Manel Martínez

Aquest mas es troba situat al costat esquerre (tot pujant) de la carretera de l’Espluga a Senan i proper al torrent o barranc del Reguer.

La indústria tradicional del foc ens ha deixat moltes empremtes a la comarca. Un exemple el tenim al costat de la carretera del monestir de Poblet a Prades i dins de la finca del mas Solé, on trobarem el Teular, un antic forn de coure teules del que ja només en queden alguns vestigis.

La sortida fou realment molt fructífera en qüestió de troballes de construccions de pedra seca, amb diferents barraques, aixoplucs, marges, pujadors de marges ...

Pedra buidada per recollir aigua de la pluja amb uns curiosos forats al seu voltant.

Barraca de pedra seca amb mitja volta. Té un frescal o cocó al seu interior i un petit ràfec damunt la portalada. L'entrada feta amb un arc de mig punt té les pedres molt treballades.Davant de la barraca hi ha un tancat amb parets de pedra seca força curiós.

Restes d'una petita barraca o aixoplic.

Dalt del pla hi ha nombroses costruccions que formaven diferents tancats.

A la vessant que dona cap a Vilaverd varem trobar diferents aixoplus excavats dins de grans roques i amb parets de pedra seca.

Una altra de les barraques localitzades.

Barraca mixta amb volta de pedres i excavada dins la roca. La construcció està feta amb pedres força grans.

Pujadors construïts per poder pujar amb l'animal a les diferents feixes aterrassades.

Entrada principal del mas

El pou del mas

Aquesta darrera setmana d’agost  he tingut la sort de redescobrir un antic forn de coure obra, concretament un forn rajoler. Gracies al Josep Poblador que em va facilitar el contacte amb l’Esteve Armengol, propietari del forn i persona conscienciada en la conservació d’aquest patrimoni, ja que no tant sols l’ha conservat, sinó que fins hi tot l’ha restaurat acuradament.

El mas de l’Anglès està situat a tocar del terme de Vimbodí i Poblet, al costat mateix del camí que unia Vallclara amb el monestir de Poblet.

Els dies calorosos de l’estiu és molt aconsellable buscar indrets ben frescos.

Un bon lloc és la font dels Boixets, al bosc de Poblet, a gairebé 1.000 m d’altitud hi trobarem un ambient ombrívol i l’aigua de la font (diuen que la més fresca de la comarca) ens ajudarà a refrescar-nos.

El recorregut fins arribar-hi, sigui a peu, bicicleta o motoritzats també ens farà gaudir de bons paisatges i natura.

L’obtenció de calç mitjançant forns omplerts amb pedra calcària i posats a una combustió de 900 a 1.000 graus fou una pràctica habitual a les nostres muntanyes fins als anys seixanta del segle XX.

Els forns de calç es feien allà on trobaven la matèria necessària: pedra calcària i llenya per la combustió.

Aixopluc utilitzat pels calciners.

L’amic Antoni Pallisé em va mostrar, aquests dies, un forn de calç a l’obaga de la Vall, sota mateix del cingle que dóna als plans de Rojalons. Es tracta d’un forn efímer, d’aquells que eren utilitzats per a fer-ne unes quantes cuites i que després s’abandonaven. Com a curiositat també vàrem trobar, al costat mateix, un aixopluc fet sota unes grans roques caigudes del cingle i que de ben segur fou utilitzat pels calciners, ja que la cuita de la pedra podia durar fins a 8 o 9 dies i, per tant, les persones que en tenien cura necessitaven algun indret per dormir, menjar i fer vida.

Pedra calcària preparada per fer una cuita

Restes del forn del costat del sender.

La maquinària utilitzada actualment en els treballs agrícoles ha destapat una sèquia o mina subterrània en un tros de terra de la partida de la Carlania o Les Eres, al terme de Barberà de la Conca.

El propietari, en Jordi Izquierdo Gomà, m’ha ensenyat el pou artesià que es troba dins d’unes construccions antigament destinades a un corral de bestiar i a un molí d’oli. Des d’aquest pou, l’aigua, procedent d’un veta subterrània, pujava de nivell quan la pluja era forta fins a un punt on era recollida i conduïda per una canalera feta amb teules. La canalera transcorre per una sèquia soterrada fins a la zona de l’Horta Major situada a la Sèquia del Dilluns.

La sèquia subterrània, coberta amb grans lloses de pedra, està excavada en una zona on el sòl és de tapassot. Dins de la sèquia o mina hi ha la conducció de teules feta a mitja alçada.

Als padrons municipals de l’Espluga de Francolí, que només es conserven a partir de l’any 1936, no he trobat cap família empadronada en aquest mas. Hi ha però, diferents testimonis que asseguren que es tractava d’un mas habitat. De fet uns oncles meus van habitar aquest mas a finals de la descada dels cinquanta del segle XX.