Manel Martínez

La vall de Lladrons encara amaga molts secrets. Aquets dies, després de netejar part de la vegetació que ho tapava tot, he trobat un nou molí hidràulic. Amb aquest ja són vuit els molins hidràulics localitzats: el de Muletes, el de Ponet, els dos del Britets, el del Moro, el de la Vall, el de Dins i aquest nou que de moment l’he batejat com a molí de Dalt, pel fet de trobar-se per damunt del molí de Dins.

Aquest nou molí està situat uns metres més amunt del molí de Dins. Es tracta d’una edificació de 5,50 x 3,90 m, amb una portalada d’1,00 m i en la que encara es veu el brancal de la porta. A l’interior es veu una arcada (2,60 x 3,05 m) adossada en una de les parets laterals i que està construïda amb carreus ben treballats. Davant de l’arcada hi ha un forat (0,50 x 0,70 m) que dona accés al cacau del molí. Al darrera de la paret posterior de l’edificació hi ha una altra edificació adossada de 1,55 m d’amplada i on es pot observar les restes d’un cèrcol de ferro d’una mola.

Pel damunt de l’edificació hi ha les restes del que deuria ser una gran bassa d’aigua que deuria alimentar el molí amb unes parets de pedra de fins a 2,00 m d’alçada. En un racó de la bassa es troba el pou de pressió de 0,90 m de diàmetre.

Les característiques d’aquest molí són molt semblants a les dels molins de Muletes i del Moro amb una petita edificació, un cacau per sota i una gran bassa al darrera amb un pou de pressió per fer funcionar el rodet del cacau.

La sèquia que alimentava la bassa encara es pot observar en alguns trams. És probable que l’aigua que sortia d’aquest moli fos conduïda a la bassa del molí de Dins situada uns metres més avall.

El molí de Dins de la Vall de Lladrons o Vall de Montblanc és el més conegut dels vuit molins existents dins d’aquesta vall, però la part de dalt del molí es desconeguda per molta gent, especialment perquè està molt amagada per la vegetació existent.

Dalt de l’edificació hi ha les restes del que fou la bassa del molí que alimentava els dos sistemes de força que tenia aquest molí. Un era una roda vertical col·locada dins de la construcció annexa (més moderna) i separada de la resta de l’edificació. Per portar l’aigua de la bassa que feia rodar la roda es construí una canal aèria suportada per una arcada. L’altre sistema (el més antic) era el d’una torre amb un cup de pressió alimentat directament des de la bassa mitjançant una conducció oberta d’uns sis metres.

Aquí teniu algunes fotografies realitzades després de fer una petita neteja de l’indret.

A la solana del Serret de la Mina, hi ha la partida del terme anomenada “Les vinyes del Bosc”. Pujant per la carretera de Poblet a Prades es pot contemplar la replantació de vinya en una part d’aquesta zona. Es tracta d’un terreny de llicorella amb fort pendent i amb feixes estretes de terra i pedra que antigament havien estat plantades de vinya (actualment només s’ha replantat una petita part). Bona part de les feixes encara conserven els antics marges de pedra seca especialment a les zones on no s’ha replantat i on l’alzinar a anat ressorgint en forma de bosc.

Aquestes vinyes, juntament amb les que hi havien a les Planes de Montagudell, eren les que temps enrere donaren fama de bon vi, al vi de Vimbodí, dons era un vi de força grau com tot el que surt de les zones de llicorella.

Si fem una passejada per la zona ens trobarem amb molts marges de pedra seca i alguna que altra barraca o cabana com la que vaig comentar a l’anterior entrada al Bloc.

 Es tracta d’una cabana de volta al terme de Vimbodí i Poblet on no proliferen aquest tipus de construcció. Esta situada a la partida de les Vinyes del Bosc, sota del serret de la Mina, a la solana de la carretera de Poblet a Prades, al costat dels terrenys replantats de vinya.

És una cabana de planta rectangular i grans dimensions (4,95 x 2,50 m i una alçada de 2,20 m). Tota la pedra esta col·locada en sec. La pedra és de pissarra, llicorella.

Hi ha dos armaris a l’interior, un a cada costat de les parets laterals. El fons de la cabana aprofita la roca. Té una bonica portalada amb els muntants rectes i una llinda recta (1,16 x 1,82 m). A la paret frontal es veu l’arc de la volta. Està orientada a Nord. El recobriment és de terra i es veuen algunes llosses grans.

Davant de la barraca hi ha un ametller.

El marge  de sota té unes escales de marge (5 escales) per accedir al marge on hi ha la cabana.

La zona on es troba està plena de margues, però tot està abandonat i les alzines han ressorgit en el terreny.

El mes de juny d’aquest any 2018, vaig presentar el meu darrer llibre:

“La vida als masos i altres disseminats de la Conca de Barberà”

Es tracta d’una autoedició i només he distribuït llibres per les llibreries de la Conca de Barberà i algunes de Valls i Tarragona. Si alguna persona està interessada en el llibre em pot enviar un correu (manelmar@tinet.cat) i li enviaré el llibre per correu postal (21,95 € amb les despeses d’enviament incloses).

Ressenya del llibre

L’àmbit geogràfic de l’estudi és la Conca històrica amb els municipis de Barberà de la Conca, Blancafort, l’Espluga de Francolí, Forès, Montblanc, Pira, Rocafort de Queralt, Sarral, Solivella, Vallclara, Vilaverd i Vimbodí i Poblet. A aquests dotze municipis cal afegir els de Montbrió de la Marca i Rojals que foren municipis propis durant bona part del període establert.

El llibre podem dir que consta de dues parts. La primera, on es fa esment sobre alguns fets històrics relacionats o que han tingut incidència sobre els Masos i la població disseminada, especialment durant els cent anys que abraça l’estudi. També s’explica com es va arribar a organitzar l’habitatge disseminat a partir dels padrons municipals i els censos de població. I, on trobem un recull de fins a 298 hàbitats documentats com espais habitats dins el període de 100 anys (1860-1960). La major part d’aquests hàbitats són masos (131), però també contempla els molins, les cases dels llogarets de la Barceloneta, la Bartra, els Cogullons, el Pinetell, Prenafeta i Rojalons, les casetes i estacions del ferrocarril, les ermites, les cases dels peons caminers, els hostals, els establiments turístics, les indústries, els corrals i les cases forestals.

La segona part del llibre tracta sobre la vida als masos i en altres disseminats a partir de diferents entrevistes realitzades a persones que van habitar en alguns d’aquells hàbitats. En aquesta part del llibre ens transcriuen les respostes donades per les persones entrevistades a un seguit de preguntes concretes sobre diferents apartats: la casa o masia, quina era l’estança principal i on es feia més la vida de cada dia, quins mobles hi solia haver, com il·luminaven les estances, com s’escalfaven a l’hivern o si les parets estaven pintades o decorades, i també quines altres dependències del mas hi havia i d’on obtenien l’aigua. El menjar i els aliments, especialment sobre l’existència de forn de pa i si feien pa, així com a quin molí es portava el gra per fer farina. També sobre les diferents maneres de conservar els aliments. Sobre la roba que s’usava i com la rentaven, i també sobre la higiene personal. També preguntes relacionades amb les collites, les feines al camp, els horts, l’aigua per regar, el cicle de la lluna i altres treballs a jornal o artesans. Preguntes sobre religiositat, creences, senyals del temps, relacions socials i festes. Si anaven a escola, i sobre els jocs i si tenien llibres de lectura. També sobre els animals de pastura: els de consum propi (especialment la matança del porc) i els animals de treball. Sobre les plantes medicinals o per cuinar. Els bolets. Les abelles i la mel. Si tenien records de la Guerra Civil. Les relacions amb la Guàrdia Civil i si van tenir contacte amb els maquis. Sobre els venedors ambulants, els compradors i els marxants. Als masovers també se’ls preguntava per les condicions contractuals i les seves relacions amb els amos. I finalment, també sobre com feien els desplaçaments.

També hi ha un apartat sobre la fidelització i mobilitat dels masovers i sobre alguns exemples de famílies de propietaris i masovers.

 Darrerament vaig presentar a l’Ajuntament de Montblanc un inventari de 162 barraques i cabanes de pedra seca per la realització d’un Pla Especial per la protecció d’aquests elements d’arquitectura rural. La feina d’inventariar aquest patrimoni no s’acaba mai i una mostra és la darrera trobada a la partida de l’Estepar d’una barraca de falsa volta i un bassot (enjub) al seu costat.

El que voldria destacar és la localització del bassot, doncs no és un tipus de construcció que abundi al terme de Montblanc, si que és molt comú en altres indrets de la comarca com Solivella o Blancafort.

Els bassots o enjubs són construccions per recollir l’aigua de la pluja que corre per terra. Es tracta d’un forat, excavat a terra i no massa profund, cobert amb una construcció de pedra seca tancada amb falsa volta. El fet de cobrir la petita bassa facilitava la conservació de l’aigua i evitar l’evaporació als mesos de calor.

Aquestes construccions anaven molt lligades (a l’igual que les barraques de pedra seca) amb el cultiu de la vinya, ja que l’aigua del bassot era aprofitada per preparar el sulfat de la vinya, així com per donar de veure a l’animal.

La barraca de falsa volta esta envoltada per moltes atzavares i també per un margalló.

 la Vall de Montblanc (Vall de Lladrons), al costat del molí de Britets, tot just damunt del camí, hi trobem una cavitat d’uns 4 metres de diàmetre. El primer que em va venir al cap al veure-la fou que es tractava de la bassa d’aigua que alimentava el molí, però per ser una bassa era molt petita.

Posant més atenció es pot veure que algunes de les pedres de la part superior són de grans dimensions i estan col·locades inclinades cap a dins com si fos l’arrancada d’una volta. L’amplada de les parets també és considerable (1,20 m) per tractar-se només d’una bassa.

La profunditat actual del forat és de només 1,50 metres doncs està ple de pedres i terra. Per la banda del camí encara es veu part de la paret exterior, construïda entre mig de roques, i en aquest punt l’alçada és de 4,70 m, amb la possibilitat que encara sigui molt més profund.

Aquestes dades em fan pensar que pot tractar-se d’un pou de gel i, més encara, després de repassar el treball de Josep M. Grau i Pujol, “La indústria tradicional de Montblanc i la Conca en el segle XVIII”, editat l’any 1989. En aquest treball hi ha documentació sobre un pou de gel situat a dins de la Vall:

“En un buidatge del Capbreu de la Comunitat de Preveres de Montblanc de 1727, conservat a l’Arxiu Comarcal, trobarem la confessió de Josep Casanovas, pagès de la Vall de Dins, de “tota aquella casa o masia junt amb un pou de neu i amb totes les seves terres cultivades com incultivades i garrigues a dita masia contigües”. Les afrontacions eren: a solixent (E) amb terres de Francesc Vergonyós, abans propietat de Maria de Llordat, a migdia (S) amb terres de Josep Escoter de Rojalons, la Serra de la Bardina i amb terres de Jaume Sanahuja, a ponent (O) amb el bosc de Josep Escoter, i finalment a tramuntana (N) amb el camí dels mas d’en Soler.

La finca l’havia rebut de la seva mare en els capítols matrimonials escripturades davant el notari i prevere de Montblanc Pere Joan Murtra, el 25 d’agost de 1710”.

Així doncs, si no vaig errat, podríem dir que hem localitzat el pou de gel (de neu) que cita en Josep M. Grau en el seu treball.

A Vilaverd es conserva encara bona part de la guixera del Tòfol o del Cristóbal Robusté, i dic encara, perquè és molt probable que no aguanti massa temps més, ja que l’edifici té força problemes en la teulada i en un mur de carga.

L’enfonsament d’aquest edifici crec que serà una gran pèrdua, i una més a sumar a les que ja hem anat tenint en el patrimoni arquitectònic i etnològic de la comarca.

Una actuació ràpida per part d’alguna Administració (Ajuntament o Consell Comarcal) evitaria de moment que s’enfonsés l’edifici i alhora es podria replantejar que fer-ne d’aquesta guixera que encara conserva bona part de la seva maquinaria. I més, tenint en compte que els seus propietaris segurament estarien disposats a cedir tot l’edifici i maquinaria per tal de convertir-lo en un museu o centre d’interpretació de la indústria tradicional del guix que fou força important a Vilaverd.

He tingut la sort de poder accedir a dins de les instal·lacions de la guixera acompanyant al Martí Torrell, historiador i autor del treball de fi de grau sobre les guixeres de Vilaverd, i a dues persones de la Universitat Politècnica de Cartagena que estat realitzant un estudi del guix tradicional pel IPCE (Institut del Patrimoni Cultural d’Espanya). Aquests investigadors van quedar meravellats del fet que es conservés tota la guixera i la seva maquinària, i van comentar que no havien trobat cap cas similar en tot el que portaven estudiant per tot l’estat espanyol.

Crec que hauríem de posar fil a l’agulla (em consta que ja s’han fet intents que no han prosperat) i denunciar davant les Administracions la inoperància d’aquestes alhora de salvaguardar el patrimoni.

 La Vall de Montblanc o Vall de Lladrons és una autèntica joia natural que amaga molts secrets, ja he fet algunes entrades relacionades amb el patrimoni d’aquesta Vall. Dins de la Vall hi ha un seguit de construccions destinades a l’aprofitament de la força hidràulica: rescloses, sèquies i molins farineres que mereixen ser recuperades de l’oblit.

Aquests darrers dies vaig descobrir (al menys jo no tenia cap constància) un nou molí fariner, o al menys un seguit de construccions del que hauria estat un molí fariner. Es tracta d’una sèrie de cups o forats de baixada de l’aigua per donar-hi la força necessària per accionar les moles d’un molí. Hi ha dos cups amb els seus corresponents cacaus.

 La seva ubicació està entre el molí de Dins i el molí de Britets, i entre el camí del mas de Ponet i el barranc. En la vessant de la solana. Des del camí no s’aprecia, a no ser que coneguis la seva existència. Jo ho vaig descobrir passant pel costat de l’obaga, seguint el senderó que transcorre gairebé paral·lel al barranc i a les restes de la sèquia del molí de Dins. Des d’aquest sender vaig veure les construccions a l’altre costat del barranc.

Desconec el nom d’aquest molí i agrairia molt qualsevol informació al respecte.

El pou de gel del mas de Mateu s’ha convertit en un pou enigmàtic, ja que se sap de la seva existència, però pocs l’han vist realment. Això m’ha havia passat a mi fins fa poc, quan finalment vaig trobar-lo i vaig poder-ho fotografiar.

El pou és molt proper a la font del mas i a la bassa terrera que hi ha sota mateix de la font i on es deuria glaçar el gel per empouar-ho al pou. La densa vegetació existent a la zona fa però, que el gran forat del pou (deu tenir uns 10/12 m de diàmetre i uns 8 m de fondària) sigui difícil de localitzar.

Les coordenades del pou són: Y:338842; X:4576550; Z: 970m.

Font del mas de Mateu

Bassa terrera