• Salutacions: autoritats, diputats i diputades, senyores i senyors, bon dia.
• En primer lloc, vull agrair l’amable invitació organitzadors Fórum Europa Tribuna Catalunya a pronunciar aquesta conferència, que serà seguida d’un col.loqui.
• En segon lloc, vull agrair el Lluís Bassets, periodista de pensament profund a qui admiro molt, que hagi acceptat presentar-me i, sobretot, les seves paraules tan amables. Moltes gràcies, Lluís
Fa gairebé dos mesos i mig, en una conferència a la Cambra de Comerç de Barcelona, vaig explicar aquelles coses que, en la meva opinió, sabem i les que no sabem sobre l’evolució de l’economia els propers anys.
Concretament, vaig analitzar (1) les causes essencials de la crisi econòmica, la Gran Recessió, i les perspectives a curt i mig termini; i (2) els factors de fort impacte econòmic sobre els quals el nostre coneixement és bastant limitat: el volum gegantí de deute, la política monetària ultra-laxa i no convencional, la reforma del sistema financer, la possibilitat que els països avançats s’instal•lin en un llarg període d’estancament econòmic, i les desigualtats.
Avui em centraré en el darrer d’aquests factors: l’extraordinari augment de les desigualtats des de la dècada de 1980 en gairebé tots els països del món, fenomen que s’està convertint en un problema social, econòmic i polític de primer ordre. Però no només els parlaré de desigualtats: també subratllaré la necessitat d’abordar reformes estructurals, com per exemple una reforma fiscal. I finalment, per contrast amb aquesta peremptòria necessitat d’anàlisi i d’acció política, conclouré denunciant la inquietant paràlisi en què està instal•lat l’actual Govern de la Generalitat de Catalunya.
Em temo que el cas de Catalunya és certament original entre els països de més de 30.000$ per càpita: en la resta de societats amb una elevada renda per càpita en termes relatius, els partits polítics, els intel•lectuals i la societat civil estan dedicant una part del temps a analitzar i debatre públicament els grans reptes del segle XXI, com l’explosió de les desigualtats. Però, incomprensiblement, a Catalunya aquests necessaris debats no formen part de l’agenda pública.
Amb l’objectiu de reforçar la claredat de les idees que els vull transmetre, he articulat la meva intervenció en torn a vuit reflexions.
1. Primera reflexió. Les xifres sobre l’augment de les desigualtats són contundents i haurien de fer saltar les alarmes.
• Les 85 persones més riques del món posseeixen la mateixa riquesa que el 50% de la població mundial més pobre, és a dir, que 3.500 milions de persones.
• A EEUU, en el període 1977-2007, ¡l’1% de ciutadans més rics ha absorbit el 60% del creixement de l’economia nordamericana!
• Actualment, el primer executiu d’una gran empresa té una retribució 354 vegades superior a la d’un treballador mig a EEUU; 127 a Espanya; i 48 a Dinamarca.
2. Segona reflexió. L’augment de les desigualtats és un problema ètic i polític… però també és un problema econòmic.
• ¿Per què són importants les desigualtats? Les societats democràtiques modernes consideren que determinades desigualtats estan justificades, sobretot aquelles relacionades amb el talent i l’esforç per aquesta raó, en general, hom accepta que el Barça pagui Lionel Messi 20M€ nets a l’any.
• El problema es produeix quan (1) augmenta pronunciadament el número de rics en poc temps; i (2) la diferència entre els que més tenen i els que menys tenen s’eixampla molt en pocs anys assolint cotes de difícil interpretació en termes de talent i d’esforç.
• Convé no oblidar alguns dels principis de la Il•lustració sobre els quals s’edifica el sistema democràtic i el “contracte social”: el progrés personal, la meritocràcia i la igualtat de drets. Actualment, molts ciutadans consideren que el fortíssim augment de les desigualtats vulnera aquests principis i això és un gravíssim problema perquè erosiona la legitimitat de les nostres democràcies.
• D’altra banda, les desigualtats també afecten l’eficiència de l’economia en la meva opinió, des de la dècada de 1980, la desigualtat ascendent ha contribuït decisivament a incubar l’actual crisi econòmica, una crisi que té arrels financeres:
o L’augment de recursos dels més rics ha propiciat una gran injecció de capital al sistema financer, contribuint així a l’extraordinari increment del seu tamany.
o Les classes mitjanes i populars han vist com els seus salaris reals s’estancaven malgrat els forts augments de la renda per càpita i han recorregut a l’endeutament de forma massiva.
3. Tercera reflexió. Thomas Piketty és l’economista i l’intel•lectual del moment.
¿Quines són les principals conclusions de la monumental obra de Thomas Piketty “El Capital en el segle XXI”?
• Els països industrialitzats van experimentar una important reducció de les desigualtats des del final de la Segona Guerra Mundial fins al 1980 (l’Edat daurada del capitalisme). Però aquesta reducció de les desigualtats es va produir per raons diferents a les que hom suposava: (1) la gran destrucció de riquesa causada per les dues Guerres Mundials; (2) la imposició d’una molt elevada tributació a les persones amb més recursos; i (3) el fort creixement econòmic.
• Des de 1980, desigualtats als països avançats estan creixent amb molta intensitat i s’estan aproximant a les etapes més extremes de la segona meitat del segle XIX.
• Als països anglosaxons, sobretot a EEUU, assistim a un fenomen nou: l’eclosió d’executius de grans empreses amb unes remuneracions estratosfèriques a l’alçada dels artistes i els esportistes més famosos del planeta.
• És a dir, expressat en altres paraules: des de la Revolució Industrial i el naixement del capitalisme, no ha existit una tendència natural vers una major igualtat econòmica. Ans al contrari, l’augment de les desigualtats sembla la tendència inherent al capitalisme perquè històricament la taxa de retorn del capital ha estat significativament més gran que la taxa de creixement de l’economia.
• Per a Piketty la solució per revertir l’ampliació de les desigualtats és un substantiu increment dels tipus marginals dels tributs a les rendes més altes i la instauració d’una taxa progressiva sobre la riquesa d’àmbit geogràfic global.
4. Quarta reflexió. Hi haurà un abans i un després l’obra de Piketty.
• Insòlitament, el llibre de Piketty és número 1 de vendes a Amazon (incloent la literatura de ficció). En la meva opinió, “El Capital en el segle XXI” esdevindrà un dels llibres de la dècada.
• ¿Per què és tan rellevant el treball de Piketty?
o Situa definitivament el problema de les desigualtats rampants en el centre del debat econòmic i polític.
o Els resultats empírics obtinguts són d’una gran solidesa tècnica.
o Assenyala un greu problema probablement consubstancial al capitalisme: l’augment de les desigualtats.
o Qüestiona l’element meritocràtic de les remuneracions exorbitants dels executius de les grans empreses anglosaxones.
o Reivindica la importància que les decisions polítiques han tingut històricament per combatre les desigualtats.
o De manera tàcita, el llibre de Piketty treu la pols a la desgastada díada dreta – esquerra. En la meva opinió, el tret distintiu de les opcions polítiques d’esquerra és la permanent voluntat de reduir les desigualtats i, per tant, l’obra de Piketty insufla una potent dosi de vitamines als partits socialdemòcrates.
5. Cinquena reflexió. Piketty no és infalible.
Tres exemples:
• No analitza algunes causes profundes de l’augment de les desigualtats que cal adreçar, com l’impacte advers dels processos d’automatització i l’envelliment de la població en els treballadors amb nivells més baixos de qualificació.
• No estudia amb profunditat els països emergents, que en els darrers trenta anys han reduït molt apreciablement els nivells de pobresa més miserable.
• La part propositiva de l’obra en matèria fiscal és, crec jo, d’una qualitat inferior a la resta.
6. Sisena reflexió. A Espanya i a Catalunya, són imprescindibles reformes estructurals… però els Governs actuals semblen incapaços d’abordar-les.
• Deixant a banda altres temes importants, Espanya i Catalunya necessiten imperiosament reformes estructurals per encarar tres desafiaments cabdals a curt i mig termini: el creixement econòmic, les agudes desigualtats (engrandides amb la crisi econòmica i l’extraordinari increment de l’atur) i el progressiu envelliment de la població.
• En un interessant article de pròxima publicació, el Catedràtic d’Economia Julio Segura explica algunes de les claus per aconseguir que una reforma sigui viable i eficaç:
o S’ha de fer didàctica per què és necessària, quins efectes col•laterals té, quins col•lectius guanyen i quins perden (no hi ha millores paretianes).
o Ha de ser realista i factible pressupostàriament no és possible, com sovint pretenen polítics de baixa estofa, dedicar un 6% del PIB addicional a pensions, un 4% a sanitat i un altre 4% a educació.
o Ha d’evitar empitjorar les desigualtats.
7. Setena reflexió. La reforma fiscal espanyola és un exemple de reforma urgent.
• Algunes dades de context: (1) La pressió fiscal a Espanya és 32,6% del PIB i a la UE del 40%. (2) Promig dèficit públic espanyol 2009-2012 del 10% del PIB. (3) El deute públic passarà del 36% del PIB el 2007 al 100% el 2014 (actualment, servei del deute (36.600M€) és superior a les polítiques associades a l’atur (29.700M€)).
• Objectiu de la reforma fiscal: augmentar l’eficàcia recaptatòria del sistema.
• Amb caràcter general, el problema no és el nivell dels tipus impositius. El problema són (1) els beneficis fiscals del IRPF, IVA i IS, que assoleixen més de 35.000M€ enguany i afecten negativament la progressivitat i l’eficiència del sistema (En el cas del IRPF i IS s’han d’eliminar gairebé tots). I (2) l’enorme volum de frau fiscal s’han de fer modificacions legislatives i augmentar els recursos destinats a la gestió tributària: Espanya només dedica el 0,1% del PIB mentre els grans països de la UE el 0,5%.
• Amb alguna excepció, s’han d’apujar els tipus impositius sobre els rendiments del capital al IRPF hi ha marge perquè, en la meva opinió, s’han exagerat els perills associats a la mobilitat internacional del capital.
• Impost sobre el Patrimoni i l’Impost sobre Successions i Donacions són tributs fonamentals tant des de la perspectiva de l’equitat com de l’eficiència de l’economia (perquè regulen “excessos” del capitalisme i eviten haver de pujar tipus marginals d’altres impostos).
• Gran avantatge Espanya respecte d’altres països avançats partim d’una pressió fiscal molt més baixa, que ens proporciona un marge de maniobra que d’altres països com França no tenen.
8. Vuitena reflexió. A Catalunya, la situació política ha conduït a la paràlisi reformista més absoluta.
¿Què en pensa dels temes que he comentat l’actual Govern de la Generalitat de Catalunya?
• Ho diré tal com ho sento: en els temes políticament rellevants a la resta de països avançats, el Govern de CiU “ni hi és ni se l’espera” Ex: últim Ple Parlament de Catalunya només va discutir una proposició de llei sobre els animals als espectacles públics.
• Jo sempre he considerat que els partits nacionalistes són intrínsecament poc reformistes perquè tenen d’altres prioritats. Els proposo la següent pregunta: ¿algú sap quines són les conviccions profundes del President Mas sobre els temes rellevants en els àmbits econòmic o internacional? El que és segur és que no se li coneixen.
• Des de 2010, el procés sobiranista ha evidenciat la languidesa reformista de CiU i ha debilitat els incentius a l’eficiència en la gestió pública. La trista realitat és que allargar les llistes d’espera al sistema de salut, restringir significativament els recursos públics per a l’atenció de la gent gran, no explicar com s’obtindran ingressos públics per valor de 3.000M€ o adoptar poquíssims acords en els Consells de Govern dels dimarts provoca una penalització política de molt baixa intensitat.
Conclusió
A l’economia mundial estan passant moltes coses i d’una gran envergadura. A Europa, per exemple, els reptes econòmics i polítics són formidables: des de l’articulació d’una lluita coordinada contra el canvi climàtic fins a la reducció de les desigualtats, passant per l’enfortiment de l’àrea euro o la construcció d’un autèntic govern de la Unió Europea.
A Catalunya, l’atribució de totes les culpes d’allò negatiu o impopular a l’Estat Espanyol està demostrant ser una temptació irresistible per al President Mas i CiU. Jo crec, honestament, que és una llàstima, i també una irresponsabilitat, que a Catalunya no s’estiguin creant els espais públics necessaris per discutir els reptes socials i econòmics del segle XXI. Si no hi posem remei, aquests espais públics de reflexió i debat seran ocupats pel gran enemic del progrés: la mediocritat.