Manel Martínez

Si la Conca de Barberà vol conservar el seu paisatge no entenc que fan tmolins de vent a dalt de les seves serres. Per més inri encara, resulta que la major part estan col·locats fora de la Conca, sent els possibles beneficis pels pobles de les comarques veïnes. Que bonic que és posar la merda i tot allò que no es vol a prop, al costat de la casa dels altres.

Al barranc de Castellfollit, dins del Paratge Natural de Poblet al terme de Vimbodí i Poblet podem trobar uns quants exemplars de castanyers centenaris. Amb tota possibilitat aquests castanyers deurien ser plantats pels monjos o els seus arrendataris de la granja cistercenca de Castellfollit, que trobarem al mateix indret, i que avui els monjos actuals la fan servir com a casa de repòs.

Les formes d'aquests centenaris castanyers són molt capritxoses i ens obren a imaginar-nos fullets amagats dins de les seves soques.

Finestres grans o petites, amb reixes o sense, de porticons o de vidres. La varietat és molt gran. Encarades a migdia finestres més grans, encarades a nord finestres més petites. Donen llum, serveixen per ventilar, però sempre amb alguna utilitat, mai una finestra per tan sols fer bonic.

Aquí veiem el mas de la Llana al terme de Vallclara. Molt a prop seu hi ha un altre mas de Vallclara de molta anomenada: el mas d'Anglès. Aquests dos masos es troben a tocar del terme municipal de Vimbodí i Poblet on també trobem masos propers com el mas de Moragues, mas de la Salut, mas de Dalt, mas de Baix, mas del Carreras, mas del Huguet, si bé alguns d'ells avui ja poca empremta queda. Tot aquest conjunt de masos eren habitats, no pas tants anys enrere. Ben segur que entre els habitants de tots aquests masos deuria haver molta germanor.

Al mas de la Llana encara es conserven els cups pel vi i el forn de pa. També hi va haver una bòbila, on es fabricaven teules, rajoles i altres materials.

El mas i molí de la Farga el trobarem al terme municipal de Montblanc, al costat de l riu Francolí.

Brocs amb forma de dracs, fets de ferro colat, treuen aigua per la boca en comptes de foc.

Els podrem trobar en diferents fonts situades al voltants del monestir de Poblet, si bé els dracs de la font de l'Abat Siscar són els més vistosos per les restes ferruginoses de les seves aigües procedents de la mina d'aigua que abans alimentava la font de la Magnèsia, situada uns metres més amunt, a la cruïlla de la pista de la Pena, i que avui dia resta oblidada i sense aigua.

Mas de la Cova del Foresos, situat al terme de Vimbodí i Poblet. La data esculpida a la dovella de la portalada principal del mas és de 1801. Sota d’aquest mas hi havia existit l’antic mas de la Cova, que era un mas balmat, ja que aprofitava una gran balma com a part posterior del mas. Encara es poden observar els forats on estaven encastats el cairons de fusta que deurien aguantar la teulada de l’antic mas. L’actual mas encara és habitable i te baluards pel davant i darrera. A la façana orientada a migdia conserva un rellotge de sol.

Fotografies de les restes de l'antic mas de la Cova.

El mas de Dalt el trobarem al terme municipal de Vimbodí i Poblet. És un del masos senyorials de la Conca i un dels més antics, possiblement d'origen medieval. Al segle XVIII era propietat de la famíia Estrade. De les característiques constructives en podem destacar la seva galeria amb arcs d'estil àrab,també compta amb un baluard que tanca el mas per la seva façana principal, on encara es conserva un rellotge de sol. El mas té tres plantes i ha estat reformat en els darrers anys. Al seu interior també hi havia una petita capella.

El mas Nou es troba a la pedania de Prenafeta, terme municipal de Montblanc. La data de la llinda de la porta principal és de 1801. Molt a prop hi ha el mas Vell.

Durant segles els carros i tartanes van ser el mitja de transport per excel·lència. Fins encara no fa gaires anys, els que tenim la gran sort d'haver-nos fet grans en un ambient rural (el poble de Vimbodí, en el meu cas), veiem passar els carros pels atrotinats carrers del poble. El pagès a dalt, amb les borrasses, les portadores o altres estris necessaris, camí sempre cap el tros o de tornada a casa al capvespre. Durant el temps de la verema carregats de raïm... Si n'han fet de servei els carros i els animals que l'estiraven.

Ara res de tot allò ja existeix, els tractors van imposar-se, però aviat ni tractors hi haurà, ja que no tindrem pagesos que els pugin dur.

L'abandonament del camp, la pagesia, és ja una realitat. Es tracta d'una feina dura, no reconeguda, maltractada i on han anat ofegant a aquell que encara s’hi dedicava de tal manera que no li quedarà altre remei que plegar. Espero equivocar-me i que finalment es pugui reconduir el tema de la pagesia. Perquè sense pagesos ja no serem res.

Les fotos fan llàstima, cal dir però que gracies a noves tradicions com les festes de traginers que es celebren per tot el país encara es conserven molts d’aquells carros.