt apreciablement els nivells de pobresa més miserable.

• La part propositiva de l’obra en matèria fiscal és, crec jo, d’una qualitat inferior a la resta.

6. Sisena reflexió. A Espanya i a Catalunya, són imprescindibles reformes estructurals… però els Governs actuals semblen incapaços d’abordar-les.

• Deixant a banda altres temes importants, Espanya i Catalunya necessiten imperiosament reformes estructurals per encarar tres desafiaments cabdals a curt i mig termini: el creixement econòmic, les agudes desigualtats (engrandides amb la crisi econòmica i l’extraordinari increment de l’atur) i el progressiu envelliment de la població.

• En un interessant article de pròxima publicació, el Catedràtic d’Economia Julio Segura explica algunes de les claus per aconseguir que una reforma sigui viable i eficaç:

o S’ha de fer didàctica  per què és necessària, quins efectes col•laterals té, quins col•lectius guanyen i quins perden (no hi ha millores paretianes).

o Ha de ser realista i factible pressupostàriament  no és possible, com sovint pretenen polítics de baixa estofa, dedicar un 6% del PIB addicional a pensions, un 4% a sanitat i un altre 4% a educació.

o Ha d’evitar empitjorar les desigualtats.

7. Setena reflexió. La reforma fiscal espanyola és un exemple de reforma urgent.

• Algunes dades de context: (1) La pressió fiscal a Espanya és 32,6% del PIB i a la UE del 40%. (2) Promig dèficit públic espanyol 2009-2012 del 10% del PIB. (3) El deute públic passarà del 36% del PIB el 2007 al 100% el 2014 (actualment, servei del deute (36.600M€) és superior a les polítiques associades a l’atur (29.700M€)).

• Objectiu de la reforma fiscal: augmentar l’eficàcia recaptatòria del sistema.

• Amb caràcter general, el problema no és el nivell dels tipus impositius. El problema són (1) els beneficis fiscals del IRPF, IVA i IS, que assoleixen més de 35.000M€ enguany i afecten negativament la progressivitat i l’eficiència del sistema (En el cas del IRPF i IS s’han d’eliminar gairebé tots). I (2) l’enorme volum de frau fiscal s’han de fer modificacions legislatives i augmentar els recursos destinats a la gestió tributària: Espanya només dedica el 0,1% del PIB mentre els grans països de la UE el 0,5%.

• Amb alguna excepció, s’han d’apujar els tipus impositius sobre els rendiments del capital al IRPF hi ha marge perquè, en la meva opinió, s’han exagerat els perills associats a la mobilitat internacional del capital.

• Impost sobre el Patrimoni i l’Impost sobre Successions i Donacions són tributs fonamentals tant des de la perspectiva de l’equitat com de l’eficiència de l’economia (perquè regulen “excessos” del capitalisme i eviten haver de pujar tipus marginals d’altres impostos).

• Gran avantatge Espanya respecte d’altres països avançats partim d’una pressió fiscal molt més baixa, que ens proporciona un marge de maniobra que d’altres països com França no tenen.

8. Vuitena reflexió. A Catalunya, la situació política ha conduït a la paràlisi reformista més absoluta.
¿Què en pensa dels temes que he comentat l’actual Govern de la Generalitat de Catalunya?

• Ho diré tal com ho sento: en els temes políticament rellevants a la resta de països avançats, el Govern de CiU “ni hi és ni se l’espera” Ex: últim Ple Parlament de Catalunya només va discutir una proposició de llei sobre els animals als espectacles públics.

• Jo sempre he considerat que els partits nacionalistes són intrínsecament poc reformistes perquè tenen d’altres prioritats. Els proposo la següent pregunta: ¿algú sap quines són les conviccions profundes del President Mas sobre els temes rellevants en els àmbits econòmic o internacional? El que és segur és que no se li coneixen.

• Des de 2010, el procés sobiranista ha evidenciat la languidesa reformista de CiU i ha debilitat els incentius a l’eficiència en la gestió pública. La trista realitat és que allargar les llistes d’espera al sistema de salut, restringir significativament els recursos públics per a l’atenció de la gent gran, no explicar com s’obtindran ingressos públics per valor de 3.000M€ o adoptar poquíssims acords en els Consells de Govern dels dimarts provoca una penalització política de molt baixa intensitat.

Conclusió

A l’economia mundial estan passant moltes coses i d’una gran envergadura. A Europa, per exemple, els reptes econòmics i polítics són formidables: des de l’articulació d’una lluita coordinada contra el canvi climàtic fins a la reducció de les desigualtats, passant per l’enfortiment de l’àrea euro o la construcció d’un autèntic govern de la Unió Europea.

A Catalunya, l’atribució de totes les culpes d’allò negatiu o impopular a l’Estat Espanyol està demostrant ser una temptació irresistible per al President Mas i CiU. Jo crec, honestament, que és una llàstima, i també una irresponsabilitat, que a Catalunya no s’estiguin creant els espais públics necessaris per discutir els reptes socials i econòmics del segle XXI. Si no hi posem remei, aquests espais públics de reflexió i debat seran ocupats pel gran enemic del progrés: la mediocritat.

El PSC ha demanat al Govern de la Generalitat la constitució, amb caràcter immediat, de la comissió de seguiment dels acords sobre el projecte de BCN World (és a dir, tant els signats pel president de la Generalitat i Pere Navarro com els subscrits pel secretari general de la Presidència i per Xavier Sabaté.)

L’objectiu és desenvolupar les bases del concurs del projecte i posar el fil a l’agulla sobre la seva progressiva implantació d’acord amb els terminis consensuats per l’acord.

En aquest sentit, una de les condicions sine qua non de l’acord és l’ús del sòl disponible per a activitats terciàries relacionades amb l’activitat productiva (com ara hotels, centres de convenció o complexos comercials), i no pas per a zones residencials. Uns usos, els primers, que han de servir per augmentar i diversificar l’oferta turística de les nostres comarques.

Per al PSC el fons territorial de l’1% del total de la inversió per a finalitats socials és un element imprescindible de l’acord subscrit amb el Govern. Cal recordar que aquest fons, com a mínim, suposaria una inversió de 47 milions d’euros per a les comarques tarragonines, una quantitat superior a totes les inversions de la Generalitat per al Camp de Tarragona en el marc dels pressupostos del Govern català d’enguany.

1 Elaborar en el termini més breu possible, en el marc de l’acció cultural del Govern i amb el màxim consens posible, una acció de Política Lingüística que tingui com a referent la Llei de Política Lingüística, centri les seves actuacions en accions planificades i pactades amb els sectors i que garanteixi els recursos suficients per implementar les actuacions necessàries per aconseguir l’ús normal del català en tots els àmbits, garantir la preparació lingüística de la població i que treballi per la cohesió social, la con¬formació de la ciutadania i la igualtat d’oportunitats. 93-18-11

Coordinació interdepartamental

2. Garantir que, mitjançant la tasca del CPNL i la seva coordinació amb els departaments i els ens im¬plicats, es cobreixi la demanda de formació en llengua catalana per a tots els sectors que ho requereixin i es treballi per assegurar l’accés a aquesta formació de totes les franges de població que vulguin aprendre el català. unanimitat

2.a Es garantirà la tasca del Consorci per la Normalització Lin-güística com a entitat territorial de referència en l’en¬senyament de de llengua catalana a la població adulta i l’acollida lingüística perquè executi, coordini, assessori i certifiqui la for¬mació de català necessària per a l’arrelament. 96-9-18

3. El Govern establirà les directrius per tal d’optimitzar i garantir la qualitat dels informes que periòdicament elaboren sobre la situació de la llengua catalana diverses institucions. 93-9-20

Diàleg amb els municipis

4. Garantir el diàleg del CPNL amb els ens locals per decidir sobre les necessitats i accions en matèria de política lingüística i sobre els plans d’actuació en el territori. unanimitat

Oferta pública de formació en llengua catalana suficient i de qualitat

5. Dur a terme les accions necessàries perquè, progressivament, el CPNL gestioni els recursos econòmics de la Generalitat destinats a la formació en llengua catalana i coordini les accions formatives, amb l’objectiu de tendir a suprimir els convenis amb altres entitats habilitades, excepte en els casos en què el CPNL no les pugui assumir per incompatibilitats de caire laboral. 95-0-27

6. Garantir a tot el territori de Catalunya, l’accés a l’oferta pública i de qualitat d’aprenentatge de les llen¬gües oficials a les persones immigrants que no saben ni català ni castellà per afavorir el dret a l’arrelament. unanimitat

7. Garantir a tot el territori de Catalunya, una oferta pública i de qualitat que garanteixi, l’accés a la formació a les persones adultes que no tenen encara prou com¬petències en llengua catalana, oral i escrites. unanimitat

Garantia de continuïtat del Consorci per a la Normalització Lingüística

8. Acabar el Pla director del CPNL en un termini de tres mesos i presentar-lo als òrgans de govern del CPNL perquè sigui discutit amb els ens locals que hi participen, i fer-lo públic. 120-0-2

9. Reforçar el paper que ha tingut fins ara i ha de continuar tenint el CPNL com a ins¬titució referent al territori de les polítiques de foment del coneixement i ús de la llengua catalana, conjunta¬ment amb els ens locals. 111-0-11

10. Aprovar en el termini de tres mesos per part dels órgans de govern del CPNL una proposta d’actualització del paper del govern i els municipis en el CPNL. 111-0-11

11. Garantir la sostenibilitat del CPNL com un ins¬trument imprescindible de la política lingüística del país, amb un nou model de finançament que n’asse¬guri el manteniment i l’estabilitat, i que consideri el finançament directe dels recursos humans per part de la Generalitat i la corresponsabilitat del món local amb les dotacions necessàries lligades a les accions per programes necessàries en cada cas al territori. 113-0-9

Moció sobre política lingüística que defensaré i es votarà al Ple del Parlament de divendres 25 d’abril

1. Elaborar de manera urgent, pactada amb tots els partits polítics, un Acord Nacional per la Política Lingüística que centri les seves actuacions en accions planificades i pactades amb els sectors per aconseguir l’ús normal del català en tots els àmbits i que tingui com a objectiu garantir la preparació lingüística de la població i que treballi per la cohesió social, la conformació de la ciutadania i la igualtat d’oportunitats.

COORDINACIÓ INTERDEPARTAMENTAL

2. Presentar al Parlament, en el termini tres mesos, un pla de mesures urgents que garanteixin:

a) L’organització i coordinació de la xarxa pública de formació d’adults per tal que garanteixi la formació lingüística de les persones adultes que no saben català.

b) L’ordenació, informació i coordinació interdepartamental de les accions adreçades a la formació en competències que afecta la formació d’adults en l’àmbit educatiu, la qualificació professional, la formació d’aturats de curta i llarga durada

c) L’adquisició i posada en valor de les competències lingüístiques en les polí-tiques d’ocupació, d’emprenedoria, i en les franges de 16-18

d) Un pla de mesures urgents, coordinada amb els diferents departaments i institucions implicades, per combatre l’analfabetisme existent en la població adulta de Catalunya, que els impedeix poder accedir a l’aprenentatge de la llengua catalana

e) L’accés a la formació de llengua catalana a totes les persones immigrades que necessiten aprendre català per poder accedir a l’arrelament als pobles i ciutats de Catalunya

f) La tasca del Consorci per la Normalització Lingüística com a entitat territorial de referència en l’ensenyament de català als adults i l’acollida lingüística perquè executi, coordini, assessori i certifiqui la formació de català necessària per a l’arrelament.

3. Unificar en l’observatori de la llengua catalana els diversos informes que periòdicament s’elaboren sobre la situació de la llengua catalana.

DIÀLEG AMB ELS MUNICIPIS

4. Formalitzar de manera immediata una taula de diàleg amb els municipis per tal d’analitzar, dissenyar, executar i avaluar de manera conjunta, amb la parti-cipació del Consorci per la Normalització Lingüística, les necessitats i accions en matèria de política lingüística urgents en cada territori per garantir les ne-cessitats de formació de llengua catalana.

OFERTA PÚBLICA DE FORMACIÓ EN LLENGUA CATALANA SUFICIENT I DE QUA-LITAT

5. Acabar urgentment amb la dispersió de recursos entre els diferents depar-taments i entitats diverses per accions formatives inconnexes que fomenten la ineficiència i no arriben a resoldre la demanda de la població que li cal aprendre català per necessitat.

6. Acabar urgentment amb la política d’encàrrecs a les entitats que està fent el govern, per la via de la concessió de subvencions, perquè facin accions forma-tives de llengua catalana. La formació és un dret bàsic que ha de ser garantit pel govern amb una oferta pública.

7. Traspassar, alhora, el pressupost i les accions formatives cap al Consorci per la Normalització Lingüística que és la institució pública de què s’han dotat les administracions –autonòmica i local- per treballar per al foment del coneixement i l’ús del català.

8. Garantir a tot el territori de Catalunya, l’accés a l’oferta pública i de qualitat d’aprenentatge de les llengües oficials a les persones immigrants que no saben ni català ni castellà per afavorir el dret a l’arrelament.

9. Garantir a tot el territori de Catalunya, una oferta pública i de qualitat que garanteixi, l ’ accés a formació a les persones adultes que no tenen encara prou competències en llengua catalana, oral i escrites.

GARANTIA DE CONTINUÏTAT DEL CONSORCI PER A LA NORMALITZACIÓ LIN-GÜÍSTICA

10. Aprovar i fer públic el pla director del Consorci per la Normalització Lin-güística que s’està elaborant des de fa dos anys.

11. Recuperar de manera efectiva i decidida la visibilització del paper que ha tingut fins ara i ha de continuar tenint el Consorci per la Normalització Lin-güística com a institució referent al territori de les polítiques de foment del coneixement i ús de la llengua catalana, conjuntament amb els ens locals.

12. Crear, en el termini d’un mes, una comissió mixta govern-grups parla-mentaris per elaborar de manera consensuada una proposta de renovació del paper del govern i els municipis en el Consorci per la Normalització Lingüística.

13. Acabar amb l’ambigüitat sobre el futur del Consorci per la Normalització Lingüística i garantir-ne la sostenibilitat com un instrument imprescindible de la política lingüística del país, amb un nou model de finançament que n’asseguri el manteniment i estabilitat dels recursos humans(capítol 1) per mitjà del finançament directe de la Generalitat i, alhora, el manteniment i compromís de la corresponsabilitzat del món local amb les dotacions necessàries per part d’aquests lligades a les accions per programes necessàries en cada cas al territori.

Palau del Parlament, 10 d’abril de 2014
Xavier Sabaté i Ibarz
Diputat del GP SOC

Votar i decidir és allò que podrem tornar a fer el proper dia 25 de maig. Sortosament, des de 1977 ho hem fet en més de 30 ocasions. Ho dic per aquells que sembla que ens volen fer creure que l’expressió “volem votar” significa esborrar els anys de democràcia al nostre país. O que començarem a exercir-la de veritat el dia que a Catalunya es convoqui una consulta, cosa que- no em cansaré de repetir – un servidor també desitja de forma fervorosa.

D’aquest votar – consulta – i d’aquest decidir – la relació de Catalunya amb la resta d’Espanya – n’haurem de parlar inevitablement després del 25. És imprescindible. De moment, però, els srs. Rajoy i Mas s’empenyen en no deixar-nos. Un per immobilista, l’altre per no seguir la llei i posar el carro abans dels bous. Un viatget a Euskadi no els aniria malament a un i l’altre. O encara més fàcil, Rajoy crida a la Moncloa a Rubalcaba i Mas a Navarro a la Plaça de Sant Jaume i comencen a fer les coses seriosament.

Però votar i decidir per tenir una Europa o una altra és aqra absolutament clau. Martin Schultz, candidat socialista ens ha dit aquests dies que per a moltes persones, la Unió Europea s’ha convertit en sinònim de les accions de la Troica i de l’austeritat i que vol canviar això. Efectivament, l’àmplia majoria conservadora existent imposa la seva llei, les seves polítiques, el seu pensament. I hem vist on ens condueixen: escissió social, preeminència i privilegis per al poder financer i cura de la macroeconomia que diu que les coses milloren quan quadren els números de les arques públiques però sobretot de les grans corporacions. Mentrestant, milions de persones – nens i grans inclosos i no cal dir-ho, persones desvalgudes – fan més grans les llistes de la pobresa, els teixits productius de molts països europeus s’enfonsen, l’atur creix per milions de persones i la relació laboral es converteix en precària.
Aixcò ens juguem, això votrem i això decidim el proper 25. El candidat del PSC Javi López diu: “Recuperem l’ànima social d’Europa: un espai de dignitat i de solidaritat.”

Per fer-ho caldrà una majoria àmplia d’esquerres i els qui millor poden fer-ho són els homes i dones socialistes. Tothom sap en quin grup s’inscriuran els diputats socialistes, quin és el seu programa, les possibilitats de modificar les lleis que tindra. No sabem, tanmateix, en quins grups s’inscriuran els diputats de CiU o els d’ERC .
També sabem que hi ha el perill de sorgiment o enfortiment de grups populistes com alguns que han aparegut al nostre país. En quin grup s’inscriuran no ho sabem però sí que coneixem quines són les seves polítiques, allò que busquen: el tancament en tots els camps, des de l’econòmic fins al social. I aquesta no és la fórmula per encarar el futur.

O tenim una Europa forta que pugui decidir, segon verb del títol d’aquest article, o qui continuarà decidint per nosaltres són les grans corporacions, els interessos d’uns pocs per damunt dels dels ciutadans.

Sr. Mas, vostè ha anat de mal en pitjor i de pas ens hi ha fet anar a tot el país. Al debat de política general de 2012 vaig tenir l’honor de debatre amb vostè en nom del Grup del PSC al Parlament. Llavors vàrem confrontar els dos models de catalanisme que a mi m’interessa posar en clar sempre i que vostè sempre vol amagar: el seu, que només parla de la pàtria i el d’esquerres que parlem de les persones que l’habiten. Fins i tot li vaig fer notar quantes vegades en el seu llarg discurs havia esmentat els ciutadans i el país. Era escandalosa la diferència. Catalunya, més de cent, cata¬lans, dues. Per cert, la paraula dones, zero.

Mentrestant, de llavors ençà, Catalunya s’ha anat fragmentant de forma pregona. I no només per la qüestió de les relacions de Catalunya amb la resta d’Espanya sinó perquè Catalunya s’ha anat escindint en dues parts, en un país de dues velo¬citats: una cada cop amb menys gent pot aanr tirant; l’altra, cada cop més majoritària, té poques o cap possibilitat d’exercir la sobirania. Llavors, com diu el meu alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, de quina sobirania hem de parlar, President ? La de la pàtria o la de les persones ? I a continuació afegim que primer és la dels homes i dones que viuen a la pàtria i a continuació o, si vostè vol, paral.lelament, la de la nació. Però no la segona sense la primera.

Per això el nostre catalanisme porta afegit un adjectiu i aquest és la paraula “social”. I en un món d’interdependències, volem organitzar-ho tot a partir d’aquesta prioritat i només així farem gran Catalunya perquè podrem dir-ho que ho és si els seus homes i dones tenen una vida digna i amb possibilitats de destacar al món.
Però vet aquí que vostè, en una conjuntura de crisi tan difícil com l’actual, s’ha entestat en posar-ho més difícil. L’episodi lamentable d’aquesta setmana en què al Congrés dels Diputats en què els catalans no hem comptat amb la presència de vostè que és la màxima representació del país, és una anella més de la cadena del desprestigi que vostè representa de Catalunya. Recordo els ses predecessors i em sap molt de greu dir-li que no hi ha color: bon estil, prestigi, dignitat, valor, feina ben feta, tenacitat, altura de mires. Què pot aportar vostè ja en el tercer any de la seva presidència ?

Mentre escric aquestes línies escolto un dels seus representants dient que si el Govern espanyol té una proposta estan vostès disposats a escoltar-la i modificar la pregunta que van anunciar unilateralment i sense buscar el consens al menys amb totes les forces polítiques catalanistes. I miri que durant segles s’ha dit que la unitat dels catalans és la nostra arma més valuosa. Doncs si és cert que estan disposats a modificar la pregunta de la consulta, perquè no mira de fer una pregunta legal que no pugui ser impugnada com li han recomanat ja altres col.legues meus com els alcaldes de Palafrugell Juli Fernàndez o el de Tarragona Josep Fèlix Ballesteros, prestigiosos comentaristes com Xavier Vidal Folch o fins i tot membres de la seva coalició ?

Sr. Mas, volem votar però cada acció seva dificulta més la possibilitat de fer-ho; els qui creiem que Catalunya és subjecte polític encara que no ho reconegui la Constitució, volem que el poble de Catalunya es pugui pronunciar i li demanem que faci els possibles per fer-ho possible, no els impossibles per impedir-ho.

I volem que el poble de Catalunya consideri el Federalisme perquè entre quedar-nos com ara i la seva opció que respectem però que no compartim per infinitament més difícil i pels costos que comportaria, estem segurs que milions de catalans i catalanes també la prefereixen. Pere Navarro ha aconseguit que a l’altra banda del Sènia ja hi hagi molta gent que ho consideri i ho impulsi. Menystindrà aquesta oportunitat ? O no en vol sentir ni parlar com em temo ?

I perquè es pot aconseguir per la via de la exigència ferma però finalment, del pacte. Joan Reventós deia que el pacte és la forma primordial de fer política, el mètode per promoure un projecte col•lectiu ben articulat i la via per resoldre els conflictes en els proces¬sos de transformació social.

I en aquesta hora en què una de les nostre principals ONG,s com la Creu Roja qualifica la situació del nostre país com de «desafiament humanitari», com als països amb conflictes greus. Catalunya es fractura socialment, cada cop més; amb una elit que no té proble¬mes i amb unes classes mitjanes i treballadores que ho van tenint pitjor.

Per una Catalunya social, President, reflexioni. Hem demostrat sobradament els socialistes que sabem posar per damunt dels nostres interessos els de la nostra gent que són els de Catalunya: el retorn del President Tarradellas, la restauració de la Generalitat, l’aprovació dels dos estatuts o altres acords de les darrers setmanes – turisme o indústria – que un partit tan menystingut pel govern com ara ho està essent el PSC difícilment s’hi prestaria. Li demanem a vostè, en lloc d’embolicar cada cop més la situació, altura de mires i sentit de país.

Pere Navarro acabava la seva intervenció al Pretori de Tarragona diumenge passat dient-li al President de la Generalitat ” Quan vostè i jo arribem a acords, Catalunya avança “. A Continuació el propi President assegurava que amb l’acord Govern-PSC s’obrien noves possibilitats de desenvolupament a la zona del Consorci Recreatiu i Turístic ( CRT ) de Vila.seca i Salou en l’àmbit del turisme de congressos i convencions, cultural, d’oci estrictament, de comerç i d’activitats de joc. Per cert, aquestes darreres es reduiran a un quinze per cent de la inversió total.

Estem molt necessitats de noves activitats productives al nostre territori. El darrer informe de les Cambres de Comerç de la demarcació diu textualment: “ Les dades de l’atur del darrer trimestre del 2013 han activat totes les alarmes a la zona. Les dades indiquen un augment de la taxa d’atur interanual d’un punt i mig, mentre que al conjunt català ha disminuït en més d’un i mig i a l’espanyol es manté. L’atur es materialitza al grup de persones amb atur de llarga duració o que cerquen la primera ocupació, que augmenta en 12.600 persones, mentre que la variació total ha estat de 8.200. Tenim la taxa d’atur més alta de Catalunya ( 27 % ) i el nombre de persones aturades fa feredat: 113.000.

Aquestes persones no volen sentir discussions sobre models econòmics sinó solucions; tampoc promeses sinó realitats. Volen, com ens ha dit un amic que ocupa un lloc de responsabilitat a la nostra ciutat quan ens ha comentat el tema: “ saber que durant tot el mes no tindran impediments per poder pagar les teves necessitats bàsiques… gràcies als qui esteu fent possible que milers de famílies puguin en un període esperem que molt pròxim, somriure quan soni el despertador sabent que els espera un lloc on desenvolupar una activitat laboral “

I evidentment treballem en altres àmbits com la indústria – l’acord del Chemed n’és un bon exemple – i en el mateix acte de diumenge passat Pere Navarro signava un altre acord sobre aquesta matèria amb el President Artur Mas. O en l’agro-alimentació o en la logística o en altres aspectes del turisme com els creuers. Perquè no ens podem permetre el luxe de prescindir de cap inversió que sigui beneficiosa per la nostra gent.

Això sí, tampoc no ho acceptem a qualsevol preu. Les nostres comarques no són Las Vegas, Singapur o Macau. Tenim segles d’història, romà i romànic, drets socials que no podem perdre. Per això hem millorat la llei que ara no té res a veure amb la que va entrar al Parlament. L’hem  “humanitzat” o socialitzat.

Ara la llei protegeix molt més el territori, el blanqueig de capitals i del joc a crèdit, protegeix més els menors i els treballadors i moltes persones discapacitades que necessiten de la solidaritat de la resta de la societat. Ara, en el conjunt de col·lisió d’interessos que es dóna en tota societat, preval  l’interés general.

Però no ha estat només un acord polític de Pere Navarro i Artur Mas o del Govern de Catalunya  i el PSC. És un consens al qual ha arribat la immensa majoria de la societat, sindicats, ajuntaments, empresaris i el teixit social del territori. A això hem contribuït i ens en sentim satisfets els socialistes i molt particularment els socialistes tarragonins que hem estat molt escoltats per Pere Navarro i pel Grup Parlamentari en el seu conjunt.

És cert, s’ha rebaixat l’impost del joc al 10%. Però la resta es pagaran tots íntegrament (IVA, IRPF, Impost de Societats, Impost d’Activitats Econòmiques ) malgrat que es vulgui amagar per part d’alguns contraris al projecte. I la taxa turística dels hotels serà la màxima. Per tant, no hi ha minva a la caixa comuna perquè es recaptarà molt més. I si n’hi hagués en l’impost del joc, hem inclòs una clàusula a través de la qual els operadors es comprometen a incrementar la recaptació fins arribar als nivells actuals.

No hem acabat aquí perquè ens queda molta feina: el desenvolupament del plec de condicions del concurs que hem signat que prepararem conjuntament, com dimonis establim i preparem la gestió del fons social que es constituirà amb l’1 %  de les inversions i que suposa una gran novetat legislativa: I finalment, a nivell territorial hem de fer nous plantejament de com encarar el futur de la nostra economia i particularment del nostre turisme entre ajuntaments, sindicats, empresaris i URV. No podem renunciar i ser mers espectadors. Volem ser actius protagonistes del nostre futur amb oportunitats per tothom.

Josep Fèlix Ballesteros, alcalde de Tarrgona

Xavier Sabaté, diputat del PSC

Article que publica avui diumenge 6 d’abril de 2014

Sobre les 5 de la tarda de divendres passat 28 de març de 2014 vaig respondre un sms de l’alcalde Ballesteros sobre com anaven les converses amb el Govern respecte al projecte de llei conegut com de Bcn World ho vaig fer en aquests termes: “ Estic d’acord en el 2n acord (de política industrial ) però encara no els ho he dit i ara contestaré que ho supedito a l’acord de BCN World que per nosaltres és el primer. Corre per la xarxa que sóc al Palau de la Generalitat però estic sol com un mussol al Parlament, només queda algun uixer i he de prendre decisions jo sol que a les sis he d’explicar a Pere Navarro i a dos quarts de set al Plenari del Grup Parlamentari. Amb la resposta actual del Govern no els podré convèncer Algun dia ho escriuré “

Resposta: “ No estaràs sol aquesta tarda, fas una gran feina que valoro molt i que no em cansaré de posar de relleu a tot arreu. Ara vinc i ho aconseguirem “

Ell era a Tarragona i no tenia previst acudir a la reunió de Grup Parlamentari del PSC. Però per segona vegada en pocs dies va demanar assistir per tractar el tema i per segona vegada es va trencar la norma que les reunions de Grup són a porta tancada perquè hi pogués assistir ell. No havíem tancat l’acord perquè hi havia aspectes importants i irrenunciables per nosaltres com el fons social per als treballadors i per entitats de discapacitats i patrimoni. El Grup Parlamentari ja havia deixat molt clar que sense això no firmàvem. A quarts de nou havíem de tancar la reunió i l’alcalde de Tarragona va convèncer als assistents que encara que no hi hagués acord total teníem un marge d’hores fins dissabte al migdia per convocar els mitjans de comunicació per diumenge al matí.

L’alcalde va dir que no podíem sortir dient que les coses anaven malament i que era possible que no hi hagués acord. I, el que era més difícil, va convèncer els assistents, que atorguessin la seva confiança als qui portàvem les negociacions ( Alícia Romero, Jordi Terrades i jo mateix ). “… i diem que ja hem tancat i que només falta la redacció última. Hem de donar confiança a la gent “. Vaig pensar que això era estil Tarradellas, dir que una negociació anava bé encara que no fos veritat o ho fos a mitges. Tarradellas infonia confiança en la gent i al mateix temps introduïa pressió en el contrincant. Aquí Ballesteros feia el mateix però no pressionava als contrincants sinó als propis ¡¡

L’alcalde se’n va sortir i ens va fer suar de valent perquè a l’altra banda no hi havia resposta positiva i no la vàrem tenir fins dissabte a quarts de cinc quan in extremis el vaig trucar per dir-li que havíem enviat un ultimàtum i que o hi havia resposta en un quart o hauríem de trucar a Pere Navarro i que aquest ho fes al President de la Generalitat perquè trencàvem.

Em va dir: “ Espera, no siguis impulsiu, c…, deixa’m una estona “A mi encara no m’ha dit què va fer però en deu minuts va arribar la resposta positiva del Govern i l’acord. Eren gairebé les cinc de dissabte i per això els mitjans van rebre la convocatòria escrita tan tard.

Així que en aquest acord hi ha intervingut molta gent que ha ajudat. Crec que no me n’he deixat cap al meu bloc, però la de l’alcalde Ballesteros ha estat decisiva

Hem fet una llei que no té res a veure amb la llei que va entrar al Parlament. En paraules del propi alcalde l’hem “humanitzat”. Altres diuen que l’hem feta molt més social. També perquè més que un acord CiU-PSC és un consens amb la immensa majoria de la societat, sindicats, ajuntaments, empresaris i el teixit social del territori.

Ara la llei protegeix molt més el territori, el blanqueig de capitals i del joc a crèdit, protegeix més els menors i els treballadors i moltes persones discapacitades que necessiten de la solidaritat de la resta de la societat. Ara, en el conjunt de col•lisió d’interessos que es dóna en tota societat, preval l’interès general.

Si bé finalment s’ha rebaixat l’impost del joc al 10% es pagaran tots els impostos íntegrament (IVA, IRPF, Impost de Societats, Impost d’Activitats Econòmiques ) malgrat que es vulgui amagar per part d’alguns contraris al projecte. Per tant, no hi ha merma a la caixa comuna, i si n’hi hagués per l’impost del joc, hem inclòs una clàusula a través de la qual els operadors es comprometen a incrementar la recaptació fins arribar als nivells actuals.

La inversió en casinos representarà el 15% del total, és a dir, que el 85% de la oferta anirà encaminada a incrementar l’oferta turística a través de congressos, convencions, hotels, nova oferta comercial… és a dir, a la qüestió més important que és la generació de milers de llocs de treball.

LI vaig dir a l’alcalde que ho havíem de celebrar i em va dir: “ Quan es firmin els primers contractes de treball que és quan de veritat podrem sentir-nos satisfets “

article que apareix avui 4 d’abril de 2014 al Més Tgna

Des de fa dos anys els 258.000 treballadors tarragonins que cotitzen a la Seguretat Social han vist com el Govern del PP ha apujat els impostos del treball. Com a conseqüència d’això els treballadors de la nostra província, dels quals més de la meitat cobren menys de 20.000 euros bruts a l’any, han hagut de pagar, de mitjana, 331 euros més a l’any en concepte d’IRPF. Se’ns va dir que es tractava d’una mesura “necessària i puntual” per fer front a la crisi econòmica i que tots havíem de contribuir en aquest esforç col·lectiu.

Ara, els mateixos que parlaven d’esforços “necessaris”, estan disposats a reduir els impostos del joc a Catalunya del 55% al 10%. La pregunta que em faig és obvia: com podem permetre que mentre es demana a aquells que cobren menys de 20.000 euros a l’any que paguin més a la caixa comuna al mateix temps baixem els impostos del joc fins a límits que situarien Catalunya com un dels països amb la fiscalitat del joc més baixa? Els socialistes consideraríem això com el què és, una autèntic despropòsit injustificable.

La posició del PSC en relació al projecte de BCN World és clara. Sí al projecte, sí a la generació de nous llocs de treball i sí a les condicions mínimes per tal que aquest projecte reverteixi i beneficiï a les nostres comarques en condicions de dignitat. Nosaltres proposem rebaixar fins al 35% els impostos al joc amb la condició  sine qua non que el 5% dels beneficis es reinverteixin al territori. O bé, una rebaixa del 25% dels impostos sí aquesta reinversió s’incrementa fins al 10%.

Volem humanitzar el projecte, no “posar-lo en perill”, i per això també defensem aportacions a tres finalitats socials molt concretes: la prevenció i tractament de les ludopaties, la creació d’un fons social per als treballadors i al finançament de les entitats que treballen amb persones amb discapacitat. Qui pot estar en contra d’això?

També volem preservar el nostre litoral. No podem permetre que amb l’excusa de les condicions que imposen els promotors ens trobem amb parets de ciment davant de les platges. Cal establir garanties suficients com que es subjectarà el desenvolupament urbanístic al Pla Territorial Parcial del Camp de Tarragona i que es tinguin en compte les determinacions del catàleg del paisatge perl que fa a configuració d’espais i edificacions. I, molt important, que els increments del valor obtinguts tinguin la contraprestació que estableix la llei. Si no fos aixío ens podríem trobar amb un cas d’enriquiment sobtat sense contribuir a la comunitat.

Finalment, el nom no fa la cosa però si que hi ajuda. Per tant, defensem que els promotors incloguin un topònim propi de les nostres comarques (Tarraco, Costa Daurada, etc.) en la denominació del projecte, una inclusió que ens permetria millorar la promoció del nostre litoral.

Entre aquells que mostren un rebuig frontal al projecte i aquells que estan disposats a acceptar-ho tot, la posició dels socialistes és assenyada, la que garanteix amb millors condicions un futur complex vinculat amb el territori i al servei, també social, dels seus habitants i dels treballadors. Hauríem desitjat que també altres organitzacions haguessin treballat en la mateixa direcció.

Ha estat en bona mesura la increïble desídia del Govern de CiU i la passivitat d’ERC que no sembla voler ser soci per governar el país, el que ens ha portat fins aquí. Exercim la nostra responsabilitat amb el nostre territori i la seva gent, defensant els interessos de la majoria i de les classes populars. Volem el projecte però no acceptarem cap xec en blanc que suposi una pèrdua o minva de les condicions laborals, dels drets socials o del medi ambient de la Costa Daurada.

Article publicat el 20 de març de 2014 al Diari de Tarragona

El GPS lamenta que un cop més l’aliança de dretes mantingui la postura més retrògrada de tota Europa en matèria d’energia

Els vots de CiU i el PP han evitat avui que s’aprovessin les propostes ambicioses en matèria d’energia que proposava el Grup Parlamentari Socialista un una moció al Parlament de Catalunya. Segons que ha subratllat el diputat Xavier Sabaté en la seva intervenció “CiU i PP aposten per un sistema energètic caduc i al servei de les grans corporacions”, en una aliança que els situa en “unes de les postures més retrògrades de tot Europa”.

“CiU i el PP han evitat que Catalunya es doti d’un Pla Nacional de Transició Energètica progressista”, ha retret Sabaté, que ha destacat que els dos grups han votat en contra que la Generalitat tingui un paper important en matèria energètica, a l’alçada de la majoria de països europeus, que s’impulsaria a partir de la transformació de l’ICAEN en una Agència d’Energia de Catalunya; aquesta agència que inclouria entre les seves tasques una anàlisi de com hauria d’operar un potencial futur mercat elèctric a Catalunya alhora de fixar el preu de l’electricitat. Tampoc han votat a favor que els ajuntaments catalans entrin al mercat de l’energia.

“CiU i PP s’han negat avui al Parlament a considerar l’accés a l’energia com un dret i continuen considerant intocable l’energia nuclear”, ha conclòs el diputat Sabaté, que ha lamentat l’oportunitat perduda de legislar en un àmbit que requereix el màxim consens polític, econòmic i social.
Finalment, Sabaté ha lamentat que CiU hagi rebutjat elaborar un Pla Nacional de Transició Energètica que és el que requereix Catalunya en aquests moments