Iguals en drets i iguals en obligacions; i iguals en igualtat d’oportunitats. No he entès mai que la igualtat dels fills de Déu no figuri entre les prioritats de l’Església ni per què aquest menysteniment de la meitat de les persones que formen el gènere humà.
No em puc estar de citar l’Evangeli de Lluc 8:1-5: “ Anava pels pobles i viles predicant el Regne de Déu. L’acompanyaven els Dotze i algunes dones: Maria Magdalena, Joana, dona de Cusa, administrador d’Herodes i Susana i algunes altres…..” I al teòleg Schillebeeckx, traspassat fa dos anys: «de fet, hi ha més dones compromeses en la vida de l’Església que homes. I, malgrat això, estan desproveïdes d’autoritat, de jurisdicció. És una discriminació (…) L’exclusió de les dones del ministeri és una qüestió purament cultural, que en el moment actual no té sentit. Per què les dones no poden presidir l’Eucaristia? per què no poden rebre l’ordenació ? No hi ha arguments per oposar-se a conferir el sacerdoci a les dones».
Si llegim els Evangelis sense prejudicis masclistes, en les primeres comunitats cristianes la dona ocupava càrrecs de responsabilitat. Si a algú va excloure Jesús del «regne» que predicà, va ser de forma ben explícita els sacerdots de llavors i tots aquells que no fossin jueus. I per això s’haurien d’excloure per al ministeri tots els sacerdots catòlics, inclòs l’arquebisbe de Tarragona per no ser jueu ?
La ekklesia que va posar en marxa Jesús era un poble d’homes i dones davant de Déu , no només de mascles com havia estat la tradició jueva fins llavors. Sant Pau va recollir aquesta idea i la va ampoliar als gentils: «Tothom, doncs, sou fills de Déu per la fe en Crist Jesús. Perquè tothom qui en Crist heu estat batejats us heu vestit de Crist. No hi ha ja jueu o grec, no hi ha servent o lliure, no hi ha mascle o femella, perquè tots sou un en Crist Jesús. » (Gál 3,26-29). Era una nova visió religiosa que negava les prerrogatives basades en la masculinitat i obria les portes a dones i esclaus, amb una nova concepció igualitària en tots els camps, que inclús integrava els gentils, exclosos fins llavors del «poble de Déu».
Pau deixà escrit que les dones treballaven amb ell en igualtat de condicions i va citar específicament a Evodia i Síntique (que «van lluitar per l’Evangeli »), Prisca («col.laboradora»), Febe (diákonos, germana i protectora de l’Esglèsia de Céncreas), Junia (apòstol, considerada apòstola pels pares de l’Esglèsia, però transformada en home a l’Edat Mitjana per no poder admetre que una dona hagués estat apòstol amb Pau i considerada «il.lustre entre els apòstols»). Es relacionen també parelles que van treballar en pla d’igualtat un amb l’altra, com Aquila i Prisca, que van fundar una església a casa seva; o Andròmic i Junia, etc. Aquestes dones van ser missioneres, líders, apòstols, ministresses del culte, catequistes que predicaven i ensenyaven l’ evangeli amb Pau, que van fundar esglésies i van ocupar-hi càrrecs… però molt aviat l’home va reprendre el poder i va fer caure en l’oblit una de les facetes més novedoses del missatge cristià i els escrits bíblics s’han interpretat sempre des d’una òptica profundament androcèntrica.
Així ho diu la teòloga catòlica Margarita Pintos quan comenta la Declaració Inter insigniores, emesa per la Congregació per la Doctrina de la Fe (ex Santa Inquisició) el 1976: «l’antropologia que és subjacent en aquesta declaració està clarament lligada al androcentrisme. S’assumeix la teologia escolàstica medieval que adoptà l’antropologia aristotèlica en la qual es defineix les dones com “homes defectuosos”. La dona catòlica té limitades les seves possibilitats de contribució eclessial als rols de clienta i de serventa de l’Esglèsia (o, més sovint, del clergat masculí). ”
I malgrat que en els corrents evangèlics actuals s’incrementa de forma progressiva el nombre d’esglésies cristianes que han acceptat amb normalitat l’ordenació sacerdotal de dones, la catòlica segueix ignorant allò que el Nou Testament aportà com a novetat oblidant Jesús que predicà la igualtat de drets de la dona i les va acceptar amb ell amb gran escàndol dels sacerdots, igual que avui. La teòloga feminista catòlica Rosemary Radford Ruether diu a l’inici d’un dels seus llibres: «Escric aquest assaig tristament conscient que sembli cada cop menys probable que el catolicisme institucional avanci en direcció als evangelis».
Sorprèn que l’arquebisbe Pujol menystingui un altre col.lectiu tan nombrós – si no ho fos també seria respectable – com el de les persones homosexuals. Aquesta obsessió homòfoba impedeix que avancem en la lluita tan necessària contra la seva discriminació. Més encara, en declarar que l’homosexualitat no és “adequada” contribueix a demonitzar aquesta tendència sexual tan respectable com l’heterosexual.
No s’entèn massa com, si tots i totes som -segons el cristianisme – fills de Deu, la jerarquia distingeix entre bons i dolents segons la seva inclinació sexual. Sempre he pensat que l’Esglèsia va contra si mateixa amb aquest tipus d’actituds. Per això vaig publicar ja fa 4 anys “ Contra l’Esglèsia Catòlica “ i posteriorment ” possibles pregàries impossibles de l’Església Caòlica ” i ” l’Esglèsia Catòlica i el pluralisme “.
No hi ha cap contradicció en ser homosexual i cristià o cristiana. Tots en coneixem. La Biblia inclou narracions que poden inspirar-nos sobre l’amor profund entre persones del matreix sexe: Rut i Noemí “ aniré on tu vagis” – ( Ruth 1:16-17 ), David i Jonatan ( “ amb quina dolçor em vas tractar. Per a mi, el teu amor superà l’amor de les dones” o “més deliciós el teu amor que el de les dones” 2 Samuel, 1-26 ); el capità romà i el seu criat ( Lluc, 7: 2-10), Jesús i Llàtzer; Jesús i Joan. Podem excloure que aquesta relació fos més que platònica ? Ja sé que això pot escandalitzar la jerarquia catòlica, però em semblaria més proper un Crist que no fos presentat com una persona sense relacions sexuals – en quin passatge de la Bíblia es diu això ? – sinó home amb totes les seves condicions d’home i tant em faria homosexual com heterosexual. I per què la virginitat de seva Mare ? Tan pecaminós es creu l’acte sexual fins i tot per transmetre la vida una dona ?
L’obsessió pel sexe de la jerarquia catòlica al llarg de la història, la seva definició com a pecaminós fins al punt que van haver de buscar una teoria per afirmar la virginitat de Maria mare de Jesús d’aquest suposat pecat ha estat el causant de milions de patiments, d’angoixes, i, per suposat, de milions de renúncies a la fe. Encara el 1986 , l’actual Papa i llavors cardenal Ratzinger, com a Prefecte de la Congregació per la Doctrina de la Fe signava una pastoral sobre l’homosexualitat en què es considera desordenada aquesta tendència. Eren les acaballes del segle XX i ara continua l’arquebisbe de Tarragona.
No hem sentit en canvi gairebé mai condemnar altres conductes realment desordenades i contra els manaments, pecats realment terribles i perillosos com arruïnar el sistema financer d’un país o del món sencer en què de tant en tant hi hem vist participar bancs i caixes regits per representants de l’Esglèsia com l’Ambrosiano o més prop de nosaltres en l’espai i en el temps Cajasur amb un forat de 2.000 milions i amb una pensió de 4,3 milions que es va donar a si mateix el reverend Castillejo. Per no parlar d’un arcaic i superat acord amb la Santa Seu de l’Estat Espanyol que cada cop més requereix la seva abolició en un estat laic.
No sembla que tot plegat estigui gaire d’acord amb el missatge original de Crist contra les injustícies, contra la propietat en poques mans, també dels mitjans de comunicació propietat de l’Església que proclamen missatges xenòfobs i totalitaris. Si en lloc d’obsessionar-se tant en el sexe denunciessin amb igual fervor els crims i els fraus dels qui més tenen, els assassinats de les dictadures – els sona Franco i Pinochet sota pali ? -, l’explotació de milions de dones, homes i nens, la desigualtat i la injustícia, si sortissin al carrer per aturar tot això en lloc de beneir-ho per omissió o per acció, segurament contribuirien a una societat més d’acord amb l’Evangeli i amb Crist