Manel Martínez

 Molt a prop (35 m) de la petita església romànica de Sant Pere de Sabella, al despoblat de Sabella de l’Abadiat, trobem un petit pou de gel excavat a terra.

La porta d’accés està orientada a Sud-Oest, gairebé a l’alçada del camí, costat esquerre, tot pujant cap a l’església.

Per arribar fins al despoblat de Sabella es pot anar per una camí asfaltat que uneix els pobles de Conesa i Forès. Trobarem una cruïlla amb la indicació per accedir a Sabella.

Es tracta d’un pou de gel de planta rectangular (no són massa habituals les plantes rectangulars en els pous de gel).Tot el pou està construït amb pedra picada i uns bons carreus de pedra, la volta és apuntada.

Té una planta de 3,40 x 2,10 m, i una alçada de 3,00 m. La porta d’accés (0,51 x 0,90 m) està situada a partir de l’arracada de la volta, a 1,80 m d’alçada. Hi ha alguna pedra caiguda en un dels muntants. La doblada de paret que es pot mesurar a la porta és de 0,40 m.

Es pot accedir a l’interior del pou per unes pedres encastades que fan la funció d’escales.

Per les seves característiques i, donat que prop no hi ha cap font, ni corrent d’aigua, jo em decantaria a dir que segurament deuria ser un pou de neu en que s’aprofitaven les nevades per empouar neu al seu interior.

No he trobat dades històriques sobre aquest pou. El fet que Sabella fos propietat del monestir de Santes Creus (des de 1385 fins el 1835), fa pensar que l’explotació o l’arrendament del pou es portés des del mateix monestir.

A la Serra Carbonaria (dins del terme de Montblanc), a prop de l’Estret de la Riba, podem trobar un pou de gel de petites dimensions, comparat amb altres dels pous existents a la Conca de Barberà, tot construït amb pedra seca, inclosa la cúpula.

Té un diàmetre de 3 metres i una alçada d’uns 5/6 metres. L’accés d’entrada al pou té una alçada de 2 metres i una forma trapezoïdal amb una amplada exterior de 1,15 m i interior de 0,60 m, i un recorregut de 1,40 metres.

Segons es pot apreciar a la zona exterior de l’accés, aquest deuria haver estat cobert (hi ha tres forats on es deurien encastar el cabirons de la teulada i un petit pilar de pedra adossat a la paret). És molt probable que aquest cobert fos tancat per facilitar encara més la fredor de l’interior del pou.

La profunditat actual del pou, per sota de la porta d’accés és de tant sols 1,15 metres. Hi ha però l’indici d’una altra obertura més petita, actualment tapiada amb pedres, situada a la zona de la cúpula que probablement deuria ser usada per omplir el pou per la part superior. El tancament de la cúpula també té un petit espai de forma quadrada on s’aprecien les pedres col·locades en forma de dovella i que es poden treure i posar fàcilment. Segurament aquest espai era utilitzat per a col·locar algun sistema de politja per ajudar a entrar i extreure el blocs de gel.

A gairebé tocar del pou podem veure les restes d’una altra construcció que si bé està molt coberta de vegetació i no es pot aclarir del que es tracta exactament, podria ser les restes de la bassa per gelar l’aigua i fabricar el gel.

L’arxiver i historiador Josep M. Grau i Pujol en el seu treball “La indústria tradicional de Montblanc i la Conca en el segle XVIII” fa esment d’un document de l’any 1794 sobre la venda d’una part del molí de l’Estret. En el document queda especificada la reserva de l’ús de l’aigua per les necessitats del consum en el cas de la construcció d’un pou de gel, si bé no se sap si el pou fou construït o no, i si aquest pou localitzat, a uns 500 m, muntanya amunt del molí de l’Estret, podria ser el pou que es volia construir.

Publicat pel Col·legi d’Enginyers de Forests a Catalunya.

Col·lecció Història Forestal, Vol. 2. Solsona, 2006.

Repàs biogràfic de la figura d’aquest enginyer de forests fill de Vilabertran (Alt Empordà) i de la seva obra, de la que destaca un treball sobre la Vall d’Aran de finals dels segle XIX i les obres de fixació de les dunes dels golf de Roses, la correcció hidrològico forestal del torrent d’Enseu a Gerri de la Sal (Pallars Jussà) i la repoblació del bosc de Poblet (Vimbodí) de principis del segle XX.

L’autor aprofundeix en els treballs realitzats al bosc de Poblet com la repoblació del bosc, la construcció de pistes forestals i de la casa forestal de la Pena amb moltes semblances arquitectòniques a altres cases modernistes fetes pel mateix enginyer.

També es fa un repàs de l’empremta deixada per aquest enginyer dins del mateix Cos d’Enginyers de Forests i de la gran vàlua de la seva obra vista passats ja més de cent anys. 

Al novembre de l’any 2005 es publicà per part de l’Associació Amics del Paratge Natural de Poblet i amb el suport del Departament de Medi Ambient i Habitatge un opuscle gratuït amb fotografies antigues i actuals del bosc de Poblet i amb disseny i text de Manel Martínez.

A partir de les fotografies es feia un repàs cronològic de la història forestal d’aquest bosc des de l’any 1835, amb la desamortització de Mendizábal, i fins l’any 2005. 

Al voltant del nucli de Rojals, petit poble situat a uns 980 m d’altitud podem trobar les restes de dos pous de gel.

Els dos pous havien estaven coberts amb una volta semiesfèrica, si bé actualment només queden les restes de la cavitat. Tots dos estan situats molt propers al poble.

Un és el pou de gel de la font de les Basses. Al llibre “La vida tradicional a les Muntanyes de Prades”, de Josep Insa Montava, es diu que antigament se l’anomenava com el pou del Moragues (família de Valls que també eren propietaris del mas d’en Just de Vilaverd) o com el del Cal Pàmies (darrer propietari). La volta d’aquest pou s’ensorra per allà la dècada dels vuitanta del segle XX, fa doncs pocs anys. De fet al llibre “La vida tradicional a les Muntanyes de Prades” podem trobar un dibuix realitzat l’any 1965, per Josep Insa, on encara es veu el pou cobert. El pou està situat en una zona de davant del poble, sota de Cantacorbs i al costat de la font de les Basses.

L’altre pou de gel se’l nomenava com a “Pou del Joanpere” ( sembla ser que aquest Joanpere també tenia una altre pou a prop del mas de la Variella). El pou està situat al costat de l’antic camí a l’Espluga de Francolí, sota de l’obac, darrere del poble i proper a la font del Prat.

Hi ha poca documentació relacionada amb aquests pous de gel, l’existent és del segle VXIII. Els Batlle, ciutadans honrats de Barcelona, residents a Vilaverd, tenien en propietat el dos pous de gel existents al terme de Vilaverd i sembla ser que també foren propietaris dels pous de Rojals. Segons una tabla de l’arrendament del refresc i venda de vi a Montblanc de l’any 1723, el concessionari havia de buscar gel al pous que Francesc Batlle tenia a Vilaverd, i en cas que faltés, en el pous del mateix situats prop de Rojals.

En el fons Moragues de Valls es conserva un quadern dels comptes dels pous de Vilaverd i Rojals dels anys 1786-1788, l’única anotació específica al pou de Rojals apareix el 1787, quan es destinen 19 lliures i 5 sous per arreglar el pou, les basses, l’escala i rames, que actuaven d’aïllant entre el gel i les parets del pou i de separació entre els pans o blocs de gel en el moment de guardar-los. 

Amb aquest títol vaig publicar el meu primer llibre editat pel Centre d’Estudis de la Conca de Barberà (Monografia XI).

Aquella primera experiència començà amb mal peu ja que l’editorial va fer un error al transcriure el títol a la portada del llibre ficant “El bosc de Poblet al llarg dels anys” en comptes “…al llarg del temps”

Vaig presentar-ho al gener de l’any 2002 per festa major d’hivern del meu poble (Vimbodí i Poblet). Fou un acte molt emotiu, especial i amb molts nervis.

Al desembre de 2007 sortir a la llum una segona edició, aquesta vegada amb el títol correcte, coeditada amb el Paratge Natural de Poblet..

Al llibre faig un recorregut cronològic de la història d’aquest bosc des del segle XII fins al segle XX, aportant també dades sobre la seva explotació forestal i altres aprofitaments realitzats al llarg de tota aquests segles.

Crec que llegint aquest llibre un es pot fer més la idea del que fou i és el bosc de Poblet. 

L’obtenció de calç mitjançant forns omplerts amb pedra calcària i posats a una combustió de 900 a 1.000 graus fou una pràctica habitual a les nostres muntanyes fins als anys seixanta del segle XX.

Els forns de calç es feien allà on trobaven la matèria necessària: pedra calcària i llenya per la combustió i els podem trobar escampats per tota la comarca. Eren majoritàriament forns efímers, construïts per ser utilitzats poques vegades (en feien d’una a quatre cuites). La seva construcció no era tan elaborada com ho podien ser els forns permanents situats a prop dels nuclis urbans i amb una bona comunicació.

 Per a la construcció dels forns de calç efímers el primer pas era cercar un indret adequat. Aquest havia de tenir tres condicions mínimes: estar en un lloc arrecerat. Tenir a prop el combustible (rama o malesa per cremar) i tenir a prop també, la pedra calcària per calcinar. Després s’havia de tallar la rama o malesa, feina que es realitzava uns mesos abans, normalment a l’hivern. Aquest treball es feia a jornal o a preu fet. Solien ser persones alienes als calciners que amb la rama ja tallada feien els gavells o feixos on hi col·locaven pedres grans al damunt i els deixaven al bosc a eixugar . Aquests gavells pesaven entre els 30 i 40 Kg i eren necessaris uns 2.000 feixos o gavells per alimentar un sol forn. Després aquests gavells eren transportats amb animals fins al lloc del forn.

 El calciner i els seus ajudants triaven les pedres, que evidentment havien de ser calcàries, atenent a la forma i el volum de cada una. Era una feina pesada ja que calia arrencar la pedra amb pics, malls i parpelines. Les pedres eren transportades mitjançant les sàrries carregades a un animal cap a l’indret on s’havia de bastir el forn. Per obtenir una quantitat determinada de calç calia el doble de pedra crua. És a dir, un quilo de calç viva era el resultat de dos quilos de pedra posada al forn.

El forn es començava a construir preferentment en un terreny en pendent, fent un clot a la timba o talús.

Les parts d’un forn de calç són:

La cambra de combustió situada a la part baixa i a la qual s’hi accedeix per una porta que alhora és per on s’introdueixen els feixos de llenya per alimentar el foc.

L’olla que es troba per sota de la cambra de combustió, normalment excavada, i on van a parar les cendres de tots els gavells o feixos de rama cremats.

El canó o cambra de càrrega on es dipositen les pedres calcàries en capes successives.

La vora és la zona superior del forn. Es tracta d’una filera de pedres que reforça la part exterior del canó per poder treballar des de dalt i evitar que la terra es desprengui a dins del forn.

Per carregar el forn es començava construint unes banquetes d’un metre d’alçada aproximadament que es recolzaven a la paret del canó. Sobre aquestes banquetes descansava una volta construïda amb pedra més resistent perquè aguantés més l’escalfor del foc. A partir de la volta es col·locaven les pedres calcàries de dimensions més grans i anant pujant fins omplir tot el canó.

Davant del forn, a la part inferior, on hi havia la porta per alimentar el foc, s’acostumava a habilitar una plaça per facilitat la descàrrega i amuntegament dels feixos de llenya i per després descarregar el forn.

Al terme de Vimbodí i Poblet podem trobar, encara avui dia, varies construccions anomenades seguers.

Definició d’un seguer: 1. Forat de paret, de roca o d'arbre, ocupat per un eixam d'abelles que hi fan mel. 2. Escletxa, forat on fan mel les abelles. 3. Eixam salvatge que es col·loca a forats o encletxes de tronc o pedres.

Una d’elles és la del corral de Rata. Es tracta d’un tancat construït en un racó dins del mateix corral. Té una porta d’accés molt petita i al seu interior hi havia fins a 17 armaris o seguers amb uns marcs de fusta. Aquests armaris es tancaven amb una porta per on podia accedir-hi l’apicultor o abellaire. A la part del davant o paret de l’armari que donava a l’exterior hi havia la piquera (normalment una rajola o pedra plana) per l’accés de les abelles al seu interior.

 Aquests tipus de construccions van lligades a l’apicultura aplicada de forma tradicional, es a dir, abans de la introducció de les arnes modernes amb quadres mòbils.

L’apicultura tradicional, fos amb seguers o arnes de canya, suró, fusta... tingué molta importància al món rural. L’economia de subsistència portava a aprofitar tots els recursos a l’abast i fer servir un enginy molt singular alhora d’aixecar construccions de tot tipus. Aquella forma de viure i treballar van modelar una cultura pròpia amb una extensa varietat de feines especifiques destinades a treure els màxims aprofitaments dels recursos propers, i entre aquests, la mel i la cera fabricada per les abelles n’eren un més.

Dins la Vall de Lladrons (la Vall de Montblanc) tenia localitzat un conjunt de tres forns rajolers i de teules sota mateix del mas de Ponet. La sorpresa ha estat trobar un nou forn molt proper al mas. Es troba amagat per la vegetació i està situat dins del que antigament deuria ser la bassa del molí de Ponet. La bassa es deuria reaprofitar realitzant dues obertures per a dues portes. A la seva part posterior (la que està a tocar al talús) es va construir el forn amb la cavitat dins del talús.

Actualment el forn està tapat amb pedres com també una de les portes que s’obriren a les parets de la bassa. L’interior de l’antiga bassa té uns 7,50 x 7,50 metres i una alçada mitja d’uns 2,50 metres.

La zona del mas de Ponet deuria ser força important en la producció de rajoles i teules com ho testifiquen els quatre forns existents. El que no se, és si tots els forns funcionaren en la mateixa època o s’anaren construint en èpoques diferents.

Segons alguns testimonis, a finals del segle XIX la fabricació de rajoles als forns del mas de Ponet estava en ple rendiment i fou aleshores quan s’obrí el camí carreter que puja des de l’estret de la Vall per poder extreure’n la producció.

Restes del molí hidràulic del mas de Ponet

Per aquelles casualitats que a vegades es presenten i la informació per part d’en Ramon Palau he pogut inventariar una nova barraca situada a la partida del Camp Magre i ja són 167  les barraques inventariades al terme de Montblanc. La descoberta per part dels Mossos d’Esquadra d’una gran plantació de marihuana ha tret a la llum aquesta nova barraca en uns terrenys molt amagats per la vegetació. La neteja efectuada per fer les plantacions i basses d’aigua per regar-les ha deixat a la vista una zona abancalada amb esplèndids marges.

La barraca trobada és de planta rodona amb unes dimensions interiors de 3,80 x 2,55 m. i 2,60 m d’alçada interior. El portal, amb una llinda recta, té 1,42 m d’alçada i 0,85 m d’amplada i està orientat al Sud-oest. La construcció està feta amb pedres grans i està molt ben feta. Té una falsa volta tancada amb pedres col·locades en rastell i el recobriment exterior de la cúpula està fet amb terra.